Segart

Segart

(En detall)
Localització
Municipi del Camp de Morvedre
Vista de Segart
Estat • CCAA • Província • Comarca • Mancomunitat • Partit judicial	Espanya Comunitat Valenciana Província de València Camp de Morvedre La Baronia Sagunt
Gentilici	Segartí, segartina
Predom. ling.	Valencià
Superfície	6,60 km²
Altitud	300 msnm
Població (2011)   • Densitat	173 hab. 26,21 hab/km²
Coordenades	39° 41′ 00″ N, 0° 22′ 25″ O
Distàncies	36 km de València 12 km de Sagunt
Organització Nuclis Ajuntament • Batlle:	1 Regidors: 4 i 1 Vicent de Paül Garriga
Codi postal	46592
Festes majors	Finals de juliol començament d'agost
Web	http://www.segart.es/

Segart és un municipi del País Valencià. Pertany a la Província de València, a la comarca del Camp de Morvedre i a la subcomarca de La Baronia. Formava part de la comarca històrica anomenada Calderona. Aquesta comarca antiga apareix en el mapa de comarques d'Emili Beüt i Belenguer "Comarques naturals del Regne de València" publicat l'any 1934. Fins el 27 de juny de 1916 és cridava Albalat de Segart canviant-ho per l'actual, mitjançant un Reial Decret, però va seguir utilitzant-se el adjectiu 'Albalat de' fins la dècada de 1940.

Geografia

El poble es troba situat als peus de la muntanya del Garbí (601 metres) i el Puntal de la Bella (630 metres). El relleu és una mica accidentat ja que s'estén sobre la vessant esquerra de l'actual Parc Natural de la Serra Calderona, al vessant que baixa cap al riu Palància. Destaca la muntanya de la Mola i del Puntal de l'Abella. Entre els barrancs hi ha els de la Font del Llavaner, El Meliquet i de Segart. El medi climàtic és propi de zones mediterrànies, doncs, malgrat la seva altitud, es troba a una desena de quilòmetres del mar.

La vegetació està composta per pins, romaní, llentiscle, farigola i altres espècies.

El poble es troba situat als peus de la muntanya El Garbí (601 metres), La Mola (565 metros) i El Puntal de l'Abella (654 metros). El relleu es un mica accidentat en la vessant que baixa cap al riu Palància. Entre els barrancs hi ha el barranc de la Font, El Meliquet i el de barranc de Segart o barranc del Palmeral. Segons Bru y Vidal el nom de Palmeral o Palmosa tindría un origen llatí ja que les herbes y arbusts donen nom al lloc.

«	Dos pobles situats a la muntanya (Beselga i Segart) presenten signes d'estancament per la seua ubicació en una zona amb condicions difícils per a l'agricultura	»

Josep Martinez Roldán, El riu de Morvedre: esglesies, calvaris i records descriu que:

«	Entre muntanyes de roca vermella s'hi troba Segart.	»

El medi climàtic es propi de les zones mediterrànies, doncs, tot i tindre una altitud de (300 metres sobre el nivell del mar), s'hi troba a uns tretze kilòmetres del mar.

María Ángeles Arazo i Frances Jarque descrivien així a Segart en 1985:

«	Segart queda amagat en els contraforts de la Serra Calderona, i és tan íntim que fins a les cases deixen la clau posada en els panys. Fa olor a arbres, a resina calenta pel sol. I té la remor de l'aigua que alimenta el safareig-comareig diari-, es canalitza la font ja les dones els agrada anar amb garrafes i càntirs a buscar l'aigua per al menjar i el sopar	»

La vegetació està composta per pins, romaní, llentiscle, farigola i altres espècies. El terme municipal de Segart es dins dins de la Parc Natural de la Serra Calderona des de gener de 2002.

S'accedeix a aquesta localitat, des de València per l'autovia d'accés nord d'aquesta ciutat V-21 , a través de l'eixida 1A cap V-23/Sagunt/Sagunt/A-23/Terol de la V-23 , continuar recto por la CV-3007 , tomar la sortida V-23/A-23 en direcció Port de Sagunt/Terol/AP-7/Castelló, a la A-23 pren l'exida 7 cap a Albalat dels Tarongers/Segart/Estivella per la CV-326 i després la CV-329 .

Barris, pedanies i urbanitzacions

Partides

Vista general.

• Xocainet.
• El Meliquet.
• La Penya Roja.
• El Salt.
• El Racó de la Mola.
• La Mallà: Topònim ibèric segons Jaume Bru i Vidal era una nom propi de la zootècniai ramaderia.
• El Rodeno del Tender.
• El Fons.
• La Mola.
• El Collado.
• La Sabata.
• La Rodana.
• La Fonteta.
• El Puntalet.
• Els Gamellons.
• El Rodeno del Balsa.
• El Bort.
• El Castell.
• L'Horteta.
• La Creueta.
• El Zorro.
• El Campaner.
• Les Rojes.
• La Bassa.
• El Murtal.

Urbanitzacions

Al terme municipal de Segart hi ha les urbanitzacions privades de el Rodeno, el Murtal i la Mallà.

