Salvador Espriu i Castelló

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Salvador Espriu i Castelló
S Espriu.jpg
Retrat de Salvador Espriu per Josep Pla-Narbona
Naixement 10 de juliol de 1913
Santa Coloma de Farners, la Selva
Mort 22 de febrer de 1985 (als 71 anys)
Barcelona, Barcelonès
Activitat Empleat d'assegurances, poeta, dramaturg, prosista
País Catalunya
Primeres obres Israel (1929, en castellà), Dr Rip (1931)
Obres principals La pell de brau, El cementiri de Sinera, El caminant i el mur
Premis Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1972)

Influències

Placa en homenatge a Salvador Espriu a l'edifici històric de la Universitat de Barcelona

Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, 10 de juliol de 1913Barcelona, 22 de febrer de 1985) fou un poeta, dramaturg i novel·lista català, considerat un dels renovadors, juntament amb Josep Pla i Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau, de la prosa catalana de les fórmules noucentistes.

La producció literària d'Espriu és extensa, però cal destacar els llibres de poemes El cementiri de Sinera, El caminant i el mur i La pell de brau, probablement la seva obra més coneguda, en què desenvolupa la visió de la problemàtica històrica, moral i social d'Espanya. Al llarg de la seva obra poètica (d'estil modernista) , Espriu desenvolupa un món propi, identificat amb "Sinera", que és el nom d'Arenys llegit al revés. Primera història d'Esther és la seva primera obra dramàtica, qualificada per l'autor com una "improvisació per a titelles", pel seu caràcter grotesc. Més tard va escriure Una altra Fedra, si us plau, a petició de l'actriu Núria Espert.

Les musicacions de poemes seus fetes per Raimon han contribuït molt a difondre la seva obra. Cal remarcar les Cançons de la roda del temps i el poema He mirat aquesta terra, magnífica contemplació de Catalunya mitjançant el paisatge d'Arenys de Mar. Segons el mateix Espriu, Raimon cantava els seus poemes com ningú no ho havia fet mai.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Salvador Espriu i Castelló va néixer a Santa Coloma de Farners, fill de Francesc de Paula Espriu i Torres, un home de caràcter obert, sociable i lliurepensador, llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona i que exercia de notari, i Escolàstica Castelló i Molas, una dona tímida, discreta i molt religiosa.

A causa de la feina del seu pare, la família, originària d'Arenys de Mar, va haver de traslladar-se a Santa Coloma de Farners. En aquest poble de la comarca de la Selva és on van néixer els tres fills grans de la parella: Francesc, Salvador i Josep. Més tard, també per motius laborals, la família es va tornar a traslladar, aquesta vegada a Barcelona, on van néixer les dues germanes petites de Salvador, Maria Isabel i Maria Lluïsa. Gràcies a la bona situació econòmica per la feina del seu pare es podien permetre un servei domèstic format per una cuinera, tres minyones i un xofer, i mantenir la casa d'estiueig al carrer de la Perera d'Arenys de Mar, poble on residien tots els seus familiars.

El jove Salvador era un nen que se'l descriu com entremaliat i juganer. Va realitzar els pàrvuls a l'Escola Montessori i l'educació primària a l'Escola alemanya. Els moments més feliços els passava a la casa pairal, on tenia molts amics i es passava el dia rondant per la vila. Els llocs que més freqüentava eren en primer lloc la casa de les germanes Draper, amigues de la família, que sempre obsequiaven els nens amb caramels i xocolata. Un altre lloc que visitava era la casa de la seva tia Maria Castelló, que tenia en una paret de casa seva sis gravats sobre la història bíblica d'Esther, dels quals tragué la idea d'escriure més endavant Primera història d'Esther. Un dels llocs on anava a jugar era can Rogés, casa veïna on vivien uns ferrers que tenien dos fills més o menys de la seva edat. També es distreia anant a la platja o al Mal Temps, turó que es troba a llevant de la vila.

A principis de la dècada del 1920 la casa dels Espriu va sofrir una profunda sotragada: els cinc germans van agafar alhora el xarampió i Maria Isabel en morí després d'una terrible complicació neurològica. També Salvador en patí una greu complicació pulmonar - un empiema-, amb una recuperació molt lenta i una intervenció quirúrgica per la qual va haver de passar molt de temps al llit. Per afavorir la recuperació el van portar a Viladrau, on el pare adquirí la casa anomenada "Can Ganyotes".

Dos anys després de la mort de Maria Isabel, el 1926 el seu germà gran, Francesc, va morir en caure al port d'Arenys, que estava en obres. Aquestes morts i la seva malaltia li van canviar la vida. De nen juganer i trapella que era va passar a ser un nen delicat, sempre amb el perill de recaure, obligat a passar llargues temporades al llit. A causa d'aquestes etapes de convalescència, va convertir-se en un amant de tot tipus de literatura, però sobretot se sentia atret per llibres de religió i d'història antiga.

