Senyera Reial

De Viquipèdia

(S'ha redirigit des de: Senyera de la Corona d'Aragó)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
 L'exactitud de la informació d'este article és discutida.
Si us plau, consulteu la pàgina de discussió al respecte.
Escut amb el Senyal Reial
Senyera Reial

La Senyera Reial, Senyera Reial del senyor Rei d'Aragón,[1] Senyal del Rei d'Aragó,[2] Estendard reial del Rei d'Aragó,[3] Bandera de la Casa reial d'Aragó,[4] Barres del comptat de Barchelona,[5] o Bandera de l'antic Principat de Catalunya,[6] fou el senyal privatiu i històric dels Reis d'Aragó i Comtes de Barcelona.

És un símbol vexil·lològic que es descriu de la següent manera: en camper d'or (groc) quatre pals de gules (roig). De la transposició horitzontal de la Senyera Reial dels Reis d'Aragó i Comtes de Barcelona en deriven actualment la Bandera d'Aragó, la Bandera de Catalunya, la Bandera del País Valencià i la Bandera de les Illes Balears.

La Senyera Reial dels Reis d'Aragó i Comtes de Barcelona ha estat, i encara és avui en dia, per qüestions que més enllà de la historiografia estricta tenen un rerafons polític i/o sentimental, objecte de debat i polèmica al respecte dels següents temes:

  • Denominació
  • Origen
  • Territorialitat

L'únic consens que existeix és que fou el senyal privatiu i històric dels Reis d'Aragó i Comtes de Barcelona, i gràcies a les seves conquestes militars, el seu senyal reial aconseguí un gran prestigi, tal com es descriu en la frase de l'almirall Roger de Llúria, en què afirmava que cap peix no gosaria alçar-se sobre la mar mediterrània, sinó portava en la seva cua un escut o un senyal del rei d'Aragó.

« Ne sol nom pens que galera ne altre vexell gos anar sobre mar, menys de guiatge del rey d'Arago; ne encara no solament galera, ne leny, mas no creu que nengun peix se gos alçar sobre mar, si o porta hun escut o senyal del rey d'Arago en la coha, per mostrar guiatge de aquell noble senyor, lo rey d'Arago e de Cecilia. [7]  »

—Frase de Roger de Llúria a la, Crònica de Bernat Desclot; cap CLXVI

Taula de continguts

[edita] Senyal familiar, dinàstic i privatiu

 
 Pere III d'Aragó
"el Gran"
 
 
 
 Constança
de Sicília
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 Frederic II de Sicília
"l'Almogàver"
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

El Senyal Reial dels Reis d'Aragó i Comtes de Barcelona era un senyal familiar, dinàstic, gentilici, propi i privat de la seva família, i per tant, no corresponia ni correspongué, inicialment, ni a cap regne, ni a cap comtat, ni a qualsevol altre territori. Tant sols aquells que estaven emparentats amb aquesta família el podien heretar i per tant, mostrar-lo en seu escut d'armes, manifestant d'aquesta manera que eren descendents dels Reis d'Aragó i Comtes de Barcelona.[8]

A tall d'exemple el següent arbre geneològic mostra aquest fet. Havent mort tots els legítims successors al Regne de Sicília, el rei Frederic II de Sicília "l'Almogàver" aconseguí, després de la llarga Guerra de Sicília que l'enfrontà a la Casa d'Anjou, fer-se coronar Rei de Sicília fent valdre els drets de la família de la seva mare, la reina Constança de Sicília. Tal com resumeix en el seu escut personal, Frederic II de Sicília era fill de la reina Constança de Sicília, de qui n'heretà els drets; però Frederic II de Sicília també era fill del rei Pere III d'Aragó "el Gran", raó per la qual incorporà els quatre pals al seu escut, tot i no ser, mai, ni Rei d'Aragó, ni Comte de Barcelona. El seu escut d'armes uneix els senyals identificatius de les seves dues famílies, la dels Reis d'Aragó i Comtes de Barcelona d'una banda, i la dels Reis de Sicília per l'altre.

[edita] Concessions reials a municipis, cofraries, ordes religioses i d'altres

El Senyal Reial dels Reis d'Aragó i Comtes de Barcelona també apareix en els escuts de diversos municipis, cofraries, ordes religioses, i altres tipus d'institucions. Novament, això no es deu al fet que aquests municipis i institucions estiguin situades en un regne, en un comtat, o en qualsevol altre territori. La raó es deu a que aquesta família, la dels Reis d'Aragó i Comtes de Barcelona, cedí a aquests municipis i institucions el Privilegi a lluir el seu Senyal Reial. [8]

Escut de Millau
(concedit el 1187)
Escut Mercedari
(concedit el 1256)
Escut de Barcelona
(concedit el 1345)
Escut de Perpinyà
(concedit el 1400)

[edita] Evidències històriques

[edita] Sepulcres de la catedral de Girona

Sepulcre de Ramon Berenguer II amb els escuts barrats posats pel rei Pere el Ceremoniós

El document més antic que es conserva són les tombes originals romàniques de la comtessa Ermessenda i del comte Ramon Berenguer II (†1082) a la Catedral de Girona[9], on hi ha pintades 17 franges grogues i vermelles que concorden plenament amb altres anàlisis de pigments vermells de la mateixa època[10]. Les pintures en forma preheràldica han d'ésser anteriors a l'època heràldica i al 1150, ja que si fossin posteriors les armes s'haguessin pintat en forma d'escut.[11]. Les tombes es trobaven a ambdós costats de l'escala de la galilea o vestíbul per on s'accedia al temple.[12] La galilea a principis del segle XII encara s'estava acabant d'enllestir i és molt probable que fos llavors quan es pintaren els sepulcres per diferenciar-los de la resta de tombes de la galilea. Aquest vestíbul havia de ser ample per poder superar amb l'escala els dos metres de desnivell que tenia amb la seu. Va ser enderrocat a principis del segle XVIII.[13] L'any 1385 es traslladaren els sepulcres a l'interior de la seu i el rei Pere el Cerimoniós encarregà a l'escultor Morei nous sepulcres gòtics, que van recobrir els primitius romànics, amb estàtues jacents dels comtes i escuts barrats. Godofred de Plantagenet, comte d'Anjou (†1141) també té les armes pintades al seu sepulcre a la catedral de Le Mans, des del 1160.