Límits

Serra de Portaceli	Estivella	Albalat dels Tarongers
Nàquera		Albalat dels Tarongers
Nàquera	Nàquera	Albalat dels Tarongers

Albalat dels Tarongers, Estivella, Nàquera i Serra (els dos darrers de la comarca del Camp de Túria). En crear-se el municipi de Segart el 1846 el terme d'aquesta població era més extens que el actual ja que Pascual Madoz assenyala que el terme confina pel nord amb els de Estivella i Albalat dels Tarongers (on hi ha l'església d'Albalat era de Segart), l'Est amb Gilet, el sud amb Sagunt i a l'oest amb Nàquera i Serra. Amb aquestes referències geogràfiques podem afirmar que el terme sortint del nou ajuntament incloïa pel Sud la zona de Comediana i els terrenys adjacents al Monestir de Sancti Spiritu a Gilet, actualment pertanyents a Albalat dels Tarongers.

Història

Període ibèric ple i el Baix Imperi (segle III a. C-IV d. C)

Té el seu origen en època ibèrica en trobar ceràmica àtica del Segle IV a. C. en el turó del Castell però és molt possible que hi haguera un assentament humà de la mateixa època en la part baixa de la població, actualment zona de cultiu, ja que s'han trobat restes de ceràmica ibèrica en aquesta zona al roturar la terra de conreu.

Al Servei d'Investigació Prehistòrica (SIP) de la Diputació de València es guarden diversos objectes com fragments de fang cuit, ceràmica medieval, ceràmica ibèrica amb decoració geomètrica i ceràmica de la Cultura del Bronze valenciana.

Pla Ballester comenta sobre el jaciment del Castell de Segart:

«	En bon nombre d'aquests jaciments es va seguir vivint en època posterior, amb un caràcter més o menys romanitzat, aconseguint alguns d'ells dates ben avançades de la nostra era. Només en dos, el ja esmentat Rabosero de Torres Torres i en el castellet de Segart, sense comptar, naturalment, amb Sagunt ciutat, s'han trobat fragments de ceràmica àtica de figures vermelles, del segle IV a. C.	»

És prou possible que el turó del Castell i les zones adjacents hagués estat habitat fins al segle II o I a. C. quan Arse-Saguntum es va convertir el centre d'una zona que es va denominar municipium saguntinum o territori sota la seua influència econòmica i política durant l'Alt Imperi.

Amb la crisi del Baix Imperi la pèrdua d'habitants de Sagunt cap a les muntanyes va propiciar que l'antiga població ibera tornara a poblar-se.

Etapa islàmica (713-1233)

A l'època islàmica pertany el seu castell-refugi (hins) construït probablement entre els segles XII-XIII, actualment en ruïnes. No està confirmat però a la zona nord de les faldes del castell és molt possible que estigués situat el cementiri musulmà de la població en haver-se trobat restes humanes del crani i mandíbula durant la instal·lació d'un pal de línia telefònica en els anys 90 del segle XX en un lloc conegut com Penyetes Blanques.

A aquesta època pertany l'estructura urbana de la zona antiga de Segart que seria els carrers adjacents al carrer Major i que tindria els seus límits a l'entrada actual de la població i el llit del Barranc de la Font. L'accés al centre urbà estava davant de l'actual església parroquial.

No sabem amb exactitud la població del terme en època musulmana però si devia ser important ja que tenia una mesquita per al culte i es va construir i va mantenir un castell-refugi comunal per defensar els pobladors i el bestiar que tingueren.

Època foral (1233-1492)

El llavors bisbe de Vic, Sant Bernat Calbó, va ajudar al rei Jaume I en la conquesta de València incorporant-se a la host real probablement a Russafa per mesos de juny o juliol de 1238 , reforç que va beneficiar en gran manera el monarca ja que la mitra vigatana tenia extensos feus que van donar bon contingent d'homes. En l'acta de rendició de la ciutat valentina veiem la signatura del futur sant.

El 20 de juny 1238 el Conqueridor fa donació al bisbe del castell de Segart amb totes les seves cases, termes i pertinences excepte en la donació les terres en les quals treballaven musulmans de Morvedre. Aquesta excepció que fa el monarca potser estigui relacionada amb els tractes de rendició del castell de Segart possiblement al maig de 1233.

La veritat i definitiu és que el successor de Sant Bernat Calbó en la mitra de Vic, Bernat de Mur, permutar amb el monarca català el 29 agost 1246 el castell de Segart per altres senyorius, tornant per tant les terres segartinas a la corona, després de vuit anys d'haver pertangut a la mitra vigatana.

Segons el Llibre del Repartiment de València, en 1248 es va vendre el castell de Segart a Adam de Paterna per 40.000 sous.

Posteriorment, Pere IV en 1348 ven la jurisdicció de Segart a Jacobo Castelló per 300 florins d'Aragó i els motius expressats al·ludeixen a dificultats econòmiques de l'erari real. El 4 febrer 1349 la va lliurar a Bernat de Ripax i els seus hereus.

A 1440 el senyor territorial de Segart Jofre de Blanes protesta davant el governador perquè el Justícia de Morvedre s'ha endut un moro trobat en els seus territoris. Més tard, va pertànyer a Morvedre, de la qual es va independitzar en 1535 i es va convertir en pedania d'Albalat dels Tarongers. El 30 ago 1482 Jaume de Blanes va vendre els llocs d'Albalat, Segart, Comediana i Montalt a Juan Castellens de Villarrasa per 228.000 sous.

Edat Moderna (1492-1789)

A 1520 hi va haver un plet entre Murviedo i Cosme de Villarrasa sobre la delimitació dels termes d'Albalat i Segart.

