Seminari Conciliar de Barcelona
  | |
| Dades | |
|---|---|
| Tipus | seminari |
| Religió | catolicisme |
| Història | |
| Creació | 20 novembre 1593 |
| Fundador | arquebisbat de Barcelona |
| Governança corporativa | |
| Seu |
|
| Gerent/director | Salvador Bacardit i Fígols (2020–) |
Localització geogràfica  | |
El Seminari Conciliar de Barcelona és una institució destinada a la formació de sacerdots, la seu de la qual es troba en un edifici del carrer de la Diputació a l'Antiga Esquerra de l'Eixample de Barcelona, en el qual també s'hi ubiquen la Facultat de Teologia de Catalunya, la Biblioteca Pública Episcopal de Barcelona, l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona, l'Ateneu Universitari Sant Pacià, i el Museu Geològic del Seminari de Barcelona.[1]
Història[modifica]
Arran del Concili de Trento, l'Església Catòlica va crear els seminaris a partir d'un decret de 15 de juliol del 1563,[2] que ordenava «que en cada diócesis se instituyera un Seminario para la conveniente formación de los aspirantes al sacerdocio».[3] En apliciació d'aquest decret, el bisbe de Barcelona Joan Dimas Lloris va crear el 19 de novembre de l'any 1593[4][5] el Seminari Conciliar de Barcelona en un primer edifici situat al carrer de Montalegre,[6] que no es es va inaugurar, però, fins al 13 de setembre del 1598.[7][8] Entre 1650 i 1735, restà tancat i sense activitat pròpia.[9]
El 7 d'abril del 1772[10] va ser traslladat a l'antic Col·legi de Cordelles, al costat de l'Església de Betlem, a la Rambla, fins a la Revolució del 1868,[11] quan fou confiscat per la Junta Revolucionària i s'hi instal·là un institut de Batxillerat. Després d'uns quants intents de cohabitació infructuosos, el 1877 es va prendre la decisió de traslladar el Seminari a una seu provisional, la Casa Magarola del carrer dels Tallers, on va romandre fins al febrer del 1882,[12] en què els seminaristes començaren a viure al nou edifici del carrer de la Diputació, malgrat que instal·lacions bàsiques com per exemple l'església (que no es va cobrir fins al 1885) encara no s'havien acabat.[13] La inauguració oficial es produí el 4 de desembre del 1904.[4]
Durant la Setmana Tràgica (1909), el Seminari fou assaltat i incendiat parcialment. El 22 d'octubre del 1916 es va inaugurar el Museu Diocesà de Barcelona a la planta baixa del Seminari Conciliar, amb més de 600 obres que havien quedat fora de culte.[14]
Durant la guerra civil espanyola (1936-1939), l'edifici fou saquejat,[15] i el rector José María Peris Polo, així com diversos professors i seminaristes, sofriren el martiri.[4] Després del conflicte, l'edifici fou ràpidament restaurat i els seminaristes hi retornaren. S'havien perdut un bon nombre d'objectes d'art del museu,[14] però se'n van salvar els suficients per a permetre'n la reobertura el 30 de maig del 1960, el qual seria posteriorment traslladat a la Pia Almoina de Barcelona, on obrí les portes l'any 1991.[14] El 6 de juny del 1969, set sacerdots catalans: Esquirol, Sánchez, Fornáriz, Vilaró, Calders, Boronat i un caputxí van iniciar una vaga de fam a l'infermeria del Seminari, en suport a l'acció dels sacerdots bascos que van iniciar una vaga de fam el 30 de maig d'aquell mateix a les oficines del Bisbat de Bilbao, i van fer públic el document El sentit d'un gest.[16]
A partir del 1970, els seminaristes anaren a viure a residències de diferents indrets de Barcelona, quedant només les institucions acadèmiques a l'edifici del carrer de la Diputació. El 1999, s'hi instal·laren de nou la comunitat de seminaristes i professors, distribuïts en tres residències.[4]
El 2014, el cardenal arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, anuncià que la nova Facultat Antoni Gaudí s'ubicaria al mateix edifici.[17]
Rectorologi[modifica]
Bibliografia[modifica]
- Un Seminario mártir notas biográficas e históricas: el Seminario Conciliar de Barcelona durante el período rojo (en castellà). Barcelona: Seminario Conciliar, 1940. OCLC 807823122.
