Sant Pau del Camp

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Sant Pau del Camp
Façana principal
Façana principal
Situació
• Territori Catalunya
• Regió Metropolità
• Comarca Barcelonès
• Municipi Barcelona
• Localització C. de Sant Pau, 101
• Coordenades 41° 22′ 35″ N, 2° 10′ 10″ E / 41.37639°N,2.16944°E / 41.37639; 2.16944Coord.: 41° 22′ 35″ N, 2° 10′ 10″ E / 41.37639°N,2.16944°E / 41.37639; 2.16944
Fitxa tècnica
Construcció segle X
Estil Romànic
Acabament 911
Diòcesi Barcelona
Categoria Parròquia
Arquitecte Desconegut
Estat d'ús Molt bo / Culte religiós
Característiques
Planta 1 nau amb transsepte i 3 absis
Portalada 2 columnes amb capitells visigòtics + timpà
Campanar octagonal, parcialment derruït
Claustre romànic ( segle XIII )
Vistes
Planta StPauCamp.gif
planta
Intervencions destacables
segle XIV Casa abacial
segles XI, XII i XX Reconstruccions postbèl·liques


Sant Pau del Camp és un antic monestir benedictí que es troba en ple barri del Raval de la ciutat de Barcelona.

És un dels edificis romànics més ben conservats de la ciutat.


Història[modifica | modifica el codi]

No hi ha dades exactes sobre la data de construcció, si bé se li atribueix l'any 911, que és la data que figura a la làpida trobada al monestir i corresponent a la tomba de Guifré II, a qui s'atribueix la seva fundació.

Es creu també que el comte va iniciar la construcció d'una església sobre les restes d'un antic edifici religiós i hi va establir una comunitat de monjos benedictins.

El monestir era fora de la protecció de les muralles de la ciutat, d'aquí el seu nom, ja que es trobava al mig del camp.

Els absis

Les primeres notícies documentades sobre Sant Pau del Camp són del 977. Només sabem que en aquell moment l'abat que hi havia al capdavant del convent era Ató. Com que era fora del recinte emmurallat, el monestir es va convertir en un blanc fàcil per als atacants. Així, el 985, les tropes d'Almansor el van atacar;[1] va quedar destruït gairebé completament i fou abandonat per la comunitat. A partir d'aquella data va passar a ser una simple església dedicada a sant Pau.

El 1096 va començar la restauració de l'edifici i s'hi va instaurar una nova comunitat. Malgrat tot, el monestir fou novament atacat el 1114. Tres anys després, el matrimoni format per Geribert Guitard i Rotlendis en van fer una nova restauració i van unir el monestir, en qualitat de priorat, al de Sant Cugat del Vallès.

El campanar des del claustre

Al segle XIV es va construir una nova muralla de la ciutat i Sant Pau del Camp va quedar finalment englobada dins el recinte emmurallat. El 1508, el monestir es va unir al de Montserrat fins que el 1593 es va tornar a unir, també en forma de priorat, al de Sant Cugat.

El 1617 es va unir definitivament a un altre monestir, el de Sant Pere de la Portella, situat al Berguedà. El 1672 s'hi va instal·lar el noviciat de la Congregació Claustral Tarraconense, que abans era a Lleida, i es va iniciar l'època de major esplendor del cenobi. La comunitat va abandonar definitivament Sant Pau del Camp el 1835, amb la llei de desamortització de Mendizábal, que va comportar l'exclaustració. El darrer abat va ser Joan de Safont i de Ferrer, home certament polifacètic: teòleg, matemàtic, astrònom, filòsof, catedràtic de la Universitat de Barcelona i membre de l'Acadèmia de Bones Lletres.

A partir d'aleshores el monestir va passar per diversos usos. El 1842 va esdevenir una escola, mentre que entre el 1855 i el 1890 es convertia en caserna militar. El 1879 fou declarat Monument Nacional gràcies a la intervenció de diversos ciutadans, entre els quals Víctor Balaguer. El recinte fou novament devastat el 1936. Des d'aleshores s'hi han fet diverses restauracions.

Edifici[modifica | modifica el codi]

Vista de l'interior del creuer, la cúpula i els absis

L'església és d'una única nau amb planta de creu grega. Té un absis i dues absidioles i cimbori amb transsepte. L'interior és cobert amb volta de canó.

La portalada, amb el timpà i les representacions tetramòrfiques al seu voltant

La portalada de l'església està emmarcada per dues columnes acabades en dos antics capitells visigòtics fets de marbre on es repenja l'arquivolta de mig punt. Al timpà hi ha una imatge de Jesús voltat pels apòstols Pere i Pau. La decoració d'aquest frontal és de l'època visigòtica, amb representacions tetramòrfiques dels evangelistes. Sant Marc està representat per un lleó i sant Lluc per un brau, i Sant Mateu i Sant Joan per l'home alat i l'àguila. Al timpà apareix esculpida, al centre, la figura del Crist en Majestat assegut al tron i amb el nimbe crucífer. La mà esquerra té un llibre i la dreta està en actitud de beneir. Sota hi ha les inscripcions del noms de Pere i Pau, l'Alfa i l'Omega, voltat d'un text traduït de la següent manera: Aquesta porta és el camí del Senyor per a tots, el portal de l'horta de la vida. Veniu-hi tot passant per mi. Renard, per ell i per l'ànima de la seva esposa Ramona, va donar 7 morabatins per a fer aquesta església. Sobre els capitells hi ha uns medallons amb representacions pròpies de l'època visigòtica.