Lloc de moriscs (40 cases en 1609), quedant despoblada després de la seva expulsió embarcant en el Grau de València els dies 5 i 7 d'octubre de 1609. Joan de Villarrasa i Cavanilles, senyor de la baronia d'Albalat i Segart, va atorgar carta de població en 1611, repoblant el 4 de setembre d'aquest any amb cristians vells d'origen català.

Edat contemporània (1800-fins a l'actualitat)

En 1804 era senyor territorial Miguel Saavedra.

Durant la ocupació francesa es va realitzar una tala indiscriminada d'arbres de les deveses de Sant Esperit i es va fer responsable a diverses poblacions, entre elles Segart.

La separació política d'Albalat dels Tarongers va ser aprovada per una Ordre del cap polític de la província, el 25 de maig de 1844, però no va ser oficial fins 1846 en produir-plets entre la nova població i Albalat.

Pascual Madoz ens descriu la població pocs anys després de la seua separació d'Albalat de la manera:

«	Situat al centre de la serra anomenada la Calderona, a la dreta del riu Palància del que està bastant apartat; regnen generalment els vents de l'Est i l'Oest, el seu clima és temperat i saludable. Té 23 cases de mala fàbrica i una petita ermita on diu la segona missa el Capellà d'Albalat, de la parròquia és annexa-onada s'encarrega a algun dels secularitzats resident al poble.	»

La separació eclesiàstica total es va produir entre els anys 1848 i 1862 ja que fins llavors els oficis de Baptisme es realitzava a Albalat i s'inscrivien en els seus llibres, com passava entre Beselga i Estivella. va arribar a ser parròquia d'entrada el 28 de desembre de 1953.

El 20 de gener de 1946 es produeix una gran nevada a Segart dificultant la vida dels seus habitants.

El capellà d'Albalat dels Tarongers el 1942 Andrés Monzó Nogués comenta que segons una llegenda, Segart va ser lloc de reclusió de delinqüents "el quals en trobar la llibertat van fundar Albalat". No és l'única referència a la possible fundació d'Albalat dels Tarongers ja que Antonio Chabret en el seu Nomenclàtor, el la guitza Arrabla diu que alguns pobles es van fundar per la vinguda d'habitants dels pobles de dalt "per això els de Segart van fundar Albalat".

Des de fa uns anys l'Associació Històrica de Segart realitza una tasca de recollida de dades històric-socials sobre aquest municipi.

Demografia

Segart compta amb 173 habitants segons (L'Institut Nacional d'Estadística d'Espanya, 2011).

Evolució demogràfica de Segart
1857	1860	1877	1887	1897	1900	1910	1920	1930	1940	1950	1960	1970	1980	1990	1992	1994	1996	1998	2000	2002	2004	2005	2007	2009	2011
238	263	220	204	175	214	214	219	224	184	186	164	149	142	160	157	190	181	168	212	183	158	156	139	134	173

Administració

Resultats electorals Segart, 2011

Resultats electorals de Segart, 2011

Candidatura		Cap de llista	Vots	Regidors/Consellers	% Vots
	Partit Popular	Vicent de Paül Garriga	98	1
	Partit Popular	Jose Garriga Garriga	94	1
	Partit Popular	Francisco José Garriga García	95	1
	Partit Popular	David Hernandez Gimeno	94	1
	Partit Socialista del País Valencià	Vicente Martinez Castillo	53	-
	Partit Socialista del País Valencià	José Ripoll Muñoz	51	1
	Partit Socialista del País Valencià	Eva Sanchis Paez	51	-
	Partit Socialista del País Valencià	Vicente Ramon Faulí Merlí	50	-
	C.M. Compromís	Enric Capilla Monzonis	5	-
	Vot en blanc		7	-
Total		161		5	89,44%

Alcaldia

Llista d'alcaldes des de les eleccions democràtiques de 1979

Període	Nom de l'alcalde	Partit polític
1979 - 1983	Francisco Julián Garriga Ambrosio	UCD
1983 - 1987	José García Andrés	AP-PDP-UL-UV
1987 - 1991	José García Andrés	AP
1991 - 1995	José García Andrés	PPCV-PP
1995 - 1999	José García Andrés	PPCV-PP
1999 - 2003	José García Andrés	PPCV-PP
2003 - 2007	José García Andrés	PPCV-PP
2007 - 2011	Vicent de Paül Garriga	BLOC-Independents per Segart
2011 - ara	Vicent de Paül Garriga	PPCV-PP

Corporació municipal (2007-2011)

Corporació municipal (2007-Fins l'actualitat).

Nombre de vots per candidat a les eleccions locals de 2007.

• Vicent de Paül Garriga (BLOC-Independents per Segart).
• José Garriga García (BLOC-Independents per Segart).
• Francisco José Garriga García (BLOC-Independents per Segart).
• Enric Josep Mena Garriga (BLOC-Independents per Segart).
• José García Andrés (PP).

Dades Electorals

• BLOC-IpS - 66 vots.
• Partido Popular - 52 vots.
• PSPV-PSOE - 18 vots.
• Cens: 150 vots.
• Votants: 139 vots.
• Abstencions: 11 vots.
• Nuls: 0 vots.
• Blancs: 2 vots.

Dades Electorals

• Vicent de Paül Garriga (BLOC-Independents per Segart) - 69 vots.
• José Garriga García (BLOC-Independents per Segart) - 66 vots.
• Francisco José Garriga García (BLOC-Independents per Segart) - 66 vots.
• Enric Josep Mena Garriga (BLOC-Independents per Segart) - 61 vots.
• José García Andrés (PP) - 52 vots.

