Segona guerra civil romana

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Segona guerra civil romana
Data 10 de gener de 49 aC17 de març de 45 aC
Localitat República Romana: Europa, Àfrica i Asia
Territori Annexió de Numídia i expansió de la província romana de Asia.
Resultat Victorià cesariana. Derrota progressiva de la facció pompeiana.
Bàndols
República de Roma (Cesarians)
República de Roma (Pompeians)
Comandants en cap
Gai Juli Cèsar,
Marc Antoni,
Gneu Domici Calví,
Gai Escriboni Curió†,
Aule Gabini†,
Quint Fabi Màxim,
,Gai Canini Rèbil,
Gai Didi,
Gai Asini Pol·lió,
Quint Fufi Calè,
Publi Vatini,
Boccus II
Pompeu Magne†,
Tit Ati Labiè†,
Marc Calpurni Bíbul†,

Metel Escipió†,
Marc Porci Cató†,
Gneu Pompeu el Jove†,
Sext Pompeu,
Marc Juni Brut,
Juba I de Numídia†,
Publi Ati Var†,
Luci Afrani,
Marc Claudi Marcel

La Segona guerra civil romana va ser un conflicte militar lliurat entre el 49 aC i el 45 aC, protagonitzat per l'enfrontament personal de Juli Cèsar amb la facció tradicionalista i conservadora del senat liderada militarment per Gneu Pompeu Magne. La guerra finalitzaria amb la derrota de la facció dels pompeians i l'ascens definitiu de Cèsar al poder absolut com a dictador romà.

Els enemics de Cèsar, influïts per Marc Porci Cató Uticense, van intentar destruir-lo políticament a causa de la seva creixent popularitat entre la plebs i a l'augment del seu poder amb les victòries a la guerra de les Gàl·lies, i van intentar arrabassar-li el governa de les Gàl·lies, per jutjar-lo, desencadenant una greu crisi política que va inundar de violència política els carrers de Roma.

L'any 50 aC el senat romà va votar una moció perquè Cèsar abandonés el seu càrrec de governador. Marc Antoni, amb el poder que li atorgava ser tribú de la plebs, va vetar la proposta, evitant que es transformés en llei. Després d'aquesta votació es va iniciar una violenta persecució dels cesaristes afavorida per la facció conservadora. Antoni va abandonar Roma davant del perill de ser assassinat. Sense l'oposició d'Antoni, el senat romà va declarar l'estat d'emergència concedint-li a Pompeu poders excepcionals. Cèsar va respondre amb el cèlebre creuament amb les seves tropes del riu Rubicó, en direcció a Itàlia, donant així inici a la guerra civil.

Cèsar va travessar ràpidament Itàlia sorprenent els constitucionalistes i Pompeu, que davant de la falta de preparació i de tropes abandonaria Roma, dirigint-se a Bríndisi al sud d'Itàlia on embarcarà cap a Grècia a fi d'incrementar les seves forces. Cèsar persegueix a Pompeu però no aconsegueix atrapar-lo, aconseguint aquest últim creuar la mar Adriàtica amb el seu exèrcit i desenes de senadors. En menys d'un mes, i a marxes forçades, Cèsar va arribar a Hispània, on va derrotar les legions fidels a Pompeu en la batalla d'Ilerda. Després d'aquesta victòria Cèsar torna a Itàlia i creua la mar Adriàtica per fer front a Pompeu a Grècia. Després de ser derrotat en la batalla de Dyrrhachium, Cèsar s'enfronta a Pompeu en la Batalla de Farsàlia, aconseguint una aclaparadora victòria. Pompeu fuig cap a Egipte intentant trobar aliats però és assassinat. Posteriorment Cèsar derrota a Cató El Jove en Thapsus finalment als fills de Pompeu i a Tit Labiè en Hispània, en la Batalla de Munda, posant fi a la guerra civil i a la facció pompeiana, encara que Sext Pompeu Pius continuaria amb la resistència des de Sicília.

Antecedents[modifica | modifica el codi]

Evolució territorial de l'Imperi Romà

A mitjans del segle I aC (VIII ab urbe condita), després de derrotar a la República cartaginesa en les Guerres púniques i la destrucció de la ciutat (146 aC), així com de la conquesta del Regne de Macedònia i de les restes de l'Imperi Selèucida, i de la submissió de l'Egipte làgida a la clientela romana, Roma era la major potència de l'àrea mediterrània. Tanmateix, la contínua expansió i conquesta, el creixement demogràfic i econòmic i la crisi del model d'Estat van fragmentar la societat romana, augmentant enormement la polarització social.

El Senat es va dividir amb l'aparició de dues faccions: els populars que representaven la facció reformista que apostava per expandir la ciutadania als nous súbdits de Roma i dotar d'una major democratització a les institucions mitjançant l'increment del poder de les assemblees, i els optimates, facció aristocràtica conservadora que desitjava limitar el poder de les assemblees populars i augmentar el poder del Senat. L'any 91 aC va esclatar la Guerra social entre els aliats de Roma i la pròpia república en un intent per aconseguir majors drets per als italians que no fossin ciutadans romans.

Durant la dècada dels 80 aC la divisió va arribar al seu apogeu amb les rivalitats, els desacords i l'enfrontament personal entre Gai Mari i Luci Corneli Sul·la per ostentar el comandament en la guerra contra Mitridates VI Eupator del Regne del Pont. Quan Mari va aconseguir a través de l'Assemblea de la Plebs desposseir Sul·la del seu comandament (que li havia estat atorgat pel Senat), aquest va donar un verdader cop d'estat marxant amb el seu exèrcit cap a Roma.


Ciceró ataca en el Senat al conspirador Catilina (fresc del segle XIX de Cesare Maccari).

Va ser la primera vegada en la història que un ciutadà romà marxava contra Roma al comandament de les seves legions, trencant la legalitat republicana i creant un perillós precedent per a la posteritat. Sul·la va deixar Roma a càrrec d'un cònsol popular i un altre optimate, i va marxar a lliurar la Primera guerra mitridàtica. Entretant, Mari i els seus partidaris populars van retornar i van realitzar una sagnant repressió, instaurant un règim autocràtic anticonstitucional que, després de la mort de Mari, va recaure en la persona de Luci Corneli Cinna.

El 83 aC Sul·la va retornar a Itàlia, va derrotar als populars i es va fer nomenar dictador, duent a terme una purga per acabar amb els populars. Cèsar, nebot de Gai Mari i gendre de Cinna, es va salvar de ser proscrit a causa de la seva condició de Flamen dialis (Alt Sacerdot de Júpiter i els llaços familiars de la seva mare, pertanyent a la gens Júlia. Sul·la va voler obligar-lo a divorciar-se de Cornelia, la filla de Cinna, en va. Revocada la seva condició sacerdotal, Cèsar va partir cap a Orient, on s'havia iniciat una nova guerra contra Mitrídates VI

Després de la mort de Sul·la, Cèsar va tornar a Roma i va ingressar en el Senat. El 65 aC i el 63 aC van tenir lloc les dues conspiracions de Luci Sergi Catilina, descobertes i frustrades per Ciceró, per les quals Catilina presumptivament pretenia acabar amb la legalitat constitucional i proclamar-se dictador.

Vegeu també: Conspiració de Catilina

Causes[modifica | modifica el codi]

El triumvirat[modifica | modifica el codi]

Durant els anys següents Cèsar va ser progressant en la seva carrera política, sent Pontífex Màxim, edil, i finalment cònsol (59 aC). El consolat de Cèsar va ser un autèntic terratrèmol polític: va crear les bases per a les grans reformes polítiques, econòmiques i socials que Roma exigia exhausta, creant un cos de lleis que seria la base del Dret romà i legislant una reforma agrària per donar terres públiques a les famílies més pobres, cosa que se li va guanyar l'odi dels Optimates entre ells Cató el Jove[note 1] i Marc Bíbul, el seu col·lega consular.

Aquell mateix any Juliol Cèsar, Gneu Pompeu i Marc Licini Cras van formar el Primer Triumvirat (60-53 aC), una aliança informal d'ajuda mútua per ocupar els més alts posats de l'Estat. Així, després del final del seu consolat, Cèsar va rebre poders proconsulars i el govern de la Galia Cisalpina i d'Il·líria, províncies poc poblades i pobres. El seu primer any de mandat va haver de fer front a una enorme invasió d'helvecis i a diverses invasions de germànics que pretenien ocupar Itàlia. En una ràpida campanya va exterminar als helvecis i va derrotar els germànics.

