Serguei Diàguilev

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Serge Diaghilev

Diaghilev l'any 1909, per Valentín Serov
Naixement Serguei Pàvlovitx Diàguilev
19 de març de 1872
Perm
Defunció 19 d'agost de 1929
Venècia - Itàlia Itàlia
Nacionalitat Rússia Rússia
Altres noms Serge de Diaghilev
Ocupació Coreògraf.
Conegut per Fundador dels Ballets Russos

Serguei Pàvlovitx Diàguilev (en alfabet ciríl·lic Серге́й Па́влович Дя́гилев), més conegut per la forma afrancesada Serge de Diaghilev (Perm, 19 de març de 1872 - Venècia, 19 d'agost de 1929), va ser un empresari rus i fundador dels Ballets Russos una companyia de la qual van sorgir nombrosos ballarins i coreògrafs famosos.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Diàguilev va nàixer a Perm, Rússia, en una família acabalada i va estudiar lleis a la universitat. Va fer incursions en la pintura, el cant i la música.

L'any 1905, va organitzar una exposició de retrats russos a Sant Petersburg, i l'any següent va muntar una exposició d'art rus en el Petit Palais de París. Aquest seria l'inici d'una llarga relació amb França. El 1907 va presentar cinc concerts de música russa a París, i el 1908 es va encarregar de la producció de Boris Godunov, en l'Òpera de París, amb Fiódor Xaliapin en el paper principal.

Això va comportar a una nova invitació per a tornar l'any següent amb ballet i òpera, i així va fundar els seus famosos Ballets Russos. La companyia incloïa els millors ballarins i ballarines de Rússia, entre els quals s'hi trobaven Anna Pàvlova i Vàtslav Nijinski. La seua primera presentació, el 19 de maig de 1909, va ser tot un èxit.

Durant aquests anys les representacions de Diàguilev incloïen obres compostes per Nikolai Rimski-Kórsakov, com les òperes La donzella de Pskov, Nit de maig i El gall d'or. La seua adaptació de la suite orquestral Schéhérazade, escenificada l'any 1910, va encendre la ira de la viuda del compositor, Nadejda Rímskaia-Kórsakova, qui va protestar en sengles cartes obertes dirigides a l'empresari i publicades pel diari Retx.

Diàguilev també va encarregar música per a ballet a compositors de la talla de Claude Debussy (Jeux, 1913), Maurice Ravel (Daphnis et Chloé, 1912), Erik Satie (Parade, 1917), Richard Strauss (Josephs-Legende, 1914), Serguei Prokófiev (Ala i Lolli, rebutjada per Diàguilev i convertida posteriorment en la Suite Escita, i Xut, 1915), Ottorino Respighi (La Boutique Fantasque, 1918), Francis Poulenc (Els Espies, 1923) i Manuel de Falla amb El sombrero de tres picos, entre altres. El seu coreògraf Mikhaïl Fokín també va fer adaptacions de música per a ballet. Diàguilev també va treballar amb els ballarins Piotr Vladimirov i el professor de ballet Leonid Miasin el qual també era ballarí.

El director artístic dels Ballets Russos va ser Leon Bakst, que treballava en companyia de Diàguilev des de 1898, quan l'empresari i Aleksandr Benois van fundar el grup avantguardista Mir Iskusstva. Els dos plegats van desenvolupar una forma de ballet complicada, amb elements vistosos, que intentava cridar l'atenció del públic en general, i no només de l'aristocràcia. L'encant exòtic dels Ballets Russos, va tenir efecte en els pintors fauvistes i el nounat estil Art déco.

Potser el compositor que va col·laborar més notablement amb Diàguilev va ser Ígor Stravinski. L'empresari va quedar impressionat amb algunes de les seues primeres obres orquestrals, com Focs artificials i Scherzo Fantastique, i va demanar a Stravinski arranjaments sobre peces de Frédéric Chopin per als seus ballets. En 1910, li va encarregar la composició de L'ocell de foc, i després Petruixka (1911) i La consagració de la primavera (1913), Pulcinella (1920) i Les Noces (1923).

