Setge d'al-Dāmūs

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Setge d'Al-Dāmūs
Conquesta del Regne de València
Castell d'Al-Dāmūs
Castell d'Al-Dāmūs
Data 1210
Localitat Al-Dāmūs (actual Ademús)
Resultat Victòria cristiana
Setge d'al-Dāmūs (Arago 1134)
Setge d'al-Dāmūs
Setge d'al-Dāmūs
Setge d'al-Dāmūs
Coord.: 40° 4′ 0″ N, 1° 17′ 0″ O / 40.06667,-1.28333
Bàndols
Corona d'Aragó Corona d'Aragó
Orde del Sant Sepulcre de Jerusalem Ordes militars
Imperi almoràvit Imperi almohade
Comandants en cap
Corona d'Aragó Pere I el Catòlic
Orde del Sant Sepulcre de Jerusalem Pere de Montagut
Seqüència cronològica de les batalles de la
Conquesta del Regne de València
Batalla anterior Batalla posterior
Setge de Castellfabib

El Setge d'Al-Dāmūs de 1210), fou una moment clau de la reconquesta perquè empenyé als almohades a una ofensiva que culminà amb la seva derrota a la batalla de Las Navas de Tolosa, el punt en què l'hegemonia musulmana dóna pas a l'hegemonia dels regnes cristians.

Antecedents[modifica | modifica el codi]

Al-Dāmūs, on actualment s'hi troba la vila de Ademús, era una fortalesa musulmana que formava part de la xarxa defensiva del riu Túria.

Una terrible incursió de tota l'esquadra almohade[1] dirigida per Abubola el major[2] des de les balears, que havien conquerit el 1203 era llençada a la costa catalana el 1210[3] amb els estols combinats del Magrib i Al-Andalus, desembarcant i fent molts captius i un gran botí.

Com a resposta a la incursió musulmana, el març de 1210, estant a Montsó el rei va reunir el seu exèrcit per atacar els moros de València[4]

El setge[modifica | modifica el codi]

Al-Dāmūs fou conquerida a Muhammad al-Nâsir (Miramamolin) a mitjans de 1210[5] per Pere el Catòlic amb l'ajut dels cavallers hospitalers i templers,

Entre els cavallers que van participar en la campanya estaven el bisbe de Saragossa Remón de Castellazuelo, el bisbe d'Osca García de Gúdal, el bisbe de Tarassona García Frontín I, Ximeno Cornel I, García Romeu, Blasco Romeu, Artal II d'Alagón, Pero Sessé III, Ato I de Foces, Arnaldo Palacín, Arnaldo d'Alascón, Adam d'Alascón, don Atorella, Sancho d'Antillón, el senescal de Catalunya Guillem Ramon II de Montcada,[4] Guillem de Montcada i ?, Guillem de Peralta, Guillem I de Cervelló i Guillem d'Òdena.[5] Per part dels templers hi havia el mestre de l'Orde del Temple Pere de Montagut.[4]

Conseqüències[modifica | modifica el codi]

L'ofensiva va continuar fins a prendre el castell de Serreilla, que sembla que correspòn a l'actual Utiel.[6]

Pedro del Pomar fou l'encarregat per Pere el Catòlic per repoblar de cristians totes les terres abans ocupades pels moros.[7]

La pèrdua d'Ademús i la devastació causada afectà greument els almohades, que van enviar una delegació de notables de Xarq al-Àndalus a Marràqueix a entrevistar-se amb Muhammad al-Nâsir,[2] i fou un dels motius que portà a organitzar l'expedició que conclogué amb la batalla de Las Navas de Tolosa el 1212, que acabà definitivament amb la supremacia musulmana a al-Àndalus.

La fortalesa passà de nou a mans almohades el 1210 en una ofensiva que també va recuperar Castellfabib però no Moya.[8]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Enciclopèdia.cat, Catalunya [1]
  2. 2,0 2,1 Rovira i Virgili, Antoni. «Volum IV: La Catalunya Nacional». A: Història Nacional de Catalunya. 1a Ed.. Edicions Pàtria, 1929, p.459-9. 
  3. (castellà) De re militari, Califas Almohades y Últimas Taifas de Al Ándalus, del siglo XII al siglo XIII [2]
  4. 4,0 4,1 4,2 (castellà) Jerónimo Zurita: Anales de Aragón, cap. LX [3]
  5. 5,0 5,1 Miquel Coll i Alentorn, Història, p.75 [4]
  6. (castellà) Archivo Municipal de Requena, Cronología de la Meseta del Cabriel [5]
  7. (castellà) Camarena de la Sierra, Reseña historica [6]
  8. (castellà) Castilla la Mancha, Castillo de Los Bobadilla [7]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Portal

Portal de la història militar de Catalunya