Saiga

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Saiga tatarica)
Per a altres significats, vegeu «Saiga (gènere)».
Infotaula d'ésser viuSaiga
Saiga tatarica Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Enregistrament

Modifica el valor a Wikidata
Dades
Període de gestació139 dies Modifica el valor a Wikidata
Font debanya d'antílop saiga Modifica el valor a Wikidata
Hàbitatprada Modifica el valor a Wikidata
Estat de conservació
Gairebé amenaçada
UICN19832 Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseMammalia
OrdreArtiodactyla
FamíliaBovidae
TribuSaigini
GènereSaiga
EspècieSaiga tatarica Modifica el valor a Wikidata
(Linnaeus, 1766)
Nomenclatura
Ortografia originalSiaga tatarica Modifica el valor a Wikidata
Sinònims
  • Antilope saiga
  • Antilope scithica
  • Capra sayga
  • Capra tatarica
  • Cemas coins
  • Ibex imberbis
ProtònimCapra tatarica Modifica el valor a Wikidata
Distribució

Modifica el valor a Wikidata

La saiga (Saiga tatarica) és un antílop que en un principi habitava una extensa zona de l'estepa des del peu dels Carpats i el Caucas a Dzungaria i Mongòlia. Actualment es troben només en poques zones de Calmúquia (Rússia), el Kazakhstan i Mongòlia occidental. És molt curiosa a causa la seva trompa i les banyes en forma de cargol que recorden entre una cabra i un elefant.

Característiques físiques[modifica]

Vista de prop del rostre d'una saiga.

Normalment fan de 0,6-0,8 metres a les espatlles i pesen entre 36 i 63 kg. Viuen de 6 a 10 anys. Els mascles són més grans que les femelles i els mascles són els únics que porten banyes. En la medicina tradicional xinesa s'aprecien les banyes de la saiga i això posa també en perill als animals per caça furtiva. Un tret característic és el seu nas poc corrent extremadament gran i flexible. Se suposa que aquest nas ajuda a escalfar l'aire fred de l'hivern i filtra la pols a l'estiu.

Hàbitat i comportament[modifica]

Les saigues viuen en grans ramats que pasturen en les estepes dels semideserts. Mengen qualsevol espècie de planta incloent-hi algunes que són verinoses per a altres animals. Poden desplaçar-se a través de llargues distàncies i nedar pels rius.

La temporada d'aparellament comença el novembre amb lluites per posseir les femelles, el mascle que guanya fa un grup de 5 a 50 femelles.

Distribució[modifica]

Reconstrucció de la distribució de la saiga (en blanc) i distribució actual de les dues subespècies Saiga tatarica tatarica (verd) i Saiga tatarica mongolica (roig)

Durant la darrera glaciació hi havia saigues de la Gran Bretanya fins al Yukon. A principi del segle xviii encara n'hi havia al litoral de la Mar negra, els Carpats i fins a Mongòlia.

Després d'un ràpid declivi, cap a la dècada de 1920 quasi va quedar totalment exterminada. Es va recuperar i cap 1950 n'hi havia uns dos milions a la Unió Soviètica. Actualment ha tornat a descendir i només en queden unes 50.000.

Desplaçament[modifica]

Quan es desplacen ràpidament les saigues ho fan amb l'anomenat pas o trot d'ambladura, mantenint el cap horitzontal i el coll estirat. Amblar és trotar movent les dues potes de cada costat a la vegada. Es tracta d'una mena de marxa molt eficient que manté el centre de gravetat de l'animal gairebé horitzontal, sense salts (i, per tant, amb poca pèrdua d'energia).[1][2]

Curiositat[modifica]

Les banyes dels mascles són gairebé verticals i mostren anells translúcids.

Referències[modifica]

  1. V.J. Taylor; N. Dunstone The Exploitation of Mammal Populations. Springer Science & Business Media, 6 desembre 2012, p. 117–. ISBN 978-94-009-1525-1. 
  2. Andreĭ Grigórievitx Bànnikov. Biology of the Saiga: (Biologiya Saigaka).. Israel Program for Scientific Translations [available from the U.S. Department of Commerce, Clearinghouse for Federal Scientific and Technical Information, Springfield, Va.], 1967. 

Enllaços externs[modifica]