Serra d'Espadà

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Serra d'Espadà
La Vall d'Almonesir, al cor de la Serra d'Espadà
Cota màxima: la Ràpita, 1.103 msnm
Coordenades: 39° 55′ 20″ N, 0° 22′ 29″ O / 39.92222,-0.37472Coord.: 39° 55′ 20″ N, 0° 22′ 29″ O / 39.92222,-0.37472
Situació: Alt Palància, Alt Millars i Plana Baixa
Serralada: sistema Ibèric
Temperatura mitjana anual: (Temperatura mitjana anual) ºC
Amplitud tèrmica
anual:
(Amplitud tèrmica) ºC
Mitjana anual
precipitacions:
(Promig anual de precipitacions) mm.
Balanç hídric anual: (Balanç hídric anual) mm.
Refuge icone.svg Accediu al Portal:Geografia

La Serra d'Espadà és un massís muntanyós situat als últims estreps orientals del Sistema Ibèric, al nord-oest del País Valencià. Gran part de la serra forma el Parc Natural de la Serra d'Espadà.

Localitzada entre les comarques de l'Alt Millars, Alt Palància i la Plana Baixa, la serra d'Espadà discorre entre les conques dels rius Millars i Palància al sud de la província de Castelló. A la Serra d'Espadà hi ha restes d'antigues neveres que servien per a emmagatzemar la neu. Aquesta es traslladava després a les grans ciutats per a després ser utilitzada en usos gastronòmics i medicinals. Declarada parc natural, n'és un dels espais naturals millors conservats de tot el País Valencià. La serra d'Espadà és coneguda per les seves innombrables fonts, barrancs i frondosos boscos d'alzines sureres (Quercus suber).

Flora[modifica | modifica el codi]

Les condicions climàtiques, geològiques i edàfiques fan que entre les espècies més representatives de la flora de la Serra d'Espadà figuren endemismes que sols allí podem trobar.

Les alzines sureres, una de les espècies més interessants del País Valencià, representen la vegetació potencial en sòls silicis. L'alzina surera posseeix la peculiaritat d'oferir resistència al foc, la qual cosa li confereix un gran valor ecològic. La seua resistent escorça, el suro, convenientment explotat constitueix un recurs econòmic per a les poblacions de la serra.

Junt amb les alzines sureres, o bé formant masses boscoses, trobem el pinastre (Pinus pinaster), utilitzat en l'antiguitat per a l'extracció de resines. Es caracteritza per presentar acícules o pinyes de mida més gran que les del pi blanc (Pinus halepensis), que també trobarem compartint sòls calcaris amb les alzines.

Altres espècies dignes de menció són els matolls o matollars formats per diverses espècies del gènere Cistus —com l'estepa blanca (Cistus albidus)—, brucs (Erica arborea), càdecs (Juniperus oxycedrus) i matapolls (Daphne gnidium). També apareixen arbres o arbusts d'interés com són el reboll o roure reboll (Quercus pyrenaica), el teix (Taxus baccata), el grèvol (Ilex aquifolium), el castanyer (Castanea sativa), l'auró (Acer monspesulanum, Acer granatense), el roure valencià o de fulla petita (Quercus faginea), l'avellaner (Corylus avellana), el server (Sorbus torminalis), el freixe (Fraxinus angustifolia) i l'arborcer (Arbutus unedo).

La serra presenta espècies de gran interés científic o biogeogràfic, entre les quals destaquen endemismes valencians com la bracera (Centaurea paui), el clavellet de roca (Minuartia valentina), l'herba de llunetes (Biscutella calduchii) i d'altres com el pericó de sureda (Hypericum androsaemum) i la ginesta de sureda (Cytisus villosus), així com gran quantitat de falgueres.

Fauna[modifica | modifica el codi]

La fauna d'esta serra és resultat de la diversitat de paisatges i ambients que posseeix.

Començant pels amfibis, podem trobar diverses espècies com el gripau comú (Bufo bufo), el gripau corredor (Bufo calamita) i el gripau d'esperons (Pelobates cultripes). Però l'espècie més interessant és l'ofegabous (Pleurodeles waltl) o "venancio", que troba el seu hàbitat a aigües tranquil·les i a algunes basses de reg.

Els rèptils són representats per diverses espècies com el fardatxo (Lacerta lepida), la sargantana cuallarga (Psammodromus algirus), la serp blanca (Elaphe scalaris) i la verda (Malpolon monspessulanus).

Quant a l'avifauna destaquen, sense dubte, les rapinyaires. L'escassa i amenaçada àguila de panxa blanca (Hieraaetus fasciatus) habita la serra i l'àguila serpera (Circaetus gallicus), l'àguila calçada (Hieraaetus pennatus) i l'astor (Accipiter gentilis) troben un hàbitat idoni a les masses boscoses. Entre les rapinyaires nocturnes podem trobar-nos el gamarús (Strix aluco), el mussol banyut (Asio otus), el duc (Bubo bubo) i el xot (Otus scops). Altres aus típiques d'esta serra són el gaig (Garrulus glandarius), el pica-soques blau (Sitta europaea), el pit-roig (Erithacus rubecula), el colltort (Jynx torquilla), el pinsà (Fringilla coelebs), l'oriol (Oriolus oriolus), etc.

La mastofauna és representada, entre d'altres, pel porc senglar (Sus scrofa), la rabosa (Vulpes vulpes), la fagina (Martes foina), la geneta (Genetta genetta) i el teixó (Meles meles).

Finalment mencionar que existeixen unes 16 espècies de ratpenats, algunes d'elles de gran importància i en greu perill d'extinció.

Parc natural[modifica | modifica el codi]

Aquesta serra va a ser declarada Parc Natural pel Govern Valencià mitjançant el Decret 161/1998 de 29 de setembre.

La superfície declarada com a parc ocupa unes 31.000 ha. Les muntanyes més altes són el Pic Espadà 1.099 m., el de la Ràpita 1. 103 m. i el Alto del Pinar 1.101 m. En total uns 1.200 quilòmetres quadrats, 120.000 Hectàrees, tot englobant 40 pobles que tenen el terme en l'esmentat territori. Este fet el converteix en l'Espai Natural Protegit de major extensió de tot el País Valencià. Dels 19 municipis implicats, 11 tenen tot el seu terme municipal dins dels límits del parc natural (Aín, L'Alcúdia de Veo, Almedíxer, Assuévar, Xóvar, Eslida, Fontes, Figueres, Pavies, Torralba del Pinar i Vilamalur); mentre que els 8 restants (Fondeguilla, Algimia d'Almonesir, Artana, Aiòder, Matet, Suera, Tales i La Vall d'Almonesir) sols estan inclosos parcialment.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Serra d'Espadà