Corporació municipal (2003-2007)

Corporació municipal (2003-2005).

Corporació municipal (2005-2007).

Nombre de vots per candidat a les eleccions locals de 2003.

• José García Andrés (PP).
• Julio Mingarro Bese (PP).
• Vicente Martínez Castillo (PP).
• María Amparo Igualada Cases (PP) cessa de les seues funcions el 28 novembre 2004.
• María José Carrera Garriga (PSPV-PSOE).
• José Vicente Hernández Gimeno (PSPV-PSOE) assumeix les funcions de regidor en el ple municipal del 10 març 2005.

Dades Electorals

• Partit Popular - 82 vots.
• PSPV-PSOE - 61 vots.
• BLOC-Esquerra Verda - vots.
• Cens: 189 vots.
• Votants: 164 vots.
• Abstencions: 25 vots.
• Nuls: 5 vots.
• Blancs: 1 vots.

Recompte de vots dels regidors

• José García Andrés (PP) - 81 vots.
• Julio Mingarro Bese (PP) - 84 vots.
• Vicente Martínez Castillo (PP) - 80 vots.
• María Amparo Igualada Cases (PP) - 76 vots.
• María José Carrera Garriga (PSPV-PSOE) - 65 vots.
• José Vicente Hernández Gimeno (PSPV-PSOE) - 64 vots.

Corporació municipal (1999-2003)

Corporació municipal (1999-2003).

Nombre de vots per candidat a les eleccions locals de 1999.

• José García Andrés (PP).
• Julio Mingarro Bese (PP).
• Vicente Martínez Castillo (PP).
• Vicente Ramón Faulí Merli (PP).
• Francisco José Garriga García (Unió Valenciana).

Dades Electorals

• Partit Popular - 84 vots.
• Unió Valenciana - 57 vots.
• PSPV-PSOE- 32 vots.
• Cens: 192 vots.
• Votants: 177 vots.
• Abstencions: 15 vots.
• Nuls: 1 vots.
• Blancs: 0 vots.

Recompte de vots dels regidors

• José García Andrés (PP) - 94 vots.
• Julio Mingarro Bese (PP) - 80 vots.
• Vicente Martínez Castillo (PP) - 83 vots.
• Vicente Ramón Faulí Merli (PP) - 82 vots.
• Francisco José Garriga García (Unió Valenciana) - 70 vots.

Corporació municipal (1995-1999)

Corporació municipal (1995-1999).

Nombre de vots per candidat a les eleccions locals de 1995.

• José García Andrés (PP).
• Julio Mingarro Bese (PP).
• Ramón Mena Muñoz (PP).
• Vicente Ramón Faulí Merli (PP).
• María José Carrera Garriga (PSPV-PSOE).

Dades Electorals

• Partit Popular - 77 vots.
• PSPV-PSOE - 51 vots.
• Cens: 156 vots.
• Votants: 139 vots.
• Abstencions: 17 vots.
• Nuls: 2 vots.
• Blancs: 5 vots.

Recompte de vots dels regidors

• José García Andrés (PP) - 79 vots.
• Julio Mingarro Bese (PP) - 72 vots.
• Ramón Mena Muñoz (PP) - 75 vots.
• Vicente Ramón Faulí Merli (PP) - 77 vots.
• María José Carrera Garriga (PSPV-PSOE) - 53 vots.

Corporació municipal (1991-1995)

Corporació municipal (1991-1995).

Nombre de vots per candidat a les eleccions locals de 1991.

• José García Andrés (PP).
• Francisco Julián Garriga Ambrosio (PP).
• Ramón Mena Muñoz (PP).
• Vicente Ramón Faulí Merli (PP).
• José Carrera Ripoll (PSPV-PSOE).

Dades Electorals

• Partit Popular - 66 vots.
• PSPV-PSOE - 60 vots.
• Cens: 151 vots.
• Votants: 127 vots.
• Abstencions: 24 vots.
• Nuls: 0 vots.
• Blancs: 0 vots.

Recompte de vots dels regidors

• José García Andrés (PP) - 65 vots.
• Francisco Julián Garriga Ambrosio (PP) - 67 vots.
• Ramón Mena Muñoz (PP) - 67 vots.
• Vicente Ramón Faulí Merli (PP) - 66 vots.
• José Carrera Ripoll (PSPV-PSOE) - 62 vots.

Corporació municipal (1987-1991)

Corporació municipal (1987-1991).

Nombre de vots per candidat a les eleccions locals de 1987.

• José García Andrés (Alianza Popular).
• Francisco Julián Garriga Ambrosio (Alianza Popular).
• José Garriga Garriga (Alianza Popular).
• Ramón Mena Muñoz (Alianza Popular).
• Ernesto José Garriga Carrera (PSPV).

Dades electorals

• Aliança Popular - 70 vots.
• PSPV-PSOE - 60 vots.
• Cens: 134 vots.
• Votants: 130 vots.
• Abstencions: vots.
• Nuls: 0 vots.
• Blancs: 0 vots.

Recompte de vots dels regidors

• José García Andrés (Alianza Popular) - 68 vots.
• Francisco Julián Garriga Ambrosio (Alianza Popular) - 71 vots.
• José Garriga Garriga (Alianza Popular) - 71 vots.
• Ramón Mena Muñoz (Alianza Popular) - 68 vots.
• Ernesto José Garriga Carrera (PSPV) - 60 vots.