Primeres obres[modifica | modifica el codi]

L'any 1929, als setze anys, va publicar el seu primer llibre, Israel, escrit en castellà. L'edició, de només cent exemplars que no eren per vendre, la va pagar el seu pare. Aquesta obra són estampes de l'Antic Testament, de manera que queda demostrat el profund coneixement que tenia de les escriptures.

L'octubre de 1930, quan tenia disset anys, va ingressar a la Universitat de Barcelona per realitzar les carreres de Dret i Filosofia i Lletres. Allà conegué tres de les seves millors amigues al llarg de tota la vida: Amàlia Tineo, Mercè Montañola i Lola Solà, i també establí un llaç d'amistat molt fort amb l'escriptor Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Aquells moments la vida a la universitat estava molt animada, ja que s'acabava de sortir de la dictadura i el país s'encaminava cap a la República, que es proclamà l'abril del 1931.

Tot i que treia unes notes immillorables en les dues carreres que feia paral·lelament, li agradaven molt més les lletres que el dret. Aquesta passió el portà a escriure El doctor Rip, la seva primera novel·la en català, publicada el febrer de 1931. Al cap de poc temps va escriure la seva primera obra teatral publicada, La revolta dels sants, una peça humorística ambientada a Arenys de Mar. L'any 1932 va sortir a la venda Laia, que és una novel·la curta inspirada bàsicament en l'Arenys del segle XIX. El 1970 fou portada al cinema, dirigida per Vicent Lluch i interpretada per Núria Espert i Francisco Rabal.

El 1933 va participar en el famós creuer de 48 dies de 200 universitaris (estudiants i professors) per la Mediterrània, organitzat per Fernando Giner de los Ríos, Ministre d'Instrucció Pública de la República. El viatge va acostar-lo més als clàssics i va refermar la seva passió per l'egiptologia.

El 1934 va publicar Aspectes, obra que va servir per aglutinar tota la crítica en contra seu. També aquest any va presentar Els avets, obra amb què va aconseguir el seu primer premi literari: el guardó de la Generalitat de Catalunya en els X Jocs Florals de l'Ateneu Arenyenc. Aquests anys, els estius i les vacances de Setmana Santa en lloc de realitzar-los a Arenys de Mar els passaven sobretot a Viladrau, poble on el seu pare havia comprat una finca de Puig i Cadafalch[1] per a tenir cura de la seva salut.

L'any 1935 va publicar el llibre Miratge a Citera, que li va servir per reconciliar-se amb la crítica. Era una novel·la curta amable, banal, que seguia els cànons de l'època. També va presentar el llibre Ariadna al laberint grotesc, crítica sarcàstica de tot el que el rodejava.

Guerra Civil[modifica | modifica el codi]

Amb l'esclat de la Guerra Civil espanyola va veure interromputs els seus estudis de Lletres Clàssiques que eren els únics que li quedaven per acabar. Va ser mobilitzat des del primer moment però no el van enviar al front a causa del seu estat de salut, de manera que feia classes a futurs oficials. Durant aquesta època negra va seguir escrivint per evadir-se de l'entorn, de manera que l'any 1937 es va publicar Letizia i altres proses. Els tràgics esdeveniments el van fer caure en una profunda crisi, creia que el millor que es podia fer era un pacte entre els dos bàndols per acabar la matança. A més a més, l'any 1938 va morir Bartomeu Rosselló-Pòrcel, amic al qual tenia molt d'afecte, i que li havia dedicat el seu poemari pòstum Imitació del foc. Amb l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona va veure la mort de Catalunya. Un mes després d'aquesta entrada va escriure la peça teatral Antígona, per parlar del tema clàssic de la lluita entre germans, fet que és el que considerava que havia passat a Catalunya i Espanya amb la Guerra Civil Espanyola.

El seu pare va morir l'abril del 1940 i la seva notaria va passar a mans d'Antoni Gual Ubach. Espriu va entrar a treballar-hi per poder fer-se càrrec de la família. Aquesta feina no li agradava gens i gairebé no li deixava temps lliure per poder llegir o escriure. Es va haver de quedar en el despatx durant vint anys, que ell descriu com "els més durs i amargs de la meva vida".

