Sant Miquel de Cuixà

Sant Miquel de Cuixà
Vista general
Fitxa tècnica
Tipus	Abadia
Consagració	879
Localització	Al sud-est de Codalet, Conflent
Estil	Preromànic i romànic
Materials utilitzats	Pedra
Vistes

Claustre nevat de Sant Miquel de Cuixà

Sant Miquel de Cuixà és un monestir benedictí situat al peu del Canigó, a la vall del riu de Llitera o ribera de Taurinyà, dins el terme municipal de Codalet, al Conflent. Va ser fundat per l'arxipreste Protasi l'any 879. Va ser amb els abats Garí i Oliba quan es va convertir en un dels centres espirituals i culturals més importants de Catalunya en temps feudals. És el monument més interessant de l'arquitectura preromànica o del romànic inicial.

Història

Fundació

L'abadia de Cuixà deu el seu origen a l'abadia de Sant Andreu d'Eixalada, avui desapareguda, fundada cap al 840 i situada al capdamunt de la vall de la Tet.

A la tardor del 878, any de la incorporació del Rosselló i el Vallespir als territoris governats per Miró el Vell, una forta crescuda del riu Tet va destruir el monestir (situat prop del llit del riu) i va obligar els monjos a refugiar-se als voltants. L'aiguat s'emportà l'església, alguns monjos i la documentació. La comunitat va ser transferida a Cuixà, en un petit cenobi dedicat a Sant Germà i propietat del pare Protasi. En crear-se el nou monestir Protasi en va ser nomenat abat el 879.

El 19 de juny del 879, Protasi i Miró el Vell van signar l'acta de la fundació del nou monestir, en què Cuixà ampliava el seu patrimoni amb l'aportat pel monestir d'Eixalada. El nou monestir, Sant Germà de Cuixà, comptava amb un total de trenta-cinc monjos i amb Protasi com a primer abat. El seu successor fou Gondefred I, en temps del qual l'abadia era sota la protecció de Miró II, si bé el poc que se sap del seu govern el mostra com un home poc inclinat a ocupar-se de monestirs.

En el seu nou emplaçament, l'abadia va continuar beneficiant-se de la protecció dels comtes de Cerdanya i Conflent, territori que estava sota el domini de la família de Guifré el Pilós, comte de Barcelona el 870. La consagració de la nova església tingué lloc el 953, pel bisbe d'Elna Riculf II i en presencia de l'abat Gondefred II, la comtessa Ava, els seus fills Sunifred i Oliba i molts clergues i monjos.

Detall del claustre

Pels volts del 940, per iniciativa del comte Sunifred, primogènit de Miró II, es va construir una nova església dedicada a Sant Miquel. S'aixecà al sector oest de la de Sant Germà i a partir d'aquest moment el monestir és conegut com a Sant Miquel i Sant Germà de Cuixà. Tres anys després el comte Sunifred i l'abat Ponç iniciaven la reconstrucció de l'església de Sant Miquel, que fou acabada pels comtes Oliba Cabreta i Miró, germans de Sunifred.

Durant tot el segle X les possessions de Cuixà van créixer considerablement, tant pel que fa a terres i dominis com a esglésies que en depenien. D'aquesta manera, si per una banda els dominis llunyans adquirits estenien la resplendor espiritual de l'abadia, les seves possessions del Conflent, la Cerdanya i el Rosselló li asseguraven la puixança territorial indispensable per a un progrés continuat. L'extensió i la varietat de terrenys li proporcionaven un veritable equilibri econòmic: pastures, boscos, conreus alimentaris, vinyes, molins, explotacions salines i segurament mines de ferro. A mitjan segle X posseïa ja un extens patrimoni alodial, amb més d'una vintena d'esglésies parroquials, des del comtat de Tolosa al d'Osona, del qual ofereixen un inventari detallat les butlles d'Agapit II (950) i Joan XIII (968) i els preceptes dels reis francs Lluís d'Ultramar (952) i Lotari (958). Per mitjà d'aquests instruments li eren confirmats tots els béns adquirits fins aleshores i obtenia ensems el doble privilegi d'exempció —el primer concedit a un monestir català— i d'immunitat.