Diàguilev va produir La bella dorment de Txaikovski a Londres el 1921; malgrat la bona acollida per part del públic, no va ser un èxit financer. Durant els seus últims anys, els Ballets Russos van ser considerats sovint un espectacle massa intel·lectual, estilitzat, i en poques ocasions van tenir el mateix èxit que en les seues primeres representacions.

Diàguilev era obertament homosexual. Potser una de les seues relacions més conegudes va ser la que va mantenir amb Nijinski. Alguns han vist en algunes de les seues relacions pederàstia. El trencament definitiu entre Diahilev i Nijinski es produí a Barcelona -ciutat on la companyia ballà sovint-, i en el plet actuà d'advocat el polític Francesc Cambó.[1]

L'any 1917, a Barcelona llur èxit fou tan espectacular, que hi hagueren de tornar sovint fins al 1927, fet que introduí el costum de dedicar la temporada de primavera del Liceu al ballet i desvetllà un gran interès per la música russa.

La companyia desaparegué amb la seva mort a Venècia el 1929 on va ser soterrat en les proximitats de l'illa de San Michele.

Diàghilev i els seus músics[modifica | modifica el codi]

De 1847 a 1904, a Sant Petersburg, el marsellès Màrius Petipà fou el rei tot poderós del ballet. S'assegurà la col·laboració de músics obscurs als quals, compàs per compàs, imposava la seva intenció. I inclús tractant-se de Txaikovski, no deixava de passar-li un encàrrec especificant el caràcter i la durada de cada variació. D'aquesta manera tant el coreògraf com el ballarins arribaven a poc a poc a tindre consciència de la seva personalitat.

En l'Europa occidental, l'art líric triomfant rara vegada deixava lliure l'escenari per al ballet. Els ballarins vivien el vell repertori romàntic. Només Léo Delibes aconseguí prolongar a França l'agonia d'una estètica passada de moda inoculant-li alguns principis clàssics.

I llavors aparegué Diaghilev[modifica | modifica el codi]

Sergei de Diàghilev, director de l'Annuaire des Théâtres Impériaux, fixà els principis del nou art. Es proposà realitzar l'íntima col·laboració del músic, el coreògraf i el decorador, sense permetre que cap d'ells s'imposes als altres. Sol·licitava dels artistes de la seva companyia que inventessin sense parar nous passos, noves actituds i muntava espectacles plens d'expressió i de colorit. Fora d'això, sabé envoltar-se dels músics, pintors i coreògrafs més brillants del seu temps.

Exercí la seva activitat en el món sencer entre els anys 1900 i 1929; però la seva major glòria no ha de fer oblidar a dos apòstols de la dansa: Jacques-Dalcroze, inventor de la gimnàstica rítmica, i Isadora Duncan, que treballà per reconstituir, amb música de Gluck, Beethoven, Chopin, Schubert o Wagner, els moviments e les danses antigues els quals elements constitutius li proporcionaven les pintures de la ceràmica d'aquells temps remots.

Imatge de L'ocell de foc, segons versió de Fokin

Dalcroze i la Duncan exerciren indubtable influència en els ballets de Diàghilev, història de la qual s'ha de dividir en tres períodes.

Primer període: regnat de Fokín[modifica | modifica el codi]

Mikhaïl Fokín va romandre fidel a la dansa clàssica, però el seu enginy inventiu descobria per a cada ballet passos originals que semblaven fluir de la mateixa música. Fou autor de Les Sílfides, ballet blanc construït amb partitures de Chopin, però també se li deuen les Danses polovtsianes, L'ocell de foc, Shéhérazade, Petruixka, Daphnis et Chloé, L'espectre de la rosa, etc.ballets tots ells que assenyalen una data capital en la història de la coreografia. Treballa amb tots els músics abans anomenats i els seus decoradors eren Lleó Baskt, Alexander Benois o en Nicolás Roerich.

