Sarraí

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Els saraquens (saraceni, Σαρακηνοί) foren una tribu d'àrabs de la part occidental d'Aràbia o del Sinaí, veïns dels nabateus. Correspondrien als madianites bíblics. El seu nom derivaria de l'àrab sharaka (fruita de l'horta). El nom es va usar a l'alta edat mitjana com a equivalent a àrab i finalment com equivalent a musulmà. Més tard, els súbdits de l'imperi que parlaven grec estengueren la paraula saraquens a tots els àrabs. Després de l'aparició de l'islam i, especialment, en l'època de les croades, el seu ús s'estengué a tots els musulmans -particularment als que envaïren Sicília i el sud de la península Itàlica. En la cronologia antiga occidental, el terme "Imperi Sarraí" fou moltes vegades usat per referir-se al primer califat àrab, governat per les dinasties omeia i abbàssida. En els texts cristians contra l'islamisme, el nom saraquens passà a tenir un significat alternatiu, basat en una probablement falsa etimologia, o sia "sens Sara" (Sara sine en llatí), al·ludint a l'episodi bíblic de la rivalitat entre Agar (mare d'Ismael, tradicionalment considerat l'ascendent primordial dels àrabs) i Sara (que engendrà, segons la tradició bíblica, els hebreus).

Sarraïns, genèricament, és el nom amb què la cristiandat anomenà als àrabs, que s'expansionaren per tot el nord d'Àfrica, l'Orient Mitjà, l'Àsia Menor i gran part de la península Ibèrica durant l'edat mitjana. La força central d'aquesta expansió fou la religió islàmica, establerta pel profeta Mahoma en les primeres dècades del segle VII. En rigor, aquesta enorme conquesta fou la continuació de la gihad (guerra santa), declarada pel profeta.

Durant els cinquanta anys posteriors a la mort de Mahoma, les tribus àrabs agrupades en l'islam conqueriren Pèrsia i la costa africana del Mediterrani. A l'Orient, assetjaren Constantinoble, però no pogueren vèncer les seves altes muralles. La seva flota de guerra fou també derrotada. A principis del segle VIII, envaïren Hispània i esclafaren els visigots a la península Ibèrica, excepte el nord. El 732, avançaren per l'actual França. El cabdill dels francs, Carles Martel, els aturà a la batalla de Poitiers.

El territori conquerit pels musulmans a la península Ibèrica fou anomenat al-Àndalus, la seu del seu poder era a Còrdova, en la que es va establir primer un emirat independent i després un califat. Els califes eren cabdills civils i religiosos considerats descendents de Mahoma. La creació del califat al 929 implicà la ruptura amb Bagdad, capital de l'Imperi. Amb això, es va completar la política independentista del príncep (emir) Abd-ar-Rahman I ad-Dàkhil, que havia creat l'emirat d'al-Àndalus al radicar-se els àrabs a la península Ibèrica. L'estat àrab hispànic va conèixer un gran desenvolupament de les arts, l'arquitectura civil i religiosa, i la filosofia. Els musulmans d'al-Àndalus es mostraren tolerants amb cristians i jueus, als que consideraven "gent del Llibre", és a dir, de la mateixa arrel religiosa.

El naixement de la cultura d'al-Àndalus fou producte de les divisions internes del món musulmà, principalment entre els xiïtes i els sunnites. Les seves divergències eren de caràcter religiós i polític. Comprenien des de l'herència espiritual de Mahoma fins a qui devien ser reconeguts com a califes. Els xiïtes es feren forts a Egipte i Iraq. Els sunnites tingueren el seu màxim bastió precisament al regne musulmà d'al-Àndalus.

En el segle XI, els musulmans dominaven l'Orient Mitjà i eren forts al territori de l'actual Turquia. Els cristians occidentals iniciaren contra ells una sèrie de campanyes militars conegudes com a Croades, perquè el seu objectiu era recuperar el Sant Sepulcre (el temple on va ser sepultat Crist), i amb ell, Jerusalem i tota Palestina. La primera croada, a finals del segle XI, aconseguí el seu objectiu. El líder sarraí Saladí dominà Síria i Egipte i va reconquerir Jerusalem al segle XII.

Des del segle XI, al-Àndalus estava dividida en faccions que guerrejaven entre elles, procés què facilità el principi de la lenta reconquesta cristiana, acabada el segle XV pels reis de Castella i Aragó.

Les actuals nacions del món àrab nasqueren de les campanyes dels sarraïns, també anomenats moros, durant tota l'alta edat mitjana. És a dir, foren el fruit de l'expansió d'unes tribus nòmades a les que Mahoma assolí unir sota l'escut d'una religió i llançar-les a la conquesta, com un mode d'estendre el poder de l'islam.

Etimologia[modifica | modifica el codi]

La paraula sarraí va ser introduïda a l'edat mitjana per l'església cristiana per a desprestigiar als àrabs i mossàrabs d'Al-Andalús. "Sarraí té un origen negatiu. Es tracta d'un mot molt antic, propi de la llengua aramea, que es donava als habitants del desert. Precisament per això va ser el nom donat a la tribu àrab nòmada dels Banû Sarrâj, que solia dedicar-se al pillatge de les caravanes que travessaven el territori del Sinaí i el terme encara avui és entès com a sinònim de lladre".[1]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Bramon i Planes, Dolors. [www.pageseditors.cat Moros,jueus i cristians en la terra catalana]. Lleida: Pagès Editors,SL., 2013, p. 150. ISBN 978-84-9975-314-0 [Consulta: 2 maig 2014]. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sarraí Modifica l'enllaç a Wikidata