[edita] Segells de Ramon Berenguer IV de Barcelona

Durant l'Edat Mitjana, un dels elements de validació de documentació fou el segell. Els segells començaren a apareixer a l'Europa occidental el segle VII, quan el pergamí substituí el papir com a suport dels documents que sortien de les cancelleries sobiranes. Inicialment aquests segells es feien de cera i es colocaven adherits al document, tal com feien els merovingis. A partir del segle XII es començaren a difondre els segells de cera penjants, que anaven lligats als pergamins (s'iniciava un dels períodes més esplèndids de la Sigil·lografia). Dels regnes hispànics medievals, les evidències històriques més antigues que s'han conservat de segells de cera són les següents, en ordre cronològic: 1146 amb Alfons VII de Castella, 1150 amb Ramon Berenguer IV de Barcelona, i 1154 amb Sanç VI de Pamplona. [14]

Dels segells de cera de Ramon Berenguer IV de Barcelona, Príncep d'Aragó i Comte de Barcelona s'en conserven 7, sent el més antic del 1150. Els segells més antics que es conserven són 7 exemplars del comte Ramon Berenguer IV de dues matrius. De la primera, són els segells de 1150, 1157 corresponents a dos documents provençals i de 1160 d'una escriptura del monestir de Poblet. De la segona matriu, i ja en època del seu fill Alfons el Cast, el de 1164, 1166, 1170[8] de documents provençals i catalans, i un altre desprès del document, per tant indatable.[15]. Els set segells duien l'emblema heràldic dels pals a l'escut i al penó tot i que a la majoria d'ells el pas del temps ha esborrat aquests detalls. El fet que només en un d'ells aparegui l'emblema automàticament indica que a la matriu (dues en aquest cas) hi havia els emblemes. La llegenda a l'anvers diu raimundus berengarii comes barchinonensis i al revers et princeps regni aragonensis . El seu fill Alfons utilitzà el segell del seu pare, mort el 1162, durant els primers anys del seu regnat en no tenir segell propi. Com que en el segell no és intitulat comte de Provença l'escut d'armes difícilment pot ser originari de Provença.[16] El nombre de pals serà variable fins que el 1344 es fixaren en quatre als segells de la cancelleria reial. En un primer moment, però, predominaven els tres pals. Els segells dels infants i de les reines tenien menys barres que els dels reis.

(1150

[edita] Segells d'Alfons II d'Aragó

[edita] Historiografia sobre l'origen

Cap de les quatre grans cròniques medievals catalanes no diu res sobre l'origen de la Senyera Reial dels Reis d'Aragó i Comtes de Barcelona. Malgrat que l'anomenen i la citen multitud de vegades, malgrat que la majoria recullen els fets del casament del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona amb la reina Peronella d'Aragó, i malgrat ser les més antigues i les més properes als fets, cap de les cròniques catalanes explica ni l'origen de la Senyera Reial, ni com es creà, ni qui l'usà per primer cop.

No serà fins el segle XIV i durant el regnat de Pere IV d'Aragó "el Cerimoniós", uns 200 anys després del matrimoni entre el comte Ramon Berenguer IV de Barcelona i la reina Peronella d'Aragó, quan les cròniques comencen a indagar sobre l'origen de la Senyera Reial dels Reis d'Aragó. Així, els historiadors de finals de l'edat mitjana i de tota l'edat moderna, tant aragonesos, com valencians, com catalans, coincideixen en afirmar que la Senyera Reial dels Reis d'Aragó era originària dels Comtes del Casal de Barcelona.

Com es pot veure a continuació, uns expliquen que una de les condicions matrimonial pactades entre el rei Ramir II d'Aragó i el comte Ramon Berenguer IV de Barcelona era que els símbol dels comtes de Barcelona, els quatre pals, havien d'esdevindir el senyal dels reis d'Aragó, mentre altres detallen que la modificació dels antics senyals i armes d'Aragó per les dels comtes de Barcelona es va produir just després, i atribueixen el canvi al rei Alfons II d'Aragó "el Cast", fill del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona i de la reina Peronella d'Aragó.

[edita] Cronicons medievals

Article principal: cronicó

[edita] Les Gesta comitum

[edita] Cròniques medievals

Article principal: crònica

[edita] Quatre Grans Cròniques medievals catalanes

Tampoc cap de les quatre grans cròniques medievals catalanes diu res sobre l'origen de la Senyera Reial dels Reis d'Aragó i Comtes de Barcelona.

Imatge 1 Imatge 2 Nom, Data, Autor, Text


Llibre dels fets

Jaume I d'Aragó "el Conqueridor"
(~1276) No es diu res sobre l'origen de la Senyera Reial.


Crònica de Bernat Desclot

Bernat Desclot
(~1289) No es diu res sobre l'origen de la Senyera Reial.


Crònica de Ramon Muntaner

Ramon Muntaner
(1328) No es diu res sobre l'origen de la Senyera Reial.


Crònica de Pere el Cerimoniós

Pere IV d'Aragó "el Cerimoniós"
(~1385) No es diu res sobre l'origen de la Senyera Reial.

[edita] Crònica de Sant Joan de la Penya

La primer crònica que parlar sobre l'origen de la Senyera Reial és la Crònica dels Reis d'Aragó i Comtes de Barcelona (o Crónica de San Juan de la Peña), tot i no concretar explícitament el seu origen.

