Setge de Barcelona (1706)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Setge de Barcelona (1706)
Guerra de Successió Espanyola
Alliberament de Barcelona el 1706, per H. Vale (1713)
Alliberament de Barcelona el 1706, per H. Vale (1713)
Data 3 d'abril de 1706
al 27 d'abril de 1706
Localitat Barcelona
Resultat victòria aliada
Setge de Barcelona (1706) (Catalunya 1659-1716)
Setge de Barcelona (1706)
Setge de Barcelona (1706)
Coord.: 41° 24′ 7″ N, 2° 10′ 0″ E / 41.40194°N,2.16667°E / 41.40194; 2.16667
Bàndols
Regne d'Espanya Regne d'Espanya
Regne de França Regne de França
Sacre Imperi Romano-germànic Sacre Imperi
Catalunya Corona d'Aragó
Regne de la Gran Bretanya Gran Bretanya
República Neerlandesa Províncies Unides
Comandants en cap
Regne d'Espanya Felip d'Anjou
Regne de França René de Froulay de Tessé
Regne de França Lluís Alexandre de Borbó
Sacre Imperi Romano-germànic Arxiduc Carles
Anglaterra Lord Peterborough
Anglaterra John Leake
Comandants
Anglaterra John Price
Anglaterra James Stanhope
Anglaterra George Byng
Anglaterra Hovenden Walker
Anglaterra Arthur Chichester
República Neerlandesa Jacob van Wassenaer
Forces
18.000 8.500 infanteria
400 cavalleria
Baixes
9.000 2.000
Seqüència cronològica de les batalles de la
Guerra de Successió Espanyola
Batalla anterior Batalla posterior
Batalla de Vila-real Setge de Xàtiva (1706)

El Setge de Barcelona de 1706 fou una de les batalles de la Guerra de Successió Espanyola.

Antecedents[modifica | modifica el codi]

Preveient la mort de Carles II de Castella i d'Aragó sense descendència, les principals potències europees van proposar un príncep elector de Baviera, amb el consegüent repartiment de possessions entre aquestes potències. Però aquest mor, i Carles II en el darrer testament abans de morir proposa Felip d'Anjou. Felip entra a Barcelona el 2 d'octubre i les Corts finalment es taquen el 14 de gener de 1702 amb el jurament de les constitucions catalanes pel Rei. Els aliats proposen l'Arxiduc Carles i comencen les hostilitats.

Pres Gibraltar pels britànics, a l'agost del 1705 l'arxiduc embarca a Lisboa en direcció al Mediterrani. S'atura a Altea on és proclamat Rei i la revolta valenciana dels maulets s'estén liderada per Joan Baptista Basset. Mentrestant, i esperonats constantment pel príncep Jordi de Darmstadt, escamots armats barren el pas als borbònics a la plana de Vic i en la Batalla de Montjuïc capturen la fortalesa, que seria fortificada i usada per bombardejar la ciutat de Barcelona, que envoltada de les tropes aliades de Lord Peterborough va capitular el 9 d'octubre de 1705, de manera que el 22 d'octubre entra a Barcelona l'Arxiduc Carles, que el 7 de novembre de 1705 jura les constitucions catalanes, nomenat Carles III. Lord Peterborough avança cap a València i a finals d'any, l'arxiduc ja controla la major part de Catalunya i el Regne de València. John Leake rep l'encàrrec de patrullar el Mediterrani, i es dirigeix a Lisboa a reparar i reposar la flota.[1]

Felip d'Anjou es negà a donar-se per vençut i conscient del perill que suposava Barcelona en mans de l'enemic decidí un atac, i es reuní a Casp des de Madrid[2] amb René de Froulay de Tessé el 14 de març de 1706, sortint tres dies després a tota velocitat cap a Barcelona avançant des de Lleida, sense prendre-la,[3] i enviant nous reforços des de França comandats per Adrien Maurice de Noailles, el governador de Perpinyà, i enviant l'estol de Toló, comandat per Lluís Alexandre de Borbó amb canons i munició.