Cèsar va estimar que organitzar la província i preparar-se per a la defensa era insuficient, i amb la intenció o excusa d'acabar amb les invasions del nord, va iniciar la conquesta de les Gàl·lies. Cèsar va aconseguir innombrables victòries, amb les quals tota Roma es meravellava. Dues vegades van creuar les legions romanes el Rin per castigar els germànics per les seves incursions i unes altres dues vegades van creuar el Canal de la Mànega, fent incursions a Britannia. Aquests assoliments van meravellar la pleb, i Roma es va veure inundada de tresors i esclaus capturats en els saqueigs i les guerres del nord. Com a contribució a la literatura universal, Cèsar va redactar un registre de les seves campanyes en la Gàl·lia, els cèlebres De bello gallico (Comentaris de les guerres de la gàl·lia), instrument també de propaganda política per donar a conèixer al poble les seves conquestes en aquestes terres.

Vercingetòrix rendint-se a Cèsar en Alèsia, Guerra de les Gàl·lies per Lionel-Noel Royer

Alguns senadors van observar amb temor com Cèsar guanyava popularitat entre la plebs, alhora que pastava una gran riquesa personal. Els optimates criticaven les seves lleis per dotar de la ciutadania romana a certes ciutats de la Gàl·lia Cisalpina, i als seus soldats. Crítics amb la seva actuació, i encapçalaments per Cató el Jove, home fort dels optimates i vell enemic de Cèsar, van menysprear els seus assoliments i el van acusar de cometre crims contra la República, com la continuació de la guerra i un il·legal reclutament de lleves.

Amb l'ascens del triumvirat per garantir els seus interessos i el seu poder, Cèsar va mantenir tranquil·lament el seu comandament sobre la Gàl·lia. Tanmateix, aquesta aliança política es va desintegrar després de la mort de Cras a batalla de Carrhae durant la guerra contra Partia, i de la dona de Pompeu, filla de Cèsar, el matrimoni del qual havia servit com aliança entre ambdós personatges. D'altra banda, els assoliments de Cèsar en la Gàl·lia a llarg termini posaven en perill la fama i la influència de Pompeu a Roma.

La Via Àpia a 15 km de Roma, el lloc on Clodi i Miló es van trobar cara a cara, produint-se una baralla entre bandes, acabant amb la mort de Clodi

Crisi política[modifica | modifica el codi]

Durant el consolat de Domici i Api Claudi el 53 aC, ambdós cònsols van ser acusats de corrupció, després d'intentar manegar les següents eleccions consulars, i els quatre candidats que es van presentar van ser processats. Les eleccions consulars es van posposar 6 mesos. L'escàndol polític va fomentar l'agitació de carrer arribant a extrems inusuals, creant-se un verdader estat d'anarquia. Els clients de Pompeu van començar a demanar la seva elecció com a dictador, amb el pretext d'acabar amb l'anarquia regnant. Aquestes veus van ser durament criticades pels constitucionalistes i Cató al capdavant, que va recolzar Miló com a contrapès de Pompeu com cònsol. Clodi, vell enemic de Miló, es va oposar frontalment a aquest i va respondre organitzant bandes de carrer per impedir la seva candidatura i aconseguir el poder a Roma. Miló va contrarestar les bandes de carrer de Clodi comprant escoles senceres de gladiadors, la qual cosa va desencadenar un estat de caos i violència desmesurada, on les bandes organitzades eren les propietàries de Roma, i on les eleccions consulars es van tornar a posposar. El 18 de gener del 52 aC Clodi i Miló es van trobar cara a cara en la Via Àpia i, després d'una brutal baralla, Clodi va resultar mort. Els disturbis i crims s'apoderarien de Roma, fins al punt que els enfurismats seguidors de Clodi van establir la seva pira funerària al propi edifici senatorial, que seria destruït per l'incendi.

Davant d'aquesta perspectiva, els constitucionalistes-optimates i Cató van recolzar que Pompeu fos nomenat cònsol únic durant un any. Pompeu, amb l'ajuda dels seus legionaris, va escombrar les bandes organitzades i va restablir l'ordre a Roma, convertint-se en l'home fort de la política. Totes les faccions van competir pel seu favor mentre conspiraven per destruir les altres, forçant Pompeu a identificar-se amb la seva causa. Dins del joc que era la política romana, els matrimonis creaven nexes, lleialtats i oportunitats i Pompeu, durant el seu any com a cònsol únic, va rebre l'oferta de Cèsar de casar-se amb la seva neboda néta Octàvia Menor, però Pompeu la va rebutjar i es va casar amb Cornelia, filla de Quint Cecili Metel Pius Escipió.

Després de la victòria de Cèsar en el setge d'Alèsia, Marc Celi Ruf, com a tribú de la plebs, va llançar una proposta de llei addicional: Cèsar rebria el privilegi únic de veure's lliure de no acudir a Roma per presentar-se al consolat. Aquesta mesura suposava que els opositors i enemics de Cèsar que pretenien processar-lo pels presumptes crims del seu primer consolat perdrien tota possibilitat de jutjar-lo, ja que Cèsar en cap moment no deixaria d'ostentar una magistratura. Mentre fos procònsol, Cèsar tindria immunitat judicial, però si es veia obligat a entrar a Roma per presentar-se al consolat perdria el seu càrrec i, durant un temps, podria ser atacat amb tota una bateria de demandes dels seus enemics.

La Cúria Júlia, lloc de reunió del Senat romà, manada edificar per Cèsar durant la seva dictadura, després de la destrucció de la Cúria Hostília, pels seguidors de Clodi.

El poder de Cèsar va ser vist per molts senadors com una amenaça. Si Cèsar tornava a Roma com a cònsol, no tindria problemes per fer aprovar lleis que concedissin terres als seus veterans, i a ell una reserva de tropes que superés o rivalitzés amb les de Pompeu. Cató i els enemics de Cèsar es van oposar frontalment, i el Senat es va veure embolicat en llargues discussions sobre el nombre de legions que hauria d'ostentar i sobre qui hauria de ser el futur governador de la Gàl·lia Cisalpina i Il·líria.

Pompeu finalment es va decantar per afavorir els constitucionalistes i va emetre un veredicte clar: Cèsar havia d'abandonar el seu comandament la primavera següent, faltant encara mesos per a les eleccions al consolat, temps més que suficient per jutjar-lo. Tanmateix, en les següents eleccions per a tribú de la plebs va ser elegit Curi, que es va convertir en un cesarià, vetant tots els intents d'apartar Cèsar del seu comandament en les Gàl·lies. Jurídicament, tots els intents consulars d'apartar Cèsar de les seves tropes es veien anul·lats per la tribunicia potestas.

Marcel, cònsol el 50 aC, va lliurar una espasa a Pompeu davant de la mirada d'un immens nombre de senadors encarregant-li il·legalment marxar contra Cèsar i rescatar a la República. Pompeu es va pronunciar a favor d'aquesta mesura si arribés a ser necessària.

A finals del mateix any Cèsar va acampar amenaçadorament en Ravenna amb la Legió XIII Gèmina. Pompeu va prendre el comandament de dues legions en Càpua i va començar a reclutar lleves il·legalment, una vergonya que com era previsible van aprofitar els cesarians en el seu favor. Cèsar va ser informat de les accions de Pompeu personalment per Curió, que en aquells moments ja havia finalitzat el seu mandat. Mentrestant el seu lloc de tribú va ser ocupat per Marc Antoni que el va ostentar fins a desembre.

Inici de la Guerra Civil[modifica | modifica el codi]

L'1 de gener del 49 aC, Marc Antoni va llegir una carta de Cèsar en el Senat, en la qual el procònsol es declarava amic de la pau. Després d'una llarga llista de les seves moltes gestes, va proposar que tant ell com Pompeu renunciessin alhora als seus comandaments. El Senat va ocultar aquest missatge a l'opinió publica.[1]

Metel Escipió va dictar una data per a la qual Cèsar hauria d'haver abandonat el comandament de les seves legions o considerar-se enemic de la República romana. La moció es va sotmetre immediatament a votació. Només dos senadors es van oposar, Curió i Celi. Marc Antoni, com a tribú, va vetar la proposta per impedir que es convertís en llei.

