Semiòtica

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Semiòtica i semiologia és l'estudi dels sistemes de signes, especialment en relació al llenguatge però amb conseqüències en altres àrees de les ciències socials on les qüestions d'interpretació són de gran importància.

Les teories que apliquem al disseny gràfic i a la comunicació visual procedeixen de l'estudi de la ciència, coneguda com a semiologia a Europa i semiòtica als Estats Units

La nova ciència va ser postulada a principis del segle XIX per Ferdinand de Saussure (1875-1913), un professor suís de lingüística. Els principis fonamentals actuals de la semiòtica van ser escoltats pels alumnes de Saussure en un curs de lingüistes impartit a la Universitat de Ginebra entre 1906 i 1911. Saussure va morir el 1913 sense publicar les seves teories però els seus alumnes les publicaren el 1915 amb el títol de Curs de lingüística general.

Abans de Saussure els estudis del llenguatge s'ocupaven sobretot de l'ús històric de la llengua. En les etapes inicials la lingüística va intentar explicar els signes imaginant-los com descripcions d'una sèrie de gestos, accions i sensacions. Els lingüistes s'ocupaven de l'estructura del llenguatge sense tenir en compte la seva relació amb la ment.

Abans del curs a Ginebra, Saussure també es dedicava a l'estudi de la llengua. Però no n'estava satisfet, així que va canviar completament la forma d'enfocar la qüestió i va considerar la llengua com un sistema de signes. La seva teoria se centrava en el llenguatge i el seu model es basa en les paraules com a signes.

Per la mateixa època, un filòsof nord-americà Charles Sanders Peirce (1839-1914) estava realitzant un estudi paral·lel dels signes al qual va denominar semiòtica. Peirce va ser reconegut com a fundador de l'escola de semiòtica nord-americana. Es va preocupar de la manera en què donem sentit al món que ens envolta: per ell no totes les persones interpreten uns signes de la mateixa manera, ja que en depèn molt l'experiència cultural que la persona té sobre l'objecte a representar.

Segons Peirce la semiòtica és la que hauria d'incloure a les altres ciències que tracten dels signes en determinats camps d'ús o del coneixement. Aquest pensament és coherent amb el fet que la semiòtica es planteja com la ciència bàsica del funcionament del pensament, intentant respondre a l'interrogant de com l'ésser humà coneix el món que l'envolta, com ho interpreta i com crea coneixement i el transmet. Per això, la semiòtica ha arribat a ser plantejada com la ciència de les ciències rivalitzant amb l'epistemologia.

La gran diferència entre els dos estudis és que el de Saussure era exclusivament un estudi lingüístic, mostrava poc interès en el paper del lector en el procés. Per Peirce el lector tenia un paper fonamental.

Hi ha tres àrees principals dintre la semiòtica o semiologia: els signes, la forma com s'organitzen en sistemes i el context on apareixen.

Història[modifica | modifica el codi]

Encara que la semiòtica té arrels profundes en la filosofia occidental, va rebre la seva formulació recent a començament del segle XX amb el treball del lingüista suís Ferdinand de Saussure (18571913) i el filòsof americà Charles Sanders Peirce (18391914).

Saussure considera que la lingüística formaria part d'una ciència més general dels signes anomenada semiologia. Descriu el llenguatge com un sistema de significants (o patrons de so que poden ser representats com a paraules) i significats (o sels conceptes mentals o coses materials als quals els significants fan referència). El signe estaria format pel significant i el significat. Saussure va qüestionar les teories del llenguatge natural en afirmar que els signes no depenen de la cosa significada, sinó de la relació amb altres signes. En altres paraules: el sistema de signes és convencional i arbitrari i no està construït en cap relació natural entre el significant i el significat. Per tant, el llenguatge és estructurat per oposicions i relacions diferencials entre signes.

Aquesta perspectiva ha tingut un efecte profund en la lingüística i en altres àmbits d'anàlisi cultural com la mitologia o el folklore. Claude Lévi-Strauss va aplicar aquest principi de l'estructuralisme en l'explicació de l'organització social basant-se en oposicions organitzatives bàsiques com: cru i cuit, esquerra i dreta, exogàmia i endogàmia,... Yuri Lotman va expandir aquesta concepció afirmant que tot el que envolta a les persones és un signe susceptible de ser interpretat. Per això, segons ell, la realitat és una semiosfera.

