Roxolans

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Roxolans (roxolani, Ῥωξολανοί) fou un poble sàrmata esmentat des del segle I aC, quan ocupava les estepes del Dnièper i el Don. Més tard van emigrar a Dàcia i a la zona al darrere dels Carpats.

Estrabó diu que els roxolans, dirigits per Tasius, foren derrotats per Diophantus, general de Mitridates VI Eupator i descriu algunes de les seves costums, que en general són similars a les dels sàrmates.

Tàcit diu que foren derrotats pels romans quan van fer una incursió a Mèsia en temps d'Otó. Una inscripció esmenta una victòria de Plautius Silvanus sobre els roxolans. Adrià va fer un tractat amb el rei dels roxolans (probablement Rasparasanus, esmentat a la inscripció) per donar subsidis a canvi de la pau. En temps de Marc Aureli es van unir a la revolta general dels sàrmates, germànics i escites de les regions del Rin fins a Tanais.

Sota els gots el nom de roxolans desapareix de la història perquè probablement foren en part exterminats i en part es van unir als alans, després als huns i després als ostrogots.

El nom de rhacalani (Ῥακαλάνοι) esmentat per Claudi Ptolemeu és probablement una variant del nom d'aquest poble. El seu nom podria derivar de Raxa, un riu del seu lloc d'origen, potser el Volga (Rha).

Història[modifica | modifica el codi]

Primer van saquejar el territori del Do i després es van establir al nord dels iàcigues, en les estepes situades els rius Dnièper i Don. En part van haver d'haver sotmès als anomenats sàrmates reals, i en part els van obligar a desplaçar-se cap a l'oest del Dnièper.

Cap al 110 aC, els habitants del Quersonès, amenaçats contínuament pels escites de la península Tàurica (actual Crimea) aliats amb els roxolans, van demanar ajuda a Mitridates VI Eupator Eupator del Regne del Pont. Aquest va escoltar la seva petició i va enviar en ajuda de les polis Euxí pòntiques una expedició manada per Diofant, un grec de Sinop (Turquia), gran general i geògraf prestigiós, que va derrotar als escites, i també a les tropes roxolanes, acabdillades per Tasi. A continuació es van aliar a l'exèrcit pòntic de Diofant al qual van ajudar a conquerir el Regne del Bòsfor. Disposaven de 50.000 soldats i tenien fama de ser molt belicosos, però portaven armes lleugeres i no podien fer front a una falange. Usaven cascs i cabirols de pell sense adobar, portaven escuts de vímet i utilitzaven com a armes ofensives llances, arcs i espases.

A mitjans del segle I, van formar part d'una migració de tribus i es van traslladar a l'oest del Dnièper. Part d'ells es van establir entre aquest riu i el delta del Danubi, expulsant als iàcigues. Però la major part dels roxolans es van dirigir cap al Sud, i cap a l'any 62 havien aconseguit les estepes de Bărăgan, a la Dàcia (l'actual Romania meridional). També es van establir a la zona més enllà de les muntanyes dels Carpats i del Danubi.

Detall del relleu de la Columna de Trajà.

Tan aviat com van arribar al Danubi, els roxolans van envair la Mèsia romana. Van ser rebutjats, Tàcit diu que van ser derrotats pels exèrcits romans de l'emperador romà Otó. Encara que van ser rebutjats, milers de fugitius «transdanubians», probablement dacis, van buscar refugi en la província romana de Dàcia, on se'ls va permetre establir-se.

En l'hivern de l'any 69, 9.000 roxolans van envair de nou Mèsia i van aniquilar a la Legio III Gallica. Però poc després van ser sorpresos per un altre exèrcit romà i van ser seriosament castigats. Una inscripció esmenta la victòria de Plautius Silvanus sobre els roxolans. Una copiosa pluja i un sobtat desglaç els van privar de tots els avantatges que els procurava la velocitat de la seva cavalleria.

En els anys 85-86, van tornar a atacar la Mèsia. En les Guerres Dàcies, que va enfrontar Trajà amb els dacis van combatre al costat d'aquests, i els iàcigues van lluitar en el bàndol romà. En el 92, roxolans i dacis van destruir a la Legio XXI Rapax. A la primera campanya dels anys 101-102 els roxolans, que van posar la seva cavalleria pesada al servei dels dacis, van ser derrotats.

Sembla que van romandre neutrals durant la campanya final de Trajà dels anys 105-106, que va acabar amb la completa destrucció de l'Estat daci. La creació de la província romana de Dàcia va portar el poder romà al llindar del territori roxolà.

Quan Trajà va celebrar el seu triomf al 107, uns roxolans captius van ser conduïts al costat d'uns dacis pels carrers de Roma. A la Columna de Trajà, es pot veure un destacament d'arquers roxolans a cavall fugint davant els vencedors romans, i el seu armament correspon exactament al descrit per Tàcit.

