Santa Maria de Vilabertran
| Santa Maria de Vilabertran | |
 |
|
| Localització: | C. Abadia, 4. Vilabertran (Alt Empordà) |
| Coordenades: | 42° 16′ 56″ N, 2° 58′ 45″ E / 42.28215,2.979046Coord.: 42° 16′ 56″ N, 2° 58′ 45″ E / 42.28215,2.979046 |
| Construït: | segles xi-xii i xiv-xv |
| Estil: | Romànic, gòtic |
| Administrador: | Museu d'Història de Catalunya |
| Bé Cultural d'Interès Nacional | |
| Tipus: | Monument històric |
| Declaració: | 11/11/1930 |
| Identificador: | BCIN: 232-MH (IPA: 257) BIC: RI-51-0000353 |
 Localització a Catalunya
|
|
Santa Maria de Vilabertran és un monestir romànic situat a Vilabertran (Alt Empordà). Fou declarat Monument historicoartístic l'any 1930 i actualment forma part del Museu d'Història de Catalunya.[1]
Taula de continguts |
Història [modifica]
Entorn l’any 1000 existia a Vilabertran una petita església, situada on ara hi ha la torre i l’església actual. El seu responsable era un clergue anomenat Pere Rigau (Pere Rigall). Almenys des de la segona meitat del segle X, ja existia una petita comunitat de clergues que vivien en un petit edifici a tocar de l'església. Com a conseqüència d'una donació de terres l'any 1069 per part d'unes famílies de la zona, la comunitat estableix les bases per a la creació d'un monestir i s'institueix a Pere Rigau com a cap. La donació de terres incloïa un perímetre de 60 passos per construir un cementiri, així com una font situada enfront de l'església.
A poc a poc es va anar formant una comunitat de canonges que residien en una casa annexa a l'església de Santa Maria. La nova comunitat va adoptar les normes de Sant Agustí. Rigau va ser el seu primer abat i es va decidir que, a la seva mort, els propis membres de la congregació triarien al seu successor.
El 1080 es va iniciar la construcció del nou monestir. La nova església va ser consagrada el 11 de novembre de 1100 pel bisbe de Girona Bernat Umbert.[2] Rigau va intentar expandir els dominis del monestir; el seu intent d'annexionar el monestir de Sant Joan de les Abadesses va fracassar, però el de monestir de Santa Maria de Lladó va acabar convertint-se en filial de Vilabertran.
Rigall va morir en una data sense determinar entre el 1107 i el 1114. Encara que mai es va seguir un procés de beatificació, va acabar sent venerat com a sant. El monestir va seguir prosperant després de la seva mort. Va ser un centre d'acollida dels pelegrins que es dirigirien a Terra Santa ja que disposava d'un hospital. Els abadiats de Pere de Torroja (germà d'Arnau de Torroja, Gran Mestre de l'Orde del Temple) i de Ramon d'Usall (1152-1179) van ser especialment importants en aquesta col·laboració amb els Ordes militars i el Passatge a Terra Santa.
L'any 1176, el vescomte Gifré de Rocabertí li va fer donació a l'abat Ramon de la vila de Vilabertran per al monestir.[3]
El 29 d'octubre de 1295 es va celebrar a Santa Maria l'enllaç entre el rei Jaume II d'Aragó i Blanca de Nàpols, la seva segona esposa.
A mitjans del segle XIV va ser dotada amb una gran creu de plata amb camafeus egipcis, amb una relíquia de la Veracreu possiblement provinent de l'ambaixada d'Eymeric d'Usall (1303-1304, 1305-1306) que va intentar l'alliberament de fra Dalmau de Rocabertí, de la casa dels senyors de Peralada i Vilabertran. Abona aquesta hipòtesi l'afirmació del P. Dromendari del fet que fra Dalmau de Rocabertí, el templer, hauria mort el 1326 a Vilabertran.[4]
En 1410 va arribar al monestir un nou abat, Antoni Girgos, el qual es va encarregar de fortificar el monestir, a causa de la inestabilitat que sofria la zona en aquesta època, assotada pels continus atacs de pirates. També va manar construir la torre del rellotge i el palau abacial.