La semiologia, per altra banda, va esdevenir un terme important en teoria cultural després del treball de Roland Barthes de les dècades dels 50 i els 60. Els seus Elements de Semiologia (1964) ofereixen un context teòric per la seva pràctica de decodificació del contingut dels signes culturals i la localització d'aquestes significacions dins d'estructures més àmplies del mite. Barthes fa servir els termes connotació i denotació per fer referència als nivells de significació manifests i latents. La seva versió de semiologia va influenciar un ampli ventall d'estudis culturals i de la comunicació durant la dècada dels anys 70 i 80.

Charles Sanders Peirce va inaugurar una línia d'investigació semiològica independent que emfatitzava una tercera posició: l'interpretant en el procés de significació. La introducció d'aquest element emfatitza com els sistemes de signes són mobilitzats en actes comunicatius, donant lloc a una tradició anglesa i americana de teories d'actes de parla. També va ser part d'un moviment filosòfic més general conegut com a pragmatisme. La teoria de la comunicació i el pragmatisme han estat de considerable importància en les ciències socials, especialment mitjançant la teoria de l'interaccionisme simbòlic.

Un dels semiòlegs més importants de l'actualitat és l'italià Umberto Eco amb les seves teories sobre interpretació i el signe.

Dins de la semiòtica podem trobar diverses ramificacions, entre aquestes, la semiòtica visual i més concretament la semiòtica fotogràfica, la semiòtica cultural i literària, la semiòtica estètica, la urbana i la biosemiòtica entre altres.

Formació del significat[modifica | modifica el codi]

Tot acte de comunicació es pot descriure com conjunt de signes produïts per un emissor i interpretats per un receptor.

La comunicació verbal i la comunicació no verbal han tingut una gran importància en el desenvolupament de la semiòtica, ja que l'estudi dels signes sempre ha anat relacionat amb el concepte de comunicació.

A la nostra vida diària constantment estem realitzant una activitat comunicativa però aquests fets tan quotidians no van ser analitzats fins als anys cinquanta. Avui dia podem afirmar que aquest procés tan comú i familiar és extraordinàriament complex.

Categories[modifica | modifica el codi]

Charles Sanders Peirce va definir tres categories de significats,[cal citació]

La icona és qualsevol cosa que s'assembli físicament a allò que representa. Per exemple, una fotografia es podria considerar un signe icònic. També hi ha sons com les paraules onomatopeiques «zas» o «guau» que es podrien onsiderar llenguatge icònic.

Índex. Hi ha una relació directa entre el signe i l'objecte. Per exemple, el fum es pot considerar un índex del foc. Un altre exemple són els senyals de trànsit, ja que tenen una relació directa amb la realitat del lloc on estan emplaçats.

Símbol. Perquè un símbol sigui reconegut depèn de la persona que ha hagut d'aprendre la relació entre el signe i el seu significat. El símbol no té una relació lògica entre el signe i el seu significat. Les lletres de l'alfabet també són símbols.

Qualsevol dels tres termes emprats poden funcionar en conjunt. És a dir, un objecte pot ser una icona, també un índex i a la mateixa vegada un símbol. Un exemple quotidià és el pas de zebra que es pot considerar una icona perquè el seu aspecte és similar a allò que representa, un símbol, ja que forma part d'un sistema de signes estandarditzat i un índex perquè està situat a prop d'aquest tipus de pas de vianants.

Semiosi[modifica | modifica el codi]

Per Peirce[cal citació] aquesta paraula és l'acte de significar, forma part del procés entre el signe i el lector del signe. El context cultural del lector i la seva experiència tindran un gran pes a l'hora d'interpretar el signe. En moltes cultures el color negre és utilitzat per a expressar dol; en canvi, en la cultura xina el símbol que representa el dol és el color blanc.

