Santa Maria d'Igualada

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Santa Maria d'Igualada
Basilica de Santa Maria, Igualada.JPG
Situació
• Territori Catalunya
• Regió Penedès
• Comarca Anoia
• Municipi Igualada
• Coordenades 41° 34′ 43.05″ N, 1° 37′ 6.23″ E / 41.5786250°N,1.6183972°E / 41.5786250; 1.6183972Coord.: 41° 34′ 43.05″ N, 1° 37′ 6.23″ E / 41.5786250°N,1.6183972°E / 41.5786250; 1.6183972
Altitud 323 msnm
Fitxa tècnica
Estil Gòtic i Renaixentista
Documentat Des del desembre de 1002
Començament 1617 (edifici actual)
Consagració 1058, 1087 i 1890
Diòcesi Vic, arxiprestat Anoia-Segarra
Categoria Basílica
Festivitat Immaculada Concepció,
8 de desembre
Arquitectes Rafael Plançó
Pau Ginestar
Arquitecte Pere Blai
Dimensions 45 x 15 m
Estat d'ús Molt bo
Intervencions destacables
1058 Consagració com a parròquia
1087 Reformes importants
1356 Construcció de les capelles laterals
Reformes generals
1617 Enderroc del temple i inici de la construcció de la nova Basílica
1702-1733 Construcció de la capella del Santíssim i del Sant Crist
1718-1747 Construcció del retaule major
1939-1944 Rehabilitació i recuperació de la fisonomia

La basílica de Santa Maria d'Igualada és el temple principal de la capital de l'Anoia. Tot i que els orígens de l'església es remunten a principis del segle XI, la major part de l'edifici actual és del segle XVII.

Orígens i història[modifica | modifica el codi]

L'església de Santa Maria, coneguda també com l'Església Gran, és el conjunt històrico-artístic més important de la capital anoienca. Els primers pobladors d'Igualada es van establir, al voltant de l'any mil, a l'àrea on hi ha l'actual basílica, on es trobava la cruïlla de camins que unien Barcelona amb Aragó i la Catalunya Nova amb la Catalunya Vella.[1]

Des de desembre de l'any 1002 està documentada la primera capella,[2] sota l'advocació de santa Maria i sant Pere, i depenent de la parròquia d'Òdena.[3] En una butlla del papa Silvestre II apareix una referència a una "cel·la de Santa Maria que hi ha prop de Aqualada".[4] Fou consagrada, pròpiament ja com a parròquia, l'any 1058 o 1859[2] pel bisbe de Vic Guillem i altra vegada el 1087 pel bisbe Berenguer.[5] El primer temple romànic va ser ampliat en el segle XIV en estil gòtic. En el segle XVI es va edificar el campanar i entre 1617 i 1627 es va construir la primera part de l'edifici actual, segons projecte de l'arquitecte Pere Blai i construcció a càrrec dels mestres d'obres Rafael Plançó i Pau Ginestar.[6] L'obra es va completar a finals del segle XVII. La capella del Santíssim i del Sant Crist es va construir entre 1702 i 1733, i el retaule major entre 1718 i 1747.[3] L'any 1835 la parròquia va acollir la imatge de la Mare de Déu de la Pietat, procedent del Convent de Sant Agustí d'Igualada.[7] L'any 1890 l'església de Santa Maria va ser consagrada de nou, pel bisbe de Vic Josep Morgades.[6]

L'església fou convertida en mercat municipal durant la guerra civil espanyola.[4] El retaule major va ser desmuntat i les seves parts més importants es van guardar a l'església del Roser, convertida en dipòsit provisional del que es pretenia fos la llavor d'un futur Museu del Poble.[4] L'església de Santa Maria va ser restaurada després del conflicte, sota la direcció de l'arquitecte Cèsar Martinell i la supervisió del mossèn arxiprest Amadeu Amenós i Roca.[8]

El 18 de gener de 1949 Santa Maria va obtenir de Pius XII el títol de basílica menor.[8] En la dècada de 1980 se'n va portar a terme la darrera reforma, que va ser inaugurada el 1990. Els elements que configuren l'església són el resultat de diferents etapes constructives i, per tant, responen a diverses influències estètiques.

