Sense sostre

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Sense sostre a París.

La indigència o persones sense sostre són individus que no tenen llar pròpia per motius de pobresa, sigui per un estat d'indigència o per una catàstrofe natural sobtada. No inclou el nomadisme, l'okupació o fenòmens voluntaris.

Es calcula que el problema afecta a uns 100 milions de persones,[1] especialment a països subdesenvolupats o àrees urbanes, de les quals més de 30.000 són a Espanya.

El dret a l'habitatge és contemplat com a dret humà fonamental de segona generació, recollit entre altres a la Constitució espanyola. La matisació de tenir un habitatge digne ha estat el lema de moviments antiespeculatius a principis del segle XXI.

La indigència és un estat de pobresa absoluta en el qual l'individu és incapaç d'obtenir els mitjans mínims per procurar-se aliments diaris. La indigència perllongada acaba provocant el fenomen conegut com sense sostre, pel qual la persona perd casa seva per no poder mantenir-ne les despeses. Està associada a la mendicitat, ja que com no es tenen ingressos, usualment per manca de treball, es recorre a l'almoina o l'ajuda social per subsistir.

Història[modifica | modifica el codi]

Històricament la gent sense sostre es reunia a les ciutats, anomenats alguns cops com a pidolaires perquè vivien de l'almoina. Aquests pidolaires podien causar problemes d'ordre públic pel seu nombre o pels mitjans per demanar diners als vianants, de manera que van sorgir les primeres lleis reguladores que donaven permisos oficials per ser captaire o fixaven els llocs i els modes que podien ser emprats.[2] Aquestes ordenances constitueixen els primers documents on es menciona aquest fenomen com un problema social, encara que dins de la pobresa general.

A partir del segle XVI es va intentar dotar d'habitatge a aquestes persones per part de l'Estat. Al segle XIX van aparèixer les primeres organitzacions dedicades a ajudar a aquest col·lectiu de manera permanent, fet que continuaria durant el segle XX. Un exemple a Catalunya seria Arrels Fundació.

Vida dels sense sostre[modifica | modifica el codi]

Els sense sostre acostumen a presentar problemes de salut i addiccions, especialment a l'alcohol. Tot i que acostumen a ser persones que viuen soles, es poden agrupar temporalment a parcs o refugis per dormir. Els llaços familiars i socials previs, però, s'han perdut en el procés d'indigència.

Per intentar sortir de la seva situació, a vegades busquen una feina, sovint precària (a França es calcula que el 30% té treballs esporàdics).[3] La majoria dels sense sostre són homes[4] i gairebé la meitat té fills si bé no viu amb ells.

Causes[modifica | modifica el codi]

Diversos factors combinats poden convertir una persona en sense sostre:

  • Preu massa elevat de l'habitatge, que fa impossible que les famílies amb sous baixos hi puguin accedir
  • Atur sobtat dels mantenidors de la família.
  • immigració il·legal
  • desastres naturals que destrueixen la casa que serveix de refugi habitual
  • Guerres
  • Ser un nen de carrer, infància en alt risc

Indigència a la cultura[modifica | modifica el codi]

Els sense sostre apareixen per primer cop com a personatge rellevant a les novel·les del naturalisme. Abans eren personatges secundaris d'algunes obres literàries però no es tractava la seva situació de forma específica. El conte popular de La venedora de llumins és l'antecedent més clar d'aquest interès. L'obra teatral Els baixos fons de Maksim Gorki recull aquesta tradició.

Al cinema, la pel·lícula de Charlie Chaplin The little tramp (1914) presenta un heroi tràgic que manté la seva dignitat malgrat la seva situació d'indigència. Ken Loach va reprendre el tema a Cathy, come home (1966), que també esdevé tema central a La recerca de la felicitat, amb Will Smith. Els documentals s'han apropat al col·lectiu en diverses ocasions al llarg de tot el segle XX.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Capdevila, Gustavo, "HUMAN RIGHTS: More Than 100 Million Homeless Worldwide", IPS, Geneva.
  2. Marjorie Keniston McIntosh (1998). Controlling Misbehavior in England, 1370-1600. Cambridge University Press. ISBN 0-521-89404-2.
  3. Pour les sans-abri, l'hiver commence aujourd'hui, Tonino Serafini, Libération, 1er novembre 2004
  4. [enllaç sense format] http://www.ine.es/prensa/np398.pdf
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sense sostre