Sarah Bernhardt

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Movie.png
P culture.svg
Sarah Bernhardt
Sarah Bernhardt cap al 1890
Sarah Bernhardt cap al 1890
Nom real: Rosine Bernardt
Naixença: 23 d'octubre de 1844
París (França)
Defunció: 26 de març de 1923 (als 78 anys)
París (França)
Nacionalitat: França França

Pàgina sobre Sarah Bernhardt a IMDb

Sarah Bernhardt (París, 23 d'octubre de 1844[1]París, 26 de març de 1923), Henriette Rosine Bernard o Rosina Bernardt,[2] va ser una actriu francesa de teatre i cinema. Ha estat considerada l'actriu més important del segle XIX [3] i la més famosa de la història.[4] Tot i ser anomenada La divina Sarah pel seu caràcter excèntric i capritxós, Sarah Bernhardt va treballar en innombrables projectes teatrals demostrant un caràcter perseverant, una gran professionalitat i una gran dedicació al seu art, com a actriu i com a promotora teatral. El 1914 li fou concedida la Legió d'Honor.[5]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Infantesa[modifica | modifica el codi]

Sarah Bernhardt va néixer probablement el 22 d'octubre de 1844, en el número 5 del carrer École de Médecine de París.[6] El seu cabell era de color ros fosc i els seus ulls eren blau cobalt. La seva mare era una dona de religió jueva, d'origen holandès i anomenada Julie Bernardt, àlies Youle. El seu avi, Moritz Bernardt, era un mercader jueu d'Amsterdam i Julie devia néixer a la mateixa ciutat. Julie es guanyava la vida com a prostituta de luxe juntament amb la seva germana, Rosina Bernardt. Va tenir més filles: l'abril de 1843 va tenir dues nenes bessones que van morir a les dues setmanes; després de Sarah, va tenir Jeanne, però no se'n sap la data de naixement i, el 1855, Régine que el 1873 va morir de tuberculosi. Totes van ser filles de pares diferents i desconeguts. Sarah Bernhardt mai va saber qui va ser el seu pare biològic i donava el nom d'Édouard Bernardt, el germà de la seva mare, com a nom del seu pare.

Sarah va passar els primers 4 anys de la seva vida a Bretanya a cura d'una dona que la crià. La primera llengua que Sarah va conèixer va ser el bretó i és per aquesta raó que en iniciar la seva carrera teatral, va adoptar la forma bretona del seu cognom: Bernhardt. En aquesta època va patir un accident que molts anys després l'implicaria greus problemes de salut; va caure per una finestra trencant-se el genoll dret. Encara que, aparentment, sanà sense problemes, el genoll va quedar afectat per sempre més i, molt més endavant, el 1914 a causa d'una important inflamació i dolor en el mateix genoll, li van haver d'amputar la cama dreta. Després de l'accident, la seva mare la va portar amb ella a París, on va romandre dos anys. A punt de complir 7 anys va ingressar a la Institució Fressard, un internat per a senyoretes proper a Auteuil, on hi va estar dos anys. El 1853 va ingressar al col·legi conventual Grandchamp, prop de Versalles. En aquest col·legi va participar en la seva primera obra teatral, Tobies recupera la vista, escrita per una de les monges. També aquí va ser batejada i va fer la primera comunió. Sembla que l'ambient místic del col·legi li va fer plantejar el fer-se monja.

Actriu i cortesana[modifica | modifica el codi]

Als 15 anys, després d'abandonar Grandchamp, la seva mare va intentar introduir-la dins el món "galant" perquè es pogués guanyar la vida com a prostituta de luxe. Però Sarah, influenciada per la seva educació conventual, es va negar repetidament a dedicar-se a aquestes activitats. Julie Bernard tenia un saló a París on es reunien els seus clients; entre ells hi assistia el germanastre de Napoleó III, el duc de Morny. Morny aconsellà a Sarah que s'apuntés al Conservatoire de Musique et declamation. En 1859, gràcies als contactes del duc, Sarah hi va accedir sense dificultat. En 1861 va guanyar un segon premi en l'apartat de tragèdia i una menció honorífica en comèdia. Finalitzats els seus estudis al Conservatori va entrar a la Comédie-Française, de nou gràcies als influents contactes de Morny. Va debutar l'11 d'agost de 1862, participant en l'obra Iphigénie de Jean Racine. El seu fort caràcter li va portar problemes amb els seus companys; aquestes friccions van provocar que el 1863 abandonés la Comédie per primera vegada. Tres setmanes més tard va ser contractada pel Teatre Gymnase, on va fer set petits papers a diferents obres. Hi va actuar per última vegada el 7 d'abril de 1864 amb l'obra Un mari qui lance sa femme.

