Sant Andreu de Palomar

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Plaça Orfila amb l'església de Sant Andreu de Palomar al fons

Sant Andreu de Palomar és un barri del districte de Sant Andreu de Barcelona. Fou el principal nucli de l'antic municipi de Sant Andreu de Palomar que més o menys coincideix amb el que avui és el districte de Sant Andreu, Nou Barris i una part d'Horta-Guinardó. Té una superfície de 174 hectàrees i compta amb una població d'uns 50.000 habitants. Els seus límits són: el carrer Rovira i Virgili, antiga Riera d'Horta, el passeig de Santa Coloma, l'avinguda Meridiana, i les vies de ferrocarril. El seu districte postal és el 08030.

Història[modifica | modifica el codi]

El poble[modifica | modifica el codi]

La primera notícia escrita data de l'any 992, quan en un document de permuta d'una herència es menciona un lloc anomenat Palomar. L'any 1034 apareixen junts els noms de Sant Andreu, patró de la parròquia, i Palomar. Els límits de l'antic poble de Sant Andreu de Palomar anaven del Besòs fins a la serra de Collserola, i de Montcada i Reixac al nord, fins a Sant Martí de Provençals al sud. La riera d'Horta era la divisió amb el municipi veí de Sant Martí. Situat a la plana amb terres fèrtils, la seva activitat principal era l'agricultura. El regadiu li arribava del rec Comtal, séquia que cap a l'any 954 va fer construir el comte Miró I per conduir l'aigua des de Montcada fins a Barcelona.

Rambla de Fabra i Puig
Carruatge amb la imatge de Sant Antoni Abat als Tres Tombs de Sant Andreu de Palomar

Durant els segles XI, XII i XIII es constituí un primer nucli d'habitatges a l'entorn de l'església, que fou destruïda pels almoràvits en la ràtzia de 1114.[1]

Al llarg del segle XIII s'incrementa la relació de la creixent comunitat andreuenca amb Barcelona; nobles, col·laboradors de la monarquia i membres del Consell de Cent, com els Santcliment, foren propietaris de terres a Sant Andreu de Palomar.Organitzats en Universitat dels Parroquians (el Comú que tenia els seus representants en els prohoms) els habitants d'aquell Sant Andreu no baixaven dels 500-600, malgrat els efectes de la pesta de 1348. A partir del segle XIV creixen considerablement les confraries; a Sant Andreu de Palomar se'n constitueix la dels Homes Forans, confirmada el 1401 pel rei Martí, que aplegava els habitants del terme que encara no havien assolit la categoria de parroquians. Al Coll de Finestrelles, lloc de pas per a aquells que travessaven el Pla de Barcelona provinents dels Pirineus, fou construït l'hospital de Vallbona, on els homes forans malats i els captaires podien fer-hi estada.

Al segle XVI ja es pot parlar de masies escampades per la demarcació del poble de Sant Andreu de Palomar. La pagesia de Sant Andreu s'originà a partir d'arrendament o cessions de terres, per part d'una classe mitjana organitzada.

Al llarg del temps es van anar conformant els diferents carrers entorn de l'eix del carrer Gran, antiga via romana.

Un fet destacable va ésser que la Guerra dels Segadors es va iniciar a Sant Andreu de Palomar el 1640, quan els somatents de Sant Celoni, de Blanes i pagesos de la Catalunya interior que baixaven a contractar-se per la sega, van decidir marxar contra les forces del Comte-duc d'Olivares, que es mantenien a Catalunya bo i acabada la guerra del francès i que saquejaven poblacions i violaven drets bàsics dels seus habitants. Escolliren per bandera el Sant Crist de la Parròquia i s'enfilaren cap a Barcelona, on varen alliberar el diputat Francesc de Tamarit i els consellers Francesc Joan de Vergós i de Sorribes i Lleonard Serra, donant mort al virrei de Catalunya i tingueren la ciutat a mercè seva. Nombroses reunions entre els consellers de Barcelona i els segadors revoltats tingueren lloc a la parròquia de Sant Andreu de Palomar.

A l'estiu de 1705, durant la Guerra de Successió que va acabar amb la victòria de l'onze de setembre de 1714, la masia de Can Borni, a tocar de la Riera d'Horta, va esdevenir quarter general de la Plana Major de l'Arxiduc Carles d'Austria.

El mes d'abril de 1706, però, l'excèrcit borbònic va establir diverses casernes per organitzar el setge de Barcelona.[2]

El Decret de Nova Planta resultant d'aquesta derrota que va posar fi a les Institucions de Govern de Catalunya i va comportar un nou sistema d'administració territorial. L'antiga parròquia de Sant Andreu de Palomar va passar a ésser un Municipi independent. Llavors es va confeccionar el primer segell del Municipi, que representava la creu de Sant Andreu, un colom i una ma oberta de cap avall.