Rubicó[modifica | modifica el codi]

Després del vet de Marc Antoni a la moció que obligava a Cèsar a abandonar el seu càrrec de governador de les Gàl·lies, Pompeu va notificar no poder garantir la seguretat dels tribuns. Antoni, Celi i Curi es van veure forçats a abandonar Roma disfressats com esclaus, assetjats per les bandes de carrer.

El 7 de gener, el Senat va proclamar l'estat d'emergència i va concedir a Pompeu poders excepcionals, traslladant immediatament les seves tropes a Roma. El 10 de gener del 49 aC, Cèsar va rebre la notícia de la concessió dels poders excepcionals a Pompeu, i immediatament va ordenar que un petit contingent de tropes creués la frontera cap al sud i prengués la ciutat més propera. Al capvespre, junt amb la Legió XIII Gèmina, Cèsar va avançar fins al Rubicó, la frontera natural entre la província de la Gàl·lia Cisalpina i Itàlia i, després d'un moment de dubte, va donar als seus legionaris l'ordre d'avançar.[note 2] La guerra havia començat.[note 3]

« Alia iacta est. (La sort està llançada) »
— Juli Cèsar

La guerra a Itàlia[modifica | modifica el codi]

Persecució de Pompeu[modifica | modifica el codi]

Cèsar va iniciar la seva marxa cap a Roma sense trobar gaire resistència. Els seus agents havien estovat Itàlia a base de suborns. L'endemà de creuar el Rubicó es va apoderar per sorpresa de Rimini, ciutat en la qual es trobava Marc Antoni. Sense perdre temps, va ordenar a Antoni que amb 5 cohorts travessés els Apenins i prengués la ciutat d'Arezzo, mentre ell amb unes altres 5 cohorts va ocupar en forma successiva Pesaro, Fano i Ancona.

El 14, 15 i 16 de gener van arribar a Roma les notícies de les successives ocupacions de les ciutats de la costa adriàtica i d'Arezzo, arribant a Roma onades de refugiats que, al seu torn, provocaven que altres onades de refugiats abandonessin Roma. Un ambient de terror es va apoderar de Roma i el seu món polític.[note 4] La confiança que ostentava Pompeu es va esfondrar en pocs dies, i els senadors que anteriorment van confiar en la seva ràpida victòria sobre Cèsar el van acusar d'haver portat la República al desastre. Davant del ràpid avenç de Cèsar, mancat de les suficients forces i tement la seva popularitat entre la plebs i els pobles itálics, Pompeu va donar Roma per perduda i va ordenar evacuar el Senat, declarant traïdors a la República tots els magistrats que es quedessin a Roma.

El Senat va començar a plantejar-se l'impensable: constituir-se fora de Roma per primera vegada en la seva història. Ciceró posteriorment declararia que aquesta decisió va ser un reflex de debilitat, donant a Cèsar més legitimitat i confiança. En abandonar Roma el Senat va trair quants no podien permetre's fer l'equipatge i abandonar les seves cases i el sentiment de pertinença a la República va ser seriosament danyat. Les ancestrals i grans mansions dels nobles, després de ser abandonades, van ser presa de la fúria dels barris baixos. Les províncies van ser distribuïdes legalment entre els líders de la causa constitucional, i el seu poder quedaria sancionat únicament per la força. La República es va convertir en una abstracció, les eleccions anuals, la vitalitat dels carrers i espais públics de Roma, tot allò amb què es nodria la República havia desaparegut.

Cèsar va esperar uns dies l'arribada d'unes altres quatre legions de la Gàl·lia, i va iniciar la persecució del Senat. L'1 de febrer va marxar sobre Osimo on va derrotar a Quintili Var que reclutava soldats per a Pompeu, mentre aquest tractava de concentrar les seves tropes en Bríndisi on noliejava vaixells frenèticament, intentant sortir d'Itàlia cap a Grècia creuant la mar Adriàtica.

En Corfinium es trobava el nou governador de la Galia Transalpina, Luci Domici Aenobarb, que odiava per igual a Pompeu i a Cèsar. Se li va ordenar que marxés cap al sud amb els seus homes, però aquest va desobeir les ordres de Pompeu. Va dur a terme l'únic intent de contenir Cèsar a Itàlia: va decidir tancar-se a la ciutat de Corfinium, situada en un estratègic encreuament de camins. Era la mateixa ciutat que els rebels italians havien convertit en el seu capital quaranta anys enrere.[2]

Els habitants de Corfinium, després de la Guerra Social, havien obtingut la ciutadania però encara seguien presents els records d'aquella lluita. Per a la majoria dels italians la República en significava molt poc, i s'identificaven més amb les idees populars, considerant a Gai Mari, oncle de Cèsar, el seu patró. El 13 de febrer de l'any 49 aC, Cèsar va creuar el riu Pescara i va assetjar Corfinium que es va retre el 19 del mateix mes. Les lleves de principiants de Domici es van plegar ràpidament en sentir de la ciutat. Domici va ser portat davant de Cèsar pels seus propis oficials, i va suplicar que el matés, però Cèsar es va negar, deixant-lo lliure. Corfinium no va patir cap dany i les lleves de principiants van passar a ser part de l'exèrcit controlat per Cèsar. El que pot aparentar ser simplement un gest de clemència, va suposar una gran humiliació, un gest polític i una declaració dels seus propòsits. No hi hauria llistes de proscrits, ni matances (com havia ocorregut en temps de Sila), i els seus enemics serien perdonats sol amb rendir-se. Això va permetre que la majoria dels neutrals se sentissin alleugerides. Oferia la imatge de qui servia bé a la seva causa, evitant qualsevol alçament popular contra els cesarians.

El Setge de Bríndisi[modifica | modifica el codi]

Mapa de la ciutat de Bríndisi durant el setge de Cèsar.

Pompeu, amb la resta de senadors i el seu exèrcit, després d'abandonar Roma es van dirigir a Bríndisi amb la intenció de creuar la mar Adriàtica i endinsar-se a Grècia i a orient, on Pompeu comptava amb innombrables recursos amb què fer front a Cèsar.[3] Cèsar va marxar ràpidament cap a Bríndisi. El 20 de febrer Pompeu va traslladar la meitat del seu exèrcit a l'altre costat de l'Adriàtic sota el comandament dels dos cònsols, a Dyrrhachium, però l'altra meitat va seguir sota el comandament de Pompeu atrapat a la ciutat i esperant a la tornada de la flota.

Després d'arribar Cèsar després de derrotar a Luci Domici Aenobarb, va ordenar immediatament als seus homes bloquejar la sortida del port a mar obert amb la construcció d'una escullera. Pompeu va respondre construint torres de tres pisos sobre vaixells mercants des d'on llançar projectils als enginyers que construïen l'escullera. Durant dies es van succeir les escaramusses, la pluja de projectils, de fustes i els incendis entre els dos bans.

Amb l'escullera encara sense acabar, la flota pompeiana va tornar endinsant-se al port. Quan va enfosquir es va iniciar la sortida de la flota del port, començant a l'evacuació total de Bríndisi. Cèsar, alertat pels seus partidaris dins de la ciutat, va ordenar prendre-la a l'assalt, però va ser massa tard. Els vaixells van sortir un després d'un altre per l'estret coll d'ampolla que havien deixat obert les obres de setge. La nau de Pompeu va ser l'última en abandonar el port.


Estada a Roma[modifica | modifica el codi]

Les restes del Temple de Saturn al Fòrum Romà, on Juli Cèsar després de conquerir els gals i acabar amb la seva amenaça, es va apropiar del tresor públic, acumulat durant anys per prevenir una invasió gal·la, davant de la impotència del Tribú Luci Cecili Metel.

