Segona revolució industrial

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La segona revolució industrial correspon a l'època entre el 1870 i 1914. A partir del darrer terç del segle XIX, a ritmes molt diferents, el capitalisme es va expandir i consolidar a Europa, als Estats Units d'Amèrica, al Canadà i al Japó. Sota l'efecte de nous progressos tecnològics, de modificacions en les formes d'organitzar el treball i a les noves possibilitats de finançament, la indústria creix fortament i diversifica les seves produccions; fets que van transformar la vida econòmica i van permetre, en el marc d'un mercat mundial, una producció en massa,[1] donant peu a l'era de la màquina.

L'avanç industrial[modifica | modifica el codi]

Els invents de la segona meitat del segle XIX van ser fruit d'una cooperació més intensa entre la investigació científica i la indústria. Es va perfeccionar, progressivament, el funcionament de les màquines de vapor alimentades amb carbó i es va millorar la producció siderúrgica. Però la segona revolució industrial va néixer de la utilització de noves fonts d'energia: l'electricitat i el petroli. El darrer pilar bàsic de les transformacions tècniques de la darreria del segle XIX va ser el sector químic. El procediment Solvay de 1863 va fer possible la fabricació massiva de sosa i, amb això, el desenvolupament de les indústries del sabó i del vidre. La investigació en l'àmbit químic va permetre noves aplicacions industrials en colorants, perfums, explosius, medicines... fins a centenars de nous articles.

Pel que fa a l'organització del treball es produeixen canvis significatius: el treball s'automatitza seguint els criteris del taylorisme, que suposava l'eliminació dels gestos considerats inútils i del fordisme[2] que implicava implantació del treball en cadena. Alhora les grans empreses creixien i concentraven un nombre creixent d'obrers.

El creixement industrial exigí la mobilització d'enormes capitals i transformacions financeres i monetàries. Així, l'or es va convertir en el patró del sistema monetari. Però l'increment de la massa monetària es va produir, sobretot, pel desenvolupament dels bitllets de banc, emesos per un banc central a cada Estat, en proporció a les seves reserves en metall i convertibles en or, i l'aparició dels xecs o talons, que van permetre una major mobilitat de capitals.

Apareixen bancs de negocis que treballen amb capitals propis, inverteixen en la indústria i, finalment, l'acaben controlant, car depenia dels seus crèdits. La fusió entre el capital industrial i el bancari va donar pas a un nou tipus de capitalisme; el capitalisme financer o monopolista. La lliure competència entre capitalista va cedint el pas al predomini dels grans grups financers. D'una etapa de competència passa a una de concentració. Apareixen grans corporacions que controlen sectors importants de la producció o de la distribució com el trust, el càrtel, el monopoli i el holding.

Finalment, les grans empreses, de titularitat individual o familiar, es transformen en societats anònimes, on el poder pertany als principals accionistes, i els accionistes majoritaris constitueixen els consells d'administració.

Conseqüències polítiques i socials[modifica | modifica el codi]

Els avenços industrials van plantejar nous problemes: el repartiment del món, amb la fita de repartir-se els mercats, les fonts de primeres matèries i les zones d'inversió de capitals. Aquesta cursa per la conquesta i el domini del món van donar pas al primer gran conflicte bèl·lic del segle XX: la Primera Guerra Mundial.

Per altra banda, els avenços mèdics i sanitaris van fer que la població europea es dupliqués al llarg del segle (de 200 a 400 milions d'habitants). Però, sobretot, va sorgir una nova civilització urbana i industrial: les ciutats creixien, alhora que apareixia una nova classe mitjana, formada per comerciants, funcionaris professionals i treballadors dels sectors de serveis (bancs, finances, transports, oficines). L'estructura urbana adquiria un nou aspecte gràcies als tramvies, als ferrocarrils subterranis i als grans edificis.

El treball al camp va deixar de ser l'activitat econòmica primordial dels éssers humans europeus. El treball es va especialitzar i es va mecanitzar, i molts pagesos van iniciar l'èxode del camp a la ciutat, Amèrica o altres continents. L'agricultura es va internacionalitar; i la generalització dels intercanvis i de l'explotació de noves àrees del món va permetre més recursos i una baixada generalitzada dels preus.

Els canvis demogràfics i agrícoles van ser la causa, al mateix temps que en patien també les conseqüències, de les transformacíons en els sectors industrials i en el tipus de capitalisme.

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Segona revolució industrial Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. «Els anys elèctrics: segona revolució industrial, electricitat, petroli, immigració, societat de masses». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Juliol 2013].
  2. Fou en les fàbriques d'automòbils Ford, a principis del segle XX, on s'implantà per primera vegada el treball en cadena.