Corporació municipal (1983-1987)

Corporació municipal (1983-1987).

• Coalició Alianza Popular - Partit Demòcrata Popular - Unió Liberal (Espanya, 1983)- Unió Valenciana - 4 regidors.
• PSPV - 1 regidor.

Dades electorals.

• Coalició: Aliança Popular-Partit Demòcrata Popular-Unió Liberal-Unió Valenciana - 88 vots.
• PSPV-PSOE - 22 vots.
• Cens: 109 vots.
• Votants: 106 vots.
• Abstencions: 6 vots.
• Nuls: 1 vots.
• Blancs: 0 vots.

Corporació municipal (1979-1983)

Corporació municipal (1979-1983).

• Unió de Centre Democràtic - 3 Regidors.
• PSPV-PSOE - 2 Regidors.

Dades Electorals

• Unió de Centre Democràtic - 58 vots.
• PSPV-PSOE - 47 vots.
• Cens: 109 vots.
• Votants: 106 vots.
• Abstencions: 6 vots.
• Nuls: 1 vots.
• Blancs: 0 vots.

Font: Direcció General de Política Interior del Ministeri de l'Interior i Àrea d'Anàlisi, Estudis i Documents de la Conselleria de Presidència de la Generalitat Valenciana.

Economia

Basada tradicionalment en l'agricultura. En el secà predomina el cultiu d'oliveres, ametllers, garrofer i vinya. A la zona de regadiu el cultiu majoritari és el del taronger. La ramaderia és escassa normalment oví. La terra és treballada en règim de propietat. No té indústria.

Basada tradicionalment en l'agricultura. En el secà predomina el cultiu d'oliveres, ametllers i garroferes. A la zona de regadiu el cultiu majoritari és el del taronger. La terra és treballada en règim de propietat. Entre 1931 i 1988 hi va haver un augment de la superfície de regadiu del 140% passant de 5 ha a 7 Ha Actualment té poca indústria però el sector serveis s'ha enfocat cap a la hostaleria i el turisme rural.

Fins a la creació del Parc Natural de la Serra Calderona es realitzava l'extracció de la pedra sorrenca anomenada rodeno que s'utilitzava per a la construcció i el condicionament dels carrers com llamborda és. L'extracció d'aquesta pedra ha estat una de les causes principals de mortalitat en la població masculina de Segart ja que el trencament de la pedra generava un polsim de quars que era aspirat pel treballador i dipositat en els pulmons.

Antonio José de Cavanilles comenta en la seva obra Observacions sobre la història natural, geografia, agricultura, població i fruits del regne de València (1795-1797) que al terme de Segart havia pedreres de marbre amb vetes rosades, coneguda com pedra de flors o de Segart que va ser emprat com a element decoratiu de la catedral i en diverses esglésies de València i també en el monestir de Sant Miquel dels Reis i en la Cartoixa de Porta Coeli.

Agricultura a Segart, l'economia de Segart sempre ha tingut a l'agricultura com un dels seus principals eixos econòmics al costat de la mineria. Durant els anys d'existència de la població ha hagut d'evolucionar per conrear productes amb més demanda en el mercat i així poder subsistir. Per tant aquesta evolució ha permès que uns conreus es mantinguis i altres desapareguin.

L'aprofitament de la terra amb la seva superfície el 1968 era el següent:

Porcentajes de aprovechamiento de la tierra.

Superfície total : 662 Ha

Regadiu

• Superfície: 8,27 Ha

Secà

• Superfície: 285,82 Ha

Muntanya

• Superfície: 348,87 Ha

Altres usos

• Superfície: 19,04 Ha

Nombre d'explotacions agràries per superfície, 1968.

Amb l'incendi de 1979 i els preus de venda dels cítrics la superfície de muntanya i de regadiu respectivament ha baixat de forma notable.

Al 1968 el nombre d'explotacions agràries segons la seva superfície eren els següents:

El 1850 Madoz relata en la seua llista de productes agrícoles aliments que ja han deixat de conrear-ho de ser modificats per al consum humà com el blat, el blat de moro, les figues i els llegums. La figa sec de Segart tenia tanta acceptació que el terme municipal estava ple d'edificis que servien per assecar els i alguns d'ells encara de poden veure en els vessants de la població properes al cementiri.

El 1982 la població agrícola de dret en Segart era de 20 persones, de les quals 4 eren propietaris i 16 treballaven per compte d'altre.

Cultius de Regadiu

L'evolució dels cultius de regadiu entre 1931 i 1988 ha estat d'un descens del 10%. El 1931 havien 5 Ha de regadiu en Segart ascendint fins a 7,5 ha en 1961, el que feia un augment del 150% respecte a l'any 1931 però el 1988 només havien 7 ha de regadiu per la qual cosa la relació percentual era del 93% amb relació a l'any 1961 i del 140% amb l'any 1931.

La Font del Llavaner només regava 7,10 Ha de terrasses plantades, en 1968, de tarongers, llimoners i nesprers. Les 1,17 Ha restants es classifica com a "regadiu elevat" i s'hauria repartir entre la Font de Sant Josep i la Font de Jaume. Aquesta era la situació màxima de superfície de regadiu documentada però actualment ha hagut un retrocés en aquesta xifra perquè els terrenys que regava la Font de Sant Josep i la Font de Jaume no estan en producció i molts camps de l'àrea de la Font del Llavaner han estat deixats a la seva sort.

