Salomó I de Bretanya

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
sant Salomó I de Bretanya

Fresc d'Alphonse Le Henaff, 1871-76 (Rennes, Cathédrale Saint-Pierre)
rei i màrtir
Nom secular Salamun, Salaün
Naixement ca. 830
Bretanya
Defunció 874
Ar Merzher (Bretanya)
Commemoració en Església Catòlica Romana, Església ortodoxa, anglicanisme
Canonització Antiga
Lloc de pelegrinatge Ar Merzher
Festivitat 25 de juny
Fets destacables Comte de Rennes i Nantes; duc i rei de Bretanya (857-874)
Iconografia Com a rei, amb palma de martiri

Salomó I de Bretanya (bretó modern Salaün, bretó antic Salamun, evolucionat a Salavun) († 25 de juny del 874) fou rei de Bretanya del 857 al 874.[1] Era fill de Riwallon o Rivalon comte de Poher, i fou el darrer rei. Fou també considerat sant oficialment reconegut per l'església catòlica que celebra la seva festa el 25 de juny. El seu nom és bíblic.

Biografia[modifica | modifica el codi]

La vita de sant Salomó apareix a la "Crònica de Saint-Brieuc" (Chronicon Briocense)[2] escrita probablement abans dels anys 1010-1040 o sigui uns dos segles després de la seva mort.

Joventut[modifica | modifica el codi]

Nascut vers 810-820, segons eñ Chronicon Britannicum,[3] Salomon era fill d'un cert Riwallon o Rivalon « Rivalonus genuit Salomonen Regen qui genuit Rivallonus et Wegonum », comte del Poher i germà o cunyat de Nominoe.[4]

Era cosí d'Erispoe qui en un diploma de 856 l'esmenta com Salomon filii Rivallon, consobrino meo.[5] Sembla que fou criat per Nominoe doncs en una donació de Salomó es precisa pro anima Nominoë nutritoris fui.

Segons els Annals de Sant Bertí, va rebre el 852 un terç de la Bretanya de l'emperador en perjudici d'Erispoe, després d'haver esdevingut fidel de Carles II el Calb.[6]

Rei de Bretanya[modifica | modifica el codi]

Va conspirar contra el seu cosí Erispoe del qual no aprovava l'acostament al regne de França Occidental (amb un enllaç matrimonial previst) cosa que li podia suposar la pèrdua de terres en profit d'aquest regne; amb el suport del bisbe Alcmar de Nantes va assassinar al rei Erispoe a l'altar d'una església i fou coronat al seu lloc el 857.[7] Erispoe projectava casar a la seva filla amb el príncep Lluís, fill de Carles el Calb, després Lluís II de França.[8]

El 863, pel tractat d'Entrammes (al departament de Mayenne), va adquirir a canvi de la pau el territori d'« Entre deux rivières[9] », és a dir la regió entre el riu Sarthe i el riu Mayenne; en contrapartida vapagar en endavanat al rei dels Francs Occidentals un petit tribut. Salomó va agafar llavors el títol de «rei de Bretanya i d'una part notable de la Gàl·lia». Les relacions entre el rei de Bretanya i el rei dels Francs Occidentals foren complicades els anys següents amb diversos trencaments i reconciliacions.

L'1 d'agost[10] o el 25 d'agost de 867[11][12]el tractat de Compiègne li va concedir el Cotentin, l'Avranchin i les illes Anglo-Normandes. La Bretanya va arribar llavors a la seva extensió geogràfica màxima.[13]

Salomó i la religió[modifica | modifica el codi]

