Antonio Salieri
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 18 agost 1750 Legnago (Itàlia) |
| Mort | 7 maig 1825 (74 anys) Viena |
| Causa de mort | Causes naturals (Accident vascular cerebral ) |
| Sepultura | cementiri central de Viena |
| Mestre de capella de la cort | |
| 1788 – | |
| Activitat | |
| Camp de treball | Òpera, música religiosa i música de cambra |
| Ocupació | compositor, musicòleg, pedagog, director d'orquestra, pedagog musical |
| Activitat | 1770-1825 |
| Ocupador | Universitat de Música i Art Dramàtic de Viena |
| Membre de | |
| Estil | Classicisme |
| Professors | Francesco Salieri, Giuseppe Simoni (en)  , Florian Leopold Gassmann, Giovanni Battista Pescetti i Giuseppe Tartini |
| Alumnes | Franz Liszt, Anton Reicha, Ludwig van Beethoven, Therese Rosenbaum, Franz Schubert, Simon Sechter, Carl Czerny i Johann Nepomuk Hummel |
| Instrument | Orgue |
| Obra | |
Obres destacables
| |
| Família | |
| Cònjuge | Therese Helferstorfer (en) |
| Germans | Francesco Salieri |
Premis | |
Signatura  | |
       | |
Antonio Salieri (Legnago, 18 d'agost de 1750 - Viena, 7 de maig de 1825) va ser un compositor de música sacra, clàssica i òpera i un director d'orquestra italià.[1]
Va passar la major part de la seva vida a la Cort Imperial de Viena (on fou rival de Mozart, però no tant com s'ha dit), de la qual va ser compositor i mestre de capella, i va entrar en contacte amb les iniciatives reformistes de Gluck, que el va considerar un dels seus millor seguidors.[2] Músic de gran vàlua i dotat de gran talent, es va dedicar a l'ensenyament, faceta en la qual va tenir alumnes com l'alemany Louis Schloesser,[3] el polonès Janusz Stanisław Iliński[4] i la soprano austriaca Anna Milder-Hauptmann.[5]
És considerat una figura cabdal en l'evolució de l'òpera del final del segle xviii. Format amb Gassmann i Gluck, Salieri era un compositor cosmopolita, que va viatjar per arreu d'Europa i va escriure òperes en diversos idiomes. La seva música fou molt influent en el seu temps i en les generacions posteriors. Entre els seus deixebles s'hi troben noms com Franz Schubert, Ludwig van Beethoven, Franz Liszt, Georg von Pasterwitz, Czerny o Hummel. Entre els seus aprenents va comptar fins i tot amb un dels fills del mateix Mozart, fet que uneix una vegada més els seus noms.
Entrat el segle xix la música de Salieri va desapareixent del repertori i és rarament interpretada. No serà fins a final del segle xx que aquest compositor torna a les sales de concert, sobretot arran de l'èxit de la pel·lícula Amadeus de Milos Forman que, curiosament, el presenta com un personatge mesquí i envejós.
Biografia[modifica]
Des de molt jove, Salieri, que havia estudiat violí amb Giuseppe Tartini, es trasllada després de la mort dels seus pares i en companyia del seu germà Francesco, primer a Pàdua i després a Venècia, per a aprendre l'art del contrapunt a l'escola de Giovanni Pescetti. A Venècia va conèixer Leopoldo Gassmann, Kapellmeister a Viena, el qual se'l va endur amb ell l'any 1770 a la capital austríaca, a la cort de Josep II d'Habsburg, en la que també hi tenia com a substitut de direcció a Umlauf.[6] A la mort de Gassmann, esdevinguda quatre anys després, va assumir el paper de compositor de la cort.
