Samuel Hahnemann

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Samuel Hahnemann

Christian Friedrich Samuel Hahnemann (10 d'abril de 1755 a Meissen, Saxònia - 2 de juliol de 1843 a París, França) va ser un metge alemany, conegut principalment per crear el sistema de medicina alternativa anomenat homeopatia. A Hahnemann també se li atribueix la pràctica sanitària de la quarantena, pràctica que utililtzà quan estava al servei del Duc d'Anhalt-Köthen.[cal citació]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Samuel Hahnemann va ser l'inventor del sistema homeopàtic. Va néixer el 1755 a la ciutat alemanya de Meissen i va morir a l'edat de 88 anys, el 1834.

Al principi tractava als seus pacients com qualsevol altre metge al·lòpata però tenia molts dubtes sobre aquest sistema de medicina ja que va comprovar que l'ús molt freqüent de medicaments produïa la desaparició temporal dels dolors, però amb el pas del temps la malaltia anava guanyant força i anava debilitant al pacient any rere any fins que contreia una incurable malaltia crònica.

Aquestes observacions van fer que Hahnemann arribés a la conclusió que estava fent una gran injustícia a la humanitat prescrivint aquests remeis. Una nit, molt tard, el va visitar un pacient d'asma que estava amb tractament des de feia molt temps. Aquella nit el pacient havia tingut un greu atac d'asma, però el doctor Hahnemann es va adonar que no tenia a la seva clínica suficient quantitat de la medicina corresponent, aleshores, per no decebre al pacient, es va emportar el flascó buit el va emplenar amb aigua, la va barrejar bé amb la poca medicina que li quedava i la va subministrar al pacient, que l'endemà va tenir una gran millora poc freqüent.. Per a Hahnemann va ser un gran descobriment el fet que l'eficàcia dels medicaments augmentés quan es diluïa la substància medicinal. Va repetir l'experiment i va poder verificar moltes vegades que era cert.

Hahnemann va deixar de tractar als pacients i va començar a fer els seus nous experiments amb la medicina, va experimentar primer sobre el seu propi organisme, de manera que ningú excepte ell patís cap risc. Al principi va fer experiments amb el suc de l'escorça de la Cinchona que després va anomenar China. Va prendre nota completa dels símptomes que es van produir en si mateix i després va utilitzar la dosis diluïda de la mateixa medicina per curar una persona que tenia un conjunt de símptomes similars, trobant una cura miraculosa. Va fer aquest mateix experiment sobre el seu cos amb moltes altres medicines i va escriure la matèria medica. Així va ser com va començar a existir l'homeopatia. Uns pocs intel·lectuals que van ser capaços d'entendre'l van ser el seu primer grup d'alumnes. Ells van fer el mateix tipus d'experiments i van enriquir la ciència de l'homeopatia a costa de la seva salut.

Quan el doctor Hahnemann va publicar per primera vegada les seves observacions sobre l'homeopatia, es va produir un gran escàndol en el camp de la medicina del seu temps, van tenir lloc grans discussions i una gran lluita d'ideologies a través dels periòdics. Es va produir una autèntica revolució del pensament mèdic y una desviació del camí ja acceptat. Tot això va ser massa per els metges contemporanis que van desterrar al doctor Hahnemann per enveja. El van expulsar del país amb la seva esposa i els seus fills i va estar rondant sense tenir on menjar ni on dormir. Ell va continuar treballant sense desviar-se. Estava segur de l'ajuda tan positiva que estava donant a la humanitat en general i per això mai li van importar les dificultats. Li va arribar l'èxit i la gent va començar a reconèixer la veritat i la utilitat de la seva feina. Va arribar fins i tot a tractar ducs i altres governants a qui va curar. El doctor Hahnemann va fer cures efectives a milers de persones, fent que la seva vida tingués sentit.

Després, a poc a poc, el seu cos es va posar malalt a cauca dels molts experiments que havia fet amb els medicaments. Als últims dies de la seva vida el seu estat es va fer insuportable i va estar lluitant per la vida fins als últims moments sofrint de disenteria (infecció intestinal provocada per bacils, que deriva a una diarrea extenuant que esgota al pacient).

La seva formació[modifica | modifica el codi]

Hahnemann va viure a Meissen fins als vint anys, i ja de jove va mostrar la seva gran facilitat per els idiomes: "als vint ja dominava l'anglès, francès, italià, grec i llatí,"[1] i treballava com a traductor i professor de llengües. Més tard també sabria "àrab, siríac, chaldaic i hebreu."[1]

Estudià medicina a Leipzig i Viena. Va obtenir el doctorat en medicina amb honors a la Universitat d'Erlangen el 10 d'agost de 1779, amb una tesi sobre el tractament de les rampes musculars. Començà a practicar com a metge el 1781. Poc després es casava amb Johanna Henriette Kuchler amb la que va tenir onze fills.[1]

Crisi professional[modifica | modifica el codi]

Durant la seva pràctica professional Hahnemann s'adonà ben aviat que la medicina que li havien ensenyat feia tant mal com bé. El seu sentit del deure el situava en un gran conflicte perquè veia que el que feia no ajudava als seus pacients fins al punt de sentir-se com un assassí o un malfactor; terrible que no pogués ajudar els seus amics i éssers estimats, tan terrible que durant uns anys va decidir deixar la pràctica mèdica i dedicar-se a la química i a escriure."[1]

Les bases d'un nou enfocament[modifica | modifica el codi]

segell amb Hahnemann

Un dia, mentre tradueix A Treatise on the Materia Medica de William Cullen, un metge i químic escocès, es fixa en l'observació que la quinina, susbstància que es treu de l'escorça d'un arbre peruà, era eficaç en el tractament de la malària degut a la seva propietat astringent. Hahnemann que tenia present que altres substàncies astringents no són eficaces contra de malària va començar a investigar l'efecte de la quina sobre l'organisme humà experimentant amb ell mateix. Va descobrir que la droga li provocava els símptomes de la malària i concloïa que això passaria en qualsevol individu sa.