Després de la fugida de Pompeu, Cèsar va entrar a Roma el 29 de març però la ciutat el va acollir fredament. Va designar a Marc Antoni com a cap de les seves forces a Itàlia i va convocar els pocs senadors que encara quedaven, exigint el dret a quedar-se amb els fons d'emergència de la ciutat, creats per sufragar les despeses davant d'una possible invasió gal·la.[note 5] Quan els senadors, atemorits, van acceptar, Luci Cecili Metel va vetar la proposta. Llavors Cèsar va ocupar el fòrum romà amb els seus legionaris, va forçar les portes del Temple de Saturn i es apodero del tresor públic. Quan Luci Cecili Metel va intentar parar el sacrilegi, Cèsar va amenaçar amb fer-ho trossos i Metel es va apartar. Cèsar va estar durant dues setmanes a Roma assegurant subministraments i la rereguarda. Després d'ell va deixar com a Pretor a Marc Lèpid, obviant l'autoritat del Senat. Fins i tot sent Lèpid de sang blava i magistrat electe, continuava sent un nomenament inconstitucional.

L'abril va ordenar a les antigues tropes de Domici envair Sicília i Sardenya per protegir les rutes i subministraments de blat. Cèsar, per la seva part, va iniciar la seva marxa cap a Hispània, on hi havia legions pompeianes actives. La llarga estada de Pompeu a Hispània durant les seves campanyes, va propiciar que la província fos repleta de clients i oficials fidels a la seva causa.

Operacions menors[modifica | modifica el codi]

Curió va desembarcar amb èxit a Útica al comandament de dues legions per prendre la província, que romania sota autoritat conservadora establerta per Publi Ati Var. Les tropes de Curió eren les lleves reclutades originalment per Luci Domici Aenobarb per defensar Corfinium. Després d'una victòria inicial de Curió en una escaramussa a prop d'Útica, el seu exèrcit va ser aniquilat el 24 d'agost en la Batalla del riu Bagrades per les forces combinades de Juba I i Publi Ati Var. Curió va resultar mort en combat.

Guerra a Hispània[modifica | modifica el codi]

Mapa de les rutes seguides per Cèsar durant la guerra a Hispània i el setge a Massàlia (actual Marsella)
Article principal: Setge de Massília

Els exèrcits pompeians estaven controlats pels llegats Luci Afrani, Marc Petrei -el vencedor sobre Catilina- i Marc Terenci Varró. Cèsar, per la seva part, va concentrar 9 de les seves legions i més de 6.000 genets en les proximitats de Marsella.

La ciutat de Massàlia (actual Marsella), en plena ruta de passada, era controlada per Luci Domici Aenobarb, procònsol de la Gàl·lia, que després d'haver estat perdonat per Cèsar va reclutar un nou exèrcit i, per segona vegada, va tancar les portes d'una ciutat a l'arribada de Cèsar. Cèsar va ordenar assetjar la ciutat als seus llegats Gai Treboni i Dècim Juni Brut Albí. Immediatament, i sense perdre temps, es va dirigir amb la resta de les tropes a la Hispània Citerior per reforçar les tres legions que havia enviat allà anticipadament.

Batalla d'Ilerda[modifica | modifica el codi]

Article principal: Batalla d'Ilerda

Les tres legions enviades per Cèsar a l'avantguarda van contenir les tropes pompeianes dins d'Hispània i van mantenir el control dels principals passos dels Pirineus. Amb l'arribada de Cèsar i els reforços, l'exèrcit cesarià es va endinsar a Hispània i a mitjans de març va acampar a prop d'Ilerda, davant de les forces pompeianes, a fi de forçar la batalla.

L'enfrontament es va lliurar a l'estiu de l'any 49 aC; primer en Ilerda, l'actual Lleida, i després més al sud.[4] Les tropes cesarianes van aconseguir la victòria total sobre els pompeians el 2 d'agost del mateix any. Massàlia finalment es va rendir el 25 del mateix mes.

Tornada a Roma[modifica | modifica el codi]

A Marsella, Cèsar va rebre la notícia que havia estat anomenat dictador pel que va partir a Roma. Allà va dictar una sèrie de lleis, entre elles la de la situació entre deutors i creditors, va cridar a diversos exiliats i va garantir la plena ciutadania romana a tots els habitants nascuts lliures en la Gàl·lia Cisalpina. Va ocupar el seu càrrec de dictador per només 11 dies, va renunciar a aquest, i es va dirigir a Bríndisi.

Guerra a Grècia[modifica | modifica el codi]

Cèsar va concentrar el seu exèrcit en Bríndisi amb intenció de salpar cap a Grècia a la recerca de Pompeu. En total el seu exèrcit estava format per 12 legions i 1.000 genets, segons Apià. Tanmateix, moltes de les legions no reunien el nombre d'efectius pràctics, malparades per les seves recents campanyes en la Gàl·lia, Hispània i Marsella.

Anteriorment, Cèsar havia ordenat la construcció de nombrosos navilis. Malgrat no estar tots acabats i del mal temps hivernal, va embarcar tots els homes possibles, en total 7 legions i 500 genets, salpant el 4 de gener del 48 aC. Marc Antoni i Aule Gabini van romandre a Bríndisi i van ajuntar amb la resta de tropes subministraments en espera de la tornada de la flota.

L'armada pompeiana comandada per Marc Bíbul ostentava la superioritat naval, amb prop de 300 naus repartides pel sud de la mar Adriàtica, vigilant els llocs d'un possible desembarc enemic. Cèsar, no obstant això, ho va fer amb èxit un dia després de salpar, en una platja lluny de les grans ciutats de la regió, a prop de Palase, a 150 quilòmetres al sud de Dyrrhachium, evitant així ser descobert i interceptat ja que, segons Dió Casi, temia que els ports estiguessin guarnits per les flotes rivals. Marc Bíbul va ser sorprès per la inesperada desembarcada en ple hivern i a partir d'aquell moment va posar tota la seva obstinació a que cap navili cesarià no creués l'Adriàtic.[note 6]

Cèsar va iniciar la presa de les zones costaneres properes, assegurant-se ports navals on preparar l'arribada de les legions d'Itàlia. La escuadra pompeià, advertit dels moviments, es va fer a la mar, interceptant en la seva tornada la flota cesariana i capturant 30 transports. Cèsar, mentrestant, es va dirigir al nord prenent Oricus i Apol·lònia i iniciant la marxa cap a Dyrrhachium. La notícia del desembarca de Cèsar va sorprendre Pompeu camí de Macedònia, on pensava reclutar tropes. Es va dirigir a Dyrrhachium a marxes forçades molt poc abans que arribés Cèsar. Després va armar el seu campament a la vora nord del riu Semani, a la localitat de Kuci, davant el de Cèsar, que era a la ribera sud.

La flota pompeiana dirigida per Bíbul va iniciar un ferri bloqueig sobre les posicions cesarianes, jugant-se en els ancoratges marins propers a la costa i impedint l'arribada de reforços. Mentre, els escaires pompeians de la Il·líria i Acaia, liderats per Marc Octavi i Escriboni Libó amb ajuda, dels dàlmates, van assetjar Salona, capital de la província d'Il·líria, governada per Cèsar. Els defensors van rebutjar el lloc en un atac sorpresa obligant els pompeians a reembarcar i fugir. Marc Octavi va renunciar a prendre Salona i es va unir al costat de les seves forces a Pompeu, que estava acampat a Dyrrhachium.

Després de la mort de Marc Bíbul per causes naturals, Escriboni Libó va quedar al capdavant de l'esquadra pompeiana i inicià el bloqueig del port de Bríndisi, apostant-se en una illa propera a l'entrada del port, impossibilitant a Marc Antoni reunir-se amb Cèsar. Marc Antoni, sabedor de la necessitat d'aigua de les forces d'Escriboni, va manar custodiar totes les fonts properes d'aigua, la qual cosa va obligar Escriboni a aixecar el bloqueig i retirar-se a les costes d'Epir.


Arribat el bon temps, les condicions del mar van millorar i Marc Antoni es va disposar a satisfer les contínues demandes de Cèsar de creuar l'Adriàtic i rebre reforços, fent-se a la mar un dia a finals de febrer. L'endemà de la partida la flota va ser albirada per Cèsar i Pompeu, apostats a prop de Dyrrhachium, separats pel riu Apsus, si bé un fort vent del sud-oest, va empènyer inevitablement la flota al nord. Marc Antoni va desembarcar finalment amb 4 legions i 500 genets i va prendre Lissus. Pompeu, pel seu informe, assabentat de la ubicació dels reforços de Cèsar, inici la seva marxa cap al nord amb la intenció de derrotar separadament els seus enemics, prenent un avantatge preat sobre les forces de Cèsar. Alertat aquest de les intencions de Pompeu, reaccionar desplaçant-se cap al nord-est en direcció a Tirana, intentant reunir-se amb els seus reforços esperats. Marc Antoni, al contrari, va anar cap al sud amb celeritat, sense adonar-se de la situació. Tanmateix, Cèsar va aconseguir fer arribar a Marco Antoni un missatge advertint-li de les intencions de Pompeu gràcies al qual Marco Antoni va prendre la decisió d'acampar durant un dia, donant temps a Cèsar per avançar la seva posició. Pompeu, tement quedar envoltat pels dos exèrcits cesarians, que en conjunt li superaven en nombre, va donar mitjana tornada i va tornar a Dyrrhachium. Les forces de Cèsar i Marco Antoni es van reunir, finalment, en Scampi.