Una òpera seva per a inaugurar La Scala[modifica]
Així va començar una carrera fulgurant que el va portar a esdevenir Mestre de Capella a la cort dels Habsburg (encara que només fou durant el breu període de 1778 a 1790, si no hagués estat perquè a aquest càrrec va preferir el de compositor i professor de la cort): a les seves primeres òperes (Le donne letterate (Les dones lletrades), de 1770, i Armida, de l'any següent, va seguir la composició de l'òpera que el va consagrar en el panorama musical de l'època, L'Europa riconosciuta (Europa reconeguda)), encarregada per l'emperadriu Maria Teresa I d'Àustria i que va inaugurar, el 3 d'agost de 1778, el Nuovo Regio Ducal Teatro (actual Teatre de La Scala) de Milà (cal assenyalar que aquesta mateixa òpera ha servit per a la reobertura del teatre el 7 de desembre de 2004 després d'un llarg període de restauració).
Salieri, que havia conegut a Venècia a Metastasio i Haydn, de qui va ser molt amic, va viatjar molt durant la seva vida per a seguir les representacions de les seves moltes òperes: per això va viure durant cert temps a París (on va conèixer a Gluck, Piccinni i Hasse), Milà, Venècia i Roma. Va ser un dels autors més prolífics, tant en música de cambra i sacra com d'òperes "a la italiana" de la seva època.
Entre les seves trenta-nou composicions per al teatre hi ha els títols següents: Armida (1771), La scuola de' gelosi (1778, L'escola dels gelosos), Der Rauchfangkehrer (1781, L'escura-xemeneies), Les danaïdes (1784, fent-la passar, per prudència, com a obra de Gluck, amb el consentiment d'aquest, fins que un cop rebuda amb èxit se'n va declarar l'autor[2]), Tarare (1787), Axur, re d'Ormus (1788, Axur, rei d'Ormús), Palmira, regina di Persia (1795, Palmira, reina de Pèrsia), Falstaff o sia Le tre burle (1799, Falstaff o Les tres burles, tema tret de Les alegres comares de Windsor de Shakespeare i que reprendrà més endavant Giuseppe Verdi en la seva Falstaff).
Entre les seves composicions instrumentals destaquen dos concerts per a piano i un concert per a orgue escrits l'any 1773, un concert per a flauta, oboè i orquestra el 1774, un conjunt de vint-i-sis variacions sobre La Follia di Spagna (1815) i diverses serenates.
La presumpta rivalitat amb Mozart[modifica]
Al voltant de 1790, Mozart, llavors en la cúspide de la fama, va acusar Salieri, la popularitat de la qual dequeia, de plagi i de voler atemptar contra la seva vida. Segons l'historiador Alexander Wheelock Thayer les sospites de Mozart podrien tenir origen en un episodi ocorregut deu anys abans, quan Mozart va veure com Salieri li llevava el lloc de professor de música de la princesa de Württemberg. L'any següent, Mozart no va aconseguir ni tan sols el lloc de professor de piano de la princesa.
Quan l'òpera de Mozart Les Noces de Fígaro va tenir en principi un judici negatiu tant del públic com del mateix emperador, el compositor va acusar Salieri del fracàs i d'haver boicotejat l'estrena ("Salieri i els seus acòlits mourien cel i terra amb la condició de fer-lo caure", comentarà el pare de Mozart, Leopold, referint-se al primer fracàs del seu fill, fracàs només temporal, com demostrarà més endavant l'èxit d'aquesta òpera). Però en aquella època Salieri estava ocupat a França amb la representació de la seva òpera Les Horaces, el que ens fa dubtar sobre les possibilitats que hauria tingut de decidir a aquesta distància l'èxit o el fracàs d'una òpera.
