Santa Maria de Valldonzella

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Santa Maria de Valldonzella
El monestir vist des del claustre
El monestir vist des del claustre
Localització: C/ Cister, 39-45, Barcelona
Coordenades: 41° 24′ 44″ N, 2° 07′ 50″ E / 41.412207°N,2.130628°E / 41.412207; 2.130628Coord.: 41° 24′ 44″ N, 2° 07′ 50″ E / 41.412207°N,2.130628°E / 41.412207; 2.130628
Construït: 1910-22
Arquitecte: Bernardí Martorell i Puig
Estil: Modernista
Bé Cultural d'Interès Local
Identificador: 08019/2233
Santa Maria de Valldonzella situat respecte Barcelona
Localització a Barcelona

Santa Maria de Valldonzella és un monestir femení cistercenc situat actualment a Barcelona, a Sant Gervasi de Cassoles, prop de l'indret on hi hagué l'antiga residència reial de Bellesguard i actual torre Bellesguard. A través dels segles, per diversos motius, la comunitat ha estat itinerant, havent-se hagut de traslladar en quatre ocasions sempre a la vora de Barcelona. L'actual monestir, situat al carrer del Cister, és obra de l'arquitecte Bernardí Martorell i Puig, en estil modernista neogòtic.

Història[modifica | modifica el codi]

L'entrada

Possiblement el 1175 ja hi havia una petita comunitat femenina que va rebre en donació el monestir de Sant Cugat i que l'any 1226 fou cedida pel bisbe de Barcelona Berenguer II de Palou a l'orde del Cister, depenent de Santes Creus.

Els monestirs cistercencs de Santa Maria de Valldaura i de Santa Maria de Valldonzella, tenen un inici i història semblant. Ambdós s'incorporen a l'Orde del Cister vers el 1237. Tenen el mateix tipus d'espai i entorn: una petita església romànica i una masia a tocar, situades en una petita vall estreta rodejada de bosc, amb riera i font i allunyada d'altres hàbitats.

L'ermita de Santa Margarida, origen del monestir de Valldonzella, és una petita església romànica exactament igual a la de Valldaura i al costat d'una masia, situada en una vall boscosa de la serra de Collserola, coneguda encara com a Torre de Santa Margarida. Pertanyia i pertany a la parròquia de Santa Creu d'Olorda, depenent del bisbat de Barcelona, on molt a prop, el bisbe Berenguer de Palou que va cedir el terreny per la casa l'ermita de Valldonzella, tenia i encara existeix la torre coneguda com la Torre del Bisbe juntament amb una altra masia, en el límit dels termes de Sant Feliu de Llobregat i Sant Just Desvern.[1]

Però no és fins al 4 de novembre de 1237 quan hom té constància de la fundació del monestir cistercenc. Entre les dues dates esmentades hi ha notícies de la incorporació de diverses dones a la comunitat, de la que no s'especifica la regla que seguia. La primera comunitat era formada per Berenguera de Cervera amb 11 monges.[2]

Amb motiu de la inseguretat del lloc de Valldonzella, el 1263, la comunitat va obtenir el permís de Jaume el Conqueridor per a traslladar-se a Barcelona, extramurs, al lloc anomenat la Creu Coberta, fet que es va produir efectivament el 1269. El trasllat es feia per creure que el monestir estava en lloc solitari, perillós i agrest. La comunitat, o part d'ella, degué oposar-se, com sembla demostrar la llegenda de l'oposició de la imatge de la Verge al nou lloc.[1]

Aquest monestir va tenir molta importància en els anys següents i la seva comunitat era molt extensa i nodrida per les filles de les famílies de la noblesa ciutadana. Fou molt afavorit pel mateix Jaume I i els seus successors i pels bisbes de Barcelona, que li uniren la parròquia de Sant Esteve de Parets (1291) i de Santa Creu d'Olorda (1416). L'any 1308 comptava amb 35 membres.[3] Com a prova del seu prestigi en aquells temps, el 1395 hi tindrà residència el rei Joan el Caçador, i el 1410 hi emmalaltí i morí Martí l'Humà, i, pocs anys després, la seva vídua Margarida de Prades s'hi retirà. També va ser utilitzat com a Residència en les seves estades a Barcelona pel rei Ferran el Catòlic, atès que estava situat a la carretera entre Barcelona i Sants, i per tant en direcció a València i Saragossa, convertint-se el Portal de Sant Antoni en la porta d'entrada dels reis a la ciutat.