Imatge 1 Imatge 2 Nom, Data, Autor, Text

Mudó las armas a seynnales
de Aragón e prendió bastones
Mudó las armas a seynnales
de Aragón e prendió bastones		 Crònica dels Reis d'Aragó i Comtes de Barcelona

(o Crónica de San Juan de la Peña)
(~1359~1370)
Pere IV d'Aragó "el Cerimoniós"
Explica que va ser el rei Alfons II d'Aragó "el Cast" (1157-1196), fill del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona i de la reina Peronella d'Aragó, qui va modificar les antigues armes i senyals d'Aragó i va adoptar els bastons. Aquesta crònica va ser encarregada pel rei Pere IV d'Aragó "el Cerimoniós" el segle XIV sent-ne redactada una primera versió en llatí; posteriorment el rei n'encarregà la traducció a l'aragonès i al català. En la versió escrita en aragonès s'explica que el rei Alfons II d'Aragó: "mudó las armas a seynnales de Aragón e prendió bastones". En la versió escrita en català: "mudá armes e senyals daragó e pres bastons". [17] En una altre còpia més luxosa escrita en català, i que fou enviada al monestir de Ripoll, hi ha gravada una miniatura que representa el comte Guifré el Pilós amb l'escut barrat en homenatge a Carlemany.

[edita] Grans Cròniques del Renaixament

Imatge 1 Imatge 2 Nom, Data, Autor, Text
Flos mundi

(1407)

Flos mundi és la més extensa de les cròniques universals catalanes i arribava fins els temps del regnat de Martí I d'Aragó. L'únic exemplar que ha arribat fins els nostres dies s'atura, per mutilació, en l'episodi del Desafiament de Bordeus protagonitzat per Pere III d'Aragó "el Gran".
Histories e conquestes dels Reys de Arago e Comtes de Barcelona

(1438/1495)
Pere Tomic
La Histories e conquestes dels Reys de Arago e Comtes de Barcelona és una obra escrita el 1438 pel cavaller català mossèn Pere Tomic i publicada per Joan Rosembach el 1495.
Recort

(1476)
Gabriel Turell
Recort és obra del barceloní Gabriel Turell, enllestida l'any 1476, és en bona part un resum, amb algunes aportacions pròpies, de les Històries e conquestes dels reys d'Aragó e dels comtes de Barcelona, de Pere Tomic, que no es veié publicada fins 20 anys després.


Genealogies dels comtes de Barcelona

(1496/1380)
Pere Miquel Carbonell
La Genealogies dels comtes de Barcelona (1496) és un manuscrit del segle XV. *A la Genealogia encarregada pel futur rei Joan I d'Aragó "el Caçador" a Jaume Domènech, el 1380, hi diu que Ramon Berenguer IV, després de casar-se amb Peronella: "numquam tamen volvit rex appellari...nec arma comitatus mutare unde adhuc signa regalia sunt illa que comitis barchinone erant" ("no canvià les armes comtals que ara són les armes reials") [18]

"los bastons o palos de Catalueña por armas"
"los bastons o palos de Catalueña por armas"		 Crónica de Aragón

(1499)
Gualberto Fabricio de Vagad
La Crónica de Aragón (1499), de Gualberto Fabricio de Vagad, també atribueix al rei Alfons II d'Aragó "el Cast" l'adopció dels pals. En concret, explica que quan el rei Alfons II d'Aragó es trobava assetjant Tolosa de Llenguadoc, els nobles aragonesos se li aproparen i li digueren que ja que havia adoptat les armes dels comtes de Barcelona com a senyal reial d'Aragó, que com a mínim fos un noble aragonès qui portas la nova senyal reial dels reis d'Aragó: "ese dia llevó la bandera o Seña Real de Aragón Diego Denbu, hijodalgo especial dese mismo reino, porque los aragoneses le suplicaron que pues las armas tomava de Catalueña, que el dize que fue el primer que trujo los bastons o palos de Catalueña por armas, que le pluguise dar cargo de la Seña Real de Aragón a hijodalgo aragones, y assi se les otorgo". La Crònica també afageix que aquesta condició ja havia estat pactada en els capítols matrimonials pactats entre el rei Ramir II d'Aragó i el comte Ramon Berenguer IV de Barcelona.

"rubu colous et crocei: sunt arma Barcinone comitatus"
"Colorado y amarillo son armas del condado de Barcelona"		 De Aragoniae Regibus et eorum rebus gestis libri V

(1509)
Lucio Marineo Sículo
A la crònica De Aragoniae Regibus et eorum rebus gestis libri V (1509), escrita en llatí per Lucio Marineo Sículo i posteriorment traduida al castellà per Juan de Molina, sent editada a València l'any 1524, s'explica la geneologia dels Comtes i Reis d'Aragó, així com la dels Comtes de Barcelona. L'obra també explica l'origen de tots els escuts de la Corona d'Aragó. L'obra també atribueix l'origen de la Senyera Reial dels Reis d'Aragó als Comtes de Barcelona: "rubu colous et crocei: que sunt arma Barcinone comitatus"; traduït al castellà:"Colorado y amarillo que son las armas del condado de Barcelona". També detalla les condicions matrimonials pactades entre entre el rei Ramir II d'Aragó i el comte Ramon Berenguer IV de Barcelona i les antigues insignies de l'Aragó: "insignias de Aragón que son segun primero diximos una cruz blanca en campo azul"

"rubu colous et crocei: sunt arma Barcinone comitatus"
"Colorado y amarillo son armas del condado de Barcelona"		 Crónica d'Aragón

(1524)
Lucio Marineo Sículo; traducció de Juan de Molina
La crònica Crónica d'Aragón és la traducció al castellà de De Aragoniae Regibus et eorum rebus gestis libri V, escrita en llatí per Lucio Marineo Sículo.
Segunda parte de la crónica general de España

(1550)
Pere Antoni Beuter
La Segunda parte de la crónica general de España., 1550, de Pere Antoni Beuter, és la primer obra que explica la Llegenda de Guifré i Pilós i els pals de sang.