En aquella època en què molts escriptors van passar-se a la llengua castellana, Espriu es va mantenir fidel al català, tot i saber que seria "impossible rebre cap mena de reconeixement literari". A més, es va decantar per la poesia com a mètode d'expressió, ja que era més fàcil de publicar en ser un gènere menys controlat per la censura franquista. Fruit d'aquestes dues idees, l'any 1946 apareix el seu primer llibre de poemes, El Cementiri de Sinera, en el qual crea el mite de Sinera. El llibre explica l'entorn en què es va criar de petit per recordar moments agradables de la seva infantesa, moments que mai no tornaran. Perdudes totes les il·lusions, només l'espera la mort.

Entre 1947 i 1948 va escriure la peça teatral Primera Història d'Esther, amb un llenguatge molt ric i treballat per mostrar la riquesa que es perdria si el català desapareixia. L'obra és una adaptació del Llibre d'Esther de la Bíblia, però que transcorre com una representació de titelles en el mític "jardí dels cinc arbres", a la casa d'Arenys. La història d'Esther permet a Espriu establir un paral·lelisme entre les tribus jueves que l'heroïna salva de la tirania i la situació del poble català. L'obra va ser molt ben acceptada en els reduïts cercles de la cultura catalana.

Salvador Espriu va participar en la vida clandestina de la literatura catalana de la immediata postguerra. Aquests anys els considerava una època terrible, dintre dels quals només se n'escapaven les estades d'estiu a Arenys de Mar, que passava amb la família.

El 7 d'agost de 1950 la seva mare va morir de càncer, fet que va significar un cop molt fort per a l'escriptor, ja que l'estimava i admirava molt. Entre els anys 1952 i 1955 va publicar quatre llibres de poemes: Les hores, Mrs. Death, El caminant i el mur i Final de laberint, llibre pel qual el van guardonar amb el Premi Lletra d'Or. En les quatre obres, tot i tractar temàtiques diferents, com poden ser passejar-se amb Dant per l'infern i el purgatori o viatjar pel Mediterrani seguint l'estil d'Ulisses, sempre acaba arribant a la mateixa conclusió: que ell i tot el que ell estima acabarà desapareixent i caient en l'oblit. Aquí la seva poètica es converteix en una meditació sobre la mort.

Es definia com a agnòstic, mai com a ateu, però afirmava que se sentia atret per la religió. Va voler morir catòlicament, per respecte a la seva mare, i durant les dècades dels cinquanta i seixanta anava a missa a Arenys.

L'any 1957 va publicar Evocació de Rosselló-Pòrcel i altres proses, en què inclou un estudi de l'obra del seu amic difunt. El 1960 apareix La pell de brau, llibre de poemes que tractava la situació de Catalunya sota el jou franquista, que tingué una acollida molt bona entre els joves intel·lectuals, que van agafar uns quants versos del llibre com a símbols de la resistència.[2] El llibre no fou mai censurat, malgrat que contenia la frase «No pot escollir príncep qui vessa sang».

L'any 1960 pot deixar la Notaria Gual i passa a fer unes incertes feines d'assessorament a la mútua mèdica que dirigeix el seu germà Josep.

«Poeta del poble»[modifica | modifica el codi]

Instal·lació sobre Espriu a la Biblioteca de l'Antiga Fàbrica Roca Umbert de Granollers

El 1963 apareix Obra Poètica, recull de tots els seus llibres de poemes on, a més a més, apareix per primera vegada el Llibre de Sinera. Al llarg de la dècada del 1960 li passa una cosa completament inesperada: la popularitat. Espriu esdevé un símbol de les reivindicacions de Catalunya i passa a ser considerat la veu del poble. Aquesta obertura del poeta al gran públic va ser deguda sobretot al director de teatre Ricard Salvat i al cantant Raimon. Tot i no intervenir activament en la lluita clandestina, sempre que es demanava el suport dels intel·lectuals del país n'oferia, fins i tot en els moments més arriscats, com poden ser la Caputxinada del 9 de març de 1966 o la firma del manifest en contra de les tortures per part de la policia als miners d'Astúries, cosa que va fer que li vigilessin la correspondència.

Espriu feia correccions constants a les seves obres, ja que "buscava un català modern", lliure de mots cultes i medievalitzants introduïts pel Noucentisme. Els darrers anys del franquisme van coincidir amb els de la seva màxima popularitat, tot i que portava una vida molt reclosa. Amb el pas del temps es va anar convertint cada vegada més en una persona inaccessible, de manera que ja no assistia ni a les presentacions dels seus llibres. Tot i això, en privat tothom el descriu com una persona molt sociable. A partir del 1969 se'l va proposar per al premi Nobel de literatura, que no li fou concedit. El 1972 rebé el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

La seva vida era interrompuda sovint per malalties, de manera que es passava moltes hores llegint i escrivint. Cada dia dedicava mitja hora a llegir el diccionari Fabra i mitja més el diccionari de la Real Academia Española.