Arquitectura[modifica | modifica el codi]

Cos central[modifica | modifica el codi]

Interior del temple, amb el retaule major, durant el Festival Internacional d'Orgue de 2009

La planta de Santa Maria és d'una sola nau. Té una estructura pròpia del renaixement català, que es caracteritza per l'austeritat formal. N'és una mostra el tractament estètic auster de la façana,[9] en què només destaca la rosassa, com també les parets dels costats, on la uniformitat tan sols queda trencada pels finestrals i pels contraforts, que són rematats per mitjà d'unes gàrgoles de tradició gòtica[9] -de formes animals i humanes- que donen a l'exterior. La coberta de la nau ha estat resolta per mitjà d'una fórmula típica del gòtic: la volta de creueria.[9] Els arcs del sostre formen un esquelet de nervis, que conflueixen en diferents elements esfèrics, les claus, on hi ha esculpides diverses figures de sants. Els arcs de la volta descansen sobre pilastres d'estètica italianitzant, rematades per una galeria d'arcades -anomenada trifori- i una cornisa. Un absis de planta quadrangular tanca l'extrem de la nau. Aquest espai, on hi ha situat l'altar major, és cobert per una volta en forma d'estrella, en què les claus representen la Mare de Déu, al centre, i els evangelistes, als costats.

Capelles laterals[modifica | modifica el codi]

Altar de la Mare de Déu dels Dolors

Per ambdós costats, la nau de Santa Maria és flanquejada per un total de dotze capelles. Malgrat l'estètica barroca, la decoració d'algunes d'aquestes capelles és relativament recent, ja que van ser fetes després de la guerra civil per mitjà de les aportacions de gremis locals. En són un exemple els altars de sant Antoni Abat (patró dels traginers), sant Isidre (patró del pagesos), sant Antoni de Pàdua (patró dels blanquers), sant Cristòfol (patró dels automobilistes) i sant Antoni Maria Claret (patró dels teixidors). Sota el campanar, cobert per un arc ogival, hi ha l'altar de la Mare de Déu dels Dolors; és considerada la part més antiga de l'església i correspondria a un eixamplament de l'antiga capella romànica, realitzat al segle XIV.

Capella del Sant Crist[modifica | modifica el codi]

Capella del Sant Crist

Un dels elements diferencials de Santa Maria és la capella del Santíssim i del Sant Crist. L'edificació, d'estil barroc, va ser construïda entre 1702 i 1733[6] i ocupa un annex del costat esquerre de la nau, al costat del campanar. Es tracta d'un edifici de planta de creu llatina. La cúpula semiesfèrica que el cobreix és sostinguda per quatre parells de pilastres. L'interior és decorat amb pintures de Francesc Tremulles de 1752[9] representant la Santíssima Trinitat i santa Maria. A les petxines que hi ha sota la cúpula, aquesta decoració és completada per les figures dels evangelistes, pintats per Miquel Llacuna. Pel que fa a l'exterior, la cúpula és recoberta amb un cimbori octogonal. A l'absis hi ha el retaule amb la imatge del Sant Crist d'Igualada, que és una reproducció d'una talla gòtica del segle XIV, que va desaparèixer per la guerra civil. Dos murals pintats per Francesc Camps Dalmases evoquen el prodigi de la suor de sang del Sant Crist d'Igualada, que segons la tradició es remunta al 1590.

Retaule de l'altar major[modifica | modifica el codi]

Retaule de l'altar major.

És, juntament amb la capella del Sant Crist, l'element més representatiu de Santa Maria. Tot i que se'n va iniciar la construcció en començar el segle XVIII, l'obra no va quedar enllestida fins al final de la centúria, a causa de la Guerra de successió. Aquest retard va fer que l'estètica barroca del projecte inicial fos compensada per un cert classicisme en l'execució final. El retaule és obra de Jacint Morató i Josep Sunyer. Per la guerra civil va ser desmuntat i parcialment destruït. Acabat el conflicte, va ser reconstruït sota la direcció de Cèsar Martinell i amb l'ajut d'un llegat de l'industrial Artur Garcia Fossas.[10] L'última restauració de Santa Maria, en la dècada de 1980, va tenir com a resultat una nova intervenció sobre el retaule. Considerat la primera gran obra de l'art català realitzada després de la guerra de successió, el retaule de Santa Maria consta de tres nivells clarament diferenciats. Al centre, és presidit per la figura de la Immaculada Concepció que, portada per uns àngels, és situada dins una fornícula. Pels costats, la marededéu és flanquejada per les figures dels seus pares, sant Joaquim i santa Anna, sota les quals hi ha uns medallons que representen dos passatges de la vida de la Verge: les noces i la presentació. La imatge de la Verge és coronada per un colom que representa l'Esperit Sant, damunt el qual hi ha un medalló amb el Pare Etern. Al segon pis del retaule destaquen les imatges de sant Faust i sant Roc, vinculats al devocionari tradicional d'Igualada. Ambdues figures són flanquejades per quatre àngels músics, propis de la imatgeria barroca. Entre ells, el que toca la guitarra és considerat un exemplar gairebé únic en la iconografia religiosa de l'època. Al pis superior, el retaule és culminat per la figura de sant Bartomeu apòstol, patró d'Igualada, el Sol i les portes de Jerusalem. Simbòlicament, tot aquest conjunt és sostingut a la part inferior per quatre atlants de marbre, que representen les diferents estacions de l'any. A les parets laterals hi ha dos plafons escultòrics, coronats per l'escut de la ciutat, que representen l'epifania i l'adoració dels pastors.

