Síl·laba

Els caràcters katakana són un exemple d'escriptura sil·làbica. Cada katakana representa una mora.

Una síl·laba és un conjunt de sons que es pronuncien en un únic cop de veu. És cadascuna de les parts que componen una paraula. Al Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (DIEC) es defineix com la "unitat fonètica i fonològica bàsica constituïda per un nucli, que correspon a un so de sonicitat elevada, precedit i seguit opcionalment per un o més sons de sonicitat menor". Per a la Gran Enciclopèdia Catalana, tradicionalment, és l'element mínim d'articulació i la unitat natural que conforma els significants dels signes lingüístics. Val a dir, però, que tot i que la síl·laba té una clara realitat psicològica, les característiques fonètiques de la síl·laba són difícilment delimitables.

La composició de les síl·labes i els fenòmens que les afecten s'estudien bàsicament en la fonologia. Es pot considera que tant la síl·laba com la unitat lingüística per excel·lència d'aquesta disciplina, juntament amb el fonema. De fet, van aparèixer primer els sil·labaris que els alfabets. Segons el nombre de síl·labes, un mot és monosíl·lab, bisíl·lab, trisíl·lab o pol·lísilab (més de tres síl·labes), qüestió que afecta l'accentuació. Pot tenir repercussions també en el to, en les llengües on aquest tret té un valor distintiu. La separació en síl·labes d'una paraula s'anomena sil·labificació i té a veure amb aquests fenòmens (anomenats suprasegmentals perquè van més enllà d'un sol tros de mot) i també amb qüestions gràfiques, com la separació amb guionet d'un mot entre dues línies.

L'escriptura sil·làbica aparegué segles abans que les primeres lletres. Les primeres síl·labes documentades pertanyen a tabletes escrites a voltants de l'any 2800 aC a la ciutat sumèria d'Ur. Aquest canvi de pictogrames a síl·labes ha estat descrit com "l'avenç més important de la història de l'escriptura".

S'han trobat llengües alienes al concepte de síl·laba (incloent-hi alguns idiomes nadius de la costa nord-occidental de Nord-amèrica, així com algunes llengües berbers i ryukyeses), però són una excepció, ja que la gran majoria de llengües compten amb aquesta característica per definir la pertinença o no al sistema de determinats mots.

Estructura sil·làbica

En la majoria de les llengües, les paraules poden dividir-se en síl.labes que consten d'un nucli sil·làbic, un atac sil·làbic que precedeix el nucli sil·làbic i una coda que segueix al nucli sil·làbic. La unió del nucli i la coda s'anomena rima i l'atac també pot rebre el nom d'obertura. L'estructura sil·làbica és el conjunt de restriccions pròpies de cada llengua sobre què fonemes o grups de fonemes poden ocupar aquestes posicions. Segons la IEC, en català tota síl·laba és constituïda, obligatòriament, per un nucli vocàlic i, opcionalment, per uns marges consonàntics prenuclears i postnuclears, que s'anomenen, respectivament, obertura i coda. Tant l'obertura com la coda poden constar de més d’un segment consonàntic. Així, si prenem els exemples de síl·labes com "bru", "clar" i "blat", aquestes tenen obertures més complexes. En canvi, "ports", "panys" i "ferm", són síl·labes que presenten codes complexes.

En castellà, per exemple, el nucli sil·làbic està format sempre per una vocal o diftong, sigui creixent o decreixent, a diferència del català, que només admet diftongs decreixents. L'atac pot o no existir i pot constar com a molt de dos fonemes, en posició d'atac simple pot aparèixer qualsevol fonema consonàntic (en posició d'atac format per dos fonemes el primer ha de ser una oclusiva o una fricativa i el segon ha de ser sempre una sonorant d'entre / l, r, i, w /). La coda pot ser simple o doble i pot acabar formada a / p, k, r, l, m, n, s, .../.

En idioma japonès, l'estructura sil·làbica és més simple. L'atac com la coda són sempre simples, el nucli sil·làbic és una vocal i la coda només pot estar formada per una nasal (o oclusiva en grups reduplicat). En canvi en anglès admet alguns atacs sil·làbics més complicats que els del català, com a stop o string.

En els préstecs lèxics d'una llengua a una altra, és típic que les síl·labes siguin reestructurades afegint vocals epentètiques on sigui necessari perquè la paraula resultant compleixi amb l'estructura sil·làbica típica de l'idioma receptor, com en el català a escàner o film.

