Senglar

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Senglar
Zwijntje.JPG

Black Paw.svg Accediu al Portal:Mamífers

Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Mammalia
Clade: Artiodactyla
Família: Suidae
Gènere: Sus
Espècie: S. scrofa
Nom binomial
Sus scrofa
Linnaeus, 1758
Distribució del senglar
Distribució del senglar
Subespècies

Sus scrofa castilianus
S. scrofa baeticus
S. scrofa scrofa
S. scrofa meridionalis
S. scrofa majori
S. scrofa attila
S. scrofa ussuricus
S. scrofa cristatus
S. scrofa vittatus
S. scrofa taivanus

El senglar, porc senglar o porc fer (Sus scrofa) és un mamífer artiodàctil present a Europa, encara que també hi ha subespècies a Amèrica, Àfrica i Àsia. És de mida mitjana, amb un cap gros i allargat, amb ulls molt petits. El coll és gruixut i les potes són molt curtes, les del davant més llargues que les del darrere, a diferència del porc domèstic, que té més desenvolupada la part posterior del cos. En les representacions catòliques de l'edat mitjana, el senglar encarnava valors negatius.[1]

Subespècies[modifica | modifica el codi]

Sus scrofa cristatus en un parc nacional de Tamil Nadu
Dibuix d'un esquelet de senglar
  • Sus scrofa castilianus, a la major part de la península Ibèrica, incloent-hi Catalunya i el País Valencià (no hi ha senglars a les Balears).[2] Té el pelatge format per cerres i borra. Té un major dimensió corporal i un pelatge més clar i espès.
  • Sus scrofa baeticus, a Andalusia i el sud de la península Ibèrica.[2] Té solament cerres, és més petit que l'anterior, amb menys pèl i més negre.
  • Sus scrofa scrofa, la subespècie més comuna i estesa, la seva distribució original va de França fins a la part europea de Rússia; ha sigut introduïda a Suècia, Noruega, Estats Units, Argentina i Canadà.[3]
  • Sus scrofa meridionalis: una subespècie petita pròpia de Sardenya.
  • Sus scrofa majori; subespècie de petita grandària, però amb un crani més alt i ample, és pròpia d'Itàlia central i meridional, des que, el 1950, es va introduir S. s. scrofa.
  • Sus scrofa attila: una subespècie molt gran que habita Romania, Hongria, Transsilvània, i al Caucas fins al Mar Caspi, se suposa que el senglar d'Ucraïna, Turquia i de l'Iran pertany a aquesta subespècie.
  • Sus scrofa ussuricus: subespècie pròpia del nord de l'Àsia i del Japó.
  • Sus scrofa cristatus: subespècie de l'Àsia Menor i de l'Índia.
  • Sus scrofa vittatus: subespècie pròpia d'Indonèsia.
  • Sus scrofa taivanus: subespècie de Taiwan.

El porc domèstic és considerat amb freqüència una subespècie més: Sus scrofa domestica.

Morfometria[modifica | modifica el codi]

Subespècie de Taiwan
  • Longitud del cos: 120 cm
  • Longitud de la cua: 22 cm
  • Alçada fins a la creu: 65 cm
  • Pes: els mascles entre 70 i 90 kg (excepcionalment fins a 150), les femelles entre 40 i 65 kg.
Dibuix d'un crani de senglar

El senglar és un mamífer de mida mitjana amb un cap allargat i gros i d'ulls molt petits. El coll és ample i les potes molt curtes, això accentua la forma arrodonida de l'animal. És major l'alçada dels quarts davanters que els posteriors, a diferència del porc domèstic, que per selecció artificial ha desenvolupat més la part posterior del cos, on es localitzen les peces que arriben a un major preu al mercat de la carn.

El senglar compensa la seva poca visió amb un important desenvolupament de l'olfacte, que li permet detectar aliment, com ara tòfones o vegetals i animals sota terra, o fins i tot enemics a més de 100 metres de distància. L'oïda està també molt ben desenvolupada i pot captar sons imperceptibles per a nosaltres.

Els seus pèls són gruixuts i negres mesurant entre 10 i 13 mm a la creu i uns 16 mm a la punta de la cua. El color del pelatge és molt variable i va des de colors grisencs a negre fosc, passant per colors rogencs i marrons. Les potes i el contorn del musell són més negres que la resta del cos. La crinera que recorre el llom a partir del front, s'erissa en cas de còlera. La muda del pelatge ocorre entre maig i juny, encara que la femella amb cries muda més tard. A l'estiu els flocs són més curts.


Cries de senglar

Les cries neixen amb unes característiques ratlles longitudinals al llarg del cos, el que els ha donat el nom de ratllades o llistons. Posteriorment aquestes desapareixen al llarg dels primers mesos de vida i el seu pelatge s'enfosqueix, passant al vermell a l'any d'edat i al marró o negre en els exemplars adults.

Hàbitat[modifica | modifica el codi]

El senglar s'adapta a tot tipus d'hàbitats sempre que disposi d'una mínima cobertura i aliments, encara que prefereix els llocs amb una vegetació alta on poder-se camuflar i abundi l'aigua per a beure i rebolcar-se en el llot i fang. Els seus hàbitats predilectes són els alzinars i els massissos forestals caducifolis o mixtes, sobretot si estan poc visitats i el seu nivell inferior és ric en matolls, i plantes punxoses on pugui rebolcar-se en sec a recés del vent. Però també se'l troba a la màquia i maresmes, sense oblidar les àrees de cultiu, sempre que mantenguin una mínima cobertura arbòria o arbustiva on refugiar-se. En cas necessari, neda sense dificultats i durant molt de temps. Suporta fàcilment els rigors de l'hivern gràcies al seu pelatge i dura capa de pell; cosa que li permet residir a les zones altes i mitjanes de muntanyes durant l'hivern si disposa d'aliments.

