Shuar

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Llengües tupí (violeta) llengües tupí-guaranís (rosa) en l'actualitat àrees de extensió probables en el passat

Els shuars (també coneguts com a jívaros) són un poble amerindi que viu a la selva amazònica del Perú i l'Equador.

Van resistir els dominis del inques i dels espanyols i mai van ser conquerits.

Són molt coneguts per la seva tradició d'embalsamar i reduir els caps trencats dels seus enemics amb un ritual anomenat tzantza.

Qui són els shuar ?[modifica | modifica el codi]

Dona shuar bevent xixa

En la selva oriental del Perú septentrional i Equador, entre els rius Napo, Pastaza i Marañón, i viuen uns 80.000 indígenes que s'anomenen a si mateixos chuan, coneguts per la gent amb el nom de Jibaros. Constitueixen nou tribus principals entre les quals destaquen els shuar, muratos, huambizas, achuales i aguarunas. Parlen diverses llengües de la família lingüística shuar, amb les següents variants: aguaruna (al Perú), achuar (al Perú i a l'Equador), huambisa (al Perú) i shuar (a l'Equador).

És gent robusta, de llibertat irreductible, dedicada habitualment a la caça, la pesca i la guerra amb clans i tribus enemigues. Viuen adaptats a un mitjà hostil, infectat de serps, piranyes (parú) i altres molts perills, observant les seves pròpies lleis de la selva. Són recel·losos i molt venjatius.

Venedora murata

Hàbits i costums[modifica | modifica el codi]

Els shuar porten perforat el lòbul de l'orella i en ell introdueixen un canonet de bambú d'uns deu a quinze centímetres de llarg. Les dones solen incrementar la seva ornamentació travessant-se els llavis es pinten el cos de vermell i negra.

La vestimenta masculina es redueix a l'itipi; fandilleta amb franges vermelles i negres, que es cenyeix a la cintura amb una faja de cotó o de cabells humans; una cinta (tonor), amb què se subjecten el cabell, i alguns collars i braçalets. La dona, per contra, vesteix una espècie de túnica de cotó, semblant al tipoy de les guaranís.

Ja s'ha dit que els shuars són caçadors. A l'albada, quan en la tribu se sent sonar l'erke, els homes recullen les seves llances, esmolen les puntes de tíbies de cérvol i s'allunyen del tapirí. Potser cassin algun aguará guazu (espècie de gos salvatge que fa estremir la selva amb els seus udols), aguatíes o pacas (espècie de llebres), parauacúes (micos de bona carn) o altres animalots. Però cérvols no en caçaran, doncs és tabú (hapa), és a dir, prohibició religiosa.

Quan un shuar, al vespre, en tornar de la caça, deixa les seves millors peces junt a una cabana aliena en la que hi viu una jove, sobren les paraules: l'home es vol casar. És segur que la noia espiarà al pretendent quan aquest perseveri dia a dia, portant-li, garses, bells tucans o algun saborós mico parauacú.

Quan arriba la lluna plena (Yací Guazú), el candidat truca a la porta del tapirí i allà, davant la família de l'elegida, posa una mà sobre l'espatlla dreta d'aquesta i, sense raons òbvies, se l'emporta de la mà.

Els shuar són bígams. La dona és una verdadera esclava encarregada de preparar la mandioca i la xixa, de teixir catifes i cistells (samburás), d'emmotllar atuells (cúia) amb la seva tècnica en espiral, de carretejar l'aigua i encendre el foc. Tot ho fa la dona. I per donar naixement a un infant, s'interna ella sola en la selva, mentre el seu marit, tancat en el tapirí, gemega de tant en tant, atès sol·lícitament pels seus amics, que li proporcionen exquisides preses, fins que la seva dona torna, amb el seu fill embolicat amb fulles de plàtan.

A l'albada, els infants són polits per les seves mares, que a l'efecte omplen la seva boca amb aigua i els hi llencen a sobre amb fortes bufades. Després els pentinen amb olis.

Cap reduït per la tzantza

En dues circumstàncies els shuar efectuen grans festes: quan neix un primogènit i quan consagren una tsantsa, és a dir, un cap d'enemic, reduïda i dissecada.

Túnica de plomes de tucà MHNT

La reducció del cap[modifica | modifica el codi]

Quan un shuar se sent desposseït o ofès per algú, o té un enemic, el seu desig de venjança l'indueix a conquistar el seu cap com a reparació i trofeu.

Després de degollar al seu enemic, el victimari, secundat per un acòlit, procedeix a buidar el cap amb un esmolat escalpel. Després li treu la caixa craniana, cus les parpelles i la boca amb espines de mandorová, i la farceix amb un fang adequat i arena calenta.

Ara el shuar, sostenint la tsantsa pels cabells, l'apropa al vapor d'una caldera, alternant amb massatges, mentre la mulla constantment amb uns sucs verdosos. Ningú sap, sinó els shuar, quines herbes es necessiten per aquest bany facial que conservarà per a sempre les faccions del mort.

Aquest procés dura més d'un mes, que el reductor i el seu ajudant efectuen, aïllats dels altres, en un clar de la selva. Quan acaben porten la tsantsa davant del payé, perquè autoritzi la festa de la consagració.

Una nit de lluna, davant la llum reverberant dels focs, comença la cerimònia, en mig d'un cercle expectant d'indis a la gatzoneta. Al ritme del tundul un grup de shuar efectua una boga dansa ritual, lluint pintats els seus cosos, i en els seus caps, descomunals tocats de plomes vermelles i blaves. El payé col·loca, llavors, solemnement la tsantsa en un pal, donant per finalitzada la cerimònia.(¹)

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Shuar Modifica l'enllaç a Wikidata