Setge d'Anvers

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Setge d'Anvers (1584 - 1585)
— la Guerra dels Vuitanta Anys
Entrada de les tropes d'Alexandre Farnese a Anvers
Entrada de les tropes d'Alexandre Farnese a Anvers
Data Juliol de 1584 -17 d'agost de 1585
Localitat Anvers, Bèlgica
Resultat Victòria espanyola
Setge d'Anvers (França)
Setge d'Anvers
Setge d'Anvers
Coord.: 51° 13′ 0″ N, 4° 24′ 0″ E / 51.21667°N,4.40000°E / 51.21667; 4.40000
Coordenades 51° 13′ N, 4° 24′ E / 51.217°N,4.400°E / 51.217; 4.400
Bàndols
Províncies Unides Províncies Unides Imperi Espanyol Imperi Espanyol
Comandants en cap
Philips van Marnix van Sint-Aldegonde Alexandre I de Parma
Forces
100.000 habitants Desconegudes
Baixes
8.000 Desconegudes

El setge d'Anvers ocorregut durant la Guerra dels Vuitanta Anys, entre juliol de 1584 i agost de 1585, i es va consumar per les tropes espanyoles al comandament d'Alexandre Farnese (duc de Parma). Amb l'èxit d'aquest setge, es va culminar una de les ofensives espanyoles més importants durant el conflicte, ja que en el termini de dos anys es van assetjar un gran nombre de ciutats estratègiques; totes elles amb victòria per als interessos de les armes imperials: Anvers, Gant, Terramunda, Dunkerque, Zutphen, Bruges, Nieuwpoort i Aalst entre d'altres.

Antecedents[modifica | modifica el codi]

En aquell temps, Anvers era la major ciutat flamenca i constituïa el centre econòmic, cultural i financer de les Disset Províncies. Comptava amb una població de més de 100.000 habitants. Després del setge espanyol, els rebels protestants supervivents van ser obligats a desallotjar la ciutat. Amb aquest fet es posava punt final a l'etapa daurada de la ciutat, la qual ja havia finalitzat amb el saqueig d'Anvers.

El setge[modifica | modifica el codi]

Esquema del pont d'Alexandre Farnese sobre l'Escalda

El setge va començar a finals de 1584, després d'un seguit de victòries (conquestes de Dunkerque, Ieper, Bruges, Aalst, Nieuport, etc.) del mestre de camp general Alexandre I de Parma sobre les tropes rebels.

La conquesta per part dels Terços Espanyols d'aquest enclavament protegit per deu baluards, una àmplia fossa inundada i el riu Escalda, el que li donava fama d'inexpugnable, es va consumar gràcies a la construcció d'un pont de 800 metres de llarg i 4 d'ample sobre el riu. Aquesta obra d'enginyeria militar que unia les províncies de Brabant dels Estats i Flandes és comparable al pont que Juli Cèsar va aixecar sobre el Rin, encara que aquest tenia la meitat de longitud comparat amb el construït per Alexandre Farnese. La construcció del pont va consistir a col·locar uns pals de fusta verticals sobre el llit del riu, units després per bigues de fusta transversals, sobre aquest carcassa es van col·locar els taulers que donaven forma al pis. En els dos extrems del pont es van aixecar dos baluards. Els últims 600 metres del pont es van haver de fer col·locant una filera de barques subjectes amb cordes i fustes, sobre las que després es va crear el pis, com havia fet Xerxes per a entrar a Grècia. Per a la defensa del pont, es van col·locar 64 peces d'artilleria[1] i en els costats del pont, una línia de petites barcasses unides de tres en tres. L'obra es va acabar en tan sol set mesos.

El setge va ser dur, la conquesta de baluards, revellins i fortins va costar moltes baixes en ambdós bans.

Els espanyols cada vegada guanyaven més terreny i els assetjats guardaven l'esperança de l'ajuda d'una flota, provinent de Zelanda al comandament de Justino de Nassau, un fill bastard de Guillem I d'Orange-Nassau, amb la qual hauria de proveir la ciutat d'aigua i vitualles i a més trencaria el pont sobre el riu Escalda. Per aquest pla, els holandesos van comptar amb l'enginy d'un italià, Federico Giambelli, que enfadat amb Espanya, es va passar al ban holandès. Aquest va crear uns vaixells que tenien una torreta feta de pedres i maons en les que en el seu interior s'introduïa pólvora i objectes, fent de metralla. Aquests vaixells-mina, s'untaven de peix, per a ser totalment impermeables a l'aigua i no mullar la pólvora.[2] Els vaixells-mina, van complir molt bé la seva comesa, explotant i van causar un centenar d'homes. El pont va haver de ser reparat amb prou feines.

Perquè a evitar-ho, se li va encomanar al coronel Mondragón la construcció d'un contradic amb què defensar-se d'aquests vaixells. Un cop acabat el contradic, Mondragón va haver de rebutjar un combat naval de les forces de Justino de Nassau amb vaixells procedents d'Anvers.

Amb el temps els holandesos van aconseguir reunir una flota de 160 vaixells de diferent calat amb què volien enderrocar el contradic. Els holandesos van atacar els llocs avançats espanyols, però al contradic, els espanyols van aconseguir frenar l'empenta de la flota holandesa reforçant la defensa amb un terç d'espanyols i italians. Després els espanyols van assaltar els vaixells holandesos en un cos a cos que va durar vuit hores i en la que els espanyols van capturar 25 naus i 75 canons. En aquesta jornada els morts del ban rebel es van comptabilitzar per uns 3000 i al ban imperial uns 1000.

Finalment, la ciutat es va retre l'agost de 1585, entrant els terços espanyols per les portes de la ciutat amb Alexandre Farnese al capdavant.

Conseqüències[modifica | modifica el codi]

La victòria va ser celebrada pels soldats amb un gegantí banquet sobre el pont de l'Escalda, amb taules, que s'estenien de vora a vora del riu. Es creu que la celebració va durar tres dies. Després de les celebracions van desmantellar el pont sobre el riu i es va reconstruir la ciutadella-fortalesa aixecada pel duc d'Alba i que el duc d'Orange havia enderrocat.

En conèixer Felip II la victòria d'Anvers, va atorgar el Toisó d'Or a Farnese per la seva fidelitat i valor. La nit en la que li van comunicar la notícia de la rendició d'Anvers, el monarca es va aixecar del llit i va anar a l'habitació de la seva filla Isabel I, obrint la porta, va dir «Nostra és Anvers» tornant després a dormir-se, davant de la sorpresa de la seva filla.

El setembre, les tropes van obtenir les seves pagues, després de gairebé tres anys sense cobrar.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Tucker, Spencer. Battles That Changed History: An Encyclopedia of World Conflict (en anglès). ABC-CLIO, 2010, p. 179. ISBN 1598844296. 
  2. Garrett Mattingly, The Armada, p.141 (anglès)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]