El 1968 els cultius de secà eren els següents:

Agràries

• Extensió: 3,81 Ha
• Proporció: 46,8%

Altres fruiters

• Extensió: 3,89 Ha
• Proporció: 46,7%

En aquesta secció podem incloure les nespres. Entre 180 i 984 no hi ha hagut una plantació regular en Segart d'aquests fruiters i s'ha mantingut en 15 el nombre d'arbres disseminats de nesprers. La producció de nespres en Segart ha estat la següent: el 1980 es van produir 200 kg, el 1982 van ser 225 i el 1984 van ser 300 kg.

Horta

• Extensió: 0,57 Ha
• Proporció: 6,3%

Ermita del Calvari.

Cultius de secà

Ceps de vinyes a la partida de El Saler en els anys 60.

Premsa d'oli a la Cooperativa Sant Josep de Segart.

El 1968 els cultius de secà eren els següents:

Algarrobo

• Extensió: 211,97 Ha
• Proporció: 74,1%

Vinya

• Extensió: 9,00 Ha
• Proporció: 3,1%

La producció de vi va començar al segle XVIII amb una producció de 1.200 hm en 1792 però a finals del segle XIX va començar el seu declivi quan només el 1884 va poder produir 100 Hm però Pascual Madoz encara encara s'inclou el 1850 al vi com un producte dels camps de la població e. El cultiu de la vinya es va tornar residual ja que només queda actualment una explotació abandonada en tot el terme de Segart però a la cooperativa agrícola Sant Josep, fundada a principis del segle XX, encara es manté un trullo lloc per trepitjar el raïm per encara existien cooperativistes amb producció de vi.

Olivera

• Extensió: 53,30 Ha
• Proporció: 18,7%

Ametllers i altres fruits

• Extensió: 8,78 Ha
• Proporció: 3,1%

Altres

• Extensió: 2,77 Ha
• Proporció: 1,0%

El terme municipal de Segart és un dels més muntanyosos de la comarca del Camp de Morvedre. Al trobar-se enclavat dins el Parc Natural de la Serra Calderona ha fet que les meravelles naturals d'aquesta zona puguin ser protegides i gaudides pels visitants que cada any arriben a Segart.

La majoria de les muntanyes més altes i coneguts de la comarca del Camp de Morvedre fan de Segart un lloc per a la pràctica d'esports a l'aire lliure.

Muntanyes

• La Mola de Segart (565 msnm): És fàcilment recognoscible pel tallat que la remata en forma de mola o tortada. Les seves vistes són bones en totes direccions, traient el Serra d'Espadà i fins i tot Penyagolosa entre el Puntal de l'Abella i el Garbí. Té un vèrtex geodèsic amb una altitud de 565 m. Els veterans del Centre Excursionista de València col·locar el 1971 una taula d'orientació amb indicació de diverses de les cims que s'albiraven des d'allà. Topònim ibèric segons Santiago Bru i Vidal. Aquesta muntanya també és conegut com El Femerot pels pescadors. A la paret vertical té una gran tall horizontal anomenada les càries de la Mola.
• El Puntal de l' Abella (654 msnm): Muntanya més alta del Camp de Morvedre.
• El Garbí (601 msnm): Elevació exemple del període de Buntsandstein. Les talls d'aquest últim encarades al Sud són en realitat una gran falla que inclou els pics que té a banda i banda: el Puntal de la Bella i l'Albarda del Garbí.
• El Puntal del Meliquet (406 msnm): La muntanya més proper a la Font del Salt.
• Penya Roja (400 msnm): Aquesta i l'anterior delimiten amb el terme de Náquera.

El Puntal de la Bella.

• El Prao (538 msnm): Està situat en la partida del Salt i està propera a la font del seu mateix nom. Aquesta muntanya té una pretuberancia rocosa anomenada El Panoli.
• El Rodeno (500 msnm): Als voltants d'aquesta muntanya estan situats els xalets de la urbanització que té el seu nom. Segons Bru i Vidal és un topònim miner-industrial.
• El Puntalet (345 msnm): Distingible des del camí de la Mola per la seva forma punxeguda i per disposar d'un precís exemplar d'arbocer prop del cim.
• El Salsero (406 msnm): En la seva base l'Associació Històrica de Segart trobar les restes d'una pedrera de marbre utilitzada en el segle XX. Entre aquesta muntanya i El Murtal discorre el camí a Sant Esperit o senda dels frares (camí dels frares) que s'utilitzava en la romeria que s'organitzava en Segart per anar al Monestir de Sancti Spiritu.
• El Murtal (400 msnm): En aquesta muntanya està situada una urbanització privada.
• La Roja (368 msnm): El cim forma un ampli altiplà que forma la partida de El Saler.
• Coveta Rabosa (264 m)
• El Bort (507 msnm): Fàcilment reconeixible per la cova que té en la paret rocosa del seu cim.
• El Rodeno del Moreno (472 m)

Explotacions forestals

Última nevada, 8 de Gener del 2010.

El 1968 el bosc es componia de pi blanc i una mica de pi roig en els terrenys silicis. L'extensió de la muntanya en aquella data era de 384,87 Ha repartit entre 126,40 Ha de pineda i 222,47 de muntanya baixa. Aquesta extensió va baixar dràsticament després de l'incendi de 1979 que va acabar amb l'explotació forestal de les muntanyes de Segart ja que va destruir l'arbrat dels vessants del Garbí, El Puntal de l'Abella i La Mola.