El 956 es reconstrueix l'edifici per fer-lo més sumptuós; l'altar major és consagrat el 30 de setembre del 974 per Garí, monjo procedent de Cluny i que estava al capdavant de cinc abadies meridionals, i que fou un dels abats més importants per al cenobi. Havia estat un col·laborador destacat dels abats Aimard i Maiol a Sant Pere de Cluny i, probablement, degué introduir a Cuixà la reforma cluniacenca. Aquesta vinculació amb l'abat Garí, implicat en la gran política de l'època, va propiciar el retir, a Cuixà, del dux de Venècia, Pere Orsèol, que va abdicar el 978 i va morir a l'abadia en olor de santedat el 987. El cenobi també va acollir Romuald de Ravenna, futur fundador de l'orde camaldulenc i sant.

Apogeu

Cripta del Pessebre, construïda sota la capella de la Trinitat

Maqueta de l'abadia en temps de l'abat Oliva (1040)

El 1008, Oliba, tercer fill del comte Oliba Cabreta, és triat abat de Ripoll i de Cuixà, i el 1017 serà nomenat bisbe de Vic i posteriorment funda Montserrat. L'activitat constructora d'Oliba fou encara més important que la del seu predecessor. Afegí a la façana posterior del temple de Garí dos corredors i tres absidioles, de manera que formessin una mena de deambulatori entorn del presbiteri, i aixecà damunt l'altar major un cimbori, adornat amb les figures de l'anyell i dels evangelistes, sostingut per quatre columnes de marbre rosa i els corresponents capitells de marbre blanc. Edificà, a més, la cripta circular dita de la Nativitat o del Pessebre, amb un pilar central molt gros, on es venerava la imatge romànica de la Mare de Déu del Pessebre, i també la capella sobreposada de la Trinitat i els dos campanars llombards, a l'extrem dels braços del creuer de la basílica, de quaranta metres d'alçada, dels quals solament es conserva el del costat sud. Oliba va viatjar a Roma i va proclamar la Treva de Déu a la diòcesi d'Elna el 1026. Va morir a Cuixà el 1046.

L'existència d'un escriptori, bressol de la historiografia catalana, dóna, d'altra banda, testimoni de l'alt nivell cultural assolit pel monestir d'aquella època. Hi foren redactats uns annals continuats poc temps després del 985 a Ripoll (Cronicó Rivipul·lense I), l'opuscle sobre Cuixà del monjo Garcies (1040-1046), la vida de Pere Orsèol (cap a la fi del segle IX) i la versió primitiva dels Gesta comitum Barchinonensium (1162-1184). Possiblement hi fou també composta la famosa Cançó de Santa Fe, en llengua romànica, vers el 1060.

Interior de l'església

El comte Guillem de Cerdanya va unir Cuixà a l'Abadia de Sant Víctor de Marsella (1091), i no va recobrar la independència fins a la segona meitat del segle XII quan es convertí en un monestir de tipus feudal, amb extensos dominis senyorials i àmplies atribucions civils i eclesiàstiques, atorgades als seus abats, esdevinguts comendataris des del 1473.

L'apogeu de riquesa i de potència del monestir tingué lloc a la primera meitat del segle XII, quan es van construir un imponent claustre de marbre rosat, amb una extensa decoració escultòrica, i el cor alt occidental o tribuna, també de marbre esculpit, per iniciativa de l'abat Gregori (1120-1146), que va ser triat arquebisbe de Tarragona el 1136. A la segona meitat del segle, començà un període de decadència espiritual i material només compensat, en part, durant el govern de l'abat Gausbert de Castellnou, que restablí el bon ordre a Cuixà i obtingué privilegis de Jaume I.

Els períodes següents de l'edat mitjana no són pròspers per a Cuixà i no es renoven els edificis de l'abadia. No obstant això, la riquesa de l'abadia és evident, amb un domini territorial realment important i una jurisdicció "quasi episcopal" sobre una quinzena de parròquies repartides entre les diòcesis d'Elna i d'Urgell.

