Sacsayhuamán

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a molts arqueòlegs i historiadors, la "fortalesa cerimonial" de Sacsayhuamán és amb els seus murs megalítics, l’obra arquitectònica més gran que van realitzar els inques durant el seu apogeu

Sacsayhuamán (cf. aimara 'saqsaw', satisfacció, i 'waman', falcó, és a dir, Falcó satisfet) és una fortalesa cerimonial inca ubicada dos quilometres al nord de la ciutat de Cusco. Es va començar a construir durant el govern de Pachacútec, el segle XV; tanmateix, va ser Huayna Cápac qui li va donar el toc final el segle XVI.

Sacsayhuamán va ser construïda originalment amb propòsits militars per defensar-se de tribus invasores que amenaçaven a l'Imperi Inca. La construcció va ser iniciada per l'Inca Pachacútec, posteriorment a 1438. Qui millor descriu el monument és el cronista Garcilaso de la Vega, qui diu que la seva construcció va durar uns 50 anys fins al període de Wayna Qhapaq; estava conclòs a l'arribada dels conquistadors.

Des de la fortalesa, s'observa una singular vista panoràmica dels voltants, incloent la ciutat del Cusco.

Ubicació[modifica | modifica el codi]

Ubicació de Sacsayhuamán a la part nord de la ciutat inca. S'aprecia la forma de felí de la qual es diu que Sacsayhuamán era el cap

L’emplaçament cerimonial de Sacsayhuamán està ubicat a 2 km de Cusco, capital de l'antic Imperi Inca; es troba a una altura de 3.700 m i té una extensió de 3.093 hectàrees. La vall es troba voltant per les muntanyes Ausangate, Pachatusán i Cinca, i està banyada pel riu Tullumayo. Aquesta zona té un paisatge de gran bellesa, flora i fauna abundants, entre la que destaquen les llames i els falcons.

Historia[modifica | modifica el codi]

Època Inca (1438-1534)[modifica | modifica el codi]

La construcció de Sacsayhuamán, segons la informació que es pot extreure de les fonts etnohistóricas, hauria estat iniciada durant el regnat de l'Inca Pachacútec; després, continuada durant el govern de Túpac Yupanqui i conclosa amb Huayna Cápac. Durant aquestes tres generacions, segons Garcilaso de la Vega, van ser quatre els il·lustres constructors que van dirigir successivament l'obra.

Del més antic al més recent, aquests personatges van ser: Apu Huallpa Rimachi, Inca Maricanchi, Acahauna Inca i Callacunchuy. A aquests arquitectes es deu el disseny de Sacsayhuamán, que segons molts cronistes, a part de la funció cerimonial i militar que complia, també representava un cap que, junt amb el complex de la ciutat del Cusco, formava la figura d'un puma.

Conquesta[modifica | modifica el codi]

El 1536, la fortalesa va ser l'escenari de una de les batalles més amargues de la conquesta espanyola. Uns dos anys després que Pizarro entrés a Cusco, Manco Inca va recuperar la poc vigilada Sacsayhuamán i la va fer servir com a base per assetjar els conquistadors de Cusco. Manco estava a punt de derrotar els espanyols quan un desesperat atac per part de Juan Pizarro, germà de Francisco, va aconseguir recuperar Sacsayhuamán i sufocar la rebel·lió. Manco Inca va sobreviure i es va retirar a Ollantaytambo, però gairebé tot el seu exèrcit va morir. La derrota dels inques va deixar una estela de cadàvers que van atraure bandades de còndors. La tragèdia es va immortalitzar incorporant vuit còndors a l'escut d'armes de Cusco.

Arquitectura[modifica | modifica el codi]

Disseny[modifica | modifica el codi]

La zona on es troba aquesta fortalesa correspon al cap de l'animal sagrat, i una de les traduccions que té aquesta paraula és, precisament, cap de puma. Pachacútec Inca Yupanqui, el novè Inca, va redissenyar la ciutat i li va donar forma de puma ajagut (el puma és el guardià de les coses terrenals).