Molt més probablement (i sempre seguint a Thayer), qui podria haver instigat Mozart contra Salieri podria haver estat el poeta Giovanni Battista Casti, rival del poeta de la cort Lorenzo da Ponte, autor del llibret de Figaro. Una confirmació indirecta de fins a quin punt aquesta disputa entre Mozart i Salieri va poder ser muntada artificialment és el fet que el 1788 en ser nomenat Kapellmeister, en lloc de proposar per a l'ocasió una de les seves òperes va preferir reeditar Les Noces de Fígaro. De fet, el 1785 Salieri i Mozart havien compost una cantata per a veu i piano, amb lletra de Lorenzo Da Ponte, per celebrar el retorn a escena de la cantant Nancy Storace. Aquesta obra, que se sabia editada per la casa Artaria de Viena el 1785, s'havia donat per perduda en no trobar-se'n cap exemplar, fins que el 10 de gener del 2016 el diari Schwäbische Zeitung va informar de la troballa per part del musicòleg i compositor Timo Jouko Herrmann, quan feia recerca sobre Antonio Salieri en les col·leccions del Museu Txec de la Música, d'un exemplar de la lletra i la música.[7][8]
Els últims anys[modifica]
Els últims anys de la seva vida, Salieri va veure com la seva salut empitjorava sobtadament i de manera irreversible. Va quedar cec i els va viure internat en un hospital. En aquest període es va poder haver autoacusat de la mort de Mozart, segons testimoniaren dues de les seves infermeres.
Salieri està soterrat al cementiri Zentralfriedhof de Viena. Al seu funeral, Schubert (el seu alumne predilecte) va dirigir el Requiem que el mateix Salieri havia escrit temps enrere per a la seva pròpia mort.
Salieri avui[modifica]
Salieri ha vist el seu nom unit a una presumpta rivalitat amb Wolfgang Amadeus Mozart, rivalitat que conté a més d'acusacions de plagi, una de més greu, que és la d'haver causat la mort del compositor de Salzburg, episodi sense cap base històrica i que va ser recreat per primera vegada en un poema pel poeta Puixkin, sobre el qual es va inspirar el compositor Nikolai Rimski-Kórsakov per a compondre la seva òpera Mozart i Salieri. Posteriorment l'escriptor britànic Peter Shaffer va escriure l'obra de teatre Amadeus, duta a la pantalla gran amb èxit de públic pel director Milos Forman en una pel·lícula homònima que va rebre 8 premis Oscar.
No obstant això, aquesta obra, encara que inspirada en Mozart, és de ficció i no pretén ser una biografia exacta del músic de Salzburg. En ella la imatge de Mozart (interpretat per Tom Hulce en el film) apareix exagerada i deformada, posant-lo, per exemple com un orgullós bufó sempre rient com un beneit i dominat pel seu pare, tòpics que no es corresponen amb la realitat. D'igual manera es presenta un pervers i maquiavèl·lic Salieri (interpretat per l'actor egipci F. Murray Abraham en el mateix film), de discutible historicitat.
L'activitat artística de Salieri s'ha revalorat en els últims temps. En el Teatre Salieri de Legnago, la seva ciutat natal, en la qual treballa una Fundació cultural que també duu el nom del compositor, té lloc el "Festival Antonio Salieri". En l'àmbit d'aquest festival es va portar a terme en 2004 la primera representació en època moderna d'una estranya òpera seva, Il ricco d'un giorno, escrita sobre textos del llibretista del seu presumpte rival Mozart, Lorenzo da Ponte.