Acabades les guerres dàcies, se'ls va concedir un subsidi amb la condició que es mantinguessin allunyats de les fronteres romanes. En el 117 els va ser tallat el subsidi; llavors va esclatar una altra guerra, i llavors l'emperador romà Adrià, va haver d'abandonar Roma per arreglar la situació, va fer un tractat amb el rei dels roxolans (probablement Rasparasanus, esmentat en la inscripció de la victòria de Plautius Silvanus), renovant el subsidi. Adrià va reforçar una sèrie de fortificacions preexistents i va construir nombrosos forts al llarg del Danubi per contenir l'amenaça dels roxolans.

Arc de Galeri.

A l'època de Marc Aureli, els roxolans es van unir a la revolta general dels sàrmates, germànics i escites, que va esclatar des de les regions del riu Rin fins a les del riu Tanais. Marc Aureli, va emprendre una campanya contra els roxolans al llarg de la frontera del Danubi. El 260 van atacar la província romana de Panònia; poc després contingents de tropes roxalanes van entrar al servei de l'exèrcit romà. En el 118, el rei dels roxolans es va convertir en vassall de Roma. Després d'això els roxolans es van eclipsar.

Els gots van arrabassar als romans Dàcia al 271. Abunden les referències sobre atacs efectuats durant els segles III i IV pels sàrmates en territori romà, empresos sovint juntament amb els gots, però és dubtosa la identitat de les tribus sàrmates que van prendre part en aquests atacs. Els que apareixen representats a l'Arc de Galeri, a Salònica (any 297), potser són roxolans, encara que també poden ser alans.

En el 377, els roxolans que encara romanien a la plana romanesa a l'est del Danubi, van haver d'abandonar la regió per la pressió exercida pels ostrogots, qui al seu torn, eren empesos per l'avanç dels huns. Alguns roxolans van buscar refugi en la Mèsia romana, altres es van retirar més cap a l'Oest i es van unir als iàcigues a la plana hongaresa. En part, probablement, van ser exterminats i en part es van unir als alans, després als huns i després als ostrogots.

El nom de rhacalani (Ῥακαλάνοι), esmentat per Claudi Ptolemeu és probablement una variant del nom d'aquest poble.

El seu nom podria derivar de Raxa, un riu del seu lloc d'origen, potser el Volga (Rha).



Costums[modifica | modifica el codi]

Estrabó descriu algunes de les seves costums, que en general eren similars a les dels sàrmates. Els diu «habitants de carros».

« Les seves tendes de feltre estaven subjectes als carros en què vivien. Al voltant dels carros hi havia els ramats que els procuraven la llet, el formatge i la carn que els servien de suport. Seguien els ramats, traslladant-se a altres llocs on puguin pasturar. »

També diu que «són guerrers més aviat que bandits, encara que van a la guerra només pels tributs que se'ls deuen. Cedeixen les seves terres a qualsevol que vulgui conrear, i s'acontenten a percebre a canvi un moderat tribut. Però quan els arrendataris no paguen, els declaren la guerra. "Els seus cavalls, com els dels escites eren molt veloços i difícils de manejar, per la qual cosa els castraven. També caçaven cérvols i senglars en els pantans i cabirols a les estepes.

Gràcies als objectes trobats en les seves tombes se sap que posseïen espases de ferro, petites puntes de fletxa també de ferro i caracatges d'escorça de bedoll, que eren les armes dels arquers muntats lleugerament armats. Segons antigues descripcions tiraven el llaç als enemics en la batalla.

Tàcit va donar una vívida, encara que hostil, descripció dels roxolans, quan van aparèixer davant dels romans:

« El pillatge, i no la guerra, constitueix la seva passió; banda de lladres, determinats a assolar el país ... El seu valor es basa totalment en circumstàncies externes. En un enfrontament amb la infanteria són d'allò més covards. En un atac de la cavalleria són impetuosos, ferotges, irresistibles. Les seves armes consisteixen en llargues llances o sabres d'enorme grandària, que manegen amb les dues mans. Els caps porten cotes de malla de ferro o de dures pells d'animals, impenetrables a les armes enemigues, però tan enutjoses per a ells mateixos, que quan un cau en el camp de batalla, ja no pot tornar a aixecar-se. »


El mite dels russos / roxolans[modifica | modifica el codi]

Alguns historiadors russos han intentat relacionar els roxolans amb el poble eslau del poble rus, que van aparèixer a Europa Oriental uns quatre segles després de la desaparició dels roxolans. Aquestes teories continuen sent populars a Rússia actualment, encara que van ser considerades, fins i tot abans de l'era d'investigació genètica, com pseudocientífiques per la majoria dels acadèmics.



Referències[modifica | modifica el codi]