L'espai que abasten les seves construccions és particularment gran; el que més crida l'atenció són els tres murs de pedra que suggereixen la figura de la fortalesa.

Mapa de Sacsayhuamán.

Característiques[modifica | modifica el codi]

Una urpa de puma feta de pedres.

La construcció per si mateix és peculiar, ja que algunes de les pedres que es troben allà són gegants i fan que un es pregunti com les van aconseguir transportar. Les pedres van ser encaixades amb una precisió gairebé inimaginable. Resulta inexplicable, per a l'occidental, desxifrar com els inques van poder tallar les pedres amb tal mestria que no entra ni tan sols la làmina d'un ganivet entre dues pedres. El complex també consta d'una espècie de tobogans grans de pedra per on el visitant pot lliscar.

La suavitat vellutada de la pedra ressalta en aquestes formacions. Hi ha figures dissenyades a les pedres i roques, entrades a túnels subterranis o xicanes, anfiteatres, construccions de caràcter ritual, probablement relacionades amb el culte a l'aigua. Aquest lloc va exercir un important rol en les activitats rituals inques.

Detall d'un mur.

Es pensa que va correspondre a una fortalesa militar, on s'entrenava els guerrers. Hi ha dubtes sobre això, ja que, d'acord a la seva arquitectura, podria haver tingut un final religiós i haver estat construït com un gran temple al déu Sol . Tanmateix, durant l'època de la conquesta, va mostrar la seva eficàcia com a fortalesa per defensar la ciutat. La seva principal característica és la forma en la qual va ser construïda; compta amb grans blocs de pedra, assolint els més alts els 9 m. S'assevera que la seva construcció va durar 50 anys aproximadament, iniciant-se en el període de l'Inca Túpac Yupanqui. Va ser construïda per 20.000 homes.

Dins de la fortalesa, hi havia grans magatzems d'aliments i armes, i també canals per a la distribució de l'aigua.

El tron de l'Inca, ubicat al costat de la fortalesa, consistia d'una gran roca tallada i polida en diversos nivells, des d'on el sobirà presidia les festes, celebracions, desfilades i donava ordres.

En l'actualitat, queden vestigis de les tres muralles escalonades edificades de pedra calcària d'origen sedimentari i formació fasilífera.

Sacsayhuamán està dividida en diferents sectors: Sacsayhuamán, Rodadero, Tron de l'Inca, Warmi K'ajchana, Bany de l'Inca, Amfiteatres, Chincana i Bases de Torrasses, entre d'altres.

Vista panoràmica de les ruïnes


Les torrasses[modifica | modifica el codi]

Base de la torrassa de Muyucmarca. No és un calendari solar, com molts diuen.

Van existir tres torrasses ubicades a la part superior de la fortalesa: Muyucmarca, Sallacmarca i Paucarmaca.

El primer tenia una forma cilíndrica amb una altura equivalent a uns quatre pisos i un diàmetre d'uns 22 metres. Es trobava en el centre.

El segon va tenir forma quadrangular. Des d'allà s'albirava tota la ciutat del Cusco.

El tercer, també de forma quadrada, estava ubicat en l'altre extrem del Sallacmarca.

Temple[modifica | modifica el codi]

La fortalesa va ser l'escenari on els inques adoraven al sol en aquest temple per a cerimònies religioses. Es pensa que desenes de milers de persones es mobilitzaven a les festes especials i feien ofrenes.

Activitats turístiques[modifica | modifica el codi]

Fotografia, recorregut cultural i arqueològic, caminada.

Inti Raymi[modifica | modifica el codi]

A Sacsayhuamán té lloc, cada 24 de juny, durant el solstici d'hivern, el festival anual de l’Inti Raymi, on s'escenifica el ritual inca de culte a l’inti. La gent del voltant es mobilitza amb disfresses acolorides i balla danses típiques, repetint així la tradició dels seus avantpassats.

A aquesta festa arriben visitants de tot el món que reserven els seus llocs amb molta anticipació.

