Semiramide

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Semíramis
Semiramis-Regina.png
La reina Semiramis en una il·lustració del segle XVIII
Títol original: Semiramide
Llengua original: italià
Gènere: melodramma tragico
Música: Gioacchino Rossini
Llibret: Gaetano Rossi
Font literària: Tragédie de Sémiramis de Voltaire
Actes: dos
Estrena: 3 de febrer de 1823
Teatre: Teatro la Fenice de Venècia
Estrena a Catalunya: 17 de maig de 1826, Teatre de la Santa Creu (Barcelona) (estrena a Espanya)
Estrena al Liceu: 20 d'abril de 1854

Semiramide és una òpera en dos actes de Gioacchino Rossini, amb llibret de Gaetano Rossi, basat en la Tragédie de Sémiramis de Voltaire (1748). S'estrenà al Teatro la Fenice de Venècia el 20 d'abril de 1823, sense entusiasmar.[1] A Catalunya es va estrenar al Teatre de la Santa Creu de Barcelona el 17 de maig de 1826.[2]

És una de les òperes de Rossini que més reptes vocals planteja. Alhora, és un exemple clar del belcantisme d'una impecable factura orquestral i vocal. És l'òpera de l'adéu a Itàlia de Rossini com a conseqüència de la tíbia acollida que els venecians van dispensar a aquesta obra que potser sigui la més completa del catàleg rossinià i la que més demostra la naturalesa dramàtica del seu autor.[3]

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Rossini va optar per la mateixa fórmula del Tancredi que li havia fet guanyar al mateix teatre un èxit molt notable: el mateix llibretista -Gaetano Rossi-, la mateixa base literària -una tragèdia neoclàssica de Voltaire- i una mateixa fórmula musical, la de l'òpera seriosa amb una rígida estructura, les àries da capo, els severs arguments basats en la història antiga i el canto fiorito.[1]

És curiós que el llibretista Rossi anés a buscar a Voltaire com a font de la seva modesta creació, tenint en compte el precedent molt més obvi de la Semiramide de Metastasio. La qual cosa demostra que si bé Rossini i els seus col·laboradors havien abraçat definitivament el conservadorisme musical, no ho van fer pas en l'aspecte teatral. La història de Voltaire ens parla de l'evolució posterior del personatge de Semiramis, reina de Babilònia, que ha matat al seu espòs, el rei Nino, amb l'ajuda del malvat Assur. Però la moda dels finals feliços va fer que s'eliminés la mort (accidental) de la reina, implícitament perdonada dels seus crims, que en aquesta versió edulcorada de Voltaire queden reduïts a un de sol.[2]

Rossini la va escriure després de la seva estada a Viena, encara afectat pel moviment romàntic que acabava de conèixer a través de El caçador furtiu. Aquest descobriment va produir el trontoll dels conceptes clàssics de Rossini. La influència del món fantàstic de l'òpera de Weber va determinar el gir rossinià cap a plantejaments romàntics de llegenda, advertibles a Semiramide per exemple quan l'esperit de Nino -assassinat per la seva esposa Semiramide- adquireix valor escènic i produeix un sentit de la dramatúrgia, que tot i que queden ocults per moltes pàgines de bravura vocal, hi ha en els passatges evocadors de l'assassinat. L'obertura, amb els seus temes utilitzats en precisos moments escènics, és un exemple del nou estil.[3]

Representacions[modifica | modifica el codi]

Després de 1895, Semiramide va passar a l'oblit quasi general, encara que fou representada de nou en el Maggio Musicale Fiorentino del 1940. L'enregistrament fet per Marilyn Horne i Joan Sutherland el 1966, fou decisiu per recuperar el prestigi rossinià, que va quedar coronat per les representacions de Montserrat Caballé, Horne i Samuel Ramey en el Festival d'Ais de Provença del 1980.[4]

Repartiment estrena[modifica | modifica el codi]

Rol Veu Elenc de l'estrena el 3 de febrer de 1823
(Director: Antonio Cammerra)
Semiramide, Reina de Babilònia, vídua del rei Nino soprano de coloratura Isabella Colbran
Arsace, Fill de Semiramide contralto Rosa Mariani
Assur, Cap de la guàrdia de Semiramide baix Filippo Galli
Idreno, príncep indi tenor John Sinclair
Oroe, Gran sacerdot del temple de Baal baix Luciano Mariani
Azema, Princesa, filla de Semiramide soprano Matilde Spagna
Mitrane, Capità de la guàrdia de Semiramide tenor Gaetano Rambaldi
Fantasma de Nino baix Natale Ciolli

Recepció[modifica | modifica el codi]