El 1864 va conèixer un dels grans amors de la seva vida, Charles-Joseph Lamoral, príncep de Ligne. Va iniciar una apassionada relació amb ell, fins que va quedar embarassada i el príncep la va abandonar. El 22 de desembre de 1864 va donar a llum el seu únic fill, Maurice Bernhardt. Sense un ofici i havent fracassat momentàniament en el món del teatre, va seguir els passos de la seva mare convertint-se en cortesana de luxe. Sarah no va abandonar la seva activitat com a cortesana fins que la seva carrera teatral es va haver consolidat i va poder mantenir-se només amb el treball que li reportava el teatre.

Primers èxits[modifica | modifica el codi]

Sarah Bernhardt en el paper de Reina a l'obra Ruy Blas de Victor Hugo.

Tres anys més tard, el 1867, va debutar al Teatre de l'Odèon amb Les dones sàvies (Les femmes Savant) de Molière. Aquí va començar la seva veritable carrera professional. Participà en molts muntatges teatrals, alternant la vida teatral amb la vida galant. La fama li va arribar sobtadament el 1869 amb Le Passant de François Coppée, una obra en vers d'un sol acte. Sarah, a més, va fer per primera vegada en aquesta obra un paper masculí, el del trobador Zanetto. Repetiria més vegades fent d'home en diverses obres més com a Lorenzaccio, Hamlet i L'Aiglon.

El 1870, durant la guerra francoprussiana, van habilitar l'Odèon com a hospital per a convalescents, on ella va cuidar amb dedicació als ferits de guerra. El 1871, l'improvisat hospital va haver de ser tancat per problemes de salubritat. Després de la derrota francesa i la caiguda de Napoleó III, molts intel·lectuals exiliats per haver estat en contra de l'emperador, van poder tornar a França; entre ells hi havia Victor Hugo. El retorn d'Hugo va ser molt important en la vida de Bernhardt, ja que l'escriptor la va triar per a protagonitzar la reestrena de la seva obra Ruy Blas. Bernhardt, a més, va protagonitzar una altra obra d'Hugo, Hernani. La seva interpretació a Ruy Blas la va elevar a unes cotes d'èxit inimaginables. Tornà a la Comédie-Française com una gran estrella i allà va afermar el seu repertori i els seus múltiples registres com a actriu.

Artista polifacètica[modifica | modifica el codi]

Le Fou et la Mort, escultura en bronze de Sara Bernhardt realitzada el 1877. S'exposa al Musée des Beaux-Arts de Dijon.

L'estil d'actuació de Bernhardt es basava en la naturalitat. Detestava profundament les velles normes del teatre francès on els actors feien una declamació histriònica acompanyada de gestos exagerats. Ella va voler trencar amb aquesta manera d'actuar, aprofundint en la psicologia dels personatges. Estudiava cada gest i cada entonació del text que havia de dir buscant la perfecció natural sense que es notés cap mena d'artifici. Quan representava les grans heroïnes de la tragèdia o les reines, sempre fugia de la sobreactuació i de l'afectació. Són famoses les seves escenes de mort, en les que segons les seves pròpies paraules, pretenia oferir tot un reguitzell de patologies, com estossecs i gemecs agònics, mirant d'aprofundir en el que representa l'acte de morir des del punt de vista psicològic i sentimental.

A part de la seva professió d'actriu, es va interessar per l'escultura i la pintura, arribant a exposar al Saló de París diverses vegades, entre els anys 1874 i 1896. Va rebre diversos premis i mencions honorífiques en ambdues disciplines. Va escriure també tres llibres: la seva autobiografia titulada Ma double vie, Petite Idol i L'art du Théâtre: la voix, la geste, la pronontiation.

