Setge de Bagdad (1258)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Setge de Bagdad (1258)
Conquestes mongols
L'exèrcit d'Hulagu atacant Bagdad
L'exèrcit d'Hulagu atacant Bagdad
Data 29 de gener a 10 de febrer de 1258
Localitat Bagdad
Resultat Victòria mongol
Setge de Bagdad (1258) (Orient Proper)
Setge de Bagdad (1258)
Setge de Bagdad (1258)
Setge de Bagdad (1258)
Coord.: 33° 20′ 0″ N, 44° 26′ 0″ E / 33.33333,44.43333
Bàndols
Imperi mongol
Regne d'Armènia Menor
Principat d'Antioquia
Califat abbàssida
Comandants en cap
Hülegü Al-Mustàssim
Comandants
Guo Kan
Baidju
Kitbuqa
Koke Ilge
Mujaheduddin
Sulaiman Shah
Qarasunqur
Forces
120.000[1]-150.000[2] 50.000
Baixes
Mínimes Fortes

El Setge de Bagdad de 1258 va ser un fet d'armes que va concloure amb la victòria del cap mongol Hülegü, nét de Gengis Khan i germà del cap suprem mongol Mongke, sobre el Califat abbàssida i que va culminar en la presa, saqueig i incendi de Bagdad.

Antecedents[modifica | modifica el codi]

Bagdad era 1258 la capital del Califat Abbàssida, un estat islàmic que ocupava l'actual Iraq i part de Iran, governat pel califa abbàssida Al-Mustassim. Adés poderós, amb el pas del temps el califat abbàssida havia perdut el control sobre molts territoris i havia esdevingut un estat de poca importància. El califa era un titella controlat per mamelucs o cabdills militars turcs d'origen esclau, però seguia sent el líder espiritual del Islam, i Bagdad era una ciutat rica i un important centre cultural.

L'exèrcit de l'imperi mongol, dirigit per Hülegü i el seu comandant xinès Guo Khan, i compost per mongols, els seus vassalls xinesos, armenis, georgians, perses, i francs del Principat d'Antioquia va sortir cap a Pèrsia el 1253 per una ruta preparada amb molta cura, construint ponts sobre cada riu per facilitar el pas de les tropes. El el setembre i octubre de 1255 va arribar a Kan-i Gul prop de Samarcanda, on va acampar i va restar el novembre, i va creuar l'Oxus el 1 de gener de 1256. Els petits sobirans de Pèrsia i el Caucas li van oferir homenatge i va destruir als luris.

Durant aquest any va combatre als ismaïlites, va rendir diverses fortaleses i finalment Rukn al-Din Khurshah va lliurar la seva inexpugnable fortalesa d'Alamut sense combatre el 1256,[3] que va ser arrasada fins als fonaments. A continuació, l'exèrcit va prosseguir cap a Bagdad en novembre de 1257 amb ordres de Mongke Khan de respectar el califat si es sotmetia a l'autoritat del Imperi mongol.

La batalla[modifica | modifica el codi]

Hülegü va exigir la rendició, però Al-Mustassim es va negar i va advertir als mongols que provocarien la ira d'Al·là si l'atacaven, sense reunir exèrcits ni reforçar les muralles de Bagdad, i va ofendre greu i innecessàriament Hülegü, garantint la seva destrucció.[4]

Un cop a les rodalies de la ciutat, Hulagu va dividir les seves forces, amenaçant banda i banda de la ciutat des dels bancs est i oest del Tigris. L'exèrcit del califa va rebutjar a alguns dels contingents que atacaven per l'oest, però els mongols van destruir diversos dics i inundar el terreny ocupat per l'exèrcit califal, que va quedar atrapat i gran part va morir ofegat o massacrat. Per ordre de Guo Kan dels auxiliars xinesos dels mongols van començar el setge de la ciutat el 29 de gener construint una estacada i un fossat i disposant maquinària de setge i catapultes. El setge va ser breu doncs el 5 de febrer els mongols controlaven ja part de la muralla. Llavors Al-Mustassim va intentar negociar, però ja era tard.