El monestir va ser secularitzat l'any 1592 i va passar a ser un conjunt de cases presbiterianes regides per un arxipreste. El 1794 va sofrir l'atac de les tropes napoleòniques. Finalment, el 1835 la llei de desamortització de Mendizábal va provocar que els pocs canonges que quedaven a Santa Maria es traslladessin a Albarrasí.
Durant la Guerra Civil Espanyola, aquest edifici es va convertir en dipòsit de munició militar. Entre 1945 i 1960 es van realitzar diverses reformes de l'edifici. Des de 1980 és propietat de la Generalitat de Catalunya i, més recentment, s'hi fa anualment un festival de música clàssica dedicat a Franz Schubert.
Arquitectura [modifica]
.jpg)
El diferents elements arquitectònics destacats són: l'església de Santa Maria, el claustre, el campanar i la tomba reial.
L'Església de Santa Maria és l'element principal del conjunt monacal. Es creu que no va ser acabada fins després de la seva consagració el 1100. És de base quadrangular dividida per dues fileres de columnes que parteixen l'espai en tres naus diferents. La nau principal està coberta amb una volta de canó. Està reforçada per quatre arcs recolzats en pilars.
El claustre es va construir el segle XII. És senzill i auster i les seves galeries són bastant desiguals. Estan cobertes per una volta de mig arc i angles sostinguts per arcs diagonals. Els capitells de les columnes estan decorats amb dibuixos de fulles llises. Al voltant del claustre es distribueixen les diferents dependències de l'antic convent.
El campanar es va construir entre els segles XII i XIII. Està compost per tres galeries decorades en estil llombard. La façana és totalment llisa; no presenta cap ornament. A la dreta de la torre es poden veure encara les restes d'un campanar que mai va arribar a completar-se.
Al pilar del costat de l'Evangeli de l'absis central de l'església, una làpida inscrita indica el lloc de repòs de "part de les restes, la més important" d'Alfons el Cast, rei d'Aragó i comte de Barcelona. Probablement fa referència a les entranyes, que hi quedaren dipositades mentre la resta del cos es traslladà a Santa Maria de Poblet.
Vegeu també [modifica]
Referències [modifica]
- ↑ AADD. Museus i Centres de Patrimoni Cultural a Catalunya. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2010, p. 133. ISBN 84-393-5437-1.
- ↑ Corts i Blay, Ramon; Galtés i Pujol, Joan; Manent, Albert. Diccionari d'història eclesiàstica de Catalunya. Generalitat de Catalunya, 1 gener 1998, p. 289. ISBN 9788439346135 [Consulta: 22 març 2011].
- ↑ Shneidman, Jerome Lee. L'Imperi Catalano-Aragonès (1200-1350). Edicions 62, 1975, p. 308. ISBN 9788429710885.
- ↑ Torres Amat, Félix. Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes y dar alguna idea de la antigua y moderna literatura de Cataluña. Imp. de J. Verdaguer, 1836, p. 2.
Bibliografia [modifica]
- ARNALL JUAN, Maria Josepa. "Importancia de la Abadia-Colegiata de Vilabertrán", Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, 15 (1981-1982), p.261-268.
- Antoni Pladevall i Font. Els monestirs de Catalunya Barcelona, Destino, 1970. ISBN 84-233-0511-2
- GIFRE RIBES, Pere (Coord.). Història de l'Alt Empordà. Diputació de Girona, 2000.
- GISPERT RICARDO, Joan. "Procés de feudalització: anàlisi de la conflictivitat en la gestió del domini de Vilabertran (segle XII)", Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, 31 (1998), 149-188.
- MARQUÈS PLANAGUMÀ, Josep Maria. "Algunes referències documentals sobre la canònica i la col·legiata de Vilabertran (1300-1835)", Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, 24 (1991), 111-126.
- MARQUÈS PLANAGUMÀ, Josep Maria. "Escriptures de Santa Maria de Vilabertran (968-1300)", Figueres, Institut d'Estudis Empordanesos, 1995.
- TOMÀS BONELL, Jordi. Descobrir Catalunya Barcelona: Premsa catalana, 1994.
Enllaços externs [modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Santa Maria de Vilabertran |
- Museu d'Història de Catalunya: Canònica de Santa Maria de Vilabertran
- Vídeo de la Canònica de Santa Maria de Vilabertran
- Història i fotografies de Santa Maria de Vilabertran(castellà)
