Setge d'Òtranto (1480)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Setge d'Òtranto (1480)
— Guerres otomanes —
Data 28 de juliol a l'11 d'agost de 1480
Localitat Òtranto
Resultat Victòria otomana
Setge d'Òtranto (1480) (Mediterrani central)
Setge d'Òtranto (1480)
Setge d'Òtranto (1480)
Setge d'Òtranto (1480)
Coord.: 40° 9′ 0″ N, 18° 29′ 0″ E / 40.15000°N,18.48333°E / 40.15000; 18.48333
Bàndols
Regne de Nàpols Regne de Nàpols Imperi Otomà Imperi Otomà
Comandants en cap
Regne de Nàpols Francesco Largo † Imperi Otomà Gefik Ahmad Paixà

El Setge d'Òtranto va tenir lloc entre 1480 i 1481 quan la ciutat i la fortalesa d'Otranto, al sud d'Itàlia, va ser assetjada per les tropes otomanes.

Antecedents[modifica | modifica el codi]

Desapareguda l'amenaça de Tamerlà, que no va poder bastir un imperi, els otomans van reprendre l'ofensiva sobre Europa i Mehmet II va atacar els Balcans sotmetent als serbis, prenent Constantinoble el 1453, i ocupant provisionalment Belgrad el 1456, arribant al Danubi i controlant Transilvània. El 1460 es van apoderar de Morea i dels últims illots grecs, el 1468 van forçar el reducte muntanyós albanès.[1] i el 1479, van posar fi a una guerra de setze anys amb la República de Venècia amb el tractat de Constantinoble que significava la concessió de Negroponte i altres illes de l'Egeu, i la fortalesa albanesa de Scutari.[2]

El setge[modifica | modifica el codi]

El 28 de juliol de 1480, una flota de 128 naus otomanes comandada per Gefik Ahmad Paixà a les ordres de Mehmet II, entre elles 28 galeres i 104 fustes i palandàries amb quatre mil cavalleries,[3] va arribar prop de la ciutat napolitana d'Òtranto la Pulla provinent del setge de Rodes. El 29 de juliol la guarnició i els ciutadans es va retirar a la ciutadella, el castell d'Otranto, que fou pres l'onze d'agost i massacraren 12.000 dels 22.000 habitants, entre ells el comandant de la guarnició Francesco Largo i l'arquebisbe Stefano Pendinelli,[4] i la resta condemnats a l'esclavatge.[5]

Conseqüències[modifica | modifica el codi]

La presa d'Òtranto va causar pànic a Itàlia,[6] i l'any següent, amb la mort de Mehmet II, Sixt IV no va afluixar en els esforços de croada i la ciutat va ser recuperada per l'infant Alfons, duc de Calàbria, i fill de Ferran I de Nàpols, que a continuació va dirigir-se a Albània a donar suport a una revolta, però no va atacar el port d'Avlona i el Papa va acordar amb la República de Venècia treure Ferran del Regne de Nàpols.[6]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. B. Bennassar, N. Blayau, M. Denis, J. Jacquart, F. Lebrun. Historia moderna (en castellà). Historia moderna, 2005, p.195. ISBN 8476009909. 
  2. Harkavy, Robert E. Strategic Basing and Great Powers 1200-2000 (en anglès). Routledge, 2007, p.38. ISBN 0415701767. 
  3. Setton (1990):p.321
  4. Byfield, Ted. Renaissance: God in Man (en anglès). Christian History Project, 2010, p.131. ISBN 0968987389. 
  5. von Pastor, Ludwig Freiherr. The History of the Popes from the Close of the Middle Ages (en anglès). Forgotten Books, p.334. ISBN 1440061998. 
  6. 6,0 6,1 Setton (1990):p.333

Bibliografia[modifica | modifica el codi]