Valor[modifica | modifica el codi]

Per Saussure el que determina el significat d'un signe es diu “valor”.[cal citació] Saussure va emprar un terme propi per designar la transferència de significat: significació. Els significats són elements creats per la nostra societat, formen part del nostre sistema de comunicació i el significat no procedeix de la relació del signe amb la realitat sinó de la relació entre el signe i els altres signes que l'envolten. Saussure descriu el llenguatge com un full de paper amb una cara ocupada pel pensament i l'altra amb el so on cap dels dos conceptes es poden separar de l'altre.

Sintagma[modifica | modifica el codi]

Un sintagma és el conjunt de paraules que tenen una estructura interna i que marquen les parts en què es pot dividir una oració. Es tracta d'un conjunt de signes organitzats en una seqüència lineal i que compleixen una funció sintàctica. Cadascun dels signes que la componen tenen una relació sintagmàtica amb el signe precedent i amb el següent.

Paradigma[modifica | modifica el codi]

El paradigma té dues característiques:

1. Les unitats del conjunt tenen coses en comú i a la vegada es diferencien de manera òbvia de les altres que formen el conjunt. Si agafem com a exemple les lletres de l'alfabet comprovem que totes formen part d'un paradigma que reconeixem com a part d'un conjunt. Així, la lletra a és part del paradigma de l'alfabet però “5” o “+” no formen part d'aquest paradigma. Si a la paraula casa li canviem la a per la o canviem per complet el significat de la paraula.

2. La forma en què utilitzem el llenguatge crea un conjunt de paradigmes com són el llenguatge legal, el tecnològic o el col·loquial. La manera en què unim una peça de vestir a un altre és una elecció realitzada a partir d'un conjunt de possibilitats que componen un paradigma de vestuari. També el fet de triar un cotxe o objectes per decorar la nostra llar es fan sobre un conjunt de paradigmes.

Signes lingüístics[modifica | modifica el codi]

Segons Ferdinand de Saussure la llengua està construïda per fonemes. Els fonemes són els sons que combinem per construir les paraules. Aquests sons es poden considerar llenguatge quan formen un sistema de signes el qual la seva finalitat és la comunicació.

La paraula casa està composta per quatre fonemes que es poden representar amb lletres. Aquesta paraula representa una imatge mental del significat. La lletra c només representa un so però conjuntament amb la resta de lletres representa un objecte. La paraula casa seria el significant i l'objecte que representa el significat.

Si aquesta mateixa paraula es tradueix a l'anglès la reunió de fonemes que produeix el significat és diferent. Ni els sons ni la seva forma escrita tenen cap relació amb l'objecte en si.

De la mateixa manera que la lletra j no té relació amb el so al qual l'associem, les paraules tampoc tenen relació directa amb l'objecte o concepte que signifiquen. Per exemple, la paraula pistola no dispara així com la paraula cotxe no té moviment. Aquesta diferència entre significant (paraula) i significat (concepte o objecte) es deu a l'arbitrarietat del llenguatge. Hi ha algunes excepcions com poden ser les paraules onomatopeiques en les quals el so imita l'acció o un soroll, com per exemple “bang bang” o “zas”. Saussure declara que la llengua no és només un conjunt de nombres seleccionats a l'atzar, ja que no podem reemplaçar el nom d'un objecte en un idioma pel seu nom en un altre idioma.

Lectura del signe[modifica | modifica el codi]

A Europa va ser Roland Barthes qui va continuar el debat teòric i va desenvolupar les idees de Saussure als anys seixanta del qual n'era seguidor. Per Barthes la ciència dels signes abasta molt més que la construcció de les paraules i les seves representacions. La semiologia comprèn tots els sistemes de signes qualssevol que siguin els seus continguts o límits. Imatges, sons, gestos i objectes són tots ells parts del sistema de signes que tenen significats semiòtics.

Barthes observa que el lector té una part molt important en el procés de llegir el significat. Per Barthes les seves idees es basen en dos nivells diferents de significació: denotació i connotació.

Denotació és el que es representa. E.g: Una fotografia d'algú representa aquella persona.

Connotació és com es representa, E.g. Una fotografia d'una persona en blanc i negre pot representar nostàlgia, un enfocament suau pot representar un record i un primer pla del rostre de la persona pot representar les seves emocions.

Branques[modifica | modifica el codi]

Autors destacats de la semiòtica[modifica | modifica el codi]

Pàgines relacionades[modifica | modifica el codi]