El 10 de febrer es rendia Bagdad. Els mongols van irrompre-hi el 13 de febrer i va començar una setmana de matances, violacions i destrucció: els mongols van arrasar i destruir mesquites, palaus, biblioteques i hospitals, la Gran biblioteca de Bagdad, amb incomptables documents històrics de gran antiguitat i llibres de valor incalculable sobre temes que anaven de la medicina a l'astronomia, va ser arrasada. Molts veïns van intentar fugir, però van ser atrapats i assassinats a plaer pels soldats mongols.[5] El califa va ser capturat i obligat a veure com assassinaven als seus súbdits i saquejaven el seu tresor. Segons la majoria de les cròniques, va morir sota els cascos dels cavalls dels mongols, que el van enrotllar en una catifa i després van marxar sobre ell (creien que ofendria a la terra si vessaven sang reial en ella). Només va sobreviure un dels seus fills, que va ser enviat a Mongòlia.

Conseqüències[modifica | modifica el codi]

Normalment els mongols només destruïen una ciutat si els oferia resistència. Les ciutats que capitulaven immediatament podien esperar clemència. La destrucció de Bagdad va ser fins a cert punt una estratègia deliberada per intimidar a altres ciutats i regnes, això va funcionar amb l'emirat aiúbida de Damasc, però no amb soldanat mameluc del Caire que va resistir i va derrotar els mongols a la batalla d'Ayn Djalut el 1260.

Els mongols van destruir gran part del sistema d'irrigació que havia funcionat a Mesopotàmia durant mil·lennis tallant les canalitzacions subterrànies (qanats),[6] que necessitaven manteniment constant i mai es van reparar, doncs va morir o fugir tanta gent que no va ser possible[7] i perquè van sembrar els camps amb sal.[8] Bagdad seguiria sent una ciutat despoblada i en ruïnes durant segles, només després de molt de temps recuperaria part del seu antic esplendor.

Amb l'avanç cap a Síria i Palestina, els cristians del Principat d'Antioquia s'aliaren amb els mongols en contra de l'Islam.[9] Després de la conquesta mongol de Síria, en la que van caure Damasc, Alep, Hama i Homs, els aiúbides, que ja havien perdut el soldanat del Caire a mans dels mamelucs quedaven definitivament esborrats dels seus dominis,[10] Bàybars I, soldà mameluc del Caire van acollir al califa Al-Mústansir, germà d'Al-Mustassim, obtenint la definitiva legitimitat al nou règim[11] i iniciant una ofensiva que aturà l'avanç mameluc a batalla d'Homs, sent expulsats de Síria.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. L. Venegoni (2003), Hülägü's Campaign in the West - (1256-1260), Transoxiana Webfestschrift Series I, Webfestschrift Marshak 2003.
  2. National Geographic, v. 191 (1997)
  3. (anglès) Peter Willey, Eagle's nest: Ismaili castles in Iran and Syria, p.68
  4. (anglès) David Nicolle, Saladin and the Saracens: armies of the Middle East 1100-1300
  5. Martin Sicko escriu que van haver de morir prop de 90.000 persones (Sicko 2000, p. 111). Segons altres càlculs la xifra va ser molt més gran: Wassaf la situa en diversos centenars de milers, i Ian Frazier entre els 200.000 i el milió
  6. (anglès) Robert Marshall, Storm from the East: from Ghengis Khan to Khubilai Khan, p.68
  7. Teoria concebuda per l'historiador Svatopluk Soucek i adoptada, entre altres, per Steven Dutch.
  8. (anglès) Saud Aramco, The Greening of the Arab East
  9. (anglès) David Nicolle, Knights of Jerusalem: The Crusading Order of Hospitallers 1100-1565, p.51
  10. (castellà) René Grousset, La epopeya de las Cruzadas, p.314
  11. (castellà) Antoni Segura, Aproximación al mundo islámico: desde los orígenes hasta nuestros días, p.359

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Amitai-Preiss, Reuven. mongols and Mamluks: The Mamluk-Ilkhanid War, 1260-1281 (first edition). Cambridge: Cambridge University Press, 1998. ISBN 0-521-46226-6.
  • Morgan, David. The mongols . Boston: Blackwell Publishing, 1990. ISBN 0-631-17563-6.
  • Nicolle, David, i Richard Hook (illustrator). The Mongol Warlords: Genghis Khan, Kublai Khan, Hulegu, Tamerlano . London: Brockhampton Press, 1998. ISBN 1-86019-407-9.
  • Saunders, J.J. The History of the Mongol Conquests . Philadelphia: University of Pennsylvania Press, 2001. ISBN 0-8122-1766-7.
  • Sicko, Martin. The Islamic World in Ascendancy: From the Arab Conquests to the Siege of Vienna . Westport, Connecticut: Praeger Publishers, 2000. ISBN 0-275-96892-8.
  • Soucek, SVAT. A History of Inner Asia . Cambridge: Cambridge University Press, 2000. ISBN 0-521-65704-0.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]