«	Segart, amb molt poca terra de conreu, té en l'explotació forestal, així com en les pedreres de roig, el seu més caracteritzat, encara que precari, mitjà de vida	»

Barrancs

Font de Sant Josep (antiga).

Font del Campaner (antiga).

Font del Salt en època de pluges.

• Barranc de la Font: Té el seu inici a la part alta de la població i desemboca al Barranc de Segart als peus del terraplè de la Piscina Municipal. La seva denominació ve perquè en passar per Segart passa pel costat de la Font del Llavaner o la Font per ser la font principal de la població per a consum domèstic i de regadiu de la zona agrícola més extensa del terme municipal com és la zona baixa del nucli urbà. Aquest barranc marcava el límit de la zona urbanitzada en època islàmica i es va començar a construir a l'altre costat de la seva llera al segle XVIII. A principi del segle XX es va construir un petit pont per passar el barranc i va desaparèixer amb la construcció i ampliació de l'actual Plaça de l'Ajuntament en els anys 80. Aquest pont connectava el carrer de la Font (actual carrer Major) amb el carrer La Fonteta (actual carrer Sant Josep).

• Barranc del Meliquet: Rep el nom de la Font del Meliquet que naixia prop d'aquest barranc que neix en les proximitats de la Font del Salt. Està situat prop de la frontera amb el terme de Nàquera i és visible des de La Mola de Segart

• Barranc o Vall de Segart o Palmerar: És el constituït per la conca del barranc del seu mateix nom, s'origina en una zona molt intricada de la serra per la part de la Mola, pren la direcció d'Oest a Est i després de deixar a la seva esquerra les cases del poble del qual pren el nom es dirigeix ​​al Palància.

Al fons de la vall ve a quedar l'esmentada Mola i els seus límits Nord les marca el gegantí mur del Puntal de l'Abella, El Garbí i l'Albarda que en realitat constitueixen una unitat orogràfica, i pel Sud queda tancat per una corda de muntanyes que partint de l'alineació principal entre La Mola, El Pic de l'Àguila (462 m) es dirigeixen cap a l'Est en una sèrie d'altures de les que El Xocainet i la Mola Redona són les més significatives.

No és molt normal que es produeixin riuades per efecte de les pluges però s'han produït diverses provocant grans destrosses. El 1942 una furiosa avinguda va causar grans pèrdues en els horts i va deixar per al record multitud de terres de secà. El 24 març 1946 el barranc de Segart va baixar molt cabalós. Una d'aquestes avingudes ser la que va encegar i va fer desaparèixer sota la terra la Font de la Mistera, ja que es trobava prop el llit del barranc. Andrés Monzó Nogués comenta una altra de maig envergadura que les esmentades anteriorment en l'últim terç del segle XIX.

Fonts

La majoria de les fonts, cas de Sant Josep, Llavaner, Jaume i Sant Caralampio, han tingut o encara segueixen tenint alguna, funcions d'irrigació dels camps de conreu propers. L'estructura interna i externa és gairebé la mateixa en totes: una gruta que connecta amb la roca de la muntanya i una canalització que porta l'aigua fins a la sortida. L'aigua surt lliurement i cau a una altra canalització que la porta a una bassa on és recollida i guardada per al reg. La mineralització de les aigües varia segons les fonts i unes sacien la set més aviat que altres, de més 'pesada' a més 'lleugera' seria: Font del Llavaner, Font de Sant Josep i Font del Campaner.

• Font de Sant Josep: Es troba a l'oest de la població a poca distància. És visista gairebé obligada quan s'arriba a Segart per la seva proximitat i agradable emplaçament. És també coneguda com La Fonteta i en els anys 30 va servir com a inici de la construcció d'una xarxa de fonts públiques en tres o quatre punts de la població.
• Font del Campaner: Al Sud de Segart i bastant propera a la Mola que queda a l'Oest de la font. El nom d'aquesta font ve perquè va ser molt freqüentada per un frare campaner del proper monestir de Sancti Spiritu de Gilet per les seves propietats medicinals i diürètiques. Fins fa uns anys la zona tenia un plàtan d'ombra però les successives sequeres van acabar assecant.
• Font del Llavaner: Antigament es rentava la roba i en l'actualitat encara està disponible. L'Ajuntament de Segart es va construir sobre d'aquesta font inaugurant el 1987. La bassa que recollia l'aigua sobrant de la font estava al descobert fins als anys 70 quan es va tapar amb una volta per seguretat dels veïns i així ampliar la zona. Només hem pogut localitzar un treball científic publicat sobre la qualitat de l'aigua d'aquesta font i és qualificada com No potable segons unes mostres recollides el 5 d'agost de 1981. No perquè no sigui possible el seu consum humà sinó perquè no és possible el seu tractament sanitari davant bacteris ja que el aigua surt directament de la muntanya i únicament és filtrada per les roques.
• Font del Salt: És produeix una espectacular cascada en època de pluges. Malgrat que en les guies turístiques es digui que pertany a Náquera no és cert ja que es es troba dins del terme municipal de Segart però gairebé en el límit entre tots dos.
• Font de Jaume: Actualment restaurada i a la vora la carretera CV-329 d'accés a Segart.
• Font de Sant Carlampio ]: Sobre el nom d'aquesta font hi ha una hipòtesi acceptada en l'àmbit acadèmic i és que anteriorment a l'expulsió dels moriscos en 1609 tingués un nom àrab però se li va canviar pel de un màrtir catòlic per cristianitzar la denominació.
• Font del Meliquet: Situada als peus de la Mola.
• Font del Barbut i Font del Mistero: Dues fonts desaparegudes, la font del Barbut, al peu del Bort, per no poder localitzar després de l'incendi de 1979 i la del Mistero per una gran avinguda d'aigua i terra que la va encegar.

