Símbols catalans
El símbol català més antic és l'escut de Catalunya que es un dels emblemes heràldics de més antiguitat d'Europa.[1][2][3][4] Segons la llegenda, data del segle IX i hom diu que els Quatre Pals (o quatre barres) foren el resultat de fer passar quatre dits de Carles el Calb, Carles II de Francia Occidentalis, tacats de sang sobre l'escut d'or de Guifré el Pelós com a recompensa per haver lluitat valerosament contra els sarraïns.
La Senyera, inspirada en l'escut, és potser el símbol de Catalunya més representatiu. Aquest símbol s'afegeix a d'altres amb connotacions polítiques o reivindicatives, com la Diada Nacional de Catalunya.
Taula de continguts |
[modifica] Símbols històrics
Algunes institucions catalanes, com ara Constitucions catalanes, els Usatges, el Consell de Cent i les Corts Catalanes son valorades com a símbols històrics de Catalunya.
A causa de la història i de les vicisituds compartides a través de molts segles, una gran part dels símbols tradicionals de Catalunya coincideixen amb els d'Aragó, València i les Illes Balears. Això és sovint causa de controvèrsies que provenen de les dificultats de conciliar certes percepcions culturals, històriques i lingüístiques de lo que era l'antic Regne d'Aragó i de les zones culturalment catalanes. El Monestir de Poblet, a on jeuen els antics reis, és un important i molt respectat referent simbòlic dels països de l'antiga Corona d'Aragó des de l'edat mitjana.
[modifica] Símbols històrics de caire militar
Apart de l'escut, altres símbols, com Otger Cataló (el Pare de la Pàtria), Jaume el Conqueridor, els Almogàvers, els Nou Barons de la Fama i el Comte Tallaferro, commemoren les guerres contra els musulmans. En els temps passats l'existència, supervivència i consolidació de Catalunya depenien de les victòries en les batalles continues contra els "moros" a través dels segles. El Sometent, Rocafort i les lluites de "moros i cristians" a les festes populars, també son símbols d'evident caràcter bel·lic.
L'himne Els Segadors i la falç provenen de la Guerra dels Segadors (1640 - 1652). El Timbaler del Bruc es un símbol de les Guerres Napoleòniques a Catalunya (1808 - 1814), conegudes sota el nom de "Guerra del Francès".
[modifica] Símbols religiosos
Símbols catalans ancestrals, com la Mare de Déu de Montserrat i altres verges i sants, així com el pessebre, la Nit de Reis i les celebracions del Nadal, es derivaven de la doctrina cristiana. La creu cristiana i els colors del sacrifici de Jesucrist (cos i sang: sang roja i el color blanc de la puresa) varen inspirar una gran part de la simbologia tradicional catalana. Fruits d'una època en que les esglésies o catedrals eren al centre de la vila i el respecte vers les figures eclesiàstiques no es discutia, els símbols religiosos també son motiu de controvèrsies en una societat que ara es veu molt més laica que la societat catalana tradicional.[5]
Els noms de molts pobles, ciutats i muntanyes de Catalunya, com Santa Bàrbara, Sant Sadurní d'Anoia, o Sant Llorenç del Munt, així com moltíssimes ermites i santuaris dispersats arreu de la geografia catalana, romanen com a testimoni de la fe ancestral dels catalans. Mentre que fins al segle XIX tots els catalans es sentien representats per els símbols cristians, actualment, en l'Europa postcristiana, aquests mateixos símbols només tenen importància per a alguns.[6] Ja a l'any 1905 Josep Torras i Bages (1846 - 1916), convençut de que la nació catalana havia de ser cristiana per tal d'establir-se com quelcom de perdurable i sòlid, va criticar el laïcisme del "nacionalisme militant" d'Enric Prat de la Riba (1870 - 1917).
Per a Torras i Bages, el seny, un altre símbol català, es basava en les tradicions cristianes ancestrals.[7] Analitzant aquesta dicotomia Mossèn Gaietà Soler i Perejoan (1863 - 1914) arribà a la conclusió que a Catalunya hi han dos "programes oposats", el catòlic, fonamentat en el seny i la tradició, dirigit à promoure una restauració social benèfica, ... (de) la fe i les costums socials i jurídiques de ... Catalunya per una banda, i de l'altra l'indiferentista, fundat en les concupiscències polítiques, dirigit à aconseguir, més que el bé social, el prestigi polític de nació-estat...[8]
[modifica] Símbols folklòrics i populars
A part dels símbols de caràcter històric hi han altres símbols populars catalans més o menys seriosos segons el cas i el context.