A finals de març, 1706 el comte de Cifuentes, nomenat Virrei de València, que estava Tortosa, rebé ordre de dirigir-se a Barcelona amb als miquelets de Bac de Roda i Manuel Moliner i Rau, a les fronteres d'Aragó i València.[4]

Ordre de Batalla[modifica | modifica el codi]

L'exèrcit borbònic[modifica | modifica el codi]

Els borbònics, amb la presència del propi Felip d'Anjou que s'estableix a Sarrià compten amb 18.000 homes i l'estol de Lluís Alexandre de Borbó, Comte de Toulouse.[5]

La defensa de Barcelona[modifica | modifica el codi]

Per defensar Barcelona l'Arxiduc Carles comptava amb 8.500 homes: 4.500 membres de la Coronela, 2.000 infants entre britànics, alemanys i holandesos, uns 1.000 catalans regulars enquadrats en el Regiment de Reials Guàrdies Catalanes i el regiment de Barcelona i un miler més de voluntaris catalans, entre d'altres, de la coronela de Manresa.[6] A més uns 400 dragons, dels quals 250 catalans i la resta anglesos.

L'estol aliat[modifica | modifica el codi]

El 3 d'abril de 1706, l'estol de 21 vaixells de línia de John Leake es va reunir a Gibraltar amb el 6 vaixells de línia de John Price,[7] i l'estol de Jacob van Wassenaer Obdam el Jove, amb 7 vaixells de línia i sis fragates que estava embarcat James Stanhope. El dia 5, Leake rebé una carta del rei Carles informant-lo que els borbònics pretenien assetjar Barcelona, i li demanaven socors. Arribaren a Altea el 18 on l'endemà s'uní Sir George Byng amb catorze vaixells de línia, i tres dies després l'estol de Hovenden Walker, amb cinc vaixells de línia.

L'estol aliat es va dirigir a Mallorca i d'allà a Tortosa, on el 26 d'abril van embarcar 2.000 homes de Lord Peterborough. Pensant que les forces de terra dels francesos podrien fer un assalt desesperat sobre la ciutat, Leake va ordenar Byng i Wassenaar adelantar-se.

El setge[modifica | modifica el codi]

El 2 d'abril la flota francesa arriba a la ciutat, mentre que les tropes de Felip d'Anjou i René de Froulay de Tessé entren en contacte amb les d'Adrien Maurice de Noailles el 3 d'abril de 1706 a la ciutat i la posen a setge,[3] iniciant les operacions contra el Castell de Montjuïc, que Tessé creu que és la clau per rendir la ciutat. Bac de Roda va rebre l'encàrrec de vigilar i defensar, al capdavant de 600 homes, la línia que dividia la ciutat del castell de Montjuïc,[8] i el 7 d'abril les seves tropes varen trencar la trinxera borbònica aixecada a l'alçada de Santa Madrona per a aïllar Montjuïc de la ciutat. El 19 d'abril el castell és atacat amb l'artilleria i la major part de la infanteria, on Arthur Chichester, Lord Donegal resisteix amb set-cents cassaques vermelles.

El rei Carles, tot i que podia fugir fàcilment per mar, va decidir esperar l'estol de socors, i morir si es donés el cas. Lord Donegal, va resistir fins al dia 26,[2] quan cau en mans borbòniques. La muralla de la ciutat és atacada amb artilleria a la zona de Sant Antoni, on es produeix una important fissura.[9] La milícia de Barcelona va fer una sortida en 21 d'abril, lluitannt cos a cos amb els invasors, fins que es retiren.[3]

El 7 de maig l'estol de Lluís Alexandre de Borbó va fugir en saber del gran estol aliat que s'aproximava[10] i 8000 soldats aliats desembarquen a la costa prop de Barcelona,[3] Els borbònics, que podien haver presentat batalla, havien rebut notícies de la caiguda de Valencia de Alcántara i fugen en un complet desordre, i atiats pels miquelets abandonen l'artilleria i les municions, fins al punt que Felip d'Anjou ha de fugir cap a França passant per l'Empordà i el Rosselló, arribant a Perpinyà en 23 de maig[3] i torna a Espanya per Navarra.[11]

Conseqüències[modifica | modifica el codi]