"Armas Reales de Aragón,las del Conde de Barcelona, quatro bastones roxos en campo de oro"
"Armas Reales de Aragón,las del Conde de Barcelona, quatro bastones roxos en campo de oro"		 Anales de la Corona de Aragón

(1562)
Jerónimo Zurita
Els Anales de la Corona de Aragón, 1562, de Jerónimo Zurita, expliquen que una de les condicions matrimonials pactades entre el rei Ramir II d'Aragó i el comte Ramon Berenguer IV de Barcelona era que els símbol dels comtes de Barcelona, els quatre pals, esdevindria el senyal dels reis d'Aragó:"armas del conde de Barcelona, bastones roxos en campo de oro"; però l'autor, Jerónimo Zurita, afirma que havent estudiat els segells i les divises antigues dels reis d'Aragó des dels temps del rei Pere II d'Aragó "el Catòlic", nét del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona, fins el "present" (1562), les armes reials d'Aragó no eren els quatre pals, sinó que eren:"cruz roxa en campo de plata, con las quatro cabeças" adoptades al Regne d'Aragó en temps de la Batalla d'Alcoraz; tot i així, afageix que els reis "preferían las armas de Cataluña por descender los reyes por línea de varón de aquellos príncipes".

"quatro barras coloradas en campo de oro, dadas a don Jofre, primer conde de Barcelona"		 Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su Reyno

(1564)
Rafael Martí de Viciana
es repeteix el mateix origen. [2]

"fueron preferidas las armas de Barcelona a las reales de Aragón"
"fueron preferidas las armas de Barcelona a las reales de Aragón"		 Aragonensium rerum commentarii

(1588)
Jerónimo de Blancas y Tomás
"fueron preferidas las armas de Barcelona a las reales de Aragón".

[edita] Documents de la Cancelleria Reial

Els documents de la Cancelleria Reial també sostenen l'origen barceloní de la Senyera Reial:

  • El rei Martí I d'Aragó "l'Humà", el 1406, a les Corts catalanes de Perpinyà "Fil, yo us do la bandera nostra antiga del principat de Cathalunya (...) la dita nostra bandera reyal." [6]
  • La reina Margarida, el 1410, "un estandart de tafetà blau ab creu blanca Daragó".
  • El rei Alfons V d'Aragó "el Magnànim", el 1453, concedeix al noble aragonès Clavero les armes del nostre Regne d'Aragó, la creu de Sant Jordi i els caps de moro (Alcoraz).

[edita] Altres documents

  • El notari de la Generalitat Jaume Safont, el 1466, quan descriu les exèquies del rei Pere V d'Aragó "el Conestable" (†1466) a Barcelona, ja parla de bandera de Catalunya "E los 4 d'aquests 8 cavallers portaven 4 banderes (a)rossegants, les dues ab armes de Cathalunya barrades d'or i vermell, e una de Sicília e l'altra blava d'Aragó ab la dita crehueta blancha".[19]
  • En els estatuts universitaris de la Universitat de Saragossa, del 1583, s'indica que l'emblema d'Aragó és la Creu d'Alcoraz.

[edita] Territorialització

Al Regne d'Espanya, a finals del segle XX, amb les lleis de descentralització administrativa, s'aprovaren els següents escuts que representen les comunitats autònomes:

Comunitat Autònoma
Aragó
Comunitat Autònoma
Illes Balears
Comunitat Autònoma
Catalunya
Comunitat Autònoma
País Valencià


A la República Francesa:

Regió
Llenguadoc-Rosselló
Regió
Provença – Alps – Costa Blava

A la República d'Itàlia:

Municipi
Alguer

El Principat d'Andorra:

Principat
Andorra

[edita] Llegendes sobre l'origen

Seguint el consens fixat des del segle XIV pel rei Pere IV d'Aragó "el Cerimoniós" i perpetuat pels historiadors aragonesos, valencians i catalans durant el segle XV i XVI que atribueix l'origen de la Senyera Reial dels Reis d'Aragó al Llinatge dels Comtes de Barcelona, al llarg del segle XVI s'inventaren tota una sèrie de llegendes per explicar-ne la creació.

[edita] Llegenda valenciana de Guifré el Pelós

Mort de Guifré el Pelós. Seguint el que diu la llegenda Claudi Lorenzale pinta el moment en què Carles II exten els seus dits en l'escut de Guifré I, creant l'escut d'armes de la Corona d'Aragó.

L'historiador valencià Pere Antoni Beuter inventà la llegenda en la que el comte Guifré el Pelós l'havia rebut de rebut del rei Carles el Calb. En una de les seves gestes, havia decidit amb els seus fidels una victòria dels francs sobre els normands. El premi que n'havia rebut del rei Carles el Calb havia estat un escut amb fons d'or. Explica la llegenda que el mateix rei va pintar, amb els dits tacats de sang de les ferides del comte, les quatre barres vermelles. Modernes investigacions han desmentit aquest origen.

Segons les darreres investigacions històriques, la senyera és una bandera de les anomenades heràldiques, sorgida de la translació del senyal de l'escut dels comtes de Barcelona a un teixit. Possiblement la bandera, penó o estendard dels comtes fou anterior a l'escut.

És una de les banderes més antigues del món ja que en caixes d'enterrament reial ja apareixen les barres pintades al segle XI (un segle abans que qualsevol altra). Al principi, els pals de l'escut (les quatre barres), eren representats a la bandera ja verticalment ja horitzontalment i en diferents nombres.

La disposició horitzontal fou la que acabà imposant-se modernament i avui és la bandera oficial de la comunitat autònoma de Catalunya: faixada amb cinc faixes grogues i quatre de vermelles, totes del mateix gruix. Mentrestant, presenta variacions al País Valencià (vegeu senyera coronada valenciana), també de caire heràldic i històric, mentre que la bandera de les Illes Balears i d'Aragó, també basades en la senyera amb variacions, són d'adopció moderna i recent.