El creixement de la població amb la construcció de nous habitatges i masies (can Pere Valent, can Verdaguer, can Xandri, Can Sala, can Diumengó, can Guineueta, les Carasses...) va anar convertint el terme municipal en un ric espai per al conreu. El viatger i agrarista anglès Mr. Arthur Young, al seu pas per Sant Andreu de Palomar l'estiu de 1787, va dir: "-Quedo maravellat d'aquests camps, els conreus són a tocar i molt ben portats, encara no s'ha fet una collita que ja en comença una de nova..." L'agricultura fou una de les principals fons de vida fins a l'arribada de l'època industrial.

La participació de Sant Andreu i d'andreuencs en les diverses guerres i bullangues va ser notable:


La industrialització que va tenir lloc a finals del segle XIX i principis del XX porta a Sant Andreu empreses importants, com la tèxtil Fabra i Coats, La Maquinista, Fabricació Nacional de Colorants, i una bona quantitat d'empreses petites i tallers.

El 20 d'abril de 1897 la reina d'Espanya, signà el Decret d'Agregació que va annexionar Sant Andreu de Palomar i molts altres Pobles del Pla de Barcelona (Gràcia, Sants, Les Corts, Sant Martí, Sant Gervasi de Cassoles, posteriorment Horta i Sarrià) a Barcelona. La Junta desagregacionista creada a l'efecte, no va poder-ho pas evitar. El Tribunal d'Assumptes Contenciosos i Administratius acordà, el 21 de febrer de 1902, de no acceptar la desagregació de Barcelona. Això va convertir el poble en el Districte 9è. Posteriorment l'antic Terme Municipal fou esquarterat i repartit per els Districtes d'Horta-Guinardó, Sant Martí, Nou Barris i el propi de Sant Andreu, amb l'afegitó d'una part de Sant Martí de Provençals (La Sagrera i Navas).

És coneguda la iniciativa associacionista del barri, principalment al voltant d'entitats de caràcter esportiu, com ara la [ (Agrupació Excursionista Muntanya del 1931), la Unió Esportiva Sant Andreu i el Club Natació Sant Andreu.

Aqüeducte Palombarum[modifica | modifica el codi]

Fins fa poc s'havia ignorat completament la procedència del subministrament principal d'aigua a la Bàrcino romana. La primera conducció d'aigua a Bàrcino procedent del riu Besòs cal datar-la a la primera meitat del segle I dC, època de l'emperador Claudi. Amb motiu del projecte urbanístic que preveia realitzar l'ajuntament de Barcelona amb la construcció d'un gran nombre d'habitatges a la zona del Molí del Rec, el Centre d'Estudis Ignasi Iglésias (CEII) va gestionar amb la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya, les oportunes mesures jurídiques encaminades a preservar aquell patrimoni arqueològic i les restes que poguessin subsistir. Durant la primavera del 2004 es van realitzar una sèrie de prospeccions en l'àrea compresa entre el que fou el Molí de Sant Andreu i el carrer Coronel Monasterio de Sant Andreu de Palomar, a tocar de les casernes militars ja enderrocades. El resultat d'aquestes investigacions ha estat la descoberta d'una conducció o aqüeducte d'origen romà que és el que portava l'aigua del riu Besòs fins als aqüeductes descoberts a la plaça nova de Barcelona. Pel que fa a aquesta conducció, així com el primer aqüeducte de la plaça Nova, no hi ha cap dubte sobre l'època en que fou construït, durant els 50 o 60 anys posteriors a la fundació de la colònia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino.

Molins d'aigua[modifica | modifica el codi]

Des del segle X està documentada l'existència de molins a Sant Andreu de Palomar. Varen existir tres casals diferents: els molins de la Torre de Bell-lloc, els molins reials de Sant Andreu i els molins de Vallbona. Un d'ells, el de la Torre Bell-Lloc sobre el Rec Comtal,encara està en part entre nosaltres. Deixat de banda, encara hi ha les restes entre els actuals carrers Àngel Monastério i de l'Andana de l'Estació, Palomar i l'avinguda de Santa Coloma.

Esglésies[modifica | modifica el codi]

Parròquia Sant Andreu[modifica | modifica el codi]

En el segle X existeix el primer esment del temple de Sant Andreu, que va ser assaltat i destruït per Al-Mansur l'any 985. Construïda una nova església romànica i consagrada l'any 1105 pel bisbe Berenguer de Barcelona, va tornar a ser destruïda pels almogàvers i tornada a consagrar per Oleguer de Barcelona l'any 1132.