Després del fracàs d'impedir la unió de les forces enemigues, Pompeu es va atrinxerar iniciant una guerra de desgast. Cèsar va decidir ampliar la seva zona d'operacions per al qual va enviar Domici Calví amb 2 legions i 500 genets a Macedònia per enfrontar-se a Metel Escipió que avançava des de Tessalònica per reunir-se amb Pompeu. Pocs dies després de la partida d'aquests destacaments Gneu Pompeu, al capdavant d'una flota de naus egípcies des del sud, va capturar la flota cesariana en la base naval d'Oricus i va continuar fins a la base on Marc Antoni havia deixat els transports i els va incendiar. D'aquesta manera els cesarians van veure destruïda tota la seva flota a Grècia, quedant sense cap vaixell per comunicar-se amb Itàlia.

Batalla de Dyrrhachium[modifica | modifica el codi]

Cèsar, davant d'aquesta situació, va decidir donar la batalla davant del seu adversari. Va descendir fins a Asparagium i va disposar el seu exèrcit en ordre de batalla davant el campament de Pompeu, però aquest va refusar el combat. Llavors Cèsar es va dirigir cap a Dyrrhachium per aïllar a Pompeu de la seva base mitjançant la construcció d'un cèrcol al campament enemic. El 10 de juliol de matinada Pompeu va atacar les posicions de Cèsar conferint-li una derrota. El dia 11 al matí, Cèsar va arribar al seu antic campament d'Asparagium i el 14 de juliol va arribar a Apol·lònia.

Batalla de Farsàlia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Batalla de Farsàlia

Després de Dyrrhachium, Cèsar va fugir cap al sud, allunyant-se de Pompeu després de perdre la iniciativa i veure's obligat a moure's seguint una senda que li permetés proveir-se, ja que es trobava en una situació de total aïllament, sense flota i sense subministraments. Segons Dió Cassi, Pompeu no celebrava l'haver derrotat militarment les legions de Cèsar, sinó l'haver evitat vessar sang romana, per la qual cosa el seu pla era assetjar-lo i per la qual cosa obligar-lo a rendir-se per la falta de vitualles.

Pompeu va decidir marxar contra Domici a Macedònia, després de considerar poc probable atrapar Cèsar. Domici, per la seva part, va rebre la notícia de la retirada de Dyrrhachium i les intencions de Pompeu amb unes quantes hores d'antelació, temps suficient per emprendre la fugida direcció a Tessàlia i unir-se a l'exèrcit de Cèsar. Pompeu, que va veure frustrades les seves esperances, va decidir marxar cap a Larissa on acampava Escipió, unint les seves forces envers això reunir un exèrcit superior en nombre al cesarians,.

Cèsar va aturar el seu exèrcit a Farsàlia entre els dies 4 i 5 d'agost del 48 aC, anhelant presentar batalla més que mai, amb l'única possibilitat de lluitar o marxar a la recerca de vitualles cap al sud, sent assetjat per la cavalleria pompeiana, més nombrosa i que impedia la tasca dels farratjadors.

Per la seva part, l'exèrcit pompeià estava dividit en dues grans faccions constituïdes pels seguidors i clients de Pompeu i els dels Optimates, els republicans més conservadors, que es recolzaven en les legions conduïdes per Metel Escipió i tenien per adalil a Cató, qui havia estat postergat a Dyrrhachium amb 15 cohorts. És possible que Pompeu no desitgés entaular la batalla de Farsàlia, confiant en la dilatació i la precària situació de Cèsar. Tanmateix, les crítiques dels seus aliats i dels seus generals, embolicats en picabaralles polítiques, el van portar a presentar batalla. Segons Luci Anneu Flor els seus soldats li censuraven la inactivitat, i Plutarc assenyala que fins i tot es conspirava directament contra ell. De ser així Pompeu no va ser capaç d'imposar la seva voluntat, sent objecte de burles per part de Tit Labiè o Luci Afrani.

Els dos exèrcits es van enfrontar el 9 d'agost de 48 aC iniciant l'atac els cesarians, mentre que l'exèrcit pompeià va mantenir una estratègia defensiva confiant en la seva superioritat numèrica. La cavalleria pompeiana va carregar contra la cesariana perseguint-la i caient en una estratagema preparada, en la que diverses corts de legionaris van fer costat a la cavalleria cesariana dispersant la pompeiana liderada per Labiè. Després d'observar la seva fugida Pompeu abandona el camp de batalla, el que va influir en la moral del seu exèrcit en el qual després de ser envoltat pel flanc per la cavalleria cesariana va escampar el pànic, dispersant-se i fugint cap al campament pompeià. Després de reagrupar les seves tropes, Cèsar va liderar l'assalt final al campament pompeià defensat per tracis i altres d'irregulars, i després de superar l'estacada el campament va caure ràpidament. Un mínim de quatre legions pompeianes van aconseguir fugir i prendre un turó, però després de ser envoltats pels seus enemics i assetjats mitjançant una estacada, sense aigua i sense vitualles es van rendir incondicionalment.

« Això és el que han volgut, i en aquest extrem m'han portat, doncs si jo, Gai Juli Cèsar, després d'haver acabat gloriosament les majors guerres, hagués llicenciat l'exèrcit, sens dubte m'haurien condemnat. »
— Gai Juli Cèsar[5]

Guerra a Orient[modifica | modifica el codi]

Després de la seva derrota en la batalla de Farsàlia, Pompeu va fugir cap a la costa de la mar Egea amagant-se dels caça-recompenses que li trepitjaven els talons; allà va noliejar un vaixell per navegar fins a Mitilene, on era la seva dona Cornelia. Després de reunir-se amb ella, van partir amb rumb a Egipte amb una petita flota, amb la intenció de demanar ajuda a Ptolemeu XIII Filopàtor, el jove faraó d'Egipte de tan sol 12 anys. Un mes després de Farsàlia, Pompeu va arribar a les costes d'Egipte i va enviar emissaris al rei i, després d'uns dies esperant ancorat davant els bancs de sorra, el 28 de setembre del 48 aC, una petita barca es va apropar fins als navilis romans convidant a pujar a bord Pompeu. A l'altra vora esperava Ptolemeu XIII, per la qual cosa després d'acomiadar-se de la seva dona Pompeu va ser conduït fins a la vora. Mentre avançava va tractar d'entaular conversa amb la gent de la barca però no va obtenir resposta i després de prendre terra un mercenari romà, l'excenturió Aquila, va desembeinar la seva espasa i va travessar a Pompeu que tot seguit va ser apunyalat repetides vegades. Cornelia i la resta dels tripulants de la petita flota van observar, impotents, els esdeveniments des del mar. El cadàver de Pompeu va ser decapitat, i el seu cos abandonat a la platja va ser rescatat i incinerat per un veterà de les primeres campanyes de Pompeu junt amb un dels llibert del general.

Cèsar a Egipte[modifica | modifica el codi]

Article principal: Guerra Alexandrina
Estàtua de Cleopatra.

El 47 aC, Cèsar es va dirigir a Egipte a la recerca de Pompeu amb tot just 4.000 soldats. Allà el va sorprendre l'ofrena de benvinguda que li va presentar el primer ministre de Ptolemeu XIII Filopàtor, l'eunuc Potí: el cap de Pompeu. Egipte es trobava en guerra civil, i els consellers del rei van creure erròniament que Cèsar estaria agraït i recolzaria a Ptolomeo contra la seva germana Cleopatra. En saber de la seva sort, Cèsar va esclatar en llàgrimes, tant per la mort d'un cònsol romà, el seu antic amic i gendre, com per haver perdut l'oportunitat d'oferir-li el seu perdó.