Només s'ha pogut localitzar un aljub o clotxa i és al camí de circumval·lació a La Mola.

Monuments

Ermita de Segart.

• Església parroquial. És modesta i està dedicada a la Immaculada Concepció.
• Castell de Segart. Castell musulmà, conquerit per Jaume I. És una fortalesa d'origen àrab construït al voltant del segle XIII, i situat a dalt d'un turó sobre la població.

Llocs d'interès

Piscina municipal.

• El Garbí. Des del seu cim s'albira una espectacular panoràmica de la costa de Sagunt a València encara que es pot pujar pel terme municipal de Segart aquesta muntanya divideix els termes de Estivella i Albalat dels Tarongers .
• La Mola de Segart.
• El Puntal de la bella. Muntanya més alta del Camp de Morvedre amb una altitud de 654 m
• Piscina Municipal. Situada en una de les vessants de la població on es pot gaudir d'unes vistes d'incomparable bellesa. A la zona inferior s'ha instal·lat un berenador i zona d'esbarjo.
• Església Parroquial de la Puríssima Concepció.
• Font de Sant Josep. També anomenada "La Fonteta" i propera a la població
• Font del Llavaner.
• Font del Salt. Es produeix una espectacular cascada en època de pluges.
• Font de Jaume.
• Font de Sant Carlampio.
• Font del Campaner.

Al terme municipal es pot realitzar la pràctica esportiva del senderisme, ja que el camí de gran recorregut GR-10 / E-7 passa per la població i els seus voltants. És pot pujar fàcilment a la Mola de Segart, ascendir a la muntanya Garbí per lacamí de les cadenes, visitar el monestir de Sancti Spiritu per lasenda dels frares o beure les refrescants aigües de la Font del Campaner.

Bibliografia complementària

• Piqueras, Juan. El vi de Sagunt i Vall del Palància. Braçal n º 3, Sagunt, 1990. 
• Institut Nacional d'Estadística. Nomenclàtor de l'any 1986 de la província de València. INE, Madrid, 1990. 
• Navarro Navarro, Francesc i Esteve Genovés, Francesc. Troballes Prehistòriques a Albalat dels Tarongers. Almanac de Las Provincias, València, 1944. 
• Monzó Nogués, Andrés. Cabisbort o Cabesbort. Butlletí Municipal d'Informació i Cultura, 1960. 
• Lluch Garín, Luis B.. Segart d'Albalat. València Atracció n º 343, 1963. 
• Martínez Villaplana, J. M.. el nispro i la seva comercialització al Camp de Morvedre. Caixa d'Estalvis i Socors de Sagunt, Sagunt, 1986. 
• Alcover. Diccionari català-valencia-balear. Tom IX, Palma de Mallorca, 1979. 
• de Sales Ferri Chulio, Andrés. Mariologia patronal del Camp de Morvedre. Caixa d'Estalvis i Socors de Sagunt, Sagunt, 1983. 
• Medina Sanchez-Valladares, Guillermo David i Carbonell Rubio, José Ramón. Mapa turístic de Segart. Llibret de Festes, Segart, 1992. 
• Escrihuela Gómez, José Juan. Descripció de Segart. Llibret de Festes, Segart, 1992. 
• Associació Històrica de Segart. Introducció a la Història de Segart. Llibret de Festes, Segart, 1991. 
• Associació Històrica de Segart. Aproximació a la Història de Segart. Llibret de Festes, Segart, 1992. 
• Unió Apostòlica del Clero. Full informatiu dedicada a D. José Bau. Unió Apostòlica del Clero n º 16, 1991. 
• Miralles i Garcia, José Luis. Anàlisi de la distribució de la població de la comarca del Camp de Morvedre. Braçal n º 2, Centre d'Estudis del Camp de Morvedre, 1990. 
• Verdegal i Cerezo, Vicent i Joan M. i Serrano i Garcia, Rosa. La toponímia marina del Camp de Morvedre. SEHIS n º 3, Societat d'Estudis Històrics, Sagunt, NC. 
• AA.VV.. Notícia i imatge del País Valencià (1973-1974). Ed Cosmos, 1974. 
• Pérez Puchal. El paisatge agrari del Baix Palància. Institució Alfons el Magnànim, València, 1968. 
• Bantesto. Informe Banesto. Noticia publicada a Diari de Girona, 29 octubre 1993. 
• Monzó Nogués, Andrés. Crònica de les festes extraordinàries que al seu titular i patrona la Puríssima Concepció ha dedicat la vila d'Albalat dels Tarongers. Carlet, 1951. 

Enllaços externs

• Institut Valencià d'Estadística
• País Valencià, poble a poble, comarca a comarca, de Paco González Ramírez, d'on s'ha extret informació amb el seu consentiment.
• Federació Valenciana de Municipis i Províncies - Guia Turística D'on s'ha extret informació amb el seu consentiment.
• Castell de Segart
• Portal de la Direcció General d'Administració Local de la Generalitat.
• Associació Histórica de Segart