D'aquesta parròquia van sortir el 8 de juny de 1640 els segadors amb la imatge del Sant Crist per a protestar contra el virrei Comte de Santa Coloma al que van matar, en el famós Corpus de Sang. El 1850 es decideix ampliar-la donant-li l'encàrrec de les obres a l'arquitecte andreuenc Pere Falqués i Urpí, amb una aparença entre classicista i eclecticista, la torre del campanar integrada en l'extrem esquerre de la façana principal i el cimbori quadrangular de 68 m d'altura, són els dos elements més destacats de la seva fisonomia.

Durant la Setmana Tràgica de 1909 i després durant la guerra civil de 1936 torna a sofrir greus incendis, que destrossen sobretot la decoració interior. Entre el 1954 i 1960, el pintor local Josep Verdaguer és l'encarregat de pintar els murals, representant la vida de Sant Andreu i escenes bíbliques.

Crist Ressuscitat a Sant Pacià

Parròquia Sant Pacià[modifica | modifica el codi]

Feta per l'arquitecte Joan Torras i Guardiola i inaugurada l'any 1881, és d'estil neogòtica, d'una sola nau i coberta amb voltes ogivals nervades. Els finestrals també són d'estètica gòtica. Tota ella té un aspecte molt sobri. Es va incendiar durant la Setmana Tràgica de 1909. Va tornar al culte l'any 1922, construint-se llavors el campanar. El mosaic del sòl el va dissenyar Antoni Gaudí i es va restaurar l'any 1988 per Lluís Bru i Borrell. L'any 1985 l'escultor Medina Ayllón va tallar un Crist Ressuscitat per a l'absis, sobre el mural del pintor Eduald Serrasolses de Sant Andreu.

Alguns andreuencs il·lustres[modifica | modifica el codi]

  • Marià Brossa i Arnó (Pedagog i periodista. Alcalde de Sant Andreu el 1869)
  • Joan Torras i Guardiola (arquitecte, mestre d'Elies Rogent, Antoni Gaudí i August Font)
  • Ignasi Iglésias Pujadas (dramaturg i poeta modernista)
  • Josep Lluís Pons i Gallarza (poeta)
  • Joan Clapés i Corbera (historiador)
  • Pere Falqués i Urpí (arquitecte)
  • El Noi Baliarda (revolucionari)
  • Jordi Martínez de Foix i Llorenç (militant independentista i socialista català)
  • Francesc Porret i Gay (dirigent veïnal)
  • Carles Riu i Anglès (bisbe de Camagüey, Cuba)
  • Josep Moratalla i Martínez (polític, dirigent veïnal i activista social català)
  • Martí Pous i Serra (historiador)
  • Josep Verdaguer i Coma (pintor català)
  • Jaume Agustí i Milà (doctor en Teologia i Jurisprudència i batxiller en Filosofia i Lletres)
  • Joan Gual i Torras (baríton)
  • Marià Cañardo i Lacasta (ciclista)
  • Gabriel Abrahams (atleta i Record-man mundial de marxa nòrdica)
  • Ricard Castells i Cots (dibuixant, guionista d'historietes i il·lustrador)
  • Joan Pallarès-Personat (escriptor, periodista, historiador i polític)
  • Joan Pich i Santasusana (violoncel·lista, director d'orquestra, compositor i pedagog)
  • Ramon Cortinas Grau (baríton de sarsueles i òpera, va cantar al Liceu, amic d'Hipòlit Lázaro)
  • Oriol Junqueras i Vies (historiador i polític d'ERC)
  • Jaume Morera Millaret (1896-1974, descendent del timbaler del Bruc per part de mare, obrer destacat d'Hispano Suïssa, militant fundador d'Unió Democràtica de Catalunya, vicepresident d'Acció Católica del districte IX després del 1936,1r president del Casal Catòlic després de la Guerra Civil, president dels Homes d'Acció Catòlica de la Parròquia de Sant Andreu del Palomar a partir del 1940, vicepresident de la casa d'Asil Casal Salí, organitzador del exercicis espirituals a Sant Andreu juntament amb el jesuïta Pare Francesc de Paula Vallet i Arnau com a Cooperador Parroquial de Crist Rei, col·laborador/organitzador del Congrés Eucarístic Internacional a Barcelona el 1952)
  • Jordi Morera i Cortines (enginyer tècnic industrial, llicenciat en Geografia i Història, ex-alcalde de Tagamanent per part d'ERC, militant de CCOO a SEAT, ex-militant FOC, va formar les COJ (Comissions Obreres Juvenils) a Barcelona, va formar part de la JOC de Sant Andreu, va lluitar per crear el primer Sindicat Democràtic d'Estudiants i a l'Escola Industrial de Barcelona va enderrocar el sindicat franquista SEU, ex-militant Bandera Roja, membre de l'Assemblea Nacional Catalana.
  • Agustí Morera Cortines (enginyer tècnic industrial, sociòleg, militant CCOO branca metall, forma part de la JOC de Sant Andreu, ex-militant FOC, va organitzar COJ (Comissions Obreres Juvenils) a Barcelona, va organitzar la COB (Comissió Obrera de Barri) a Sant Andreu amb militants CCOO de Pegaso,La Maquinista i Cispalsa, va enderrocar sindicat franquista d'estudiants SEU a l'Escola Industrial de Barcelona, ex-militant de l'Organització política Bandera Roja, va ser membre actiu de la FAPAC des del 1981 al 1990, membre d'Omnium Cultural, ex-militant del PSC, secretari de Catalunya de TAAC Taula Accessibilitat de les Activitats de Catalunya), membre de l'Assemblea Nacional Catalana de la sectorial d'enginyers.

