Ronald Reagan
Ronald Wilson Reagan (Tampico, Illinois, 6 de febrer de 1911 - Bel Air, Califòrnia, 5 de juny de 2004) va ser actor i el 40è president dels Estats Units.
Durant la primera part de la seva vida Reagan va participar en nombroses pel·lícules com a actor secundari. En la seva època en el cinema no va arribar a convertir-se en un actor de papers principals. Va conèixer l'actriu Nancy Davis, amb la qual es va casar en segones núpcies després de divorciar-se de la també actriu Jane Wyman (Angela Channing a Falcon Crest).
Reagan va abandonar el cinema i es va fer funcionari, fins que va optar pel lloc de governador de Califòrnia amb el Partit Republicà, per al qual va ser triat en votació pública, i on va complir dues legislatures.
Posteriorment va ser escollit president dels Estats Units, càrrec que va ocupar entre el 20 de gener de 1981 i el 20 de gener de 1989. El seu vicepresident va ser George H. W. Bush, qui seria més endavant president.
Ja retirat, Reagan va fer una declaració pública anunciant que patia la malaltia d'Alzheimer.
Declarat anticomunista radical, va encunyar la locució «imperi del mal» per a referir-se a l'URSS. Reagan definia el socialisme afirmant que es basa en tres principis senzills: «Si es mou, posa-li un impost. Si se segueix movent, regula'l. I si deixa de moure's, dóna-li un subsidi perquè es torni a moure, i així li pots posar un altre impost».
L'era Reagan
En les eleccions presidencials de 1980, el president Jimmy Carter va ser derrotat pel republicà Ronald Reagan. Fins aleshores, Carter havia estat el president del "joc net", votat pels nord-americans per conjurar Nixon i el Watergate.
Després de l'experiència de Vietnam i la nova política de "promoció dels drets humans" de l'administració Carter, el govern Reagan es va destacar per la decisió a l'hora d'atacar països per a imposar l'hegemonia nord-americana (invasió de l'illa de Grenada[1] i l'atac a Líbia[2]), recolzant amb diners i entrenament la guerra bruta a Amèrica Llatina, com la campanya de desestabilització de Nicaragua formant i finançant la Contra (guerrilla oposada al govern sandinista de Managua); fets pels quals Estats Units va ser condemnat per la Cort Internacional de Justícia de la Haia, mentre Reagan va declarar que els Estats Units no reconeixia la jurisdicció de l'esmentat tribunal.
A més, la seva presidència es va veure tacada per l'afer Irangate (tràfic il·legal d'armes a l'Iran), que va destapar fosques maniobres destinades a evitar que l'anterior president, Jimmy Carter, pogués obtenir l'alliberament dels ostatges de l'ambaixada nord-americana a Teheran.
Política exterior durant la guerra freda
L'administració Ronald Reagan va potenciar un pla de defensa nuclear, la guerra de les galàxies, a la que l'URSS va respondre amb una política de rearmament.
La presència de Reagan a la Casa Blanca semblava respondre, d'entrada, a un rellançament dels EUA com a gran potència internacional. Per això impulsà la carrera nuclear juntament amb nous programes de rearmament nord-americà, on la Iniciativa de Defensa Estratègica va aixecar una gran expectació. Conegut aviat com la "Guerra de les Galàxies", el pla preveia desplegar en l'òrbita terrestre un complex sistema de satèl·lits, canons làser i sistemes de reflectació per avortar un hipotètic atac atòmic soviètic des dels orígens. El pla resultava caríssim i despertava dubtes d'eficàcia entre la comunitat científica.
Iuri Andrópov, el successor de Bréjnev després de la seva desaparició el 1982, antic cap de la KGB durant quinze anys, estava convençut que els nord-americans estaven a punt d'aconseguir una força nuclear suficientment poderosa per dur a terme un atac nuclear amb èxit contra la Unió Soviètica. Tot plegat generà moments de gran tensió després de la suspensió de les converses START per a la limitació d'armes estratègiques. També va provocar molta indignació l'abatiment, per caces soviètics, d'un avió comercial sudcoreà amb 269 passatgers a bord que s'havia desviat de la ruta i sobrevolava per error territori de l'URSS.
Durant la guerra freda, l'administració Reagan donà suport als guerrillers antisandinistes a Nicaragua, coneguts com els "contra", però no aconseguí fer caure el govern revolucionari; ho compensà amb la invasió de la minúscula illa de Granada per tropes nord-americanes i la liquidació del règim de tipus marxista que hi governava.