Hi ha molt de material divers i contradictori sobre l'origen de les barres catalanes. La tradicional llegenda referida al comte Guifré el Pelós, amb diverses versions, fa referència a un rastre de sang deixat per quatre dits sobre un escut daurat. La més estesa menciona el rei Carles el Calb qui per a premiar el valor de Guifré en la lluita contra els musulmans, mullà els quatre dits en la sang de la ferida del comte i les marcà en el seu escut. Altres versions posteriors asseguren que fou el mateix Guifré qui deixà marcats els seus quatre dits mullats de la seua pròpia sang, en l'escut d'or que portava (la qual cosa salvaria el desfasament cronològic entre Guifré i Carles el Calb). Reminiscència per la qual es creu que fou el mateix Guifré aquell que va marcar l'escut i podria ser l'escut i bandera de Tarragona, amb les quatre barres o pals en forma d'ones, suposadament pels tremolors de l'agonia de Guifré, encuposadament pels tremolors de l'agonia de Guifré, encara que més probablement per a simbolitzar el mar.

La llegenda té un origen relativament recent, determinat per la tendència dels hòmens de lletres catalanes a embellir la història nacional. La llegenda tal com l'hem explicat al principi apareix inicialment en el valencià Pere Antoni Beuter en el segle XVI.

Amb tot, les barres o bastons podrien ser un símbol heràldic primitiu que derivaria de les armes usades pels comtes de Carcassona, dels quals descendia Guifré (nét del comte Bel·ló de Carcassona). La llegenda per la qual enllaçaria amb la realitat i simbolitzaria que les armes de Carcassona van substituir de fet al segle IX les del rei de França (quelcom que de dret es completà al segle X). Naturalment estem parlant d'una època pre-heràldica i per tant res pot recolzar tal suposició.

En un article del periòdic Las Provincias de València s'atribuïxen les barres al Papa. Vermell i groc eren els colors Pontificis i els reis del comtat de Barcelona (i dependències) i d'Aragó eren "banderers del Papa". Naturalment aquesta versió no es correcta perquè consta que Innocenci III (1198-1216) va ordenar: "d'ací endavant l'estendard de l'Església, l'anomenat Gamfaró, siga divisat dels colors i senyals dels reis de Catalunya i Aragó". És a dir que l'origen de la bandera Pontifícia vermella i groga (l'inici del qual està per determinar, però és molt posterior a l'existència de les barres) la qual va subsistir fins a l'època Napoleònica, està en la bandera del comte de Barcelona i no a l'inrevés. Intenta l'articulista demostrar que els colors vermell i groc apareixen ja en una pintura Pontifícia del segle anterior: efectivament una pintura neobizantina del Segle XII mostra un Papa amb un paraigua o para-sol en colors vermell, groc. En realitat els frescos són del XIII (1246).

La senyera al 1112

[edita] Llegenda dels ceptres i els pals

[edita] Barcelona-Besalú-Provença

Narcís Sentenach i Cabañas definix les barres catalanes no com a pals de gules sobre camp daurat, sinó com a bastons de comandament daurats sobre fons vermell.

Les tres barres o bastons (daurats), van començar la seua popularitat i difusió en 1112 quan Ramon Berenguer III el Gran es casà amb Dolça de Provença i adquirí aquest comtat i tota una extensa herència a Occitània. Es van atribuir llavors els tres pals o bastons daurats a Barcelona, Besalú (que havia passat a la corona l'any anterior 1111) i Provença. L'existència dels tres pals o bastons està testificada pels segells de Ramon Berenguer IV. L'estudi de segells i gravats en pedra o metall indicaria que el groc era el color preferent, i el vermell el fons. A més els bastons grocs tendeixen a ser més amples que el fons.

[edita] Barcelona-Comtats-Aragó

La senyera el 1137

Més tard amb l'unió dinastica d'Aragó i Catalunya en 1137, les tres barres o bastons van ser acceptades pels reis (Peronella i Ramon Berenguer) i pel poble (les antigues armes d'Aragó, creu de Sant Jordi en plata, no foren abolides, però van cedir el lloc preferent al símbol català) i se'ls atribuïx un nou significat: Barcelona (comtat amb categoria superior als altres), els comtats menors (com Cerdanya, que havia passat a la corona en 1117) i Aragó (inicialment un petit territori els caps del qual s'havien atribuït des d'antic el pompós títol de rei). [cal citació]

Bandera de l'orde de la Mercè 1218

[edita] Barcelona-Aragó-Montpeller

Van persistir en la mateixa forma, però amb Pere I de Catalunya i II d'Aragó es perderen tots els territoris d'Occitània excepte la senyoria de Montpeller (Batalla de Muret, 1213) i es dóna a les barres o bastons un nou significat: una per Barcelona, una altra per Aragó i una tercera per Montpeller [cal citació].

El 10 d'agost de 1218 el rei Jaume I instituí en la seua capital, Barcelona, l'orde de la Mercé i li va concedir la divisa reial: "tres bastons d'or sobre fons de gules, sobremuntada per la Creu de plata del Capítol, concedida pel Bisbe Berenguer de Palou (creu blanca sobre fons vermell) [cal citació].

[edita] La conquesta de Mallorca

Bandera de la conquesta de Mallorca

La conquesta de Mallorca (Menorca restarà com un petit regne musulmà feudatari durant alguns anys per a després ser incorporada a Mallorca) es verificà des de 1228. Van col·laborar decisivament en ella les naus de Pisa i Gènova. El Papa concedí a l'expedició un "vexillium vermilium" (bandera vermella). Alguns dibuixos mostren una bandera vermella amb l'escut caironat dels reis catalans en el centre. L'escut caironat s'atribuïa a les dones i el seu ús no es generalitza per a les armes reals fins més d'un segle després, per la qual cosa tal dibuixos serien un anacronisme. [cal citació]

Però els contingents de cada regne portaven els seus propis estendards. Així els catalans portaven la seua tradicional senyera, que apareix en forma bipartida, de dos barres vermelles i tres daurades. [cal citació]

Les forces genoveses usaven bandera blanca amb creu de Sant Jordi vermella. [cal citació]

Els pisans usaven bandera vermella amb la creu. Aquesta bandera és mencionada amb la creu daurada a la revista "Banderas", núm. 33, pàgina 28. No es coneix la font en la qual es va basar l'autor del article, Adolfo Durán, per a tal menció.