El rei volia abans de tot regnat en nom de Déu i de la religió, protegint esglésies i monestirs i multiplicant les fundacions pietoses com el monestir de Saint-Maxent a Maxent (Ille-et-Vilaine) prop de Plélan-le-Grand (al poble del Gué en aquesta comuna, un edificació feudal porta el nom de « Motte du roi Salomon » com resta del castell que hi hauria ocupat), Saint-Sauveur a Pléchatel, probablement Saint-Aubin a Guérande, etc. i augmentant també les llargueses en favor d'altres monestirs com a Redon, Saint-Méen, Paimpont o priorats com Saint-Pierre de Plélan. Va restaurar al front dels bisbats (com exigien els papes Lleó IV, Benet III, Nicolau I, i Adrià II des de feia anys) a la major part de bisbes que havien estat deposats el 848 per Nominoe.[14]

Salomó va intentar obtenir la independència religiosa de Bretanya en relació a l'arquebisbat de Tours, intentant obtenir del papa la constitució del bisbat de Dol com arquebisbat.[15]

La situació restarà en suspens (Dol feia d'arquebisbat de fet), i Roma no va clarificar oficialment la situació fins al 1076, quan el pali fou acordat a l'arquebisbe Even. No obstant el 1199, el papa Innocenci III va acabar la polèmica refermant l'autoritat de Tours sobre els bisbes bretons.

Després de lluitar uns quinze anys contra els víkings durant les invasions normandes, va aconseguir finalment expulsar als invasors de Bretanya i fins i tot va ajudar a Carles el Calb a expulsar als normands d'Angers el 873. Salomó va recollir amb la seva gent els vins dels territoris d'Anjou que li pertanyien.[16] L'anny següent Salomó va participar amb el seu exèrcit al costat de Carles el Calb al setge de la ciutat d'Angers que els víkings ocupaven després d'haver-la devastat. En aquesta ocasió el seu fill Wigon es va recomanar al rei i va prestar jurament en presència dels seus fidels.[17]

Al final del seu regnat es va retirar a un mpnestir, be a La Martyre o bé a Langoëlan, per expiar le mort d'Erispoe. Fou allí on el seu gendre Pascweten i el gendre d'Erispoe, Gurvant o Gurwant i el seu nebot Wigon fill de Rivelin, el van agafar i el van lliurar als francs « Fulcoald i d'altres » que després d'haver capturat i sens dubte executat al seu fill Wigon, van arrancar els ulls del rei que va morir l'endemà (874).[18]

Salomó fou assassinat el 25 de juny del 874 a l'església d'un lloc anomenat avui dia Ar Merzher La Martyre en record d'aquest fet. « Salomó es va refugiar a l'església d'un monestir on fou capturat i tractat amb una bestialitat inaudita. Se li van arrencar els ulls amb tanta violència que en va morir durant la nit[19] ». La seva mort el va fer proclamar màrtir pel poble i per l’Església catòlica romana.[20][21] El seu cos fou enterrat al monestir de Plélan o al de Saint-Maixent, conforme als desitjos que havia manifestat de reposar al costat de la seva esposa la reina Wenbrit. Més tard el seu cos fou tret d'allí segurament en el curs d'una invasió normanda i transportat fins a Pithiviers, on una part de les seves relíquies reposen a l'església de Saint-Salomon-et-Saint-Grégoire de Pithiviers. No obstant una altra part de les seves relíquies va restar o va retornar a Bretagne; l'església de Saint-Salomon de Vannes, destruïda el 1793 durant la revolució, posseïa alguns ossos del sant.[22]

Matrimoni i descendència[modifica | modifica el codi]

Salomó es va casar amb Wembrit de la que va tenir almenys una filla i dos fills testimoniats durant la seva vida :