Òperes[modifica]
| Títol | Gènere | Parts | Llibret | Estrena | Teatre |
|---|---|---|---|---|---|
| La Vestale | dramma per musica | 3 actes | sconosciuto | Mai realitzada, un estudi per al seu mestre Gassmann | Viena |
| Le donne letterate | commedia per musica | 3 actes | Giovanni Gastone Boccherini, de Molière | Carnaval 1770 | Viena, Burgtheater (o Kärntnertortheater) |
| L'amore innocente | pastorale | 2 actes | Giovanni Gastone Boccherini | 1770 | Viena, Burgtheater (o Kärntnertortheater) |
| Don Chisciotte alle nozze di Gamace | divertimento teatrale | 2 actes | Giovanni Gastone Boccherini, de Miguel de Cervantes | Carnaval 1771 | Viena, Burgtheater (o Kärntnertortheater) |
| La moda, ossia Gli scompigli domestici | 2 actes | Pietro Cipretti | 1771 | Viena | |
| Armida | dramma per musica | 3 actes | Marco Coltellini, de Torquato Tasso | 2 juny 1771 | Viena, Burgtheater (o Kärntnertortheater) |
| La fiera di Venècia | commedia per musica | 3 actes | Giovanni Gastone Boccherini | 29 gener 1772 | Viena, Burgtheater (o Kärntnertortheater) |
| Il barone di Rocca Antica | dramma giocoso | 2 actes | Giuseppe Petrosellini | 12 maig 1772 | Viena, Burgtheater (o Kärntnertortheater) |
| La secchia rapita | dramma eroicomico | 3 actes | Giovanni Gastone Boccherini, de Alessandro Tassoni | 21 octubre 1772 | Viena, Kärntnertortheater |
| La locandiera | dramma giocoso | 3 actes | Domenico Poggi, de Carlo Goldoni | 8 juny 1773 | Viena, Kärntnertortheater |
| La calamita de' cuori | dramma giocoso | 3 actes | Carlo Goldoni | 11 octubre 1774 | Viena, Kärntnertortheater |
| La finta scema | commedia per musica | 2 actes | Giovanni De Gamerra | 9 septembre 1775 | Viena, Burgtheater |
| Daliso e Delmita | azione pastorale | 3 actes | Giovanni De Gamerra | 29 luglio 1776 | Viena, Burgtheater |
| L'Europa riconosciuta | dramma per musica | 2 actes | Mactesa Verazi | 3 agost 1778 | Milà, Teatro alla Scala |
| La scuola de' gelosi | dramma giocoso | 2 actes | Caterino Mazzolà | Carnaval 1779 | Venècia, Teatro San Moisè |
| La partenza inaspettata | intermezzo | 2 parti | Giuseppe Petrosellini | Carnaval 1779 | Roma, Teatro Valle |
| Il talismano (actes 2 e 3 di Giacomo Rust) | dramma giocoso | 3 actes | Carlo Goldoni (revisat per Lorenzo Da Ponte) | 21 agost 1779, revisió: 10 septembre 1788 | Milà, Teatro Lirico; revisió: Viena, Burgtheater |
| La dama pastorella | intermezzo | 2 parts | Giuseppe Petrosellini | 1780 | Roma, Teatro Valle |
| Der Rauchfangkehrer, oder Die unentbehrlichen Verräther ihrer Herrschaften aus Eigennutz | lustspiel | 3 actes | Leopold von Auenbrugger | 30 abril 1781 | Viena, Burgtheater |
| Semiramide | dramma per musica | 3 actes | Pietro Metastasio | Carnaval 1782 | Múnic, Residenz |
| Les Danaïdes | tragédie lyrique | 5 actes | Marius François Du Roullet e Louis Théodore Baron de Tschudi, de Ranieri de' Calzabigi | 26 abril 1784 | París, Opéra National de Paris |
| Il ricco d'un giorno | dramma giocoso | 3 actes | Lorenzo Da Ponte | 6 desembre 1784 | Viena, Burgtheater |
| La grotta di Trofonio | opera comica | 2 actes | Giovanni Bactessta Casti | 12 octubre 1785 | Viena, Burgtheater |
| Prima la musica e poi le parole | divertimento teatrale | 1 acte | Giovanni Bactessta Casti | 7 febrer 1786 | Viena, Palau de Schönbrunn |