Classificació de les síl·labes

Segons l'escola adoptada, es poden dividir les síl·labes amb diferents criteris. Així, segons la seva estructura, es troben:

• Síl·labes obertes o tancades. Una altra distinció important en algunes llengües és si la síl·laba té o no té coda sil·làbica. Les síl·labes sense coda es denominen obertes i les que tenen coda es denominen tancades. En la majoria de llengües indoeuropees modernes el nucli sil·làbic només pot ser una vocal, i per tant, les síl·labes acabades en vocal es denominen obertes i les síl·labes acabades en consonant es denominen tancades.
• Síl·labes simples o compostes:les simples tenen només el nucli, les compostes tenen els altres elements. Al seu torn, la coda i l'atac poden ser també simples o compostos segons el formin un sol so o més d'un. Per últim, aquesta distinció també afecta al nucli, si és simple està format per una vocal (una consonant sonorant en algunes llengües) mentre que si és compost, el nucli és un diftong, triftong o similar.

Quan es té en compte el paper de la síl·laba en l'accentuació, es pot establir una altra classificació:

• Síl·labes àtones o tòniques. Les síl·labes poden rebre o no més força segons fem èmfasi en la seva pronunciació. Hi ha, doncs, síl·labes àtones (normals) i tòniques (pronunciades lleugerament més fort que les anteriors). En algunes llengües la síl·laba tònica és més o menys fixa, com en el cas del francès, mentre que en altres depèn totalment de la pronunciació. Les paraules poden tenir més d'una síl·laba tònica si són compostes o molt llargues, com passa en els adverbis en -ment catalans o en determinats mots alemanys. Pot haver-hi mots àtons, sense cap síl·laba accentuada, ja que se solen pronunciar junt amb altres paraules on pot haver-hi un camp accentual.
• Síl·labes curtes / llargues o lleugeres / pesades. En algunes llengües com el llatí, el grec clàssic, el japonès o el sànscrit existeixen estructures intermèdies entre el fonema i la síl·laba. Típicament les unitats intermèdies es denominen mores. Generalment en aquestes llengües cada síl·laba es pot dividir en un cert nombre de mores. Les síl·labes d'una sola mora s'anomenen curtes o lleugeres, i les síl·labes de més d'una mora són llargues o pesades. En les llengües esmentades el nombre de mores, és a dir, que una síl·laba sigui curta o llarga (lleugera o pesada) té repercussions en la posició de l'accent.

La síl·laba en català

En català hi ha dos tipus bàsics de síl·labes, les lliures i les travades. S'anomena síl·laba travada aquella que té coda consonàntica, és a dir, la que té elements que van darrere del nucli (man-te-ga, can-tai-re, ex-e-cu-tiu).

Dins les síl·labes lliures (sense coda), es troben aquelles que contenen únicament el nucli vocàlic (a-me-ri-cà); les que consten d'un diftong (ou, ai-gua) i les que a més a més tenen un atac, sigui aquest format per una sola consonant (ma-re) o bé per més d'una consonant (a-ma-ble).

Les síl·labes travades o tancades poden tenir al seu torn les següents estructures

• nucli + consonant (any)
• nucli + més d'una consonant (arcs)
• consonant + nucli + consonant (car-ma-nyo-la)
• consonant + nucli + més d'una consonant (pont)
• aplecs consonàntics envoltant el nucli (flams)

Només les consonants oclusives i la fricativa labiodental sorda poden encapçalar atacs i codes complexos, o sigui, formar part d'aplecs consonàntics al voltant del nucli vocàlic de la síl·laba. Aquests sons es combinen sempre amb una lateral aproximant alveolar sonora o bé una vibrant simple.

Separació per síl·labes

En català se separen les síl·labes a final de ratlla en l'escriptura per qüestió d'espai i s'han de seguir les següents normes:

• no es pot deixar un prefix negatiu o una vocal sola a final de línia
• s'ha de tenir en compte el paper dels dígrafs. Alguns es separen i d'altres no:

• dígrafs que es separen: ix, l•l, rr, ss, tg, tj, tx
• dígrafs que no es separen: gu, qu, ll, ny

• s'acostuma a respectar la morfologia en mots dubtosos, de manera que no es divideixen paraules que poden donar peu a confusions

Les síl·labes i la tonicitat

L'estructura sil·làbica de les paraules sovint interactua amb la tonicitat. En llatí, per exemple, la tonicitat sovint és determinada per la quantitat sil·làbica. Una quantitat sil·làbica és llarga si té almenys una de les característiques següents:

• una vocal llarga al nucli
• un diftong al nucli
• una o més codes (e)

En cada cas, es considera que la síl·laba té dues mores.

Bibliografia

• Maria-Rosa Lloret, "Estructura sil·làbica", dins Joan Solà dir., Gramàtica del català contemporani I, Barcelona, Ed. Empúries, Barcelona, 2002. ISBN: 84-7596-907-0

Vegeu també

• Llista de monosíl·labs
• Monosíl·lab
• Bisíl·lab

Enllaços externs

• "Separem sil·labes" a Aventura't amb l'ortografia.
• What is a syllable? (anglès)