Entitats[modifica | modifica el codi]

Grup Escolar Ignasi Iglésias

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Cuadernos de arqueología e historia de la ciudad (en castellà). Museo de Historia de la Ciudad, 1964, p. 70. 
  2. Rotger, Agnès; Casals, Àngel. «L'oportunitat perduda dels catalans». Especial 1714. Monogràfic de la Revista Sàpiens [Barcelona], núm. 108, setembre 2011, p.28-31. ISSN: 1695-2014.
  3. Clapés y Corbera, Juan. Fulles històriques de St. Andreu de Palomar. Llibreria Catalonia, 1930, p. vol.7 p.37. 
  4. «Hibrid 33» (en català). [Consulta: 3 Febrer 2014].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Associació de veïns. Sant Andreu de Palomar i la Sagrera: Com era i com és. DUX 2009. ISBN 978 8493693855
  • Ajuntament de Barcelona: Barcelona. Aportació al coneixement del barri. Guia bibliogràfica. Ed. Diputació de Barcelona.(1990).
  • Barcelona: Sant Andreu. Editorial Columna, Col·lecció imatges records (1997)
  • Bonal, R. i Costa, J. Sant Andreu de Palomar. Del municipi independent al barri actual. Ed. Associació de Veïns. Fundació Jaume Bofill. (1979).
  • Busqueta i Riu, Joan Josep. Una vila del territori de Barcelona: Sant Andreu de Palomar als segles XIII -XIV. Fundació Salvador Vives i Casajuana, (1991).
  • Clapés i Corbera, Joan. Fulles històriques de Sant Andreu de Palomar. Ed. Llibreria Catalònia 1930-32.
  • Finestrelles. Ed. Centre d'Estudis Ignasi Iglésias. (1989).
  • Guia de Sant Andreu de Palomar. Imp. Multitet. SA (1984)
  • Històric de Barcelona. Sant Andreu. Sant Martí. Vol IV. Ed. Ajuntament de Barcelona. Gran Enciclopedia Catalana (2000)
  • Huntingford i Antigas, Elisabet: Orígens històrics de Sant Andreu Sant Andreu de cap a peus. Núm. 100 (3-octubre-1983). pàg. 12-18.
  • Navarro i Cossio, A. Catalogació del patrimoni de Sant Andreu de Palomar. Col·legi Oficial d'Arquitectes de Barcelona (1978).
  • Postico i Soler, Núria; Murtra i Bellpuig, Rosa M.: Una nova tipologia d'habitatge: La casa bloc. Història Urbana del Pla de Barcelona. Volum 2. Actes del II Congrés d'Història del Pla de Barcelona celebrat a l'Institut Municipal d'Història els dies 6 i 7 de desembre de 1985. Ajuntament de Barcelona. Gener 1990.
  • Retrat de Sant Andreu 1990-1998. Ajuntament de Barcelona (1997)
  • Sant Andreu més que un poble. Ed. Xavier Bariana a vers.art. (1984)
  • Vidal i Vilella, J.. Evolució històrica i social del barri de Sant Andreu. Bellaterra. Universitat Autònoma de Barcelona. Institut de Ciències de l'Educació (1983).
  • Vilarrubia i Estrany, J.M.. Història dels carrers de Sant Andreu. Ed.Caixa de Barcelona (1982).

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sant Andreu de Palomar


Coord.: 41° 26′ 7.98″ N, 2° 11′ 24.58″ E / 41.4355500°N,2.1901611°E / 41.4355500; 2.1901611