Tot l'exterior de l'edifici està decorat amb llombardes decorades amb cares humanes, animals fantàstics i vegetals. La façana de l'església, guarnida amb arcuacions penjants anomenades llombardes, és acabada amb unes restes de fortificació. Està distribuïda en dos registres; el superior acabat amb una coberta o doble vessant i a l'inferior s'hi troba un fris amb tres arcuacions cegues per banda sobre mènsules. Les mènsules dels dos registres tenen decoracions vegetals, animals fantàstics i caps humans.

L'edifici està envoltat d'un jardí on hi ha l'antiga casa abacial, construïda a començaments del segle XVIII, damunt de la sala noble dels segles XIV-XV.

Claustre[modifica | modifica el codi]

El claustre és la part del monestir més important des del punt de vista monumental per la singularitat dels seus arcs, únics a tota Europa. La seva construcció, malgrat ser del segle XIII i posterior a la de l'església, mostra clarament influències musulmanes.

Els arcs són polilobulats, en trobem de tres i de cinc lòbuls, decorats amb frisos geomètrics o vegetals, i descansen sobre columnes geminades molt simples. Les bases són senzilles i dues estan decorades amb motius vegetals com si es tractés de capitells invertits.

De capitells n'hi ha de l'època de transició derivats del corinti, però també en trobem d'altres clarament romànics amb representacions zoomòrfiques, d'animals fantàstics, i motius vegetals. Alguns són representacions historiades, com l'expulsió del Paradís d'Adam i Eva, o figurades com les sirenes, lluites de guerrers amb lleons o monstres,i els sofriments de la dona lúbrica.

Al voltant del claustre hi ha tombes, dues d'elles pertanyen a la família dels comtes de Bell-lloc.

Tomba de Guifré II[modifica | modifica el codi]

Làpida de la tomba de Guifré II, a la sala capitular.

A l'antiga sala capitular es conserva la làpida, datada el 911, que marcava la tomba del comte Guifré II, fundador del monestir i que hi va voler ser soterrat.

Intervencions arqueològiques[modifica | modifica el codi]

EL 2010 es va dur a terme una nova intervenció arqueològica que vingué motivada per l’obertura d’una rasa de sanejament de l’edifici. Tot i la parcialitat de l’excavació, ja que en cap moment es va arribar al terreny natural, les nombroses restes aparegudes han permès identificar diverses fases constructives. En primer lloc, s’ha detectat uns estrats d’amortització de la coneguda vil·la romana de la zona, que han donat materials del darrer terç del segle VI. Una segona fase es situaria entre els segles VII i IX on es documenta un absis, petites parts de la nau de l’església, paviments associats i dues inhumacions en fossa, en molt mal estat de conservació. Pel que fa a l’absis i als murs de la nau de l’església, es pot dir, pels materials recuperats, que són posteriors a mitjan del segle VI i tenen un sostre cronològic del segle XII, moment en què es basteix l’actual temple. Ara bé per la tipologia arquitectònica de les restes es pot acotar més la cronologia, entre els segles VII i IX. El següent moment cronològic coincideix amb la construcció de l’església romànica, al segle XII, que afecta parcialment l’església anterior. L’absis perd la seva funció i la nau sembla que passa a formar part de les dependències monàstiques del voltant del claustre. Ja en el segle XIV es duen a terme les obres de remodelació de la sala capitular. I en el segle XVII es transforma l’absis de l’antiga església en la sagristia, tot creant un àmbit de planta rectangular. És precisament en aquest moment, l’any 1672 que es trasllada a Sant Pau del Camp, el col·legi i el noviciat de la Congregació Claustral Benedictina de Catalunya, fet que deu causar la rehabilitació i ampliació de les dependències monàstiques. Durant el segle XVIII es succeeixen diverses reformes de millora d’aquestes dependències fins que al segle XIX s’enderroca la sagristia. Ja a finals del segle XIX s’inicien les obres de restauració, durant la Setmana Tràgica s’incendia la rectoria i el monestir torna a ser cremat durant la Guerra Civil l’any 1936. A partir del 1940 s’inicien els treballs de restauració del monestir.[2]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. (francès) Barral i Altet, Xavier. Le paysage monumental de la France autour de l'an mil: avec un appendice, Catalogne (en francès). Picard, 1987. ISBN 2-7084-0337-0. 
  2. «Sant Pau del Camp». Carta Arqueològica de Barcelona. Barcelona: Servei d'Arqueologia de Barcelona Web (CC-BY-SA via OTRS).

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Antoni Pladevall: Els monestirs catalans, Edicions Destino, Barcelona, 1970, ISBN 84-233-0511-2
  • Jordi Vigué: El monestir romànic de Sant Pau del Camp. Editorial Artestudi edicions. Any 1974.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sant Pau del Camp