Això el portà a postulà un principi sanitari: "Similia similibus curantur" "allò que pot produir un conjunt de símptomes en un individu sa, pot servir per tractar un individu malalt que està manifestant un conjunt similar de símptomes.".[1] Aquest principi es convertia en la primera pedra d'un nou enfocament mèdic.

Desenvolupament de la homeopatia[modifica | modifica el codi]

Hahnemann començà a provar sistemàticament diferents substàncies per estudiar l'efecte que produïen en un individu sa i intentant deduir d'això quin tipus de malaltia es podrien curar. Observava que les substàncies que prenem per produir determinats canvis a l'organisme podien ocasionar efectes tòxics. El següent pas era mirar de resoldre el problema de la toxicitat i ho abordà provant diferents nivells de dilució i analitzant-ne els efectes.

A partir d'aquí es posà a practicar la medicina utilitzant la seva nova tècnica, que aviat va atreure altres metges. El primer article que va escriure sobre homeopatia va ser publicat en un diari mèdic alemany el 1796. L'any 1810 publicaria el seu Organon der rationellen Heilkunde, el primer tractat sistemàtic sobre el tema.

Tomba de Hahnemann a París

Hahnemann va continuar practicant la medicina, investigant sobre nous medicaments, escrivint i fent conferències fins al final d'una llarga vida. Moria el 1843 a París, als 88 anys d'edat, i està enterrat en el cementiri de Père Lachaise de la mateixa ciutat.

Publicacions[modifica | modifica el codi]

Samuel Hahnemann el 1841
  • Conspectus adfectuum spasmodicorum aetiologicus et therapeuticus (Diss.). Erlangen 1779.
  • Anleitung, alte Schäden und faule Geschwüre gründlich zu heilen. Leipzig 1784, Crusius.
  • Ueber die Arsenikvergiftung, ihre Hülfe und gerichtliche Ausmittelung. Leipzig 1786, Crusius.
  • Abhandlung über die Vorurteile gegen die Steinkohlenfeuerung. Dresden 1787, Waltherische Hofbuchhaltung.
  • Unterricht für Wundärzte über die venerischen Krankheiten, nebst einem neuen Quecksilberpräparate. Leipzig 1787. Crusius.
  • Ueber die Weinprobe auf Eisen und Blei. Leipzig 1788.
  • Freund der Gesundheit. Frankfurt 1792.
  • Apothekerlexikon. 4 Theile in 2 Bänden, Leipzig 1793-1798.
  • Striche zur Schilderung Klockenbrings während seines Trübsinns. In: Deutsche Monatsschrift, 1. Jg. (1796), S. 147-159.
  • Versuch über ein neues Princip zur Auffindung der Heilkräfte der Arzneisubstanzen, nebst einigen Blicken auf die bisherigen. In: Hufelands Journal der practischen Arzneykunde, Bd. 2 (1796), 3. Stück, S. 391 ff. sowie 4. Stück, S. 1 ff.
  • Heilung und Verhütung des Scharlach-Fiebers. Gotha 1801.
  • Ueber die Kraft kleiner Gaben der Arzneien und der Belladonna insbesondere. In: Hufelands Journal der practischen Arzneykunde, Band 13 (1801), 2. Stück, S. 152-159.
  • Der Kaffee in seinen Wirkungen. Leipzig 1803.
  • Fragmenta de viribus medicamentorum positivis sive in sano corpore humano observatis. Leipzig 1805, Barthius.
  • Heilkunde der Erfahrung. Berlin 1805, Wittich.
  • Fingerzeige auf den homöopathischen Gebrauch der Arzneien in der bisherigen Praxis. In: Hufelands Journal der practischen Arzneykunde, Bd. 16 (1807), S. 5-43.
  • Ueber den Werth der speculativen Arzneisysteme, besonders im Gegenhalt der mit ihnen gepaarten, gewöhnlichen Praxis. In: Allgemeiner Anzeiger der Deutschen (1808).
  • Auszug eines Briefes an einen Arzt von hohem Range über die höchst nöthige Wiedergeburt der Heilkunde. In: Allgemeiner Anzeiger der Deutschen (1808).
  • Organon der rationellen Heilkunde. Dresden 1810, Arnoldische Buchhandlung. Spätere, jeweils vermehrte und veränderte Auflagen unter dem Titel: Organon der Heilkunst. 2. Auflage: Dresden 1818. 3. Auflage: Dresden 1824. 4. Auflage: Dresden und Leipzig 1829. 5. Auflage: Dresden und Leipzig 1833. 6. Auflage (posthum): Leipzig 1921 (hrsg. von Richard Haehl).
  • Reine Arzneimittellehre. Theil 1-6. Leipzig, 1811-1821. Zweite, vermehrte Auflage: Leipzig 1822-1827.
  • De helleborismo veterum. Leipzig 1812.
  • Die chronischen Krankheiten. Ihre eigenthümliche Natur und homöopathische Heilung, Theil 1-5. Erste Auflage: Leipzig 1828-1830. Zweite, veränderte und vermehrte Auflage: Leipzig und Dresden 1835-1839.
  • Allöopathie. Ein Wort der Warnung an Kranke jeder Art. Leipzig 1831.
  • Heilung der asiatischen Cholera und Schützung vor derselben. Nürnberg 1831.
  • Sicherste Ausrottung und Heilung der asiatischen Cholera. Leipzig 1831, Glück.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 [enllaç sense format] http://www.skylarkbooks.co.uk/Hahnemann_Biography.htm

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]