Parlant de les seves coreografies Sergei de Diàghilev feia notar: "El ballet clàssic mai fou ballet rus. El clàssic va néixer a França, es desenvolupà a Itàlia, i es conservà únicament a Rússia. Al mateix temps, sempre hi va haver la dansa de caràcter, les danses nacionals, i aquestes són precisament les que han donat origen al ballet rus".

Segon període: de 1916 a 1921: regnat de Massine[modifica | modifica el codi]

Retrat de Massine fet per Lleó Bakst

"No és possible viure sense l'esperança de veure a l'alba el raig de sol del matí", deia Diaghilev. Massine portà noves idees coreogràfiques molt distants de les de Fokin: estava especialitzat en les danses de caràcter, calçava als interpretes amb botes, no amb sabatilles, l'interessava la dansa rítmica de Dalcroze (La consagració de la Primavera) i el folklore nacional (El sombrero de tres picos, La boutique fantasque). Per a ell, la dansa s'associava a les arts plàstiques i les seves últimes creacions, de 1954, inspirades per quadres de pintors francesos, italians o flamencs, eren el resultat lògic de la seva evolució.

Tercer període: regnats de Nijinski i de Balanchine (1921-1929[modifica | modifica el codi]

Nijinski en una versió de Shéhérazade

Les temptatives de Nijinski per introduir l'humor en la coreografia (Renard, Les Biches) no foren gaire feliços: i abundaven idees forç desordenades i sovint ineficaces. Diàghilev no tardà a donar preferència a Balanchine (1925), que també era partidari del ballet còmic, surrealista o almenys d'avantguarda i intentava realitzar un coktel amb els descobriments dels seus predecessors (La Chatte, Apollon Musagète).

Aquests dos últims períodes són també l'adveniment, sota el patrocini de Jean Cocteau i Picasso, dels músics del grup d'els sis, de Satie i els seus deixebles. Miquel Utrillo, Derain, Braque s'encarregaren de pintar els decorats. Amb el seu olfacte extraordinari Diàghilev sabé descobrir els més talentosos i els més de moda dels compositors, pintors i ballarins del naixent segle XX.

Els personatges de Diàghilev[modifica | modifica el codi]

Dels ballarins, el més il·lustre és sens dubte Nijinski; però els noms de la Tamara Karsavina, Sacha Goudine, Ida Rubinstein, l'Anna Pàvlova, la Vera Nemtchinova, la Lydia Munnings (Lydia Sokolova), la Spessivtzeva, Tamara Toumanova, Ekaterina Geltser, Adolphe Bolm, Enrico Cecchetti, Chernysheva restaren inscrits per sempre, al costat amb els de la Grisi o de Marie salé, en el Llibre d'Or de la història de la dansa.

A més, i estava Serge Lifar que anava a trasplantar a l'Òpera de París, la música de Diàghilev.

Perquè el 1929, quan a la mort del seu director es dispersà la companyia, Balanchine se n'anà a Amèrica, Massine s'afilià a la companyia del coronel Basil, Lifar passà a l'Òpera de París, i dos ballarins menys destacats, Dolin i Lichine anaren a portar la bona nova a Londres i Los Angeles. De tal manera, que per la intervenció de tots ells, la major part dels ballets contemporanis varen sofrir la influència de Diàghilev.

Tots ells varen romandre fidels als principis dels seu mestre; però lluny d'estancar-se, l'art coreogràfic intentà explorar nous horitzons. Quan Lifar diu que s'ha anat més enllà de Diàghilev, no comet cap acte d'ingratitud, sinó que afirma: Prosseguim la missió que ens confià Diàghilev.

Diversos ballets creats entre 1900 i 1940 s'inspiraren directament en les idees de Diàghilev sens que els haguessin muntat els Ballets Russos. I això succeí a vegades molt temps després de la dispersió de la companyia.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. MATA, Jordi. «Hostes vingueren... Divorci rus a Barcelona». Sàpiens [Barcelona], núm. 109 (octubre 2011), p. 18. ISSN 1695-2014

Bibliografia[modifica | modifica el codi]