Finalment, la breu intervenció nord-americana al si d'una Força Multinacional que havia de mitjançar en la Guerra Civil Libanesa va acabar sent un desastre quan, el mes d'octubre de 1983, comandos suïcides xiïtes van destruir l'Ambaixada nord-americana i els barracons de les forces americanes, i van matar 239 soldats. Després d'aquests fets, les forces americanes es van retirar precipitadament.
L'agost de 2015 la ciència va demostrar que fou el responsable de la mort de 158 persones (d'elles, 101 nens) com a conseqüència de la introducció d'una soca de laboratori de dengue hemorràgic a Cuba [3][4]
La "Reaganomia"
En realitat, l'èmfasi de la política Reagan es va posar en l'economia, i els nous mètodes es van presentar com una veritable revolució. La "Reaganomia" es va basar en la presumpció que el keynesianisme havia mort, i amb ell la intervenció estatal en l'economia privada.
Era la tornada a fórmules econòmiques neoliberals fonamentada en la disminució dels impostos que implicaria un augment de la inversió, la creació d'ocupació i el creixement de la producció. A més, la despesa pública va patir reduccions importants i la política social impulsada fins aleshores pels demòcrates va caure en l'estancament. En la primera fase, els resultats van ser favorables. A partir del 1983 va créixer espectacularment el PNB, es va aturar la inflació, es va mobilitzar la borsa i va baixar la taxa d'atur. Els resultats van ser decisius per entendre la reelecció de Reagan el 1984.
Evidentment, el renovat enfrontament amb els soviètics requeria sanejar l'economia. Però, en realitat, les mesures de Reagan entraven en un marc més ampli en el qual també participaven importants estats europeus. De fet, el viratge conservador havia començat a la Gran Bretanya, on Margaret Thatcher havia arribat al poder el 1979. El 1982 la va seguir el democristià Helmut Kohl, a Alemanya, que va posar fi a 13 anys de predomini socialdemòcrata.
Aquesta onada conservadora obeïa a la crisi de l'estat assistencial i als desafiaments que plantejava la transformació de les economies de serveis. De fet, l'enfrontament bipolar de la guerra freda s'estava traslladant al terreny econòmic i social; mentre els arsenals nuclears ja no eren decisius, i els enfrontaments convencionals a la perifèria eren cada vegada més confusos, com per exemple la guerra afgano-soviètica. Els aliats de l'URSS i els EUA eren més i més dubtosos. La victòria havia de ser per a aquell dels dos sistemes que aconseguís superar el nou gran desafiament social i econòmic.
Enllaços externs
Referències
- ↑ Cooper, Tom. «Grenada, 1983: Operation 'Urgent Fury'» (en anglès). Air Combat Information Group, 01-09-2003. [Consulta: 8 abril 2007].
- ↑ Notícia: 2 pilots morts, 1986.
- ↑ Error en el títol o la url.«».
- ↑ Error en el títol o la url.«».
| Precedit per: Jimmy Carter (D) |
President dels Estats Units 20 de gener de 1981 - 20 de gener de 1989 |
Succeït per: George H. W. Bush (R) |
| Precedit per: Pat Brown (D) |
Governador de Califòrnia 1967 –- 1975 |
Succeït per: Jerry Brown (D) |
| Pre-estatals (1769-1850) |
|   |
|---|---|---|
| Estatals (1850-act.) |
| |
Presidents dels Estats Units | ||
|---|---|---|
George Washington · John Adams · Thomas Jefferson · James Madison · James Monroe · John Quincy Adams · Andrew Jackson · Martin Van Buren · William Henry Harrison · John Tyler · James K. Polk · Zachary Taylor · Millard Fillmore · Franklin Pierce · James Buchanan · Abraham Lincoln · Andrew Johnson · Ulysses S. Grant · Rutherford B. Hayes · James A. Garfield · Chester A. Arthur · Stephen Grover Cleveland · Benjamin Harrison · Stephen Grover Cleveland · William McKinley · Theodore Roosevelt · William Howard Taft · Woodrow Wilson · Warren Gamaliel Harding · Calvin Coolidge · Herbert Hoover · Franklin D. Roosevelt · Harry S. Truman · Dwight D. Eisenhower · John F. Kennedy · Lyndon B. Johnson · Richard Nixon · Gerald Ford · Jimmy Carter · Ronald Reagan · George H. W. Bush · Bill Clinton · George W. Bush · Barack H. Obama · Donald Trump · Joe Biden |  | |
| |||||||||||||||||
| |||||||||||||||||
| |||||||||||||||||
| |||||||||||||||||