Llocs propers a visitar[modifica | modifica el codi]

A partir d'aquí es poden visitar alguns punts molt propers i complementaris. El més proper és Kenko, el turó que avui en dia es diu Socorro. Allà s'erigeixen pedres naturals i llaurades i l’Intihuatana, que servia per mesurar, amb ajuda de la llum solar, el temps. També es pot arribar a Puca Pucara per mitjà de canals i aqüeductes; aquesta construcció presenta pedres llaurades, escons i un altar de sacrificis. El circuit pot acabar a Tambomachay, on hi ha tres boniques fonts i aigua abundant servida per les llacunes de la pampa que separa Cusco de la Vall Sagrada dels Inques.

Dades addicionals[modifica | modifica el codi]

  • D’acord amb imatges obtingudes per radar, Sacsayhuaman es comunica en línia recta amb el Koricancha, amb Marcahuasi (Convent de Santa Catalina a Cusco) el temple d'Inca Huiracocha (avui Catedral de Cusco), el Palau d'Huáscar , el de MancoCápac (Colcampata) i Huamanmarca.
  • Les investigacions suggereixen que la perfecta alineació astronòmica dels temples descartaria l'antiga presumpció de què els inques només tenien el planeta Venus com a referència astral, sinó que a partir del descobriment es podria establir que també es van guiar pel sol, la lluna, la creu del Sud i les plèiades (estrelles de la constel·lació de Tauro).
  • Actualment es pot apreciar només el 20% del que va ser el grup arquitectònic, ja que, durant la Conquesta, els espanyols van desmuntar els murs i les torrasses per a neutralitzar el seu ús en un eventual atac com el de l'aixecament de Manco Inca el 1536. Les seves pedres van ser aprofitades per construir cases i esglésies a Cusco.

Teories sobre la construcció de murs megalítics[modifica | modifica el codi]

Vince Lee és un arquitecte i explorador que ha estat consultat en diversos llocs antics que movien grans megàlits. Teoritzava que els blocs es portaven tallant-los primer i després posant-los a lloc. Això hauria implicat tallar abans de forma precisa per crear les estretes unions a les cavitats existents en el mur. Llavors es remolcarien cap amunt per una rampa i es situarien a la paret on es posarien sobre una pila de troncs. Després es traurien alhora i a poc a poc els troncs per abaixar les pedres fins al lloc previst. Lee va fer proves per veure si funcionaria a petita escala; això suposava l’èxit. En el cas de ser incapaços d'aconseguir a la primera les estretes unions, els inques també haurien estat capaços d'alçar les pedres fent marxa enrere per corregir les seves equivocacions. Lee no va poder aconseguir tanta precisió com els inques però teoritzava que amb més pràctica podria haver aconseguit unions més precises i haver-ho fet amb pedres més grans.

També va dirigir uns quants experiments a Ollantaytambo per remolcar pedres megalítiques. Això també va dur a un èxit limitat. Va dirigir un experiment on intentaven abaixar una pedra d'una tona muntanya avall. Perdien el control d'aquesta pedra i rodava avall. Aquesta probablement no és la manera com els inques ho feien ja que controlarien el transport, evitant molts accidents. Concloïa que encara que gravitaven en el seu costat havien de practicar per mantenir el control del descens. També van remolcar experimentalment un megàlit que podia estar a la vora de 10 tones de pes. Tenien aproximadament 12 persones empenyent el megàlit mentre més de 100 persones estaven estirant d'unes quantes cordes per remolcar-lo. Reeixien a remolcar-lo a un pas bastant ràpid. També es van realitzar experiments addicionals en unes altres localitzacions per moure megàlits grans.

Els inques van construir un gran sistema de carreteres que d’uns 25.000 km. Algunes d'aquestes carreteres estaven embellides amb pavimentacions de pedra.[1][2]

Coord.: 13° 30′ 31″ S, 71° 58′ 57″ O / 13.50861°S,71.98250°O / -13.50861; -71.98250

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. " Setanta Meravelles del Món Antic" editades per Chris Scarre 1999 pàg. 249-251 Canal d'Història de
  2. History Channel "Mega Movers: Ancient Mystery Moves"

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]