La correspondència li ocupava molta estona, ja que, com ell mateix deia: "Com que m'han convertit en una patum, sé que fins i tot guarden les simples targetes". Aquesta fama va fer que hagués de tenir molta cura en les seves declaracions, ja que havia de respondre a la imatge que se n'havia fet el públic. Al final, el seu germà Josep va haver d'actuar de filtre entre el poeta i la gent que volia accedir-hi.

L'any 1971 va publicar el llibre de poemes titulat Setmana Santa, amb el qual el 1972 va guanyar el Premi de la Crítica de poesia castellana, tot i que es va concedir a una obra en català. En aquella època també publicà Aproximació tal vegada el·líptica a l'art de Pla Narbona (1968) i Formes i paraules (1975).

En el llibre PSUC: per Catalunya, la democràcia i el socialisme va fer unes declaracions defensant la cooficialitat del català i el castellà, que va provocar crítiques dels sectors catalanistes més radicals. Ràpidament, intel·lectuals de tots els mitjans van sortir en defensa del poeta, que seguia essent considerat un mite tot i el restabliment de la democràcia.

Llavors va passar una època en què les creacions que feia eren per encàrrec. Així va escriure Per una vella i encerclada terra a instàncies de Manuel Valls Gorina o Una altra Fedra, si us plau (1977) per petició de Núria Espert.

L'any 1979 va tenir un preinfart i va haver de ser internat a la clínica Sant Jordi. A partir d'aquell moment la situació de la seva salut va començar a ser molt greu. Llavors, a partir de l'any 1980 va començar a rebre tot un seguit de distincions i honors entre els quals destaquen el seu ingrés a la Reial Acadèmia de Bones Lletres o la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona. L'any 1981 va publicar el llibre Les roques i el mar, el blau, que va rebre el Premi Ciutat de Barcelona i el Premi Crítica Serra d'Or de Literatura i Assaig en categoria de prosa. Va continuar escrivint fins a la seva mort.

Presentació de l'exposició sobre Espriu al CCCB, un dels projectes centrals de l'Any Espriu

El 19 de desembre del 1984 va haver de ser ingressat a la clínica Quirón, però el van donar l'alta el dia 27 del mateix mes. El 18 de febrer de 1985 va tornar a l'hospital. Aquesta vegada va haver de ser ingressat a la UVI. Va morir la tarda del divendres 22 de febrer, a l'edat de 71 anys. La capella ardent s'instal·là al Palau de la Generalitat de Catalunya. En un acte multitudinari, el dia 23 va ser enterrat al cementiri d'Arenys de Mar, que tant havia glossat en la seva obra.

El 2013, centenari del seu naixement, es celebra a Catalunya l'Any Espriu, amb diversos actes commemoratius i reivindicatius de la seva figura.

Obres[modifica | modifica el codi]

Premis i reconeixements[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Salvador Espriu, Mercè Comas Lamarca. ed. L'Abadia de Montserrat. Del seu afm. Espriu: correspondència de Salvador Espriu amb Antoni Comas, 2007, pàg.124. ISBN 8484159086. 
  2. «Miquel Martí i Pol». Culturcat (Generalitat de Catalunya). [Consulta: 24 de març de 2013].
  3. «Premi d'Honor de les Lletres Catalanes». Web. Òmnium. [Consulta: 20 gener 2013].
  4. «Guardonats període 1980- 1988». Web. Generalitat de Catalunya. [Consulta: 20 gener 2013].
  5. «La universidad de Toulouse». El País, 1/04/1980, p.  [Consulta: 20 gener 2013].
  6. «[http://www.ub.edu/gaip/honor4.htm Doctors honoris causa per la Universitat de Barcelona]». Web. Universitat de Barcelona. [Consulta: 20 gener 2013].
  7. Proposat per la Facultat de Filologia i nomenat el 09/10/1980

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Castellet, Josep M. Iniciació a la poesia de Salvador Espriu. Barcelona: Edicions 62, 1971, p. . ISBN 978-84-297-0125-8 [Consulta: 20 gener 2013]. 
  • Espriu, Salvador. La pell de brau. Text bilingüe. Madrid: Cuadernos para el dialogo, 1968, p.  [Consulta: 20 gener 2013]. 
  • Espriu, Salvador; Salvat, R. Ronda de mort a Sinera. Madrid: Alianza Editorial, 1974, p.  [Consulta: 20 gener 2013]. 
  • Edició Crítica de les Obres Completes de Salvador Espriu, p.  [Consulta: 20 gener 2013]. 
  • Fritz Vogelgsang (1928-2009) va traduir l'obra de Salvador Espriu (tres volums) a l'alemany amb l'Editorial Ammann (Alemanya)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Obres[modifica | modifica el codi]

Entrevistes[modifica | modifica el codi]