Els romans van quedar atrapats a Alexandria per uns vents desfavorables, i Cèsar va començar a posar ordre en els assumptes d'Egipte, fent i desfent el seu antull. Es va instal·lar junt amb les seves tropes al palau reial, un complex d'edificis fortificats que ocupava gairebé una quarta part de la ciutat d'Alexandria. Des d'aquest bastió va començar a exigir exorbitants quantitats de diners, i va anunciar que gentilment dirimiria la guerra civil entre Ptolomeo i la seva germana. Va donar l'ordre de llicenciar els dos exèrcits en guerra, i als germans de reunir-se amb ell a Alexandria. Ptolemeu XIII Filopàtor no va llicenciar cap soldat, però va ser convençut per Potino d'acudir a la cita de Cèsar. Mentrestant Cleopatra, que tènia bloquejada les rutes a la capital, va quedar aïllada després de les línies de Ptolomeo.

Presentació de Cleopatra a Cèsar, per Jean-léon Gérôme.

Una tarda, a la posta del sol, un petit mercant va atracar a l'amarrador de palau. Un solitari mercader sicilià va portar una catifa fins a la presència de Cèsar, i després de desenrotllar-la va aparèixer de forma inesperada i espectacular la pròpia Cleopatra, que va seduir Cèsar amb inusitada rapidesa.

Ptolomeo, després d'assabentar-se de la nova conquesta de la seva germana, i després de tenir una tremenda rebequeria, va marxar pels carrers d'Alexandria i va demanar als seus súbdits que acudissin en la seva defensa i en la d'Egipte. Les prepotents exigències de diners de Cèsar no el van fer especialment apreciat, per la qual cosa quan Ptolomeo va demanar als alexandrins que ataquessin els romans, la massa es va llançar amb entusiasme. Els romans es van veure assetjats en el complex palatí i Cèsar es va veure obligat a reconèixer Ptolomeo com a monarca conjunt amb Cleopatra i a tornar l'illa de Xipre a Egipte. Tanmateix, la situació va empitjorar quan als busca-raons se'ls va unir l'exèrcit de Ptolomeo de 20.000 homes, començant una verdadera batalla pel control d'Egipte. Durant els cinc mesos següents Cèsar va aconseguir resistir a palau, aconseguir el control del port, cremant la flota egípcia i, accidentalment, la Biblioteca d'Alexandria, fracassant en l'intent de controlar el Gran Far. Va fer executar l'eunuc Potí i va deixar embarassada Cleopatra.

El març del 47 aC van arribar els reforços romans a Alexandria que van fer que Ptolemeu XIII Filopàtor fugís d'Alexandria presa del pànic. Amb la seva armadura d'or, es va ofegar al Nil, deixant Cleopatra sense rival al tron.

Les piràmides des del Nil

Una vegada restaurades les línies de comunicació, els seus agents el van informar de les noves amenaces sorgides durant la seva estada a Alexandria. Farnaces, fill de Mitridates VI Eupator havia envaït el Ponto mentre que a l'àfrica Metel Escipió i Cató estaven reclutant un poderós nou exèrcit i a Roma el govern de Marc Antoni estava creant recels.

Mentre nous enemics de Cèsar emergien i creixien, Cèsar va romandre amb la seva amant encara dos mesos més a Egipte. A finals de la primavera del 47 aC la feliç parella es va embarcar en un creuer pel Nil.[6] Es deia que si els seus homes no s'haguessin queixat haurien navegat fins a la mateixíssima Etiòpia. Molts contemporanis estaven desorientats, el conquistador de les Galies, i l'home de la insaciable ambició que havia iniciat la guerra civil, malgastava tot l'avantatge obtingut en la batalla de Farsàlia amb la seva amant.

Guerra contra Farnaces[modifica | modifica el codi]

Article principal: Batalla de Zela (47 aC)

Farnaces II, rei del bòsfor i fill de Mitrídates VI, va aprofitar els problemes interns de Roma per expandir els seus dominis: va envair Còlquida i part d'Armènia.


El rei armeni Deiotarus, regne vassall de Roma, va demanar ajuda al lloctinent cesarià de la província d'Àsia, Domici Calví. Farnaces es va enfrontar ràpidament amb les forces romanes provincials, obtenint la victòria. Confiat per la seva victòria va envair l'antic regne del seu pare, Pont i part de Capadòcia.

Cèsar va tenir notícies dels fets a Egipte i va iniciar la marxa cap al Pont per enfrontar-se a Farnaces. La batalla entre les tropes romanes i les de Farnaces va tenir lloc al nord de Capadòcia, a prop de la ciutat de Zela. L'enfrontament va derivar amb celeritat en una victòria romana, aniquilant completament les forces enemigues. Farnaces va fugir cap al Bòsfor amb una petita secció de les seves tropes de cavalleria. Sense cap poder, va ser assassinat per un antic rival al tron del Bòsfor.

Cèsar va immortalitzar aquesta batalla, utilitzant-la com a arma propagandística contra els antics mèrits militars de Pompeu a Orient, encara presents en la mentalitat col·lectiva romana, i va dir la cèlebre frase:

« Veni, vidi, vinci. (Vaig venir, vaig veure, vaig vèncer) »
— Gai Juli Cèsar

Àfrica[modifica | modifica el codi]

L'estada de Cèsar a Egipte i la seva posterior marxa cap al Pont va donar temps a Metel Escipió i a Cató per poder formar un nou exèrcit a la província d'Àfrica. Van aconseguir reunir un exèrcit de 10 legions, al voltant de 50.000 homes. Comptaven, a més, amb el suport de l'exèrcit del rei Juba I de Numídia, que incloïa seixanta elefants de guerra i inicialment uns 30.000 homes.

Després d'una visita curta a Roma, Cèsar va desembarcar a Susa el 28 de desembre de 47 aC Les dues faccions es van embolicar en petites escaramusses, mentre Cèsar posposava l'enfrontament directe perquè esperava reforços. A instàncies de Cèsar, Boccus II, rei de Mauritània, va atacar Numídia per l'oest, prenent la seva capital Constantina, i obligant Juba I a marxar a l'oest amb el seu exèrcit.

Batalla de Thapsus[modifica | modifica el codi]

Article principal: Batalla de Thapsus

El febrer del 46 aC, després de rebre els reforços i la suma de dues legions de desertors constitucionalistes, Cèsar va assetjar la ciutat de Thapsus. Els constitucionalistes van plantar batalla davant de les muralles de Thapsus sortint derrotats en un enfrontament que va degenerar en una carnisseria. Cató es va suïcidar a Útica en tenir notícies de la derrota davant de Cèsar.

Després de la victòria, Cèsar va reprendre el setge de Thapsus, prolongant-se la guerra a l'Àfrica fins a juliol, amb la presa de la ciutat, la pacificació de la província i la incorporació de Numidia com a província romana. Mentre, Tit Labiè, Genu Pompeu, el Jove i Sext Pompeu van escapar a Hispània.

Cató va personificar el robust esperit de la llibertat romana, sent mecenes dels ideals que van sostenir la lluita contra Cèsar. Davant de la possibilitat de ser perdonat per Cèsar, va eternitzar la seva lluita suïcidant-se. El seu suïcidi, una exemplificació de sang, honor i llibertat va prolongar la seva gran influència en la consciència col·lectiva romana.

« Igual que tu m'envejaves la possibilitat de perdonar-te, Cató jo t'envejo aquesta mort. »
— Gai Juli Cèsar

Triomfs a Roma[modifica | modifica el codi]

Estàtua de Cató.

Cèsar va tornar a Roma a finals de juliol del 46 aC. La victòria total cesariana va dotar Cèsar d'un poder enorme i el Senat, estupefacte i intimidat, es va afanyar a legitimar la seva victòria nomenant-lo dictador per tercera vegada a la primavera del 46 aC, per un termini sense precedents de deu anys.

« Som els seus esclaus, però ell és esclau de la seva època. »
Marc Tul·li Ciceró

Va encunyar la seva legitimitat i el desprestigi dels seus enemics en un gran acte propagandístic. El setembre, va celebrar els seus triomfs, orquestrant quatre desfilades triomfals consecutives. Gals, egipcis, asiàtics i africans van desfilar encadenats davant de la multitud mentre girafes, carros de guerra britans i batalles en llacs artificials deixaven bocabadats els seus conciutadans. La guerra entre romans va ser emmascarada per les victòries contra estrangers i les celebracions no van tenir precedents en les seves dimensions i durada.