Però el resultat no va ser ben bé el mateix i Rossini va decidir instal·lar-se a París, per la qual cosa va ser la seva darrera òpera italiana i també la darrera seriosa. Malgrat que el cant florit de Semiramide, que no sobreposa la ornamentació a la melodia sinó que la converteix en una densa i extensa substància melòdica, el gènere de l'òpera seriosa agonitzava i aquest va ser el seu cant del cigne. Stendhal deia a propòsit dels llibrets seriosos: "Rossini era el primer de burlar-se'n, però quan ja havia acabat de riure deia: 'E pero, in due anni questo si cantera da Barcelona a Pietroburgo'". Al teatre de la Santa Creu va trigar només tres anys a estrenar-se.[1]

Un altre motiu pel qual Rossini va decidir posar fi al seu període italià de creació va ser la decepció pel poc èxit que en la interpretació va obtenir la seva esposa, la contralt Isabella Colbran per a la qual va ser escrita la part de Semiramide. Tretze anys de treball i gairebé quaranta òperes, amb almenys deu d'elles obres mestres, quedaven enrere en el camí a Paris, on el mestre va viure fins a la seva mort.[3]

Si es vol justificar el desdeny de Venècia per Semiramide, pot considerar-se la novetat que va suposar la seva estructura. D'una banda, Rossini va acabar amb la llibertat dels cantants en l'ornamentació de les àries escrivint des de llavors el mateix compositor els ornaments, i per una altra l'aparició dels símptomes més clars de l'evolució rossiniana cap a l'òpera dramàtica, que desenvoluparà en les composicions escrites durant la seva residència a la capital de França i que li van proporcionar celebritat com a compositor dramàtic. En realitat les temptatives d'aquesta evolució s'havien produït ja amb Tancredi, Otello i La donna del lago, tot i que es van manifestar al mateix temps que Rossini perfeccionava l'òpera còmica heretada.[3]

Argument[modifica | modifica el codi]

Semiramide, reina de Babilònia, conspira amb el príncep Assur per matar el rei Nino, el seu marit, i així poder accedir ella al poder. Després del regicidi desapareix Ninia, fill de tots dos i confiat a Fárdate, germà del rei. Tots el donen per mort. En el temple de Baal té lloc una cerimònia per nomenar el successor de Nino. Oroe, gran sacerdot, sap, per mitjà dels déus, qui és l'assassí que va enverinar al rei. Al temple entren els babilonis i els indis. El rei, Idreno, està enamorat d'Azema, filla de Semiramide, i aspira per això al tron. Tanmateix, Assur, comandant dels sàtrapes, està convençut de ser ell.

Però apareix Arsace, militar que porta molt de temps lluitant fora de Babilònia. Quan Semiramide dirà el nom del successor, un raig apaga el foc etern amb la por dels presents. Arsace també està enamorat d'Azema, però Semiramide decideix que sigui ell el successor del rei i casar-se amb ell. Concedeix la mà d'Azema a Idreno. Quan explica en el temple la seva decisió, es torna a apagar el foc etern i apareix l'ombra de Nino, que reclama un sacrifici per aplacar la seva còlera.

Mentre Semiramide i Assur discuteixen per la pretensió d'aquest de ser el rei. Oroe li diu a Arsace qui és en realitat: el jove Arsace és en realitat Ninia, el fill de Semiramide i Nino, i ha de venjar al seu pare. Decideix matar Assur però perdonar la seva mare, pensant que el seu pare s'aplacarà amb aquest sacrifici. L'hi explica a la seva mare, qui desesperada li demana perdó. Arsace baixa al mausoleu del seu pare per dur a terme la seva venjança. Allà l'espera apostat Assur. Assabentada Semiramide, baixa també per defensar el seu fill, però aquest, en la foscor, la mata pensant que era Assur. En adonar-se del que ha fet tracta de suïcidar-se però Oroe l'hi impedeix. Assur és condemnat a mort i Ninia nomenat rei d'Assíria .

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 Pla, Ramon. «Rossini. El cant del cigne de l'òpera seriosa». La Vanguardia, 18 de novembre de 2005.
  2. 2,0 2,1 ALIER, Roger. Guia Universal de la ópera. Barcelona, 2007, Ediciones Robinbook. ISBN 978-84-96924-03-1
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 Arnau, Joan. «Gran Teatre del Liceu : "Semiramide", de Rossini, en versió de concert.». La Vanguardia, 28 de desembre de 1985.
  4. (castellà) ALIER, Roger. Guia universal de la ópera. Barcelona, 2007, Ediciones Robinbook. ISBN 978-84-96924-03-1

Vegeu també[modifica | modifica el codi]