- IV Campaña pro-seminario 194 : amado diocesano: te pedimos para nuestros dos seminarios ... (en castellà). Barcelona: Obispado de Barcelona, 1943. OCLC 1078154658.
- Corbera Palau, Joan «La llarga història de l’Institut Ravellat-Pla». EL POU, publicació del Grup d’Estudis de la Vall d’Horta i la Muntanya Pelada, 6, 2016, pàg. 53-63.
- Palau i Térmens, Antoni. Estatutos del Seminario Conciliar de la ciudad de Barcelona: bajo la invocación de Nuestra Señora de Monte-Alegre (en castellà). Barcelona: Imprenta de Pablo Riera, 1858. OCLC 961223773.
- Reig i Casanova, Enric. Reglamento del Seminario Conciliar de Barcelona: Bajo la advocación de Ntra. Sra. de Monte-alegre (en castellà). Barcelona: Eugenio Subirana, 1917. OCLC 1043420433.
- Subirà i Blasi, Enric. El Seminari de Barcelona (1593-1917): Aportació per a una anàlisi de la influència de la formació del clergat en el desenvolupament del pensament catòlic a Catalunya. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1993. ISBN 84-7826-470-1.
- Valladares y Mesía, Gavino de. Constituciones del Seminario Episcopal de Barcelona (en castellà). Barcelona: por Francisco Suriá y Burgada, 1784. OCLC 806437394.
- Zaugner Espinosa, Sergi «La Recepció del Concili de Trento a Barcelona. Efectes primerencs sobre la música». Miscel·lània litúrgica catalana, 21, 2013, pàg. 285-306.
Referències[modifica]
- ↑ http://enti.cat/
- ↑ Corbera Palau, 2016, p. 53.
- ↑ Un Seminario mártir : notas biográficas e históricas, el Seminario Conciliar de Barcelona durante el período rojo (en castellà). Barcelona: Seminario Conciliar, 1940, p. 14.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 «Seminari Conciliar de Barcelona. Història». Arxivat de l'original el 2010-05-31. [Consulta: 24 setembre 2010].
- ↑ Valladares y Mesía, Gavino de. Constituciones del Seminario Episcopal de Barcelona (en castellà). Barcelona: por Francisco Suriá y Burgada, 1784, p. 2.
- ↑ Zaugner Espinosa, 2013, p. 300.
- ↑ Subirà i Blasi, 1993, p. 29
- ↑ «Història de la Casa de la Caritat». Diputació de Barcelona. [Consulta: 17 gener 2024].
- ↑ Subirà i Blasi, 1993.
- ↑ Subirà i Blasi, 1993, p. 48.
- ↑ Molet i Petit, Joan. «El Seminari Conciliar de Barcelona i els mètodes de composició arquitectònica del segle XIX». A: Elias Rogent i Barcelona: arquitectura, patrimoni i restauració. Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona, 2019, p. 105. ISBN 9788491681496.
- ↑ Artigues i Vidal, Jaume; Mas i Palahí, Francesc. El model de casa fàbrica als inicis de la industrialització. Registre de fàbriques de Ciutat Vella de Barcelona 1738-1807 / 1808-1856. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2019, p. 268. ISBN 9788491562160. Arxivat 2022-06-15 a Wayback Machine.
- ↑ Molet i Petit, 2019, p. 113.
- ↑ 14,0 14,1 14,2 «Història del Museu Diocesà de Barcelona». Arxivat de l'original el 2011-07-22.
- ↑ Barcelona, posa't guapa: crònica d'una transformació. Barcelona: Lunwerg Editores, 2003, p. 26. ISBN 847782973X.
- ↑ «Sacerdots bascos i catalans fan la vaga de fam». Combat per la coordinació de les forces polítiques de Catalunya, 1, juny 1969, pàg. 6. Arxivat de l'original el 2021-05-25.
- ↑ ACN «L'Arquebisbat de Barcelona impulsa la Facultat Antoni Gaudí d'Història de l'Església, Arqueologia i Arts Cristianes». Vilaweb.
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Seminari Conciliar de Barcelona |