Bernhardt es va especialitzar a representar les obres en vers de Jean Racine, tals com Iphigénie, Phédre o Andromaque. Va destacar especialment, entre moltes altres, a La Dame aux Camèlies, de Alexandre Dumas (fill), Theodora, de Sardou, L'Aiglon, d'Edmond Rostand, Izéïl, de Silvestre i Morand, Macbeth, de Shakespeare, Jeanne D'Arc de Jules Barbier.

Gires arreu el món[modifica | modifica el codi]

El 1879 va realitzar la seva primera sortida de França, concretament a Anglaterra, on va estar sis setmanes fent dues representacions diàries i va obtenir un èxit rotund. En retornar al seu país va tenir una gran rebuda. En aquesta primera visita va conèixer a un jove escriptor anomenat Oscar Wilde. Anys més tard, el 1893, Bernhardt acceptaria representar la seva obra Salomé. També, aquest mateix any, l'actriu va ser acceptada com a Soci Ple de la Comédie-Française. Els Socis Plens són la jerarquia més alta d'aquesta institució.

Després del seu espectacular èxit a Anglaterra va decidir fer la seva primera gira americana. Partí cap als Estats Units el 15 d'octubre de 1880; l'èxit va ser total. Bernhardt faria altres gires pels Estats Units,[7] les seves famoses "gires de comiat", i també va recórrer tota Amèrica del Sud, arribant a actuar a Brasil, Argentina, Xile, entre altres països. Viatjava en tren i vaixell i va arribar a creuar el Cap d'Hornos. Als Estats Units el seu èxit era tal que li van posar a la seva disposició un tren amb set vagons de luxe anomenat "Sarah Bernhardt Special", per a l'ús exclusiu de l'actriu. Les seves gires la van portar també a Austràlia i va visitar les illes Hawaii i les Illes Sandwich. També va actuar a Egipte i Turquia. Va recórrer Europa, actuant a Moscou, Berlín, Bucarest, Roma i Atenes. En el seu llarg periple no només va actuar en grans teatres sinó també en teatres de poca categoria. No va arribar a actuar al continent asiàtic.

Vida familiar[modifica | modifica el codi]

La seva vida familiar no va ser senzilla. Va tenir una relació tensa i distant amb la seva mare, Julie, que mai va ser una mare afectuosa i preocupada per la filla, i aquest fet va fer que Sarah sempre busqués la seva aprovació i el seu afecte. Julie Bernard sentia predilecció tan sols per la seva filla Jeanne i descuidà totalment l'educació de la seva filla menor, Régine. Sarah Bernhardt sentia predilecció per la seva germana petita Régine i quan va aconseguir ser independent se la va emportar a viure amb ella per allunyar-la de la mare i de les intencions d'aquesta de convertir-la també en una cortesana. Lamentablement, no ho va aconseguir i Régine es va convertir en prostituta als 13 anys. Va morir als 18, el 1873, a causa de la tuberculosi.

La seva altra germana, Jeanne, també va ser cortesana durant una època, quan tenia necessitat de diners. Per apartar-se de la mala vida, Bernhardt se la va emportar amb la seva companyia i anant amb ella en diverses de les seves gires americanes i europees. Era una actriu mediocre, però feia petits papers i va poder portar una vida de luxe al costat de la seva germana Sarah. Se sap que va patir crisi neuròtiques a causa de la seva addicció a la morfina i que va estar ingressada a l'hospital de la Pitié-Salpêtrière de París, sota la cura del doctor Jean-Martin Charcot. En canvi, el fill de Sarah, Maurice, sempre va estar molt unit a la seva mare. Va viure sempre a la seva ombra, malbaratant autèntiques fortunes en el joc, en viatges i en una vida regalada.

Vida sentimental[modifica | modifica el codi]

Bernhardt va tenir una agitada vida sentimental, en la que destaquen noms com Gustave Doré, Victor Hugo, Jean Mounet-Sully, Jean Richepin, Philippe Garnier, Gabriele D'Annunzio, Eduard Príncep de Gal·les,[8] entre d'altres. Es va casar una sola vegada, amb un oficial grec anomenat Jacques Aristidis Damala. Damala va néixer a El Pireu el 1842 i era fill d'un ric armador; era addicte a la morfina. Bernhardt es va casar amb ell el 4 d'abril de 1882 i va ser un matrimoni tempestuós. Sarah va intentar que fos un actor, però va fracassar. L'actriu li va impartir classes d'actuació i li va donar el paper d'Armand Duval a La Dame aux Camèlies.

