Sant Roc

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre el sant. Vegeu altres significats a «Sant Roc (desambiguació)».
sant Roc

Sant Roc amb el seu bordó i el gos, mostrant la nafra
pelegrí i taumaturg, confessor
Nom secular Ròc (Delacroix?)
Naixement 1348-50 o ca. 1295
Montpeller (Regne de Mallorca, avui França)
Defunció 16 d'agost de o 1376-79 o 1317
Montpeller, a la presó, o Voghera (Llombardia)
Enterrament San Rocco (Venècia); relíquies a Voghera i Saint-Roch de Montpeller
Commemoració en Església catòlica, anglicanisme
Canonització 1584, se sanciona el culte existent (venerat popularment des del s. XIV, no ha estat oficialment canonitzat; invocat com a sant al Concili de Constança de 1414) per Gregori XII
Lloc de pelegrinatge S. Rocco (Venècia), Santuari de St-Roch (Montpeller), Voghera
Festivitat 16 d'agost
Fets destacables Hi ha dubtes sobre la seva historicitat
Orde Tercer Orde de Sant Francesc
Iconografia Com a pelegrí, amb bordó, gaiata i barret amb petxina; mostrant una nafra a la cama; amb un gos que li ofereix pa o li llepa la nafra; amb un àngel
Patronatge Pelegrins; invocat contra la pesta i les epidèmies; contra els mals de genoll i de pell; Arenys de Mar, Malgrat de Mar, Porreres, Burjassot, Benifaió, Potenza (Itàlia)

Sant Roc (Montpeller, Regne de Mallorca, 1348 o ca. 1295 - Voghera, Itàlia, 16 d'agost de 1376-79 o 1317) va ser un pelegrí occità que va anar a Roma i va tenir cura de malalts de pesta. És venerat com a sant per l'Església catòlica.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Va néixer, segons la tradició, a Montpeller (Occitània, aleshores part del Regne de Mallorca) cap a 1295, segons alguns, o més probablement cap al 1350, i va ser un pelegrí que es va desplaçar a Roma. Va recórrer Itàlia, es va dedicar a curar tots els infectats de la pesta i va morir en olor de santedat (1327). La seva vida l'hem de datar, amb tota seguretat, a partir de la meitat del segle XIV i la seva mort, probablement a Voghera (no Angera com s'havia cregut), malgrat que també existeix la hipòtesi de Montpeller.

Dubtes sobre la seva historicitat[modifica | modifica el codi]

Segons l'historiador belga Pierre Bolle[1] (2001), que ha estudiat exhaustivament les fonts i les tradicions sobre el sant, Sant Roc no és un sant històricament versemblant i, probablement, la seva llegenda, basada en altres d'anteriors, crea una nova figura totalment fictícia.

El sant real que n'és la base de la llegenda seria Sant Racus d'Autun (Rachus) (mort ca. 660). Invocat com a protector de les tempestes, el seu nom podria haver derivat en Roc (Roccus), i el patronatge sobre les tempestes podria haver derivat en el de Sant Roc com a protector de la pesta, per un procés d'afèresi en els termes occitans i francesos: de Raccus, protector de la " tempesta" o "tempeste" a Roc, protector contra la "pesta" o "peste". El procediment no és rar i es troba en altres sants llegendaris, formats a partir d'altres d'existents, com sant Sever de Barcelona o Sant Anastasi.

Veneració[modifica | modifica el codi]

La seva devoció es va estendre molt ràpidament a partir del segle XV. La seva festivitat, segons el santoral catòlic, és el 16 d'agost.

Des de Venècia es va estendre el culte cap al món germànic i als Països Baixos. En 1477, en ocasió d'una altra epidèmia de pesta, es va fundar a Venècia una confraria que sota el seu patronatge es va dedicar a allotjar els malalts de pesta, i que va ser coneguda com a Confraternità o Scuole di San Rocco. Aquesta va fomentar la devoció al sant construint capelles i centres d'acollida per tota Itàlia. Avui, és el sant que compta amb més capelles i esglésies dedicades arreu del món. A Altea també hi rep un gran culte. A Alginet (Ribera Alta del Xúquer) és el patró de les festes del Poble Nou.

A Arenys de Mar, des de finals del segle XVI (1586-1590), el 16 d'agost, se celebra un vot de vila en honor a Sant Roc, com a mostra d'agraïment per haver deslliurat la vila de la pesta. Per commemorar-ho surten les colles de macips i captadores,[2] acompanyades de música de flabiol i del tamborí, i ruixen tota la població amb almorratxes d'aigua perfumada i guarnides amb alfàbrega.

Una de les esglésies més conegudes dedicades a aquest sant és la Saint-Roch de París, molt a prop del museu del Louvre, feta edificar per Lluís XIV el 1563. Tot Europa i Amèrica Llatina estan sembrades de temples que li són dedicats.

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Bolle, P. Saint Roch: genèse et première expansion d’une culte au XVeme siècle 2001.
  2. Sant Roc 2011, vot de vila. Vídeo produït per Ràdio Arenys amb imatges de tota la festa i els seus protagonistes

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Brugada, Martirià, Sant Roc, camí i servei. Editorial Centre de Pastoral Litúrgica, Barcelona, 2000, col·lecció Sants i Santes, n. 44 (hi ha versió en castellà)ct:Montpellerins de Sant Roc