Etologia[modifica | modifica el codi]

Petjades de senglar

El senglar és de comportament molt sociable, no és molt territorial, i es desplaça en grups matriarcals, normalment de tres a cinc animals formats per femelles i les seves cries, anomenades ratllades, llistons o raions, amb ratlles al pelatge, encara que de tant en tant es poden veure grups superiors als vint individus. La femella del senglar dominant és la de major edat i grandària. Els joves mascles d'un any, de color rogenc, viuen a la perifèria del grup. Exceptuant el període de zel, els mascles en edat reproductora són més aviat solitaris, tot i que els individus més grans solen anar acompanyats per un mascle més jove.

El senglar durant el dia és normalment sedentari, però durant la nit pot recórrer distàncies considerables, entre 2 i 14 km per nit, normalment al pas creuat o al trot lleuger (J. Reichholf, 1995), mentre que en les fugides pot practicar un viu galop, que no obstant això només pot mantenir durant un curt període.

Al bosc utilitza gairebé sempre els mateixos passatges per les seves corregudes, però en el cas de les femelles prenyades o amb cries, es tornen més sedentàries.

Durant el període de zel, de novembre a gener, el senglar mascle busca femelles receptives d'una manera tan activa que de vegades arriba a oblidar-se de la seva pròpia alimentació. Quan troba una manada comença expulsant als joves de l'any anterior. En cas necessari, lluita contra els seus rivals per conquistar a les femelles, generalment dos o tres, i a vegades fins a vuit.

Senglar prenent un bany de fang

Els banys de fang tenen un important paper en l'ecologia de l'espècie, considerant-se que tenen diverses funcions. Així asseguren la seva regulació tèrmica, en tant que el senglar no sua en tenir les glàndules sudorípares atrofiades. De la mateixa manera s'ha considerat que els banys de fang tenen un important paper en les relacions socials de l'espècie i fins i tot s'ha descrit un paper en la selecció sexual, de manera que si mentre a l'estiu usen els banys de fang tots els senglars, sense distincions de sexe ni edat, durant l'època de zel semblen reservades gairebé exclusivament als mascles adults, de manera que s'ha considerat que aquests banys poden estar lligats a la persistència de les olors corporals sobre un substrat estable com el que proporciona una capa de fang adherida al cos (fins i tot per perdre rastres amb els gossos de caça), sense oblidar les funcions de marca territorial, i sobretot sanitàries que tenen per a l'espècie els banys de fang.

El senglar a la cultura[modifica | modifica el codi]

El senglar té en moltes cultures indoeuropees un alt simbolisme pel seu lligam al bosc. Ocupava un paper central entre els gals, ja que la seva caça s'associava amb la lluita entre el món terrenal i el diví.[4] Aquest paper és recollit paròdicament en els còmics d'Astèrix, on Obèlix passa gran part del seu temps buscant-los o menjant-se'ls.

El senglar de Calidó és un dels monstres de la mitologia grega i la seva ferocitat pot estar a l'origen de la transformació en símbol negatiu pels cristians medievals. Gullinbursti és un senglar de la mitologia escandinava que participa parcialment d'aquestes connotacions

És un dels avatars de Vixnu i al Japó simbolitza la valentia. Amb el mateix sentit apareix com a símbol als escuts heràldics, ja des dels emblemes de les legions romanes.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Interpretació dels capitells romànics». Romànic Obert. [Consulta: 11 gener 2014].
  2. 2,0 2,1 RODRÍGUEZ, F. Cuadernos de campo: El Jabalí. Barcelona, 1978. Ed. Marín
  3. Scheggia, Massimo. La Bèstia nera: Caccia al Cinghiale fra Mite, Storia i Attualità, 1999, p. 201. ISBN 8825379048. 
  4. Chevalier. Diccionario de Símbolos. Herder, 2000. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Oliver, W. & Leus, K. (2008). Sus scrofa. En: UICN 2008. Llista Vermella d'Espècies Amenaçades UICN.
  • Lowe S., Browne M., Boudjelas S., De Poorter M. (2000). 100 de les Espècies Exòtiques Invasores més danyines del món. Una selecció del Global Invasive Species Database. Publicat pel Grup Especialista d'Espècies Invasores (GEEI), un grup especialista de la Comissió de Supervivència d'Espècies (CSE) de la Unió Mundial per la Naturalesa (UICN), 12pp. Primera edició, en anglès, treta juntament amb el número 12 de la revista Aliens, Desembre 2000. Versió traduïda i actualitzada: Novembre 2004.
  • Scheggi, Massimo (1999). La Bestia Nera: Caccia al Cinghiale fra Mito, Storia e Attualità. pàg. 201. ISBN 8825379048.
  • Wow, Taipei Zoo
  • Fernández-Llario, P. (1996). Ecología del jabalíes en Doñana: parámetros reproductivos e impacto ambiental. Tesis Doctoral, Universidad de Extremadura, Cáceres.

Fernández-Llario, P. (2005a). The sexual function of wallowing in male wild boar (Sus scrofa). J Ethol., 23: 9-14. Fernández-Llario, P. (2005b). Environmental correlates of nest site selection by wild boar Sus scrofa. Acta Theriol., 49: 383-392.

  • «Cocina patagónica: comidas típicas de la Patagonia». I Turística Patagonia.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]