Es foren infidels mútuament i un dia Damala, aclaparat per l'èxit de la seva dona, per les constants burles dels actors de la companyia de Bernhardt, i per la mala relació amb Maurice Bernhardt, es va allistar a la Legió francesa i anà destinat a Algèria. Mesos més tard va tornar amb Sarah. Les separacions i reconciliacions van ser contínues fins que, el 1887, Sarah va decidir marxar de gira pel continent americà i Damala ja no la va acompanyar; va ser la separació definitiva. Van romandre casats fins a la mort de Damala, que esdevingué el 1889 pels efectes secundaris d'abús continuat de morfina; tenia 42 anys. Va ser enterrat a Atenes i Sarah va adornar la tomba amb un bust tallat per ella mateixa.

Empresària[modifica | modifica el codi]

Sarah Bernhardt va ser també la primera actriu-empresària del món de l'espectacle. Arran d'una relació molt tensa amb el director de la Comédie-Française, Perrin, el 18 de març de 1880 Bernhardt va trencar el seu contracte i va dimitir com a sòcia plena. La Comédie va tirar endavant un plet contra ella i van guanyar el judici. Sarah Bernhardt va haver de renunciar a la pensió de 43.000 francs que hagués tingut si hagués estat un mínim de 20 anys a la Comédie i, a més, la van condemnar a pagar 100.000 francs de multa, multa que l'actriu mai va arribar a pagar.

El 1883, després de la seva esplendorosa primera gira americana, que li havia fet guanyar una gran fortuna, Bernhardt va arrendar el teatre Porte-Saint-Martin. En aquest teatre va produir i va actuar en obres com Frou-Frou i La Dame aux Camèlies, entre d'altres. Durant les seves gires, el teatre estava obert i contínuament s'estrenaven obres amb diferent èxit comercial. Bernhardt no va dubtar en donar suport al teatre d'avantguarda; per tant, en el Porte-Saint-Martin, a més a més del repertori clàssic s'estrenaven obres de nous autors que s'allunyaven del teatre tradicional. Després d'uns anys, Bernhardt va arrendar el Teatre de la Renaissance, on van representar moltes obres amb èxit. El 1899 va arrendar per 25 anys l'enorme Teatre des Nations, l'únic teatre on actuaria a França durant els darrers 24 anys de la seva vida.

Segle XX: el cinema[modifica | modifica el codi]

El segle XX va començar amb un gran triomf: L'Aiglon, d'Edmond Rostand. L'obra va ser estrenada el 15 de març de 1900 i va obtenir un èxit sense precedents. Sarah va fer 250 representacions de l'obra i, posteriormenr, va fer una altra gira a Estats Units per a representar-la. A Nova York va actuar a la Metropolitan Opera House.

Va provar sort també en el nounat cinema. El 1900 va filmar Le Duel d'Hamlet, en la que ella feia de Hamlet; les imatges anaven acompanyades amb efectes de so d'un cilindre d'Edison (fonògraf).[9] El 1906 va rodar La Dame aux Camèlies, amb Lou Tellegen, la seva amant del moment; en aquesta obra feia d'Armand Duval. Bernhardt, quan va veure la pel·lícula s'horroritzà i va manar destruir el negatiu, que afortunadament encara existeix. Va rodar també Elisabeth, regni d'Anglaterre, dirigida per Louis Mercanton, i el 1913 va treballar a Jeanne Doré, dirigida per Tristan Bernard. Aquesta pel·lícula està considerada com la millor actuació cinematogràfica de Bernhardt i, també, on encara es pot observar millor el seu art interpretatiu; la pel·lícula es conserva a la Cinématèque de París.

Darrers anys: amputació i mort[modifica | modifica el codi]

Tomba de Sarah Bernhardt al cementiri Père Lachaise de París

El 1915 el genoll de la seva cama dreta, el mateix que s'havia fracturat de petita, li arribà a provocar dolors insuportables. Per complicar més les coses, durant una de les seves interpretacions a Tosca, la mateixa obra que Puccini va fer triomfar en la seva adaptació el gènere operístic, quan representava l'última escena en la que l'heroïna es llança des d'un barranc, no es van prendre les mesures de seguretat pertinents; Sarah es va llançar, i es va fer mal a la cama. Encara que ja feia uns quants anys que patia molèsties constants, durant l'any 1914 va empitjorar fins que no hi va haver més remei que amputar-li la cama el febrer de 1915.

