Semiòtica

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Semiòtica i semiologia és l'estudi dels sistemes de signes, especialment en relació al llenguatge, però amb conseqüències en altres àrees de les ciències socials on les qüestions d'interpretació són de gran importància.

Les teories que apliquem al disseny gràfic i a la comunicació visual procedeixen del estudi de la ciència, coneguda com a semiologia a Europa i semiòtica a Estats Units

La nova ciència va ser postulada a principis del segle XIX per Ferdinand de Saussure (1875-1913), un professor suís de lingüística. Els principis fonamentals actuals de la semiòtica van ser escoltats pels alumnes de Saussure en un curs de lingüistes impartit a la Universitat de Ginebra entre 1906 i 1911. Saussure va morir el 1913 sense publicar les seves teories. Però els seus alumnes les publicaren el 1915 amb el títol de Curs de lingüística general.

Abans de Saussure els estudis del llenguatge s'ocupaven sobretot de l'ús històric de la llengua. En les etapes inicial la lingüística va intentar explicar els signes imaginant-los com descripcions d'una sèrie de gestos, accions i sensacions. Els lingüistes s'ocupaven de l'estructura del llenguatge sense tenir en compte la seva relació amb la ment.

Abans del curs a Ginebra Saussure també es dedicava a l'estudi de la llengua, però no estava satisfet, així que va canviar completament la forma d'enfocar la qüestió i va considerar la llengua com un sistema de signes, la seva teoria es centrava en el llenguatge i el seu model es basa en les paraules com a signes.

Per la mateixa època, un filòsof nord-americà Charles Sanders Peirce (1839-1914) estava realitzant un estudi paral·lel dels signes, al que va denominar semiòtica. Peirce va ser reconegut com a fundador de l'escola de semiòtica nord-americana. Peirce es va preocupar de la manera en que donam sentit al món que ens envolta. Per Peirce no totes les persones interpreten un signes de la mateixa manera depèn molt de l'experiència cultural que la persona té sobre l'objecte a representar.

Segons Peirce la semiòtica és la que hauria d'incloure a les altres ciències que tracten dels signes en determinats camps d'ús o del coneixement. Aquest pensament és coherent amb el fet que la semiòtica es planteja com la ciència bàsica del funcionament del pensament, intentant respondre a l'interrogant de com l'ésser humà coneix el món que ho envolta, com ho interpreta i com crea coneixement i ho transmet. Per això, la semiòtica ha arribat a ser plantejada com la ciència de les ciències rivalitzant amb l'epistemologia.

La gran diferència entre els dos estudis és que Saussure era exclusivament un estudi lingüístic, mostrava poc interès en el paper del lector en el procés. Per Peirce el lector tenia un paper fonamental.

Hi ha tres àrees principals dintre la semiòtica o semiologia: els signes, la forma com s'organitzen en sistemes i el context on apareixen.

Història[modifica | modifica el codi]

Encara que la semiòtica té arrels profundes en la filosofia occidental, va rebre la seva formulació recent a començament del segle XX, en el treball del lingüista suís Ferdinand de Saussure (18571913) i el filòsof americà Charles Sanders Peirce (18391914).

Saussure considera que la lingüística formaria part d'una ciència més general dels signes anomenada semiologia. Descriu el llenguatge com un sistema de significants (o patrons de so, que poden ser representats com a paraules) i significats (o els conceptes mentals o coses materials als que els significants fan referència). El signe estaria format del significant i el significat. Saussure va qüestionar les teories del llenguatge natural a l'afirmar que els signes no depenen de la cosa significada, sinó de la relació amb altres signes. En altres paraules, el sistema de signes és convencional i arbitrari en lloc d'estar arrelat en la relació natural entre llenguatge i cosa. El llenguatge és estructurat, per tant, per oposicions i relacions diferencials entre signes.

Aquesta perspectiva ha tingut un efecte profund en la lingüística i en altres àmbits d'anàlisi cultural com la mitologia o el folklore. Claude Lévi-Strauss va aplicar aquest principi de l'estructuralisme en l'explicació de l'organització social en base a oposicions organitzatives bàsiques com: cru i cuit, esquerra i dreta, exogàmia i endogàmia,... Yuri Lotman va expandir aquesta concepció, afirmant que tot el que envolta la persona és un signe susceptible de ser interpretat, per això per a ell la realitat és una semiosfera.

