Serra de l'Albera

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre la serra. Vegeu-ne altres significats a «Albera».
El vessant nord de la serra de l'Albera, des de Sant Genís de Fontanes

La serra de l'Albera, o també massís de l'Albera, és el principal contrafort oriental dels Pirineus.

Etimologia[modifica | modifica el codi]

Del llatí Alberia ('blanca', aplicat a una zona). El nom apareix per primera vegada el 844 sota el terme dAlberiæ.

Destaca l'ús del plural en llatí, en francès (albères), així com en la denominació nord catalana (serra de les Alberes).

Particularitats[modifica | modifica el codi]

La Serra de l'Albera és un conjunt muntanyós situat entre les planes de l'Empordà i el Rosselló. La seva carena marca la línia divisòria de l'Alt Empordà al sud, amb les comarques de la Catalunya nord del Rosselló i el Vallespir. S'estén des del coll del Pertús fins al mar Mediterrani, entre la Costa Vermella i el nord de la Costa Brava, entre les poblacions d'Argelers i Cervera. L'orient de l'Albera és considerada una subcomarca del Rosselló anomenada la Marenda.

És un dels darrers contraforts dels Pirineus, tot i que la poca alçada i l'erosió de les muntanyes fan que tinguin unes característiques ben diferents de les de l'eix central d'aquesta serralada. Culmina al puig Neulós (1.256 m). Altres cims destacats són el puig dels Pastors (1.167 m), el puig dels Quatre Termes (1.156 m) i el pic de Sallafort (992 m).

Des del 1659, arran del Tractat dels Pirineus, la seva carena constitueix la frontera entre l'Estat francès i Catalunya.

Municipis[modifica | modifica el codi]

L'Albera s'estén al llarg d'uns 25 km pels municipis següents:

Vista infraroja de la Serra de l'Albera des de l'Ermita de Sant Ferriol

L'Albera, paratge natural[modifica | modifica el codi]

El territori empordanès de la serra conforma, des del 1986, el Paratge Natural d'Interès Nacional de l'Albera, constituït per dos sectors ben diferenciats: un d'occidental, el de Requesens i les Baussitges, i un d'oriental, el de Sant Quirze de Colera i la Balmeta, separats pel coll de Banyuls.

Aquest paratge natural permet observar la transició entre les espècies pròpies de la serralada pirinenca i les més típicament mediterrànies, en un terreny de roques metamòrfiques com ara esquists i pissarres.

Les zones més altes presenten una vegetació variada, amb suredes, alzinars, castanyedes, rouredes, fagedes i els prats alpins. Com més s'acosta al mar, la serra perd vegetació i queda dominada per suredes escadusseres, brolles i matollars.

Pel que fa a la fauna, al sector de Sant Quirze de Colera i la Balmeta subsisteixen les darreres poblacions de tortuga mediterrània de la península Ibèrica. La vaca de l'Albera, una raça autòctona, viu al bosc en règim de total llibertat.

Al Rosselló, el bosc de la Maçana també té el caràcter de reserva natural protegida des del 1973.

Vegetació[modifica | modifica el codi]

A l’Albera occidental té lloc una zonificació altitudinal de la vegetació que va del país de la sureda i l’alzinar amb marfull (Quercetum ilicis galloprovinciale) fins a la fageda (Fagion sylvaticae), passant per les terres dominades per l’alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum) i els boscos mixtos de caducifolis amb roures i aurons (Querco-Aceretum opali). Les extenses suredes i brolles mediterrànies que cobreixen les parts baixes del massís contrasten amb els importants fragments de fageda, landes i prats acidòfils de les parts culminals. Cal remarcar l’interès biogeogràfic que representa la proximitat de les fagedes a la mar i els boscos mixtos caducifolis, únics per la seva estructura i composició a Catalunya. També són singulars les bosquines de fals aladern, de composició singular dins el context de l’alzinar.

Els líquens també són molt particulars en aquest espai, especialment els silicícoles que es troben a la sureda.

A l’Albera oriental, s'hi poden distingir l’estatge de la sureda i l’alzinar amb marfull i una franja superior on es troba l’alzinar muntanyenc. A la façana marítima d’aquest espai, hi viuen algunes espècies endèmiques de la flora catalana ( (Limonium tremolsii, Limonium geronense, Armeria ruscinomensis, i d'altres), factor que encara enriqueix més la singularitat d’aquest racó pirinenc.

Fauna[modifica | modifica el codi]

La fauna d’aquest espai és força interessant, sobretot pel que fa a la herpetofauna, amb algunes espècies excepcionals. Per exemple: hi habiten la tortuga mediterrània (Testudo hermanni), la tortuga de rierol (Mauremys leprosa), el sargantaner petit (Psammodromus hispanicus), la musaranya comuna (Suncus etruscus), la musaranya de jardí (Crocidura suaveolens) i alguns quiròpters (cavernícoles, fisurícoles i forestals). Entre les espècies que es coneixen, hi ha el ratpenat de ferradura gros (Rhinolophus ferumequinum), el ratpenat de ferradura petit (Rhinolophus hipposideros), el ratpenat de cova (Miniopterus schreibersi) i el ratpenat de musell llarg (Myotis blythii).

A l’espai, s’hi troba una gradació entre espècies més centreeuropees com la granota roja (Rana temporaria) o el sargantaner gros (Psammodromus algirus).

Alguns dels seus cursos fluvials compten amb fauna íctica molt interessant, com és el cas del barb de muntanya (Barbus meridionalis) o de la truita comuna (Salmo trutta).

Pel que fa als invertebrats l’espai compta amb algunes espècies remarcables, com els cerambícids: Cerambix cerdo, Lucanus cervus i Rosalia alpina. També s’hi presenten altres espècies rellevants com el cranc de riu europeu (Austropotamobius pallipes) o Saga pedo.

Llocs d'interès[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • L'Albera: guia excursionista transfronterera, Figueres, Albera Viva, 2000.
  • Francesc Beato i Kildo Carretè (coord.), L'Albera, del Roc de Frausa al cap de Creus, Barcelona, Centre Excursionista de Catalunya, 1991.
  • Maria Àngels Castillo i Jordi Bastart, Sortides amb família: l'Empordà i la serra de l'Albera, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2001.
  • Genar Fèlix i Franquesa, "Anàlisi corològic en el Pirineu Oriental: els amfibis i els rèptils en el massís de l'Albera", Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, 18 (1985), 13-30.
  • Maria Teresa Genís, L'Albera: arquitectura popular i tradicional, Figueres, Consell Comarcal de l'Alt Empordà, 2008.
  • Jean-Pierre Lacombe Massot i Joan Tocabens, L'Albera, 2000 anys d'història i més..., Perpinyà, Sources, 2000.
  • Enric Viñas i Manuel, "Fitotaxonomia de la serra de l'Albera", Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, 18 (1985), 6-12.

Cartografia[modifica | modifica el codi]

  • Paratge Natural d'Interès Nacional de l'Albera. Col·lecció 1:25.000. Espais naturals protegits, Barcelona, Institut Cartogràfic de Catalunya, 1999.
  • Massís de l'Albera. Els mapes dels Parcs Naturals de Catalunya, 13, Barcelona, Institut Cartogràfic de Catalunya, 1999.
  • Mapa comarcal de Catalunya (Alt Empordà, núm. 2). Escala 1:50.000, Barcelona, Institut Cartogràfic de Catalunya, 1996.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Serra de l'Albera Modifica l'enllaç a Wikidata

Coord.: 42° 27′ 51.06″ N, 2° 58′ 49.94″ E / 42.4641833°N,2.9805389°E / 42.4641833; 2.9805389