| Les Horaces | tragédie lyrique | 3 actes | Nicholas-François Guillard, de Pierre Corneille | 2 desembre 1786 | Versalles |
| Tarare | opera | pròleg e 5 actes | Pierre-Augustin Caron de Beaumarchais | 8 juny 1787 | Paris, Opéra National de Paris |
| Axur, Re d'Ormus | dramma tragicomico | 5 actes | Lorenzo Da Ponte, de Pierre Beaumarchais | 8 gener 1788 | Viena, Burgtheater |
| Cublai, gran kan de' Tartari | dramma eroicomico | 2 actes | Giovanni Bactessta Casti | composta el 1788, però representada el 1998 | Würzburg, Mainfrankentheater |
| Il pastor fido | dramma tragicomico | 4 actes | Lorenzo Da Ponte, de Bactessta Guarini | 11 febrer 1789 | Viena, Burgtheater |
| La cifra | dramma giocoso | 2 actes | Lorenzo Da Ponte, de Giuseppe Petrosellini, La dama pastorella | 11 desembre 1789 | Viena, Burgtheater |
| Catilina | 2 actes | Giovanni Bactessta Casti | composta el 1792, però representada el 1994 | Darmstadt, Hessisches Staatstheater | |
| Il mondo alla rovescia | dramma giocoso | 2 actes | Caterino Mazzolà, de L'isola capricciosa | 13 gener 1795 | Viena, Burgtheater |
| Eraclito e Democrito | commedia per musica | 2 actes | Giovanni De Gamerra | 13 agost 1795 | Viena, Burgtheater |
| Palmira, regina di Persia | dramma eroicomico | 2 actes | Giovanni De Gamerra, de Voltaire, La princesse de Babylone | 14 octubre 1795 | Viena, Kärntnertortheater |
| Il moro | commedia per musica | 2 actes | Giovanni De Gamerra | 7 agost 1796 | Viena, Burgtheater |
| I tre filosofi | 2 actes | Giovanni De Gamerra | composta el 1797, però mai representada | ||
| Falstaff, ossia Le tre burle | dramma giocoso | 2 actes | Carlo Prospero Defranceschi, de Le allegre comari di Windsor di William Shakespeare | 3 gener 1799 | Viena, Kärntnertortheater |
| Cesare in Farmacusa | dramma eroicomico | 2 actes | Carlo Propero Defranceschi | 2 juny 1800 | Viena, Kärntnertortheater |
| L'Angiolina, ossia Il matrimonio per sussurro | opera buffa | 2 actes | Carlo Propero Defranceschi, de Epicene, o la donna silenziosa di Ben Jonson | 22 octubre 1800 | Viena, Kärntnertortheater |
| Annibale in Capua | dramma per musica | 3 actes | Simeone Antonio Sografi | abril 1801 | Trieste, Teatro Nuovo |
| La bella selvaggia | opera buffa | 2 actes | Giovanni Bertati | composta el 1802, però mai representada | |
| Die Neger | Singspiel | 2 actes | Georg Friedrich Treitschke | 10 novembre 1804 | Viena, Theater an der Wien |
Referències[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Antonio Salieri |
- ↑ Blanchetti, Francesco. «Salieri, Antonio». A: Dizionario Biografico degli Italiani (en italià). Volum 89. Roma: Treccani, 2017.
- ↑ 2,0 2,1 Alier, Roger. Història de l'òpera italiana. Empúries, 1992, p. 93. ISBN 9788475963570.
- ↑ Enciclopèdia Espasa Volum núm. 54, pàg. 1050 (ISBN 84-239-4554-5)
- ↑ Enciclopèdia Espasa Volum núm. 28, primera part, pàg. 995 (ISBN 84 239-4528-6)
- ↑ Enciclopèdia Espasa Volum núm. 35, pàg. 229 (ISBN 84 239-4535-9)
- ↑ Enciclopèdia Espasa Volum núm. 65. pàg. 948 (ISBN 84-239-4565-0)
- ↑ «Lost Mozart Composition for Nancy Storace Rediscovered» (en anglès). The Mozarteum Foundation Salzburg, 19-01-2016. Arxivat de l'original el 31 de gener 2016. [Consulta: 27 gener 2016].
- ↑ «Mozart i Salieri van escriure junts una cantata». el Periodico, 22-01-2016 [Consulta: 27 gener 2016].