Bandera del contingent català a la conquesta de Mallorca

Bandera del contingent genovès a Mallorca

Bandera del contingent de Pisa a Mallorca

Variant de la bandera del contingent de Pisa a Mallorca
La senyera després del 1228

[edita] Barcelona-Aragó-Mallorca

La conquesta de Mallorca s'inicià en 1228 i tal vegada alterà les tres barres o bastons, perquè d'un estudi dels segells pareix desprendre's que van ser quatre bastons (daurats) des d'aquesta època. No obstant s'entra en un període de confusió sobre el nombre de barres, perquè portolans, pintures i altres documents no són coincidents, i apareixen amb relativa freqüència les tres barres, així com cinc, set i huit. En les pintures del Palau d'Aguilar de Barcelona, datades a finals del segle XIII, es representa la conquesta de Mallorca i la bandera apareix amb dues, quatre, sis i set barres vermelles i tres, cinc, set i huit grogues.

El més lògic és suposar que s'afegí un bastó pel nou regne, restant amb quatre. Ara els bastons representarien: un a Barcelona i les seues dependències; un altre a Aragó; i un altre a Mallorca.

[edita] Mallorca musulmana

Bandera del rei musulmà de Mallorca

Una bandera que ondejava en el camp del rei musulmà de Mallorca en l'època de la conquista era vermell sobre blanc.

En els frescos es representen altres banderes amb l'hexagrama i la mà de Fàtima, i algunes banderes de franges en diverses disposicions.

Bandera de Mallorca al Libro del conocimiento de todos los reinos.

[edita] Llibre del Coneixement de tots els Regnes

En el Llibre del coneixement de tots els regnes s'atribuïx a Mallorca bandera amb pals negres (6) i verds (6) de forma arrodonida al batent, probable error amb els pals vermells i grocs de l'ensenya real.

[edita] Mallorca des de 1230

Article principal: Conquesta de Mallorca

Sembla acreditat que a Mallorca s'usà escassament el Pavelló Reial. Jaume I ho va portar a l'illa en els últims dies de 1229, quan la Ciutat de Mallorca estava a punt de ser conquerida (fou ocupada el 31 de desembre de 1229). L'estendard de Jaume I es menciona en aquesta època bipartit i amb tres bastons daurats (frescos del Palau d'Aguilar a Barcelona).

La senyera a Mallorca vers el 1230

Però no és l'única forma perquè com ja s'ha indicat apareix també amb quatre barres vermelles i cinc grogues (i amb una sola punta) que seria un anacronisme derivat que les pintures són uns anys posteriors a la conquesta. Amb quatre barres vermelles i cinc daurades, i en punta ho dibuixa el llibre Banderas de España. prenent la mateixa font, açò és les pintures de la Conquesta de Mallorca del Palau Reial de Barcelona.

També en les pintures el Palau d'Aguilar de Barcelona, a més de la bandera reial (amb cinc franges en total) col·locada en la tenda del rei, s'observa una altra bandera en una torre amb set franges vermelles i huit grogues.

En una altra imatge el nombre de bastons grocs pareix de sis.

El llibre Banderas de España mostra la bandera de set bastons grocs en forma triangular.

La senyera vers el 1230

Una forma del 1231

Una forma del 1231

Una forma del 1231

No està clar si aquesta confusió sobre el nombre de bastons es produïa en 1229, quan la conquesta de Mallorca, quan probablement el correcte eren tres bastons, o bé a finals del segle XIII quan es realitzen les pintures i en un moment en què el nombre de barres era incert, si més no canviant.

La concessió de penó o bandera als regnes no era costum català (sinó castellana) i els reis catalans només concedien segells constituïts heràldicament o bé exemplars dels pendons o estendards reals, mostra d'honor i signe de sobirania, sense cap modificació, i concedits el mateix a tot un regne, que a una ciutat, com a una humil confraria.

Des de 1230 el penó reial, amb dues, tres, quatre barres vermelles representa també a Mallorca i cal suposar-ho en la forma bocellada més característica de les banderes medievals catalanes.

Però a Mallorca el penó més usat és el blanc amb creu vermella pròpia del braç militar barceloní, i dels cavallers de Sant Jordi d'Alfama, els que amb l'ajuda dels jueus de l'illa, assumixen l'administració i pacificació. També es van usar la bandera del Bisbe de Barcelona i la dels diversos cavallers que van obtindre feus en l'illa (moltes d'elles ben documentades, amb alguns exemples en Banderas núm. 33 i Banderas de España pàgina 31).

La senyera desprès del 1230

Bandera del braç militar barceloní, segle XIII

Bandera del bisbat de Barcelona

[edita] Conquesta de València

Penó de la conquesta
Article principal: Penó de la Conquesta

En el Llibre dels Feyts, crònica del rei d'Aragó, de València i comte de Barcelona Jaume I, es narra que quan el rei anava cap a València, observant que no portava ni penó ni bandera, va ordenar construir un amb els llençols dels cavalls.

Encara que s'ha dit que la senyera de "dos barres [vermelles] fou reconeguda com senyera de València" com si es tractara d'una senyera diferent de la usada a Catalunya, però al contrari cal destacar que amb això es confirma l'afirmació catalana que la mateixa bandera onejava en tots els regnes d'En Jaume el Conqueridor. La bandera de tres bastons daurats és testificada en diversos portolans, segells i documents reials en els segles XIII i XIV, usada tant a València com a Barcelona i Aragó, i és, sens dubte, el símbol reial en l'època. El seu nombre hauria passat a quatre bastons en 1230 i a cinc en 1240, però aquestes modificacions, no mantingudes després de la mort d'En Jaume I i recuperades més tard, crearien certa confusió en els artistes, amb la natural tendència a copiar el nombre de barres o bastons d'obres anteriors.