Decadència

Durant els segles XIV i XV el monestir va ser regit per abats comendataris que no residien a Cuixà, i entra en un llarg camí decadent, com d'altres centres religiosos del país. La reforma institucional i econòmica que va viure l'abadia al segle XVI va propiciar un canvi decisiu en l'aspecte arquitectònic. D'una comunitat monàstica es va passar a una mena de capítol, on els diferents oficis claustrals (prior, infermer, saqrista major, cellerer, etc.) tenien residència i rendes pròpies. És probable que la necessitat d'adequar espais privats per a cadascun d'aquells dignataris alterés l'estructura medieval de l'abadia. A més, l'església es transforma afegint-hi capelles laterals, en detriment de les existents a la nau, que es construeixen amb volta catalana de maó. L'habitatge del sagristà major s'edifica a la capella de la Trinitat, que al segle XV, segons alguns indicis arqueològics, estava en condicions ruïnoses, a punt d'esfondrar-se.

Després d'haver format part de la província benedictina de Narbona, en virtut de la butlla Summi Magistri dignatio de Benet XII (1336), Climent VIII l'agregà a la Congregació Claustral Tarraconense (1592), a la qual va pertànyer fins a la seva extinció l'any 1793.

Després de la Revolució

Capitell romànic del claustre de Sant Miquel de Cuixà, actualment al museu The Cloisters (Nova York)

La vida monàstica, encara que en precari, continuà fins a la Revolució Francesa. L'abadia desapareix: els seus edificis són venuts i s'hi instal·len naus industrials i agrícoles. El campanar nord s'esfondrà l'hivern de 1829. Al llarg d'aquest segle, els edificis del voltant de l'església van malmetent-se a poc a poc; el claustre és venut, capitell a capitell, el mateix que la font, als antiquaris i als amants del col·leccionisme. El 1908 no en queden més que dotze columnes.

El 1913, un escultor estatunidenc, George Grey Barnard, que ja havia comprat algunes escultures de Cuixà a un antiquari parisenc, es desplaça fins al Conflent i adquireix moltes de les obres que es trobaven disseminades pels encontorns. Aquestes adquisicions donen origen a la reconstrucció del claustre al Cloisters Museum de Nova York. No obstant això, Barnard no va poder comprar les peces que adornaven l'edifici dels banys de Prada, que van comportar la mobilització del poble per tal de conservar-les: "les havien comprat ells i pertanyien a França". Aquests capitells van ser utilitzats per a la reconstrucció de la meitat del claustre el 1955.

El 1919, Ferran Trullès va comprar l'abadia i hi va reallotjar els cistercencs de Fontfreda, que havien abandonat l'Estat francès a l'època de les lleis sobre les congregacions. Els cistercencs s'hi van instal·lar i van ser substituïts, el 1965 i a petició d'ells, per una reduïda comunitat benedictina procedent de Montserrat. A la dècada del 1920, l'abadia va ser objecte de diverses campanyes de restauració dutes a terme pels serveis dels Monuments Històrics. El 1938, les obres són dirigides per l'arquitecte i arqueòleg Josep Puig i Cadafalch, obligat a fugir de Catalunya durant la guerra civil. Es descobreix la cripta del Pessebre. El 1952, sota les construccions de l'habitatge del sagristà major, es descobreix i reconstrueix l'església de la Trinitat. El 1954 Pau Casals, en aquesta església que encara no té sostre, inaugura el Festival de Música Clàssica de Prada. El monestir es va cobrir el 1957. El 1969 fou recuperada l'ara de marbre, romànica, de l'altar major, conservada en una casa de Vinçà.

Arquitectura

L'actual conjunt monàstic és el resultar de tres moments constructius: el temple consagrat el 974, les reformes i noves construccions de l'abat Oliba durant la primera meitat del segle XI, i el claustre correspon a l'època de l'abat Gregori.

L'església

Interior de l'església, s'observen els arcs de ferradura que comuniquen la nau central amb les laterals

L'església primitiva ha rebut moltes modificacions al llarg dels segles. Se la proveí d'una volta de creueria al segle XIV, es transformà al XVI i fou saquejada el 1793. Actualment es presenta com una església de tres naus, amb un transsepte que sobresurt, una capçalera principal rectangular i quatre absidioles de planta semi circular.

