Santbernat

Santbernat
Noms alternatius
St. Bernhardshund Bernhardiner
País d'origen
Suïssa / Itàlia

El Santbernat és una raça de gos originària dels Alps suïssos, és el gos bover més famós juntament amb el mastí dels Pirineus, i és molt proper al gran bover suís. Descendeix de l'extint mastí dels Alps, que es va mesclar amb altres races com el mastí tibetà, els terranova i el gran danès. Són animals d'una gran corpulència (generalment mesuren 70 cm i pesen 80 kg) que antigament s'empraven per rescatar persones. Deu el seu nom a sant Bernat d'Aosta, un canonge XI que fundà un hospici als Alps per a viatgers i pelegrins, a càrrec d'una congregació de canonges (la Congregació Hospitalera del Gran Sant Bernat) que els feien servir. El santbernat és el noble gegant dels gossos, que prové dels Alps. La seva fama en l'auxili de persones extraviades en els alts Alps és molt real i bé merescuda. Alguns d'aquests gossos van salvar la vida a moltes persones en aquelles altures durant les tempestes de neu.

Morfologia

santbernat

El santbernat és un gos gegant i massiu. La seva constitució és almenys doble. La seva forma és quadrada. És tan alt com llarg. Aquesta raça va ser creada per treballar en la neu alta, requerint que les seves extremitats siguin proporcionals a la seva altura.

• Aparença general: D'expressió benvolent, digna i intel·ligent.
• Cap: Gran, massiu, arrodonit.
• Ulls: Foscs, de grandària mitjana. De mirada atenta però no penetrant.
• Stop: El stop, part frontal del cap sota el front, és moderat.
• Orelles: Col·locades a l'altura dels ulls. De grandària mitjana. Les manté caigudes, pegades a les galtes.
• Musell: Curt. Nas negre.
• Pèl: Mantell interior abundant. Mantell exterior, dos tipus:
• Ventrada: Usualment la ventrada és de cinc a sis. Es registren ventrades de fins a 22 cries.
• Pèl curt: Relativament curt, dens, llis, pegat al cos, sense ser aspre al tacte. En la part posterior del cos el pèl pot ser lleugerament onejat. Es nota més dens en les cuixes. En la base de la cua el pèl és dens i més llarg, i és més curt cap a la punta.
• Pes: El pes oscil·la entre 55 a 90 Kg.
• Pèl llarg: De llarg mig, de llis a lleugerament onejat, i es noten més les ones en la part posterior del cos. Es nota més dens en les cuixes. En la cua el pèl és dens.
• Altura: Els mascles fan almenys 70 cm. L'altura mínima de les femelles és de 65 cm.
• Color de pèl: El color preferit és blanc amb taques castanyes vermelloses; les taques poden ser atigrades castanyes vermelloses i castanyes vermelloses groguenques (ataronjades).
• Cua: Llarga, caiguda. Lleugerament arquejada en la punta. La punta no ha d'aixecar-se més alta que el dors i (esquena) quan el gos està actiu.

Importància en estudis evolutius

Un equip d'investigadors de la Universitat de Manchester, dirigit per Chris Klingenberg de la facultat de Ciències Biològiques, va examinar 47 cranis de Santbernats donats per criadors suïssos al Museu d'Història Natural de Berna que abasten un període de 120 anys, des d'exemplars moderns fins aquells antics gossos de l'època en què es va definir inicialment l'estàndard d'aquesta raça. Es va comprovar que els trets estipulats en l'estàndard de la raça del santbernat s'han tornat més exagerats amb el pas del temps, a mesura que els criadors seleccionaven als gossos que tenien els atributs físics desitjats. Comparats amb els seus avantpassats, els santbernats moderns tenen cranis més amples, l'angle entre el nas i el front més pronunciat, i també una protuberància més considerable sobre els ulls. Aquests canvis són descrits exactament com desitjables en els estàndards de la raça. Clarament, no es deuen a altres factors com el creixement general, ja que no proporcionen a l'animal cap avantatge física, pel que podem estar segurs que han evolucionat només per les consideracions selectives dels criadors. Aquesta investigació demostra com la selecció, ja sigui natural o en aquest cas influenciada artificialment per l'home, és la força motora fonamental darrere de l'evolució de la vida al planeta.

Origen

Descendeix de l'extint Mastí dels Alps, que es va mesclar amb altres races com el Mastí tibetà, el Terranova i el Gran danès. En algun moment va arribar a l'hospici de Sant Bernat (Alps Suïssos) i van ser adoptats pels monjos, se suposa que en els segles XV i XVI, on es va fer famós rescatant a escaladors (molt més endavant tot el món ho coneixeria pels anuncis del brandi). Va ser ensinistrat per al salvament de muntanyencs extraviats. El llegendari Barry va aconseguir salvar 40 vides el segle passat. Els santbernats actuals tenen poc a veure amb l'antic salvament i són cada vegada més grans i massissos.