Una vegada recuperada de l'amputació i ja en plena Primera Guerra Mundial, l'actriu va decidir fer una gira per les trinxeres franceses actuant per animar les tropes. Organitzà diverses gires amb la seva companyia i va recórrer tota França; va seguir actuant sense la cama. Recitava monòlegs, poemes o representava actes famosos del seu repertori d'obres en les que no havia de posar-se dreta. Després de la guerra, també va seguir participant en pel·lícules.

La seva salut va anar empitjorant fins que va patir un gravíssim atac d'urèmia que va estar a punt de matar-la. El 1922, va vendre la seva mansió a Belle-Ile-en-Mer, on hi havia rodat anys enrere una pel·lícula-documental sobre la seva vida. Quan li va arribar la mort estava rodant La Voyante. El rodatge s'estava fent a casa seva, al bulevard Pereire, ja que l'actriu estava ja molt delicada de salut. El 15 de març de 1923, després de rodar una escena, va quedar totalment esgotada fins que es desmaià. Mai més es va recuperar. Onze dies més tard, el 23 de març, moria en braços del seu fill Maurice.

El seu enterrament va ser multitudinari i unes 150.000 persones van anar a acomiadar-la. El seu cos va ser inhumat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.[10]

Curiositats[modifica | modifica el codi]

Sarah Bernhardt en una foto de Nadar
  • No era una persona religiosa, i un cop afirmà: Resar? Mai! Sóc atea.[11] Tot i així,, va ser batejada com a catòlica, i acceptà els darrers sacraments abans de la seva mort.[12]
  • Tota la seva vida va tenir por escènica. Quan tenia una estrena important o se sentia sota pressió patia atacs de pànic escènic. Afortunadament per a ella, aquesta por la feia actuar amb nerviosisme i amb la veu més afalsetada. Quan portava una estona en escena, el pànic cedia.
  • Va ser la primera actriu a representar, en diferents ocasions, tant el paper d'Hamlet com el d'Ofèlia.
  • Un cop, havent de representar Hamlet a Edimburg, la companyia de Bernhardt es va trobar que el vestuari no havia arribat a temps i van haver d'interpretar la immortal obra de Shakespeare abillats amb faldilles escoceses.
  • Protegí i enaltí el pintor i cartellista Alphonse Mucha, els treballs del qual van ser un punt de referència de l'Art Nouveau francès. Mucha, d'origen txec, no només va fer els cartells anunciant les obres de teatre de Bernhardt sinó que també li va dissenyar vestuari, joies i la decoració del Théâtre de la Renaissance. També va ser sol·licitat per moltes empreses i comerciants perquè dissenyés els anuncis dels seus productes en revistes i diaris. L'estil i els dissenys de Mucha en publicitat van ser imitats fins a la sacietat per molts dibuixants i empresaris de l'època.
  • De jove, durant una època en què necessitava diners, va posar nua per al fotògraf Gaspard-Félix Tournachon, més conegut com a Nadar. Va posar moltes vegades, tant en fotografies eròtiques com artístiques, per a aquest fotògraf al qual va compartir una gran amistat. Més tard, ja famosa, va protegir i va posar per al fill del fotògraf, que havia seguit els mateixos passos professionals que el pare.
  • Va ser una defensora incondicional d'Alfred Dreyfus en el lamentable Affaire Dreyfus, donant suport també obertament a Émile Zola en el seu cèlebre article-denúncia J'accuse, on es denunciava que l'oficial jueu Dreyfus era el cap de turc d'un complot en el si de l'exèrcit i víctima d'un exacerbat antisemitisme.
  • És cert que Sarah Bernhardt posseïa un taüt i que solia dormir-hi a dins. Hi ha una llegenda que diu que l'hi va comprar un amant aficionat als temes macabres. La realitat, però, és que el va comprar ella mateixa, ja que sentia una fascinació especial pels temes fúnebres. Va arribar fins i tot a deixar-se fotografiar ficada en el taüt i fent-se la morta. Les fotografies es van comercialitzar i van tenir un gran èxit. Avui en dia encara es poden trobar en mercats d'antic o en col·leccions privades.
  • Sempre va tenir molt mala sort en els jocs d'atzar. Tanta, que alguns jugadors supersticiosos no la volien tenir a prop a la taula de joc quan Bernhardt jugava en els casinos de Montecarlo o Niça.
  • Li agradaven els animals i va arribar a tenir, en diferents èpoques de la seva vida, un lleó, un tigre, lloros, un mico anomenat Darwin, un cocodril i diversos gossos.

