Sever de Barcelona

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Sant Sever

Escultura de Bartolomé Ordóñez, s. XVI, al rerecor de la Catedral de Barcelona
bisbe i màrtir
Nom secular Severus
Naixement Segle III
Barcelona?
Defunció 6 de novembre de 302
Castrum Octavianum (actual Sant Cugat del Vallès)
Enterrament Monestir de Sant Cugat (relíquies desaparegudes en 1835; en queda una petita relíquia) i Catedral de Barcelona (desaparegudes en 1808, només se'n conserva el reliquiari); en queden una relíquia a l'església de Sant Sever de Barcelona, on arribà al s. XVII
Commemoració en Església Catòlica Romana
Canonització Antiga
Lloc de pelegrinatge Sant Cugat del Vallès, Barcelona
Festivitat 6 de novembre
Fets destacables Sant inexistent, bisbe llegendari de Barcelona
Iconografia Robes de bisbe, amb un clau a la mà o clavat al front
Patronatge Patró secundari de la diòcesi de Barcelona

Sant Sever o Sever de Barcelona, per a diferenciar-lo d'altres sants del mateix nom, fou bisbe de Barcelona i màrtir. Se celebra la seva festivitat el 6 de novembre. És un dels patrons (oficialment "patró menys principal") de la diòcesi de Barcelona.

Llegenda de Sant Sever[modifica | modifica el codi]

El sant a la façana antiga de la Casa de la Ciutat de Barcelona, s. XIV
Trasllat de les relíquies de Sant Sever, del retaule del sant pintat per Pere Nunyes i Enric Fernandes, al s. XVI (Barcelona, Museu Diocesà)
Talla al retaule de l'església de Sant Sever de Barcelona, per Pere Costa i Cases, 1703-1705
Retaule de Sant Sever, per Francesc Santacruz, s. XVIII (Catedral de Barcelona)
Detall de la façana de l'església de Sant Sever de Barcelona, amb la imatge del sant titular

La tradició el vol nascut a Barcelona i a les actes, tardanes, del seu martiri es narra que era el bisbe de la ciutat quan va començar la persecució de Dioclecià. El bisbe, induït pels fidels, va fugir fent camí cap al Castrum Octavianum, on després s'aixecà Sant Cugat del Vallès. Allí, va ser detingut per un destacament romà i va ser mort, en no renunciar a la seva fe: van clavar-li un clau al cap. Les actes diuen: la sang, que li rajà abundosament, féu caure damunt ses espatlles una clàmide purpúria. El fet deu haver estat el 6 de novembre de 302, ja que en aquesta data se'n va fixar la festivitat litúrgica.

Llegenda de Sant Medir[modifica | modifica el codi]

Mentre fugia, en arribar a Collserola, el bisbe trobà sant Medir, pagès que estava sembrant faves al seu hort. Quan després van passar els perseguidors, van pensar que Medir el protegia i que, per tant, també era cristià, per la qual cosa també el mataren. La dita Per Sant Sever, faves a fer té l'origen en aquesta tradició.

Creació de la llegenda[modifica | modifica el codi]

Les notícies històriques sobre el sant del segle IV són inexistents: l'únic Sever real que va ser bisbe de Barcelona va ser-ho entre 620 i 633 o 636, i és conegut com a Sever II de Barcelona. Aquest bisbe podria haver estat màrtir durant les persecucions arrianes, però no n'hi ha constància. Si fos així, aquest fet podria explicar la formació d'un altre sant màrtir del mateix nom, però més aviat sembla el contrari: que un cop ja creat, a partir d'altres tradicions, un sant Sever màrtir al segle IV que mai no havia existit, per fer-lo històricament creïble es va intentar relacionar amb un Sever bisbe del segle VI que podria haver estat màrtir: per això, en alguns santorals consta el sant Sever de Barcelona com a bisbe del segle VI.

Les actes del martiri del sant són molt tardanes, del segle XIII, com els esments a falsos cronicons, per la qual cosa no són fonts fiables. Gregori Maians i Siscar i Jaume Caresmar i Alemany van sostenir al segle XVIII la teoria que el sant no havia existit i que la llegenda s'havia format a partir de l'assimilació de la figura del bisbe barceloní a la història real de Sant Sever de Ravenna, bisbe del segle IV.

En tot cas, i com a figura llegendària, Sant Sever màrtir forma part d'una llarga llista de bisbes, de dubtosa historicitat, anteriors al primer bisbe de Barcelona del que hi ha constància i documentació històriques, Pretextat (ca. 347), del qual n'hauria estat l'immediat antecessor.

Relíquies[modifica | modifica el codi]

El cos del màrtir (o les restes que eren venerades com a seves) fou sebollit on ara hi ha el monestir de Sant Cugat del Vallès. El seu culte anà creixent a partir del segle IX. En van ser devots Oleguer de Barcelona o sant Pere Nolasc. Martí l'Humà li atribuí el guariment d'una nafra a la cama, per la qual cosa va demanar a Sant Cugat part de les relíquies de sant per a traslladar-les a la Catedral de Barcelona, translació que va fer-se, amb permís de Benet XIII, el 3 d'agost de 1405.

Aquestes relíquies van ser col·locades en una bella arqueta de fusta amb decoracions d'ivori, conservada al tresor de la catedral, juntament amb els fragments de teixits orientals que embolcallaven les relíquies. Les relíquies van desaparèixer durant l'ocupació napoleònica de la ciutat; les conservades a Sant Cugat van ser profanades a la crema del convent de 1835 i es perderen. Només se'n conserven una petita relíquia al monestir de Sant Cugat i una part d'os a l'Església de Sant Sever de Barcelona, que es donà al Col·legi del mateix nom al segle XVII.

Veneració[modifica | modifica el codi]

La diada de Sant Sever va ser festa de precepte a Catalunya durant segles; a més, el 9 d'agost es commemorava la trasl·lació de les restes a la catedral. L'altar de la capella del seu nom a la catedral comptava amb un benefici des de 1022. Entre 1412 i 1939 va funcionar, al carrer de la Palla de Barcelona, l'Hospital de Sant Sever, destinat a sacerdots, on hi havia el retaule de Pere Nunyes, del segle XVI, conservat avui al Museu Diocesà de Barcelona. L'església de Sant Sever, al carrer del mateix nom de Barcelona, vora la catedral, es construí entre 1699 i 1703.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • MAURI SERRA, Josep. Els sants de la diòcesi de Barcelona. Barcelona: Gràf. Marina, 1957.
  • PARRAMON, Lluís. "Una controversia historiogràfica del siglo XVIII: Mayans, Aymerich, Caresmar", Miscellanea Aqualatensia, núm. 1 (1949), p. 153-158.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]