Ronnie Lane

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Music.png
Noteicon4.svg
Ronnie Lane
Ronnie Lane en una actuació
Ronnie Lane en una actuació
Estil: Jazz-Rock
Naixença: 1 d'abril de 1946
Londres (Regne Unit)
Defunció: 4 de juny de 1997 (als 51 anys)
Denver, Colorado, USA
Nacionalitat: Regne Unit Regne Unit
Activitat principal: Baixista
Altres activitats: Compositor

Ronnie Lane (Londres, Regne Unit, 1 d'abril de 1946 - Denver, Colorado, USA, 4 de juny de 1997) fou un baixista i compositor anglès.

Estudià música en una acadèmia londinenca i s'afeccionà als instruments electrònics. Començà com a guitarrista i al costat del bateria Kenny Jones formà un dúo que actuà en pubs de la capital britànica, on començà a ésser conegut com a Plonk: en aquesta època mesclaven ritmes de jazz amb rock, amb arranjaments que ell mateix realitzava. Al dúo s'incorporà el cantant i guitarrista Steve Marriott i en Lane començà a tocar el contrabaix: era a finals dels anys seixanta, època que entre els mitjans juvenils trobaven una creixent acollida en el soul, gènere en el que ell també realitzà arranjaments musicals que el trio interpretava.

El 1964 publicaren el seu primer àlbum, Whatcha gonna do about it, i assoliren un gran èxit comercial. Un any després al trio s'incorporà l'organista Ian McLagan i l'estil del conjunt, conegut com a Tha Small Faces, agafà en les seves actuacions una major exuberància, mentre es multiplicaven els seus hits, sempre amb Lane com arreglis-ta, i a vegades ajudat per Marriott, i el 1968 visqueren el seu millor moment amb All or nothing, cançó que desplaça del primer lloc del ranking, el Yellow Submarine de The Beatles. El 1967 ingressaren en el moviment hippi i assumiren la psicodèlia, amb èxits successius que els conduïren a actuar en les principals capitals europees i als Estats Units, difonen sempre els seus arranjaments tan atraients per al públic pel seu savi eclecticisme: Itchycoo Park, Tin Soldier i Ogden's nut gone flake.

La marxa de Marriott, el 1969, obligà al conjunt a modificar-se, incorporant-se el guitarrista Ron Wood i el cantant Rod Stewart; el grup passà a anomenar-se simplement The Faces. Lane seguí component i nous hits foren You're so rude, Ooh la, la, Last orders. Encara que, la popularitat de Stewart enfosquí la resta del grup i el 1973 el mateix Lane, que es considerava, en tant que arreglis-ta, l'ànima del conjunt, abandonà, just quan se li detectà una greu malaltia, l'esclerosi mul-tiple.

A partir de llavors va viure en solitari, com un hippi, i actuà alguns anys, sol o acompanyat per Pete Townshend. A mitjans dels anys vuitanta les seves actuacions s'espaiaren i deixà de publicar àlbums. Morí a causa d'aquella malaltia, però portava ja deu anys absolutament retirat.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]