[edita] Bandera de quatre bastons daurats

Bandera de quatre bastons daurats
Bandera de quatre bastons daurats als segells

En aquesta època (1238) el nombre de barres no estava fixat. Com hem vist, hi ha exemples contradictoris que permeten aventurar l'ús de senyeres amb nombre de bastons variables. No obstant això, la senyera reial havia de contenir quatre bastons: un per Barcelona i els comtats feudataris; un altre per Aragó; un altre per Montpeller i els drets feudals dinàstics en el Carladès; i l'últim per Mallorca.

[edita] Bandera de cinc bastons daurats

Bandera de cinc bastons daurats
Bandera de cinc bastons daurats als segells

Des de 1241 les barres daurades en els segells reials passen de ser tres a ser cinc. En 1266 Jaume I completa la conquesta del Regne de Múrcia. Efímera conquesta que prompte és transferida a Castella.
Es conserva a València, com hem vist, l'anomenat Penó de la Conquesta, probablement de quan ja s'havia afegit un cinquè bastó daurat que simbolitzava a València. Com hem vist en la conquesta de Mallorca, el Penó de la Conquesta, fins i tot sense ser segurament el penó reial, sí havia de ser idèntic (naturalment sense la inscripció) a un penó usat en la conquesta o poc després. El rei Jaume I feu diverses donacions dels penons usats en les seues expedicions a diverses entitats: hagué de fer-ho a la ciutat de València amb el Penó de la Conquesta com ho feu després amb la confraria dels negres de la ciutat, i per tant el penó representava el rei i no al Regne.

L'autenticitat del Penó de la Conquesta resta acreditada per les mencionades pintures del Palau d'Aguilar a Barcelona (referides a la conquesta de Mallorca en 1229 però que mostren una senyera sensiblement idèntica), les pintures del retaule de Sant Jordi de Pere Niçard (actualment en el Museu diocesà de la Ciutat de Mallorca) i les pintures murals del castell d'Alcanyís, també d'època pròxima, on igualment apareixen dues senyeres de quatre barres grogues i tres roges, una bocellada i una altra en punta. En l'escut del rei, conservat a València, s'aprecien quatre barres roges. Entre 1228 i 1241 el nombre de barres roges oscil·la entre 2 i 7 i el de bastons grocs entre 3 i 8, però des de 1241 les quatre barres roges i cinc bastons es generalitzen i aquest és precisament el disseny del Penó de la Conquesta.

La imatge de la senyera reial de tres bastons, usada durant més de cent anys (almenys des de 1112 a 1229) va persistir força temps. Fins i tot apareix a l'Atles de Cresques de 1375, havent-se atribuït també la reproducció de tan sols dues barres a la falta d'espai.

[edita] Retorn als tres bastons daurats

La senyera vers 1241.

A la mort de Jaume I, el regne fou repartit entre els seus dos fills: al major, Pere II el Gran correspongué el nucli central, amb la capital dinàstica Barcelona i tota Catalunya incloent-hi la majoria dels comtats feudataris de Barcelona, i els regnes adjacents d'Aragó i València. Al segon fill Jaume II, correspongué el Regne de Mallorca, els comtats de Cerdanya i Rosselló i el senyoriu de Montpeller. Com que Jaume II posseïa el regne en feu de Pere II, la bandera usada era la mateixa en ambdós. El retorn als tres bastons explicaria l'aparició de documents d'aquest tipus posteriors a 1241 quan Jaume I va adoptar els cinc bastons.

[edita] Quatre bastons daurats

La senyera vers 1285.

No consta que s'haguera modificat la senyera en el període de deu anys en què Pere i els seus successors van ocupar els estats de Jaume II (1285-1295/98). Pere el Gran havia conquerit Sicília en 1282 (després de rebel·lar-se els sicilians en favor del rei de Catalunya), i aquest seria l'origen de les barres daurades i roges usades antigament a Sicília (els colors vermells i groc persisteixen en la seua actual bandera), ja que el rei va disposar que per a Sicília s'alternaren les barres catalanes amb les àguiles negres de l'illa. Amb la incorporació de Sicília s'afegiria (segons Narcís Sentenach) el quart bastó daurat.

[edita] Cinc bastons daurats

La senyera a finals del segle XIII i segle XIV

Pere va morir en 1285 i el succeí el seu fill Alfons. El regne de Sicília passà a un altre fill anomenat Jaume. Possiblement no es van modificar els pals, perquè el rei Alfons va morir en 1291. El seu germà Jaume de Sicília fou proclamat rei dels comtats Catalans, de València i Aragó (Jaume II) i en 1295 va renunciar a Sicília rebent a canvi Còrsega i Sardenya. L'any 1302 s'incià l'expedició dels almogàvers de la Gran Companyia Catalana. Muntaner desctriu les seves senyeres:

« E jo tantost e tots los altres anam fer esfondrar tots los vaixells. E sí fiu fer jo una gran senyera de Sant Pere de Roma, qui estegués a la torre maestra, e fiu fer una senyera reial del senyor rei d'Aragón, e altra del senyor rei de Sicília, e altra de sant Jordi; e aquestes tres que portassen a la batalla, e aquella de sent Pere que estegués a la torre maestra.  »

—Ramon Muntaner, Crònica; cap 219

La conquesta del qual als genovesos fou llarga, culminant la conquesta de Sardenya amb la conquesta de Càller en 1326 poc abans de la seua mort (1327). Ramon Muntaner va recollir l'emoció de la presa de Càller amb les següents paraules:

« E el dit noble En Berenguer Carròs e companya del dit senyor rei entraren en Càller, e llevaren en la torre de Sant Brancaç un gran estendard reial del dit senyor rei, e puis en cascuna de les altres torres, altre estendards, e molts penons reials menors. E per gràcia de Déu, con les dites senyeres e penons se llevaren de les torres no faïa gens de vent, e tantos con foren arborades, venc un vent de garbí, lo pus bell del món, qui estés les senyeres totes, e los penons. E fo una vista la pus bella qui anc fos per aquells qui bé volen, a la Casa d'Aragón; e per los contraris, dolor e rancura assats. E aquí lo llaus se llevà, e havia tantes de gents de catalans, dins e defora, e gents moltes de sards, e aquells de Bonaire, qui responien als llaus tots ensems, que paria que cel i terra ne vengués. E així los oficilas del dit senyor e el dit noble En Berenguer Carròs establiren bé lo dit castell (...) en tal manera que per tots temps d'aquí avant hi serà Déu servit; e hi trobaran totes gents vertitat e justícia, en tal manera que la Casa d'Aragón e tota Catalunya n'hauran honor e glòria. E d'aquí avant, ab l'ajuda de Déu, los catalans poder fer compte que seran senyors de la mar.  »