La semiologia, per altra banda, va esdevenir un terme important en teoria cultural després del treball de Roland Barthes de les dècades dels 50 i els 60. Els seus Elements de Semiologia (1964) ofereixen un context teòric per la seva pràctica de decodificació del contingut dels signes culturals i la localització d'aquestes significacions dins d'estructures més àmplies del mite. Barthes fa servir els termes connotació i denotació per fer referència als nivells de significació manifests i latents. La seva versió de semiologia va influenciar un ampli ventall d'estudis culturals i de la comunicació durant la dècada dels 70 i dels 80.

Charles Sanders Peirce va inaugurar una línia d'investigació semiològica independent que emfatitzava una tercera posició, l'interpretant, en el procés de significació. La introducció d'aquest element emfatitza com els sistemes de signes són mobilitzats en actes comunicatius, donant lloc a una tradició anglesa i americana de teories d'actes de parla. També va ser part d'un moviment filosòfic més general conegut com a pragmatisme. La teoria de la comunicació i el pragmatisme han estat de considerable importància en les ciències socials, especialment mitjançant la teoria de l'interaccionisme simbòlic.

Un dels semiòlegs més importants de l'actualitat és l'italià Umberto Eco amb les seves teories sobre interpretació i el signe.

Dins de la semiòtica podem trobar diverses ramificacions, entre aquestes, la semiòtica visual i més concretament la semiòtica fotogràfica, la semiòtica cultural i literària, la semiòtica estètica, la urbana i la biosemiòtica entre altres.

Formació del significat[modifica | modifica el codi]

Tot acte de comunicació es pot descriure com un signes produït per un emissor i interpretar per un receptor

La comunicació verbal i la comunicació no verbal, ha tingut una gran importància en el desenvolupament de la semiòtica, l'estudi dels signes sempre ha anat relacionat amb el concepte de comunicació.

En la nostra vida quotidiana constantment estam realitzant una activitat comunicativa, aquests fets tan comuns i quotidians fins als anys cinquanta no va ser analitzat, avui en dia podem afirmar que aquest procés tan comú i familiar es extraordinàriament complexa.

Categories[modifica | modifica el codi]

Charles Sanders Peirce va definir tres categories de significats,[cal citació]

La icona, qualsevol cosa que es sembli físicament a allò que representa, per exemple una fotografia es podria considerar un signe icònic, també hi ha sons icònics com les paraules onomatopeiques «zas» o «guau» es podrien considerar al llenguatge icònic.

Índex, hi ha una relació directa entre el signe i l'objecte, el fum es pot considerar un índex del foc, o els senyals de tràfic, ja que tenen una relació directa en la realitat del lloc on estan emplaçats.

Símbol, perquè un símbol sigui reconegut depèn de la persona que ha hagut de aprendre la relació entre el signe i el seu significat, el símbol no té una relació lògica entre el signe i el seu significat. Un exemple clar és el símbol de la creu roja o les lletres de l'alfabet també es considerarien símbols.

Qualsevol dels tres termes emprats poden funcionar en conjunt un objecte pot ser una icona, un índex i a la mateixa vegada un símbol. Un exemple clar seria un senyal de tràfic per exemple, el pas de vianants, es pot considerar un icona, ja que el seu aspecte es similar al que representa, un símbol, ja que forma part d'un sistema de signes estandarditzat i un índex perquè està situat prop d'un pas de vianant, per la seva situació.

Semiosi[modifica | modifica el codi]

Per Peirce[cal citació] aquesta paraula és l'acte de significar, forma part del procés entre el signe i el lector del signe. El lector por interpretar el signe segons el seu passat, educació, cultura i experiència tindrà un gran pes a l'hora d'interpretar el signe. Un exemple clar podria ser el color negre en la nostra cultura el negre s'utilitza per exemple com a símbol de dol però a altres cultures com la xinesa el símbol de dol és el blanc.

Valor[modifica | modifica el codi]

Per Saussure el que determina el significat d'un signe es diu “valor”.[cal citació] Saussure té un termini propi significació, per designar la transferència de significat. Els significats són elements creats per la nostra societat, formen part del nostre sistema de comunicació, el significat no procedeix de la relació del signe amb la realitat, si no de la relació entre el signe i els altres signes que el envolten. Saussure descriu el llenguatge com un full de paper amb una cara ocupada pel pensament i una altra amb el so, no podem tallar la cara del paper sense tallar al mateix temps el dors, el so i el pensament no poden separar-se.

