Segle IV aC

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Segle IV a.C.)
segle v aC - segle iv aC - segle iii aC
Dècades: Anys:
400 aC
390 aC 399 aC·398 aC·397 aC·396 aC·395 aC
394 aC·393 aC·392 aC·391 aC·390 aC
380 aC 389 aC·388 aC·387 aC·386 aC·385 aC
384 aC·383 aC·382 aC·381 aC·380 aC
370 aC 379 aC·378 aC·377 aC·376 aC·375 aC
374 aC·373 aC·372 aC·371 aC·370 aC
360 aC 369 aC·368 aC·367 aC·366 aC·365 aC
364 aC·363 aC·362 aC·361 aC·360 aC
350 aC 359 aC·358 aC·357 aC·356 aC·355 aC
354 aC·353 aC·352 aC·351 aC·350 aC
340 aC 349 aC·348 aC·347 aC·346 aC·345 aC
344 aC·343 aC·342 aC·341 aC·340 aC
330 aC 339 aC·338 aC·337 aC·336 aC·335 aC
334 aC·333 aC·332 aC·331 aC·330 aC
320 aC 329 aC·328 aC·327 aC·326 aC·325 aC
324 aC·323 aC·322 aC·321 aC·320 aC
310 aC 319 aC·318 aC·317 aC·316 aC·315 aC
314 aC·313 aC·312 aC·311 aC·310 aC
300 aC 309 aC·308 aC·307 aC·306 aC·305 aC
304 aC·303 aC·302 aC·301 aC
Mil·lenni I aC

El segle IV aC és un període de l'antiguitat clàssica que comprèn els anys inclosos entre el 400 aC i el 301 aC. Està caracteritzat per la consolidació del poder grec, mitjançant la figura d'Alexandre Magne, el qual va derrotar els perses i va intentar per primer cop crear un imperi mundial. Les seves gestes militars van ajudar a l'expansió de la cultura hel·lènica per Àsia.

Política[modifica]

Grècia comença el segle amb guerres internes per reduir el poder d'Esparta (com la Guerra de Corint). També és contestada l'hegemonia d'Atenes, malgrat els esforços del seu líder Demòstenes de Peània. En el seu lloc, sorgeix una nova potència: Macedònia. Quan Alexandre el Gran accedeix al tron, es proposa unificar Occident i Orient[1] sota un sol líder i comença una sèrie de reeixides campanyes militars que el porten a destruir l'Imperi persa, conquerir Egipte, Palestina i part de l'Índia. Als nous territoris, fundava ciutats on instaurava la cultura grega, però amb fortes influències locals, de manera que es va produir una mútua influència entre la civilització oriental i la mediterrània. La seva figura ha esdevingut una icona.

Roma adquireix el domini de la lliga llatina (després de les guerres samnites) i provoca el declivi definitiu de la civilització etrusca. És amenaçada pels saquejos dels gals, que rebutja amb èxit. Diverses ciutats veïnes li reten tribut i comença a configurar-se com a potència regional.

Fora d'Europa, cal destacar l'auge del Regne d'Axum a Etiòpia. A l'Àsia continua la inestabilitat a la Xina, que viu diverses guerres entre els regnes que pugnen per assolir el control de la zona. Un confrontament rellevant és la Batalla de Maling, al 342 aC. Acaba el període Jōmon al Japó.

Economia i societat[modifica]

Un plebeu assoleix el títol de pretor per primer cop a Roma, fet que demostra l'auge de poder polític de la classe baixa republicana, una antiga demanda que va provocar diversos aldarulls i canvis en les distribucions de drets i deures entre els ciutadans.

Es produeixen diversos canvis demogràfics. El refredament del clima fa que tribus escandinaves migrin cap al sud. Les conquestes macedònies afavoreixen que els grecs s'instal·lin als nous territoris, gràcies als incentius en forma de terrenys i privilegis mercantils. Això augmenta la influència hel·lènica a Orient, que no decaurà fins a l'edat moderna. Alexandria, a Egipte, esdevé la població amb més habitants del planeta. Es constitueix com a centre de cultura i intercanvi comercial, la fama del qual durarà segles. Els celtes s'instal·len de manera definitiva a les Illes Britàniques i es produeix el màxim desenvolupament dels escites, poble nòmada asiàtic.

Durant aquest segle, van iniciar-se els pelegrinatges a llocs considerats sagrats o miraculosos per aconseguir la curació de malalties; els afectats i les seves famílies feien sacrificis i caravanes rituals als temples d'Asclepi, en un precedent de cerimònia present en diverses cultures i creences.

Invencions i descobriments[modifica]

Els romans usen per primera vegada l'aqüeducte, una de les construccions d'enginyeria més característiques de la seva cultura. El tractament de les aigües, tant la potable com les residuals, adquireix cada cop més importància en ciutats densament poblades.

Èudox de Cnidos, un matemàtic de l'acadèmia platònica, va fer importants descobertes sobre l'esfera i els càlculs relacionats amb aquesta figura, que va aplicar posteriorment a l'astronomia per explicar la posició dels diferents astres. Igualment, es va preocupar d'aquesta qüestió el xinès Gan De, que va compilar catàlegs d'estrelles a la manera babilònica i va observar per primer cop Ganimedes, el satèl·lit de Júpiter. Un altre matemàtic destacat és Diofant d'Alexandria, que va donar nom a l'equació diofàntica.

Sunzi escriu sobre tècniques militars, incloent-hi instruccions per construir arcs pesants, la ballesta de recent invenció i catapultes. També a la Xina s'introdueix per primer cop el feltre.

Art, cultura i pensament[modifica]

Continua l'època d'esplendor de la cultura grega iniciada al segle precedent, especialment en filosofia, en què apareixen les figures de Plató i Aristòtil. El primer inaugura l'idealisme i destaca per ser un dels pensadors més influents de la història; amb la seva Acadèmia, forma diversos intel·lectuals i científics i propaga les seves idees sobre una república ideal, governada per savis, en què importa assolir la veritat i el bé, que pertanyen a un món diferent al físic (dualisme ontològic). Aristòtil, el seu deixeble, també crea una escola, el Liceu, on s'ensenyen diverses disciplines, i intenta abastar totes les branques del saber, estudiant ciències naturals, les diferents maneres de ser i com s'estructura el pensament amb la lògica. Per últim, teoritza sobre la literatura, en especial la tragèdia, que continua triomfant en els diversos festivals del seu temps.

En art, prossegueix el període clàssic, amb obres com les escultures de Praxíteles, el qual va perfeccionar la manera de representar el cos humà. Fora de l'òrbita grega, destaca la construcció del mausoleu d'Halicarnàs, una de les set meravelles del món antic. L'art persa assoleix les seves darreres obres clàssiques, especialment als temples i palaus imperials.

Un dels avenços del segle IV aC és la generalització d'escoles arreu, amb un currículum lliurement decidit pels mestres i diversitat de mètodes pedagògics. Els pares de les classes benestants veien en l'educació formal un avantatge per als fills i, així, van promoure la seva assistència a classe, a part dels preceptors individuals, tant a Egipte, Grècia, Roma, Pèrsia com a l'Índia.

Referències[modifica]

  1. Cartledge, Paul (2004). "Alexander the Great". Overlook.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Segle IV aC