Etimologia

Bernat de Menthon. A l'any 923 va néixer Bernat de Menthon a Menton, regió de Savoia (França), el qual va arribar a ser ardiaca d'Aosta, als Alps italians, dedicant-se a difondre la fe cristiana entre els habitants dels Alps. En un d'aquests passos alpins es va fundar l'any 1049 l'Hospici del Gran Sant Bernat, per ajudar, assistir i refugiar als caminants que transitaven pel pas. El sant, teòleg i erudit catòlic, va formar part de l'Ordre Cistercenc o millor coneguts com Trapenses, ja que els seus companys (els monjos trapencs) a Suïssa tenien com a company un gos d'aquesta raça al voltant del segle XVI.

Paper en la història

En el pas de muntanya de la Gran Muntanya St Bernhard, a 2.469 metres sobre el nivell del mar, uns monjos van fundar al segle XI, un hospici per a viatgers i pelegrins. Allà es van criar, des de mitjan segle XVII, gossos grans de muntanya per a guàrdia i vigilància. L'existència d'aquells gossos està documentada gràficament des de 1695 i per escrit en unes cròniques de l'hospici des de l'any 1707. Aquests gossos aviat es van utilitzar com a gossos d'escorta i, especialment, com gossos de salvament per a viatgers perduts en la boira i la neu. Hi ha cròniques publicades en molts idiomes sobre les nombroses vides que van ser salvades per aquests gossos de la "mort blanca" i relats de soldats que van creuar el pas de muntanya amb Napoleó Bonaparte cap a l'any 1800, al segle XIX, que van estendre la fama del gos de Sant Bernat per tota Europa.

Ja anomenat en aquell temps "Barry Hund", i el llegendari "Barry" es va convertir en el símbol del gos de rescat. Els avantpassats directes del gos de Sant Bernat van ser els molt estesos gossos de gran mida, de camperols de la regió. Aquests gossos de gran mida es van convertir en poques generacions, seguint un patró ideal, en la raça actual.

Temperament i caràcter

Per a aquelles persones que tenen l'espai en la seva llar on mantenir un d'aquests gegants, el santbernat és la mascota perfecta. Un gos summament noble i bo cap als nens de la casa, els maltractaments infantils no poden ser permesos; també és noble amb les altres mascotes. La seva disposició li permet adaptar-se a la vida en apartament, però la grandària és una mica de considerar. Fa molt bé en una casa amb pati voltat. El consum de menjar d'aquest gos pot ser una renda.

Per la seva forma d'ésser ensaliva tota la casa i també ronca.

Salut

El santbernat és propens a algunes malalties congènites:

• Displàsia de maluc canina
• Problemes cardíacs
• Dilatació gàstrica

Manteniment i cures

L'exercici ha de ser moderat, traient-lo a caminar una estona tots els dies. Almenys una vegada a la setmana se li ha de dur a caminar major distància (sense extenuar-lo i que sigui el gos el qual determini) i permetre-li córrer lliurement (solt o amb corretja llarga) si així el gos ho desitja. Una pentinada diària és suficient per a remoure el pèl solt. És un gos que necessita cura especialment a la cara, ulls i parpelles i amb el seu pelatge, especialment en la varietat de pèl llarg. És convenient que fagi exercici (sense excedir-se a causa de la seva propensió a patir torsió d'estómac) i que disposi d'espai adequat a la seva gran grandària (150 metres quadrats com a mínim, encara que de 300 metres en endavant és el més aconsellable). Cal evitar especialment durant el seu creixement que tingui sobrepès ja que això pot agreujar la seva tendència a mostrar problemes de displàsia de maluc i de colze. A causa del seu pelatge i la seva grandària cal estar atents a evitar llocs tancats o poc ventilats en els que faci força calor ja que això pot provocar un cop de calor (fins i tot als de pèl curt). Especial atenció quan se li subministri qualsevol tipus de sedant o similar ja que solen tenir en alguns casos una cardimiopatia dilatada no diagnosticada, la qual cosa podria tenir conseqüències fatals per a ells. La seva companyia i alegria són favorables per a la salut. Es necessiten dues coses fonamentals per a la seva cura: netejar les orelles i treure'ls les lleganyes. Porten molt amor a la família.

Esperança de vida

El santbernat, com que és un dels gossos més grans amb major pes té una esperança de vida limitada en comparació d'altres gossos. Tenint una cura com cal, ha d'assolir de 8 a 10 anys.

Vegeu també

• Mastí dels Alps
• Gran bover suís
• Gos bover
• Mastí tibetà
• Terranova
• Gran danès

Referències

• http://www.fci.be/uploaded_files/061-st%20bernard_sp.doc
• MundoAnimalia.com (ed.): «San Bernardo» (27 d'octubre del 2010).
• http://www.amazings.com/ciencia/noticias/051207c.html

Enllaços externs

• El santbernat a wikilingua
• «Santbernat». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.