Al transsepte, a les finestres i als arcs que connecten la nau central amb les laterals es conserven diversos arcs de ferradura que corresponen a la construcció preromànica. També en tenen, a l'exterior, les dues grans finestres de la capçalera, una petita finestra al cim de la façana oest i la de l'extrem oest del mur sud.

En l'abadiat d'Oliba es va dur a terme la construcció de nous edificis superposats: la cripta del Pessebre i el santuari de la Trinitat, del qual només resten els fonaments. Totes les modificacions i afegitons procurats per aquest abat tenien una intenció principalment simbòlica, com és el fet que, un cop acabat el santuari de la Trinitat, el conjunt abacial tenia dotze portes com la Jerusalem. Al mateix temps es va construir un deambulatori rectangular que envoltava la capçalera. Més tard s'aixecaren un metre les naus laterals per il·luminar la nau amb tres finestres de doble esqueixada i arc de mig punt.

L'església preromànica

La part més ben conservada del conjunt d'obres realitzades per Oliba és la cripta del Pessebre. Es troba al sector oest de l'església preromànica i fou dedicada a la Nativitat amb motiu de les relíquies del Pessebre portades de Roma per l'abat Garí. La componen dues naus laterals que perllonguen, a un nivell més baix, les naus laterals de l'església i que es comuniquen entre elles per dues naus transversals. Totes les naus són cobertes amb volta de canó de mig punt, separades per arcs torals sostinguts per pilars cruciformes. La nau lateral nord comunica amb el santuari central per una porta amb llinda i arc de descàrrega. Aquest santuari és de planta gairebé circular, amb un pilar central massís i cilíndric fet de maçoneria. Hi ha una porta baixa que comunica amb una galeria i dues finestres d'esqueixada simple i estreta. La intenció simbòlica de la cripta és evident, potser a imitació de la cripta de Santa Maria Major, a Roma, on es conservaven les relíquies del Pessebre vingudes de Bizanci al segle VII.

El campanar que ha sobreviscut

També es deu a l'abat Oliba la construcció de dos campanars de planta quadrada, un a cada costat del transsepte. El que s'alçava al costat nord es va ensorrar l'any 1839. El del brac sud del transsepte es manté en tota la seva alçada i constitueix un bell exemplar de torre romànica de tipus llombard. Consta de quatre pisos que s'alcen sobre un gran basament atalussat tardà, fet per reforçar-lo i evitar que s'esfondrés. Les obertures es reparteixen al llarg dels quatre nivells: el primer pis i el segon tenen dues finestres senzilles d'arc de mig punt a cada cara; al tercer i al quart, també a cada façana, hi ha una parella de finestres geminades d'arc de mig punt, separades per una columna amb capitell llis, i, finalment, per sobre de les finestres del darrer pis s'obren uns petits ulls de bou. Les façanes presenten la clàssica decoració llombarda que consisteix en una lesena central entre lesenes cantoneres, i frisos d'arcuacions, en dos grups de tres arcs cecs, que emmarquen les finestres, al primer i al segon pis, i en dues series de quatre a la part superior de la torre, per sobre dels ulls de bou, que inclouen en un sol registre els dos pisos de finestres geminades. Completa la decoració un doble fris de dents de serra que ressegueix la part superior de les arcuacions del primer pis. Uns merlets, obra de reparacions posteriors, coronen aquesta imposant torre campanar.

L'ara de l'altar major consagrat l'any 974, que resta durant molts anys transformada en balcó d'una casa de Vínçà, va ser reintegrada al monestir el 1974. És de marbre de Carrara. També es conserva una peça de marbre esculpida en baix relleu dedicada a Gregori I, on apareix dret, recolzat sobre un bàcul i sostenint, amb la rmà esquerra, un llibre. Un fragment de pintura mural, d'estil purament romànic, decora l'intradós d'una finestra de l'absís central.

El claustre

El claustre

El claustre es va començar a construir durant el segle XII i és romànic en la seva totalitat. Es construeix amb forma de quadrilàter irregular amb els seus quatre costats diferents, 29,4 metres el nord, 37,4 metres l'est, 27,2 metres el sud i 37,8 metres l'oest. És un dels mes grans de la zona. Els capitells i les columnes són de marbre rosa i estan decorats amb motius de decoració vegetal i animal, abunden els lleons de totes les classes.