  • Prostlon, esposa de Pascweten († abans del 876).
  • Riwallon († després del 871).
  • Wigon († 874).
  • Albigeon[23]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. (anglès) Genealogia de Salomó
  2. Chronicon Briocense, Crònica de Saint-Brieuc (final del segle XIV), volum 1 (únic fins ara), Paris-Rennes, 1972. Editat segons els manuscrits BN 6003, BN 8899 [9888] (Archives départementales d'Ille-et-Vilaine 1 F 1003), par Gwenael Le Duc i Claude Sterckx. Pref. de L. Fleuriot
  3. El Chronicon Britannicum, publicat per Dom Morice al volum 1 de les seves Preuves, columnes 1 a 8, ocupa al Recull de Nantes les pàgines 15 a 22 i part de les 25-26. Citat a la Bibliothèque de l'école des chartes per Arthur de la Borderie, cap. Examen chronologique des chartes du cartulaire de Redon antérieures au XIe siècle [second article]. 1864, vol. 25, pàg. 403.
  4. Dom Morice, Histoire ecclésiastique et civile de Bretagne, Mémoires Tome I,Col.5
  5. Segons Pere Le Baud, Salomó era « fill de Riwallon, germà de Nominoë » aquest Riwallon era probablement cunyat més que germà de Nominoe doncs els noms utilitzats a la família d'aquest darrer (Nominoe, Erispoe, Conan) són totalment diferents dels de la família de Riwallon (Rivallon, Salomó, Guegon) el que sembla demostrar que pertanyien a dues línies paternes diferents segons Joëlle Quaghebeur La Cornouaille du IXe au XIIe siècle, pàg. 13
  6. Annals de Sant Bertí any 852 El bretó Salomó es va fer un dels fidels de Carles, i va rebre en donació, el terç de la Bretanya
  7. Annals de Saint-Bertin any 857
  8. Annals de Saint-Bertin any 856
  9. Annals de Saint-Bertin any 863
  10. Jacques Flach, Les origines de l'ancienne France, volume 4, Ayer Publishing ISBN 0833711474, 9780833711472]
  11. Bulletin de la Société archéologique du Finistère, 2002, pàg. 439
  12. Joëlle Quaghebeur, La Cornouaille du IXe au XIIe siècle: mémoire, pouvoirs, noblesse, 2001, pàg. 36
  13. Annals de Saint-Bertin any 867
  14. Dom F. Plaine, Saint Salomon, roi de Bretagne et martyr, 25 juin 874, Vannes, Librairie Lafolye, 1893, en línia a [1]
  15. Barthélémy-Amédée Pocquet du Haut-Jussé, Les Papes et les ducs de Bretagne, Cap. preliminar § IV,V,VI & VII
  16. Annals de Saint-Bertin any 869
  17. Annals de Saint-Bertin any 873
  18. Annals de Saint-Bertin any 874, i Crònica de Réginon de Prüm
  19. Alban Butler, Jean François Godescar, Vies des pères, martyrs et des autres principaux saints volum 4, Lyon, F.Guyot, 1844
  20. Sant Salomó a Nominis de la Conferència dels bisbes de França
  21. Martirologi del Vaticà, en línia a: Martyrologio. Consultat el 17 d'octubre de 2006.
  22. Saint Salomon
  23. Els annals de l'abadia de Saint-Sauveur de Redon esmenten que Albigeon, fill de Salomó, rei de Bretagne estava enterrat a l'abadia de Redon; és l'única menció d'aquest personatge que contràriament als seus dos germans, no apareix a cap acte contemporani

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Salomó I de Bretanya


  • André Chédeville et Hubert Guillotel, La Bretagne des saints et des rois Ve-Xe siècle, Éditions Ouest France, 1984. (ISBN 2858826137)
  • Arthur de La Borderie, Histoire de Bretagne: Tome deuxième Apogée de la Monarchie Bretonne. Règne de Salomon,857-874, pàgs. 84-122. Reedició Joseph Floch Imprimeur Éditeur à Mayenne (1975).
  • Noël-Yves Tonnerre, Naissance de la Bretagne. Géographie historique et structures sociales de la Bretagne méridionale (Nantais et Vannetais) de la fin du VIIIe à la fin du XIIe siècle, Angers, Presses de l'Université d'Angers, 1994 (ISBN 2-903075-58-1).



Precedit per:
Erispoé
Reis de Bretanya
Escut de Bretanya

857874
Succeït per:
Alan I el Gran