—Ramon Muntaner, Crònica; cap 290

El succeí el seu fill Alfons i a aquest (1335) el seu fill Pere el Cerimoniós qui va adquirir Mallorca en 1343, i Rosselló i Cerdanya en 1344 (Montpeller fou venut per Jaume III de Mallorca al rei de França el 1349). En els segells reials d'esta època apareixen sempre cinc pals daurats i quatre vermells.

« La primera que li dix, que ell li comanava un privilegi, lo qual Nostre Senyor Déus per la sua gràcia i misericòrdia havia feta a la Casa d'Aragó, lo qual era bollat ab botlla d'aur e era clar e net e no corromput ne viciat en res, ço és, que la bandera de la Casa reial d'Aragó null temps fo vençuda ne arrencada de camp, salvant que fon ver que se'n perdé una per sa follia, e volc-ho dir per lo rei En Pere, rei d'Aragó e senyor de Montpeller, qui par sa follia fo mort a Morell.  »

—Pere el Cerimoniós, Crònica; cap. 1, p.12

La reincorporació de Sicília a la corona tingué lloc en 1377. Amb això Pere dominava el Principat (nucli central i part més important i de major categoria dels seus dominis) cinc regnes (Aragó, Mallorca, València, Sardenya, i Sicília) i altres diversos territoris (comtats, ducats, vescomtats i senyorius) que equivalien almenys a un Regne; per tant els bastons daurats haurien de ser almenys set, però de fet únicament consta que per esta època s'afegí una sisena barra ("Enciclopedia Europeo-Americana") que en tot cas hauria de desaparéixer en 1392 quan el seu fill i successor Joan va confiar el Regne de Sicília al seu fill Martí.

En el regnat de Joan II (1458-1479) apareix novament en els segells l'ús de sis barres daurades, segons pareix pel fet que fou compte de Barcelona i rei de Navarra, Aragó, Sicília, València, Mallorca.

Des de llavors (1392-c.1460 i després de 1478) es van usar les cinc barres d'or i quatre de gules. Representacions de la bandera la presenten bipartida.

La dinastia catalana s'extingí amb Martí I. El succeí una dinastia d'origen castellà ràpidament integrada a Catalunya. El darrer rei d'aquesta dinastia, Ferran, a l'enviudar de la reina Isabel de Castella, intentà preservar la independència dels territoris de la corona catalana i va casar amb una princesa de Foix (Germana), però, a pesar de repetits intents, no tingué fills barons i la casa d'Àustria (dinastia que ja governava a Castella) arribà al tron català.

[edita] Notes

  1. ↑ «ex cuius stirpe nos per Dei gratiam sumus recto ordine descendentes», ACA, C, r. 988, f. 165.

[edita] Referències

  1. ↑ Muntaner, Ramon: cap. 219
  2. ↑ Desclot, Bernat: cap. 166
  3. ↑ Muntaner, Ramon: cap. 290
  4. ↑ Crònica de Pere el Cerimoniós; cap. 1, p. 12
  5. ↑ 5,0 5,1 Fluvià, Armand de "Els Quatre Pals. L'escut dels Comtes de Barcelona": Acord de la reina Maria de Luna al Parlament català de 1396
  6. ↑ 6,0 6,1 Fluvià, Armand de: "Els Quatre Pals. L'escut dels Comtes de Barcelona": Martí I d'Aragó "l'Humà" a les Corts catalanes, 1406
  7. ↑ Desclot, Bernat: cap. 166
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 Fluvià, Armand de: "Els Quatre Pals. L'escut dels Comtes de Barcelona"
  9. ↑ Estàtua jacent de la comtesa Ermessenda amb les barres al fons
  10. ↑ Tot i que mateixa època és un període ampli, segles XI o XII. L'informe de les anàlisis el publica F.Udina Martorell. "Problemática acerca del escudo de los palos de gules". 1988.
  11. ↑ Martí de Riquer. Introducció del llibre "Ensenyes nacionals de Catalunya" Lluís Domènech Montaner. 1995. Editorial 92. ISBN 84-87-254-59-4
  12. ↑ Entrada coberta que hi ha en algunes esglésies abans de l'accés a la porta del temple i on es col·locaven les tombes de personatges importants.[1]
  13. ↑ P. Freixas, J.M. Nolla, L. Palahí, J. Sagrera, M. Sureda. "La catedral de Girona. Redescobrir la seu romànica. Els resultats de les recerques del projecte Progress".2000. Ajuntament de Girona. ISBN 84-86837-91-X
  14. ↑ Conde, Rafael pàg. 59
  15. ↑ Martí de Riquer. "Heràldica catalana des de l'any 1150 al 1550". 1983. Quaderns Crema. ISBN 84-85704-34-7.
  16. ↑ Martí de Riquer op. cit.; FX Calicó. "En torno al origen del escudo de armas de los palos, llamados barras".1981.Gaceta numismática,LXI
  17. ↑ versió catalana del 1366
  18. ↑ Pedro López Elum. "J.Domenech crónica. Textos medievales 42".Anubar ediciones.1975.València ISBN 84-7013-067-6
  19. ↑ Sans i Travé, J.M.

[edita] Bibliografia

[edita] Edat Mitjana

[edita] Edat Moderna

[edita] Edat Contemporània

[edita] Vegeu també

[edita] Enllaços externs

Obtingut de «http://ca.wikipedia.org/wiki/Senyera_Reial»