Sintagma[modifica | modifica el codi]

Es tracta d'una col·lecció de signes organitzats en una seqüència lineal. Una frase és un sintagma, es considera una seqüència sintagmàtica son signes ordenats en la qual cada signe té una relació sintagmàtica amb el signe precedent i amb el següent. Les paraules també són sintagmes la paraula casa són signes ordenats linealment que formen la paraula casa.

Paradigma[modifica | modifica el codi]

Les dos característiques del paradigma són: les unitats del conjunt tenen coses en comú y que cada unitat es diferencia de manera òbvia de les altres que formen el conjunt. Si agafem com a exemple les lletres de l'alfabet totes formen part d'un paradigma que reconeixem com a part d'un conjunt, la lletra A es part del paradigma de l'alfabet però “5” o “+” no formen part d'aquest paradigma. Si utilitzem el sintagma casa i li canviem la “a” per la “o” del paradigma alfabet canviem per complet el significat de la paraula. La forma en la que utilitzem el llenguatge creen un conjunt de paradigmes como són el llenguatge legal, el tecnològic o de barriada. La manera en que unim una peça de vestir a un altre es una elecció realitzada a partir d'un conjunt de possibilitats que compongues un paradigma de vestuari, la manera en triar un cotxe o objectes per decorar la nostra casa es fan sobre un conjunt de paradigmes.

Signes lingüístics[modifica | modifica el codi]

Segons Ferdinand de Saussure la llegua està construïda per fonemes; els fonemes són els sons que combinem per construir les paraules. Aquestos sons domes es poden considerar com a llenguatge quan la seva finalitat es comunicar una idea i han de formar part d'un sistema de signes.

La paraula casa està composta per quatre fonemes que es poden representar amb lletres, i aquesta paraula representa una imatge mental del significat. La lletra c només representa un so però conjuntament amb la resta de lletres representa un objecte. La paraula casa seria el significant i l'objecte que representa el significat.

Si la paraula casa es tradueix a diferents idiomes per exemple a l'anglès home la reunió de fonemes que produeix el significat es diferent, ni els sons ni la seva forma escrita tenen cap relació amb l'objecte en si.

De la mateixa forma que la lletra j no té relació amb el so al qual associem totes les paraules que formen amb sons tampoc, la paraula pistola no dispara ni la paraula cotxe no es mou, aquesta diferència entre significat i forma rep en nom de dualitat. Hi ha algunes excepcions com poden ser les paraules onomatopeies que el so imita al que representa com per exemple “bang bang” o “zas”. Saussure declara que la llengua no es domes un conjunt de nombres seleccionats al atzar, no podem reemplaçar el nom d'un objecte en un idioma per el seu nom a un altre idioma.

Lectura del signe[modifica | modifica el codi]

A Europa va ser Roland Barthes, seguidor de Saussure, qui va continuar el debat teòric. En els anys seixanta Barthes va desenvolupar idees de Saussure, per Barthes les ciència dels signes avarca molt més que la construcció de les paraules i les seves representacions. La semiologia compren tots els sistemes de signes qualsevol que siguin els seus continguts o límits. Imatges, sons , gestes i objectes són tots ells parts del sistema de signes que tenen significats semiòtics.

Barthes observa que el lector té una part molt important en el procés de llegir el significat. Per Barthes les seves idees es basen en dos nivells diferent de significació: denotació y connotació.

Denotació, es el que representa, si realitzem una foto a un nen representa a un nen es igual qui hagi fet la fotografia si no com aquesta ha estat realitzada. Si fem moltes fotografies a nens totes elles molt diferents el seu significat es el mateix, representen a un nen.

Connotació, com es representa, la mateixa fotografia del nen pot representar coses diferents segons el com fem la fotografia,. Una imatge granulada y en blanc i negre pot representar nostàlgia, un enfoqui suau afegirà sentiment i un enquadrament de prop a la cara por representar emocions del nen.

Branques[modifica | modifica el codi]

Autors destacats de la semiòtica[modifica | modifica el codi]

Pàgines relacionades[modifica | modifica el codi]