Medalla commemorativa de l'aixecament del setge

La captura de material de guerra fou molt important: Cent sis canons de bronze, vint-i-set morters, cinc mil barrils de pólvora, coranta-mil cartutxos, cinc-cents barrils de bales de mosquet, dues mil bombes, deu mil granades i dotze mil tres-centes granades de mà.[7]

Catalunya estarà doncs a partir d'ara definitivament en mans dels aliats. Les tropes que no estaven destinades a Catalunya van reembarcar, i Charles Mordaunt, Lord Peterborough va desembarcar a València el 13 de maig. A Altea estant, es va celebrar un Consell de Guerra que va determinar dirigir-se al Setge de Cartagena, on els habitants locals volien prendre part per l'Arxiduc Carles.[7]

« Entre todos los prisioneros no se han encontrado más que doce catalanes, de los que haré al momento un presente a las galeras a fin que no se hable de ellos jamás »
René de Froulay de Tessé[5]

Durant el setge, els anglesos havien quedat impressionats per l'alta preparació, disciplina i valentia de la Coronela de Barcelona, que va culminar el seu procés de militarització entre octubre de 1706 i març de 1707, quan la Coronela va passar a uniformar-se completament, i els seus antics mosquets van ser substituïts pels nous fusells reglamentaris, quedant a tots els efectes equiparada a un regiment d'infanteria de l'Exèrcit Regular Austriacista.[12]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. (anglès) The Seafarer, Relief of Barcelona
  2. 2,0 2,1 Churchill, Winston. Marlborough: his life and times. vol.2 (en anglès). University of Chicago Press, 2002, p. 75-76. ISBN 0226106357. 
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Suaréz Fernández, Luis. Historia general de España y América. 2a ed. (en castellà). Ediciones Rialp, 1984, p. 248. ISBN 8432121061. 
  4. de Castellví i Obando, Francesc. Narraciones históricas (en castellà). Fundación Francisco Elías de Tejada y Erasmo Pèrcopo, 1997, p. 80. ISBN 8492073950. 
  5. 5,0 5,1 Rotger, Agnès; Casals, Àngel. «L'oportunitat perduda dels catalans». Especial 1714. Monogràfic de la Revista Sàpiens [Barcelona], núm. 108, setembre 2011, p.28-31. ISSN: 1695-2014.
  6. Cerro Nargáñez, Rafael. «Austracistas en la Administración Territorial bajo el reinado de Felipe Vlos alcaldes mayores de Cataluña (1717-1746)». A: Felipe V y su tiempo: congreso internacional. vol.2 (en castellà). Institución Fernando el Católico, 2004, p. 463. ISBN 84-7820-767-8. 
  7. 7,0 7,1 7,2 (francès) Thomas Lediard, Histoire navale d'Angleterre, depuis la Conquête des Normands en 1066, v.3, p.430-432
  8. Junyent, Eduard. La Ciutat de Vic I la Seva Història. Curial, 1976, p. 250. ISBN 8472560899. 
  9. Espino López, Antonio. «La mobilització catalana durant la Guerra de Successió». Manuscrits, n.24, 2006, pàg. 133 [Consulta: 8 novembre 2013].
  10. (anglès) Charles Harrison-Wallace, Relief of Barcelona
  11. Suárez Fernández, Luis. Historia general de España y América (en castellà). Ediciones Rialp, 1984, p. 248. ISBN 8432121061. 
  12. Hernàndez i Cardona, Riart i Jou & Rubio i Campillo 2010, p. 41.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Albareda, Joaquim. Catalunya en un conflicte europeu. Felip V i la pèrdua de les llibertats catalanes (1700-1714). Barcelona: Generalitat de Catalunya i Ed.62, 2001. 
  • Torras i Ribé, Josep M. La guerra de Successió i els setges de Barcelona (1697-1714). Barcelona: Rafael Dalmau, 1999. 
  • Hernàndez i Cardona, Francesc Xavier; Riart i Jou, Francesc; Rubio i Campillo, Xavier. La Coronela de Barcelona 1705-1714. Rafael Dalmau Editor, 2010. ISBN 9788423207503. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Setge de Barcelona (1706)