Molts símbols populars catalans venen del folklore local, com la sardana, les havaneres (i en particular l'havanera El meu avi), els castellers, els diables i els gegants, així com el drac, i les seves derivacions, la cucafera, la víbria i el ratpenat. L'elecció de la "Pubilla" a les festes populars prové d'una tradició molt antiga basada en la transmissió de l'herència a la Catalunya rural.
Mentre que altres nacions o pobles tenen un "ocell nacional" o una "flor nacional", Catalunya no té gaires símbols populars establits. El ruc català o "burro català" va ser una creació relativament recent quan calia contraposar quelcom de català al brau d'Osborne.
Com a símbols tradicionals i "típics" cal destacar en Patufet, la rosa vermella de la Diada de Sant Jordi, la barretina, el porró, el caganer i el tió.
Gràcies als mitjans de comunicació, a nivell internacional el Futbol Club Barcelona es potser el símbol de Catalunya més fàcil i universalment reconegut arreu del món.
[modifica] Símbols geogràfics
Hi han muntanyes com el Canigó, Montserrat i el Pedraforca que tenen una importància quasi bé mítica en el folklore local com a llocs venerats des-de temps molt antics.
Algunes ciutats de l'àmbit cultural català, tenen rellevància simbòlica com a punts geogràfics més extrems de parla catalana o d'algunes de les seves variants. Aquestes són: Salses, la més al nord, Guardamar (Valencià), la més al sud, Maó (Menorquí), la més a l'est i Fraga, la més a l'oest. També l'és L'Alguer, per trobar-se isolada a Itàlia.
[modifica] Símbols gastronòmics
El pa amb tomàquet es potser el plat més emblemàtic de Catalunya. Altres plats que hom podria qualificar de "molt de la terra" son les faves a la catalana, l'escudella i carn d'olla, l'esqueixada, l'escalivada, la botifarra amb mongetes així com els embotits (especialment el fuet i la botifarra).
Entre els dolços i postres cal destacar "mel i mató", la crema cremada, el tortell i la coca. A Nadal es mengen els torrons.
[modifica] Galeria
-
Botifarres torrades
-
Coca de reis.
-
Senyera del Bisbe de Barcelona (reconstrucció). Tradicionalment els catalans s'han sentit representats pels símbols del cristianisme.
-
La capçalera de La Renaixensa conjuga l'escut de Catalunya amb l'au Fènix.[9]
-
L'escut georgià del Principat de Catalunya. Cornelis Danckerts, Amsterdam, finals del segle XVII.
[modifica] Vegeu també
- Escut de Catalunya
- Bandera de Catalunya
- Senyera Reial
- Mitologia catalana
- Cuina dels Països Catalans
- Cultura popular
- Icones Turístiques de Catalunya
- Història de la llengua catalana
- Virolai
- Símbols valencians
- Festes populars als Països Catalans
[modifica] Referències
- ↑ " Léon Jéquier. Actes du II Colloque international d'héraldique". Breassone.1981. Académie internationale d'héraldique. Les Origines des armoiries. Paris. ISBN 2-86377-030-6.
- ↑ Paul Adam Even."L'heraldique catalane au moyen age" in Hidalguia, 22, Mayo-Junio 1957. Madrid. p465.
- ↑ Martí de Riquer. "Heràldica catalana: des l'any 1150 al 1550". Quaderns Crema.1982. ISBN 84-85704-34-7
- ↑ Michel Pastoureau. L'origine des armoiries de la Catalogne" in II Simposi numismàtic de Barcelona. 1980.E.Cymys SCEN ISBN 84-85060-16-4
- ↑ Vicenç Villatoro. Paisatges d'hivern (La barbaritat de fer un pessebre sense pessebre o una truita sense ou). AVUI, diumenge 2 de gener 2005
- ↑ El Barça tolera un escut sense la creu en un acte al Marroc
- ↑ Josep Torras i Bages, La tradició catalana, 1892
- ↑ Josep Massot i Muntaner Església i societat a la Catalunya contemporània
- ↑ Jordi Falgàs i d'altres, Barcelona and Modernity, Picasso Gaudí Miró Dalí, ISBN 0-300-12106-7, 2006.