Orgue[modifica | modifica el codi]

L'orgue és emplaçat al cor de l'església, sota la rosassa de la façana. Va ser construït a mitjan segle XVIII per Antoni Boscà. Per la guerra civil va ser traslladar al convent de les Escolàpies, convertit en sala de concerts. El 1980 va ser restaurat sota la direcció del mestre orguener Gerhard Grenzing. Se'l considera un dels més notables de Catalunya, motiu pel qual cada any la basílica de Santa Maria acull un festival internacional d'orgue.

Campanar[modifica | modifica el codi]

Correspon a l'etapa gòtica de Santa Maria i va ser construït al segle XVI. D'estètica austera, té com a elements decoratius els finestrals del cos superior i unes petites finestres coronelles. És de secció quadrangular i cobert a quatre vessants. Té set campanes, sis de les quals, foses a la casa Bachert a Alemanya, hi van ser instal·lades el 1990, beneïdes pel bisbe Josep Maria Guix.

Altres elements[modifica | modifica el codi]

Entre els atlants que sostenen el retaule de l'altar major hi ha les dues entrades de les sagristies, damunt de cada una de les quals figura l'escut de la ciutat. Entrant a mà dreta, a la primera capella lateral hi ha un quadre al·legòric de Segimon Ribó, que representa la suor de sang del Sant Crist d'Igualada. El baptisteri, d'estètica modernista, és obra de 1904 d'Ignasi Colomer i es troba a l'esquerra de l'entrada. La cripta, situada sota el presbiteri, va ser construïda després de la guerra civil, a partir d'un projecte de Cèsar Martinell. A la façana de l'església hi ha dues plaques que commemoren la participació del sometent igualadí a la batalla del Bruc.

La barreja d'elements que integren Santa Maria és fruit de les diverses etapes constructives que s'hi han succeït i també és conseqüència dels avatars històrics. Per tot plegat, visitar la basílica és com fer un recorregut per la història d'Igualada i per la història de l'art.

Exposició "Fulgentia"[modifica | modifica el codi]

"Fulgentia" és l'exposició permanent d'art sacre creada a la basílica de Santa Maria d'Igualada.[11] Se situa en dos espais: la part visitable està a la galeria esquerra del trifori de l'església on s'exposen unes 70 peces, i el magatzem està en un espai no visitable, prop de la sagristia. S'accedeix a l'exposició per les escales del cor o per un ascensor. Algunes de les peces figuren entre les millors obres de l'orfebreria catalana.[12]

Galeria d'imatges[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Locales Catalunya. Història d'Igualada
  2. 2,0 2,1 Jaume Oromí, Esglésies d'Igualada (IV) SANTA MARIA
  3. 3,0 3,1 festacatalunya.cat, BASÍLICA RENAIXENTISTA DE SANTA MARIA
  4. 4,0 4,1 4,2 FRANCESC-XAVIER MINGORANCE I RICART, LA RESTAURACIÓ DE SANTA MARIA D'IGUALADA I DEL SEU RETAULE MAJOR (1939-1954)
  5. Parròquia de Santa Maria d'Igualada, Història
  6. 6,0 6,1 6,2 Parròquia de Santa Maria d'Igualada, Història del temple
  7. Parròquia de la Sagrada Família d'Igualada, La Mare de Déu de la Pietat
  8. 8,0 8,1 Maria Antonia Bisbal i Sendra, Maria Teresa Miret i Solé, Diccionari Biogràfic d'Igualadins, pàg. 23-24, ISBN 8423202461
  9. 9,0 9,1 9,2 9,3 poblesdecatalunya.cat, Basílica de Santa Maria, Igualada
  10. Magí Puig i Gubern. REVISTA D’IGUALADA. NÚM. 30, DESEMBRE DE 2008, Els germans Garcia Fossas
  11. Fulgentia Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF
  12. AADD. Museus i Centres de Patrimoni Cultural a Catalunya. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2010, p. 68. ISBN 84-393-5437-1. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Santa Maria d'Igualada