Intepretacions[modifica | modifica el codi]

Teatre[modifica | modifica el codi]

Sarah Bernhardt, el 1897, en el paper de Doña Maria a Ruy Blas, de Victor Hugo, en una pintura de Georges Clairin (1843-1919).
Sarah Bernhardt el 1877
Sarah Bernhardt en el paper de Théodora de Victorien Sardou. Fotografia de Nadar del 1882.

Cinema[modifica | modifica el codi]

  • La voyante (1923) (inacabada)
  • Jeanne Doré (1916) (Jeanne Doré)
  • Ceux de chez nous (1915) (pel·lícula documental sobre la seva vida)
  • Mères françaises (1915) (infermera)
  • Le duel d'Hamlet (1900) (Hamlet)
  • Sarah Bernhardt à Belle-Isle (1912) (ella mateixa)
  • Elisabeth, reigne d'Angleterre (1912) (Reina Isabel)
  • Adrienne Lecouvreur (1912) (Adrienne Lecouvreur)
  • La dame aux camélias (1911) (Camille)
  • Tosca (1908) (Tosca)

Llibres[modifica | modifica el codi]

  • Dans les nuages - Impressions d'une chaise (Éd. Charpentier, Paris, 1878)
  • L'Aveu, drama en un acte en prosa (1888)
  • Adrienne Lecouvreur, drama en sis actes (1907)
  • Ma double vie, memòries (Éd. Fasquelle, Paris, 1907 - réed. Phébus libretto, Paris, 2002)
  • Un cœur d'homme, obra en quatre actes (1911)
  • Petite idole (1920)
  • L'Art du Théâtre: La voix, le geste, la prononciation, etc.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Sarah Bernhardt». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 19 d'agost de 2012].
  2. O Henriette Marie Sarah segons altres [1].
  3. Golden, Eve. «From Stage to Screen: The Film Career of Sarah Bernhardt». [Consulta: 18-10-2007].
  4. Gottlieb, Robert. «The Drama of Sarah Bernhardt». [Consulta: 18-10-2007].
  5. «Britannica Concise Encyclopedia entry for Sarah Bernhardt». [Consulta: 18-10-2007].
  6. S'ha afirmat que Bernhardt a vegades va celebrar el seu aniversari el 23 d'octubre, encara que no hi ha comprovació d'aquesta reclamació. Sobre la data de naixement no se sap amb certesa ni el dia ni el mes. Se suposa el 22 o 23 d'octubre. Se sap que va ser batejada el 1857, quan tenia uns 12 anys, però se n'ha perdut el registre. La data de naixement a partir d'un certificat de baptisme redactat a l'edat de 12 anys no seria fiable com a font primària, i només pot ser utilitzat per corroborar altres proves. A L'art del teatre, el professor Ockman descriu la recerca d'un retall de diari no identificat a la Biblioteca de la Comédie Française, a París, que incloïa una còpia d'un certificat baptismal dient que Bernhardt va néixer el 25 de setembre de 1844. A l'autobiografia de Bernhardt de 1907, Ma double vie (La meva doble vida) no fa referència a la seva data de naixement.
  7. "Sarah Bernhardt" a Internet Broadway Database.
  8. «Edward VII biography». Arxivat de l'original el 2001-11-10. [Consulta: 18-10-2007].
  9. «Filming Shakespeare With And Without Words In Settings Familiar And Unfamiliar». [Consulta: 18-10-2007].
  10. Sarah Bernhardt a Find A Grave
  11. «Positive Atheism’s Big List of Quotations: Sarah Bernhardt». [Consulta: 18-10-2007].
  12. .Sarah Bernhardt in the Theatre of Films and Sound Recordings, by David W. Menefee, McFarland & Company, Inc, 2003

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]