Durant les celebracions va ser executat Vercingetòrix. La desfilada triomfal contra Farnaces II, va comptar amb una carrossa que portava l'eslògan «Vaig venir, vaig veure, vaig vèncer», arrossegant darrere de si al fantasma de Pompeu. Un dia després, en la desfilada per la victòria de l'Àfrica, una carrossa va representar el suïcidi de Cató ridiculitzant-lo i Cèsar ho va justificar al·legant que Cató i els seus enemics eren col·laboracionistes dels bàrbars. Molts ciutadans que van observar la desfilada van esclatar en llàgrimes en veure-la. La influència de Cató seguia més enllà de l'abast del poder de Cèsar.

A l'hivern de l'any 46 aC, va esclatar una nova rebel·lió a Hispània, liderada pels fills de Pompeu.

Rebel·lió a Hispània[modifica | modifica el codi]

Després de les derrota de Thapsus els conservadors republicans Gneu Pompeu El Jove, Sisè Pompeu i Tit Labiè, van fugir a Hispània amb les restes del seu exèrcit. Després de la seva arribada a Hispània, dues legions ubicades a Hispània Ulterior formades en gran part per veterans de Pompeu, derrotades en Ilerda es van revoltar i van expulsar als llegats de Cèsar jurant fidelitat a Gneu Pompeu.

Usant l'antiga influència del seu pare i els recursos de la província, els germans Pompeu i Tit Labiè van aconseguir reunir un nou exèrcit de tretze legions compostes per les restes de l'exèrcit constituït a l'Àfrica, les dues legions de veterans, una legió de ciutadans romans d'Hispània, i l'allistament de la població local. A finals del 46 aC van prendre el control de gairebé tota Hispània Ulterior, incloent les colònies romanes de Itàlica i de Corduba, la capital de la província.

Els llegats de Cèsar, Quint Fabi Màxim i Cinquè Pedi, van rebutjar l'enfrontament directe amb l'exèrcit conservador i van acampar a cinquanta quilòmetres a l'est de Còrdova en Porcuna, sol·licitant ajuda de Cèsar.

Aquest va arribar a Hispània el desembre, i després de la seva arribada va aixecar el setge a la plaça forta d'Ulipia, ciutat que li havia estat lleial i que estava assetjada sense èxit per Gneu Pompeu. Els conservadors van evitar una batalla oberta refugiant-se rere les muralles de Còrdova, defensada per Sext Pompeu, i obligant amb això Cèsar a passar l'hivern a Hispània. Per proveir les seves necessitats d'avituallament i vitualles, Cèsar va prendre i va saquejar la ciutat d'Ategua, la qual cosa va incitar molts nadius hispans a unir-se als conservadors i abandonar Cèsar.

El 7 de març de 45 aC va tenir lloc una escaramussa a prop de Soricaria, sortint vencedors els cesarians. Després d'aquesta derrota, davant del temor de desercions i l'inici de la primavera, Gneu Pompeu va mobilitzar el seu exèrcit i va presentar batalla a Cèsar.

Batalla de Munda[modifica | modifica el codi]

Article principal: Batalla de Munda (45 aC)

Els dos exèrcits es van reunir a les planes de Munda, a prop d'Osuna, en la Hispània meridional. Els conservadors es van situar en un turó fàcilment defensable. Iniciada la batalla va transcórrer llarg temps sense debatre's a favor de cap bàndol, però finalment les tropes conservadores van interpretar erròniament que Tit Labiè estava fugint i van trencar les línies buscant refugi a la ciutat de Munda. Tit Labiè va morir en el camp de batalla.

L'armada cesariana manada per Gai Didi va enfonsar la major part dels navilis pompeians en una batalla naval propera a Cartagena, comandats per Publi Ati Var, avortant qualsevol intent de fugida per mar, Gneu Pompeu El Jove i el seu germà Sext van tractar de buscar asil a terra refugiant-se a Còrdova. Cèsar va deixar al seu llegat Quint Fabi Máxim el comandament del setge de Munda i va iniciar la persecució dels fills de Pompeu. Cèsar va capturar Còrdova on s'ocultava Gneu Pompeu, matant tots els defensors com a correctiu per ocultar el seu enemic. El seu germà Sext Pompeu va aconseguir escapar.

La ciutat del Munda va sostenir per algun temps el setge, però després d'un fallit intent de trencar el lloc es van lliurar 14.000 homes a Gai Didi. Va ser l'últim acte de resistència a Cèsar.

Conseqüències[modifica | modifica el codi]

Legislació juliana[modifica | modifica el codi]

La República i el món conegut després del final de la guerra

El calendari fins llavors vigent a Roma era un calendari solar amb 365 dies, sense incloure un dia més cada quatre anys. En no tenir en compte els anys de traspàs, amb el curs dels segles s'havia produït un desfasament entre el calendari i les estacions. Durant la seva estada a Egipte, Cèsar va ordenar elaborar a l'astrònom egipci Sosígenes un nou calendari basat en el sistema solar, de 365 dies i intercalant un any de traspàs cada 4 anys. Aquest calendari, dit Calendari julià, va ser utilitzat en occident fins a la creació del calendari gregorià el 1582 que anul·lava 3 anys de traspàs cada 400 anys. A les nacions Ortodoxes d'Europa de l'Est va ser utilitzat fins a principis del segle XX. A més, després de la mort de Cèsar el mes del seu naixement va denominar-se Juliol.

Després de la seva victòria final a Hispània, i abans de tornar a Roma, Cèsar va recórrer les províncies occidentals dotant a moltes ciutats de la ciutadania romana, entre elles més de 20 ciutats hispanes; també va dotar de la ciutadania romana a tota la Gàl·lia Transalpina. Aquests fets van preocupar a l'aristocràcia romana.

Restes del Fòrum de Cèsar (Roma).

A la seva tornada a Roma en va augmentar el nombre de senadors de 300 a 900, en una clara intenció de restar poder a la classe tradicional del Senat, els optimates. Entre els nous senadors també hi havia ciutadans de províncies, entre ells els espanyols Titio, Decidi Saxa o Luci Corneli Balb Menor, i fins i tot lliberts com Publi Ventidi Bas. Va reformar les magistratures augmentant el nombre de magistrats, passant de quatre edils a sis, de vuit pretors a setze, i de vint qüestors a quaranta.

Va iniciar nous plans d'assentament de ciutadans i creació de colònies a les noves províncies, amb nous assentaments de veterans i de més de 100.000 famílies dependents del subsidi de gra. Va repartir les terres públiques entre els més pobres, deixant de ser una càrrega per a la República i iniciant el procés de romanització d'Occident. La República va sofrir una liberalització econòmica reduint-se els impostos, i anul·lant les taxes aranzelàries. Va dictar noves lleis, com la lex coloniae Ivliae Genetivae, que dotava a totes les noves colònies d'una legislació similar a la de Roma, amb cambres representatives, i la lex Iulia repentundis, que separava els poders militars dels governadors de províncies.

Cèsar va crear un ambiciós projecte d'urbanisme públic, iniciant carreteres, aqüeductes, ports, i noves ciutats, aixecades per acollir els nous colons. A Roma es va manar construir el Fòrum de Cèsar i va planejar construir una biblioteca, un nou teatre esculpit a la roca del Capitoli, la construcció del temple més gran del món en el Camp de Mart i fins i tot havia decidit desviar el curs del sinuós riu Tíber, un obstacle per als seus plans d'urbanisme.

Assassinat de Cèsar[modifica | modifica el codi]

Mort de Juli Cèsar, obra de Vincenzo Camuccini, 1798.

Després de la seva victòria, Cèsar va iniciar una sèrie de gests antirrepublicans. Solia caminar amb una toga púrpura igual com els llegendaris reis de Roma, es va fer construir un tron d'or en el senat, va criticar que es retirés una corona d'una de les seves estàtues i, durant una celebració al fòrum, Marc Antoni li va oferir una corona que Cèsar va rebutjar davant dels esbroncs de la gent.