La reforma del concili de Trento afectà molt la vida del monestir, insistí en la clausura i prohibí d'entrar-hi més novícies, fins que la prohibició fou atenuada per Roma el 1599 gràcies a la intervenció de Felip III de Castella.

El claustre

Durant la guerra dels Segadors (1640-1652), les monges abandonaren el monestir i es traslladaren dins la ciutat. En el darrer any de la guerra, amb motiu del setge de Barcelona, el monestir quedà destruït completament. El 1674 la comunitat passà a viure a Santa Maria de Natzaret, priorat depenent de Santa Maria de Poblet, situat al carrer que més tard rebé el nom de Valldonzella.

El 1814 les monges es van haver de refugiar a Mataró mentre l'edifici conventual era destruït en part i refet el 1826. El 1835 van haver d'abandonar novament el monestir a causa de la llei de desamortització que obligava als ordes religiosos abandonar les seves pertinences. L'any 1847, les poques monges supervivents de l'exclaustració tornaren a reunir-se residint-hi fins al 1909, quan els fets de la Setmana Tràgica les obligà a refugiar-se a la Torre dels Pardals a La Sagrera, propietat de la família Valls i Martí. Com molts d'altres edificis religiosos, el convent fou destruït pel foc.

Finalment, el 1913 es traslladaren a l'indret actual de Bellesguard per consell del bisbe Torras i Bages, en un nou monestir projectat per Bernardí Martorell. El 19 d'octubre de 1911 van comprar al monestir de Sant Cugat un valuós cadiratge del segle XV que encara es conserva en bon estat. L'església, acabada i consagrada l'any 1922 fou dedicada a l'Assumpció.

La comunitat actual és formada per 9 monges,[4] que seguint les regles ora et labora, ofereixen un servei d'hostatgeria[5] i realitzen treballs d'enquadernació.

L'edifici[modifica | modifica el codi]

Reforços ornamentals dels arcs del creuer

L'actual edifici situat al carrer del Cister, 41, és obra de l'arquitecte Bernadí Martorell en estil modernista. Ho palesen molts dels seus elements, especialment l'església, bastida, com la resta del monestir amb maons vistos, donant un cert aire mudèjar.

L'església, molt imaginativa, recorda l'estil gòtic: finestrals amb vitralls, interessants reforços ornamentals dels arcs del creuer, la nau central.

Abadesses conegudes[modifica | modifica el codi]

Berenguera de Cervera (1237-49), Guillema de Sarrià (dades incertes), Sibil·la Desllor (1278-95), Rocabertí Icart (1339-47?), Constança de Cabrera (1403-33), Violant d'Esplugues (1433), Angelina Desplà (1438-68), Violant Sunyal (1468-72), Francesca Sarriera (1473-74), Francesca Joana de Casanova (1476), Caterina Boyl (1478-1503).[3]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 OBIOLS BOU, Montserrat. El monacat femení en la Catalunya medieval: Santa Maria de Valldaura (1241-1399).
  2. «monestir de Velldonzella». Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 21 maig 2014].
  3. 3,0 3,1 Monastic Matrix
  4. «Salutació». Pàgina web del monestir. Monestir de Santa Maria de Valldonzella. [Consulta: 9 juny 2013].
  5. «Hostatgeria». Pàgina web del monestir. Monestir de Santa Maria de Valldonzella. [Consulta: 9 juny 2013].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Santa Maria de Valldonzella