Detall de l'ala oest del claustre

Totalment destruït i dispersats els seus capitells a partir de 1796, el que es veu avui és una reconstrucció de 1954 amb els elements que es van poder recuperar. La resta de capitells es troben al museu the cloisters de Nova York. Els ornaments, mes simbòlics que narratius, sorprenen per la presència de motius d'inspiració oriental.

El claustre conté un total de 35 capitells, dels quals 27 són originaris del claustre construït el segle XII mentre que els vuit restants van pertànyer a la tribuna interior de l'església, i recol·locats en la seva reconstrucció moderna. Si s'observa amb deteniment, es pot diferenciar la diferent factura dels uns i els altres. Per començar, podem comprovar que els primers (originals del claustre) són una mica més grans que els segons (pertanyents a la tribuna), la tècnica utilitzada en els primers no és el trepanat com si ho és en els segons. La temàtica d'aquests primers capitells també és mes senzilla en la seva elaboració, apareixen temes vegetals i animals que es repeteixen contínuament, lleons desproporcionats, àguiles i fulles de palmell que omplen les cares dels capitells. Si bé cal dir que els primers són anteriors als segons, aquests últims han estat elaborats segons els primers, ja que repeteixen els mateixos temes i detalls. El segon taller que va realitzar la tribuna va prendre com exemple moltes de les representacions del primer taller que va realitzar els capitells del claustre, i que després va aplicar en altres llocs com Serrabona o Elna.

Cultura

L'Associació Cultural de Cuixà, integrada pels amics de l'abadia, organitza unes jornades anuals d'estudi sobre la història de l'art romànic als Països Catalans, com també concerts, i recull en una publicació especial (Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa) els treballs i les conclusions dels participants.

Llista d'abats

• 878-883 Protasi
• 900 Eliseu
• 901 Gondefred
• 943 Amitard
• 947-955 Gondefred.
• 957-959 Ponç.
• 962-963 Gondefred
• 965-988 Garí.
• 991-1004 Guifrè
• 1009-1046 Oliba
• 1048 Miró.
• 1050-1072 Gaufred
• 1073-1087 Gibert
• 1091-1102 Pere Guillem
• 1117 Bernat
• 1121-1146 Gregori
• 1146-1153 Gaufred
• 1157-1173 Ausbert
• 1175 Gregori
• 1185-1187 Bernat.
• 1188-1203 Arnau.
• 1203-1218 Pere d'Ortafá
• 1238-1241 Bertran
• 1250-1251 Bernat
• 1252-1268 Gausbert
• 1268-1293 Berenguer de Puig-alt
• 1298-1305 Guillem
• 1309-1316 Ramon de Bolvir

Una de les Set Meravelles del patrimoni cultural material de Catalunya

El Monestir de Sant Miquel de Cuixà ha estat elegit per votació popular com una de les Set Meravelles del patrimoni cultural material de Catalunya. De les catorze propostes de meravella de l'àrea dels Pirineus, les més votades han estat Sant Miquel de Cuixà, amb el 34% dels vots i les esglésies romàniques de la Vall de Boí, amb un 31%. Les altres dotze propostes eren l'antiga Abadia de Santa Maria de Gerri de la Sal, la basílica de Santa Maria de Talló de Bellver de Cerdanya, la Catedral de la Seu d'Urgell, el Claustre i Santa Tomba d'Arles, el Crist de Sant Vicenç de la Llaguna, l'Ecomuseu de les Valls d'Àneu, l'església de Sant Joan d'Isil, l'església de Santa Maria d'Arties, l'església Santa Maria de Covet, la Farmàcia Esteve de Llívia, el monestir de Sant Martí del Canigó i el Museu d'Art Modern de Ceret.

Vegeu també

• Alou dels Angles i Matamala.
• Alou

Bibliografia

• Carabasa, Lluïsa; PLADEVALL, Antoni. Guies Catalunya Romànica. El Conflent. Barcelona: Pòrtic, 2001. ISBN 84-7306-691-X. 

Enllaços externs

• Subhasten a París capitells romànics de Sant Miquel de Cuixà
• Associació Cultural de Cuixà (francès)
• Enciclopèdia Catalana