Les províncies estaven acostumades als reis, però Roma no. Tots aquests esdeveniments van engrandir la desconfiança sobre les seves intencions, i molts creien que pretenia acabar amb la República i proclamar-se rei. Cèsar va ser assassinat per una conspiració de senadors que al·legaven actuar en defensa de la República Romana.

« Tu també, fill meu? »
Juli Cèsar

Cèsar va deixar la seva herència política al seu nebot nét August, que junt amb Marc Antoni i Lèpid va lluitar contra els assassins de Cèsar en la denominada Tercera guerra civil romana. Ells tres formarien posteriorment el segon triumvirat, fins i tot la seva dissolució i l'inici de la Quarta guerra civil romana, i l'ascens d'Octavià, que per acumulació de càrrecs i magistratures, es convertiria en el princep; el primer Emperador dels romans.

Repercussió històrica[modifica | modifica el codi]

La victòria cesariana va convertir la República Romana en una abstracció, iniciant la transició cap al règim imperial que eliminaria el poder del Senat i les votacions per elegir els magistrats. Exceptuant petites excepcions com la República de Venècia, fins a la revolució americana el món no coneixeria cap altra nació autogovernada per ciutadans.

Roma sempre ha estat interpretada i reinterpretada des de les perspectives de les diverses convulsions que ha sofert el món, però la segona guerra civil, i l'encreuament del Rubicó tenen una especial importància per a la civilització occidental. Les constitucions anglesa, francesa i nord-americana es van inspirar conscientment en l'exemple de la República Romana.

« Respecte a la rebel·lió contra la monarquia; Una de les causes més comunes és l'haver llegit llibres sobre política i història dels antics grecs i romans . »
Thomas Honnes

Tanmateix, no tots els exemples seguits i les lliçons apreses de la República van donar lloc a estats lliures. Napoleó va passar de ser cònsol a emperador i durant tot el segle XIX l'adjectiu amb què s'identificava als règims bonapartistes era «cesaristes». El feixisme també es va inspirar en l'època de la segona guerra civil. El 1922, Benito Mussolini va propagar deliberadament el mite de la seva marxa heroica contra Roma, similar a la de Cèsar. I no va ser l'únic:

« La marxa de Cèsar sobre Roma va ser un dels punts d'inflexió de la història. »
Adolf Hitler[7]

Forces militars[modifica | modifica el codi]

La força principal dels dos exèrcits enfrontats era la infanteria pesada; les legions republicanes tardanes, particularment van ser reclutades en gran part pels dos bans entre homes sense ciutadania romana. Cada facció va arribar a comptar amb més d'una dotzena de legions en el transcurs de la guerra, en composta cada una per prop de 3.500 homes.

Els auxiliars utilitzats van ser més nombrosos i més exòtics en els exèrcits pompeians, destacant en ells la utilització d'elefants de guerra, cavalleria pesada romana, capadocia i pòntica, cavalleria lleugera tràcia, gal·la, armènia i númida, junt amb contingents d'auxiliars d'infanteria lleugera, entre ells arquers, velites, foners, javaliners o llancers procedents de Macedònia, Beòcia, l'Àfrica, Síria, Hispània i Tràcia.

Cronologia[modifica | modifica el codi]







Notes[modifica | modifica el codi]

  1. En una reunió en el Senat, durant el consolat de Cèsar, Cató es lliurava a una de seus freqüents critiques a Juli per les seves reformes populars. Quan un uixer el va lliurar a Cèsar una nota, Cató, en veure que el seu rival es dedicava a llegir la nota en lloc d'atendre el seu discurs va esclatar, cridant a Cèsar i exigint que llegís la nota en públic per la seva presumpta relació en una conspiració. Cèsar va donar a l'uixer la nota perquè la llegís. La nota era de Servilia, la germanastra de Cató: citava Cèsar a casa seva al capvespre i descrivia amb bastant detall tot el que tenia pensat fer-li aquella nit. Les rialles van estar a punt d'esfondrar la Cúria.
  2. «La sort està llançada», Alea jacta est». Se sol creure que Cèsar va pronunciar aquesta frase en llatí. Originalment és una frase del dramaturg atenès Menandre d'Atenes, un dels autors preferits de Cèsar i la va pronunciar en grec. Pompeu, 60 i Cèsar 32.
  3. Quan va saber que, rebutjada la intercessió dels tribuns aquest havien tingut que sortir de Roma, va fer avançar algunes cohorts en secret per no suscitar recels; per tal de dissimular, va presidir un espectacle públic, es va ocupar en un pla de construcció per a un circ de gladiadors, i es va lliurar com de costum als plaers del festí. Però quan es va pondre el sol va manar junyir al seu carro els muls d'un forn pròxim, i amb petit acompanyament, va prendre camins ocults. Consumides les torxes, es va perdre i va viatjar llarg temps a l'atzar, fins que a trenc d'alba, havent trobat un guia, va prosseguir a peu per senders estrets fins al Rubicó, que era el límit de la seva província i on li esperaven les seves cohorts. Es va atura uns breus moments, i reflexionant en les conseqüències de la seva empresa, va exclamar dirigint-se als més pròxims: Encara podem retrocedir, però si creuem aquest pont, tot s'haurà de decidir amb les armes. Suetoni els dotze cessessis, cessar xxxi
  4. Corrien rumors de què Gai Mari s'havia aixecat de la seva tomba, mentre que en el Camp de Mart, on va ser incinerat Sul·la, es va veure al seu espectre entonar profecies apocalíptiques.
  5. Argument utilitzat per Cèsar davant dels senadors: «I qui es mereixia més aquest tresor que ell, el conquistador de la Galia? »
  6. Va dormir a la coberta del seu vaixell, fins i tot els dies mes durs de l'hivern; es va esforçar fins a l'extenuació; es va negar a delegar les seves obligacions; va fer tot el possible per descobrir i enfrontar-se a l'enemic, després de l'encreuament de l'Adriàtic de les tropes cesarianes va morir d'unes febres. (Cessar Comentaris de la guerra civil, 3.8)

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Gai Juli Cèsar Comentaris de la Guerra Civil. Llibre Primer I
  2. Gai Juli Cèsar Comentaris de la Guerra Civil Llibre Primer XVIII
  3. Gai Juli Cèsar Comentaris de la Guerra Civil Llibre Primer Xxvi
  4. MATA, Jordi. «Hostes vingueren... Juli Cèsar». Sàpiens [Barcelona], núm. 105 (juliol 2011), p. 18. ISSN 1695-2014
  5. Plutarc, Vida de Cèsar, 46, en: Vidas Pararel·les.
  6. Kleiner, Diana E. E.. Cleopatra and Rome (en anglès). Harvard University Press, 2005, p.12. ISBN 0674019059. 
  7. Hitler's Table-Talk, edició a càrrec de Hugt Trevor-Roper (1988, Oxford), pág. 10.


Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Fonts[modifica | modifica el codi]

  • Cèsar, Gai Juli & autors del Corpus Cesarià. Guerra Civil; Guerra Alexandrina; Guerra d'Àfrica; Guerra d'Hispània. 2005. Madrid: Editorial Gredos. ISBN 978-84-249-2781-3. 
  • ——. Guerra Civil. Obra completa. Traducció a càrrec de J. Calonge, 2 volums, bilingüe llatí-espanyol. Madrid: Editorial Gredos. 
  1. Volum I: Llibre I–II. 2ª edició, 1994. ISBN 978-84-249-3530-6. 
  2. Volum II: Llibre III. 2ª edició, 1989. ISBN 978-84-249-3531-3. 
  1. Volum I: Llibres I–III. 1992 [1ª edició, 2ª impressió]. ISBN 978-84-249-1492-9. 
  2. Volum II: Llibres IV–VIII. 1992 [1ª edició, 2ª impressió]. ISBN 978-84-249-1494-3. 

Obres modernes[modifica | modifica el codi]

  • Fuller, J. E. C.. Batallas decisivas del mundo occidental y su influencia en la historia. Barcelona, Luis de Caralt, 1963. 
  • Guglielmo, Ferrero. Grandeza y decadencia de Roma. Còrdova, Edicions Siglo Veinte, 1952. 
  • Holland, Tom. Rubicón. Auge y caída de la República Romana. 
  • Kinder y Hilgman. Atlas histórico mundial. Madrid. Edicions Istmo, 1972. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Segona guerra civil romana