Sierra Nevada (Espanya)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Imatge de satèl·lit de Sierra Nevada (nevada, al centre de la foto. La blancor de la part inferior són núvols prop del Mediterrani).

Sierra Nevada és una cadena muntanyosa situada al sud-est de la península Ibèrica. És el nucli de la Serralada Penibètica. El seu cim més alt és el Mulhacén, que amb 3.482 m és també el cim més alt de la península Ibèrica. Administrativament pertany totalment a Andalusia, si bé repartida entre les províncies de Granada al nord i Almeria al sud.

Hi neixen els rius Genil, Guadalfeo, Adra i Andarax amb els seus respectius afluents.

Entre els cims més alts de la Sierra Nevada cal mencionar el Mulhacén 3.480 m, Puntal de Siete Lagunas 3.248 m, Puntal Caldera 3.226 m, Cartujo 3.152 m, Atalaya 3.148 m i el Cerrillo Redondo 3.058 m.

Al nord-oest de la serralada, i als peus del Veleta (3.392 m) hi ha una estació d'esquí on s'organitzaren els Campionats del Món d'Esquí el 1996. El 1935 hom construí una carretera que pujava fins al capdamunt del Veleta (actualment tancada al trànsit) i que era la més alta d'Europa.

Sierra Nevada des de l'Horta de Granada, 29 de gener de 2006. País (és) Espanya Serralada Serralada Penibética Longitud 80 km Amplada de 15 km a 30 km Cimeres|Cims Mulhacén (3.480 msnm), Penell (3.393 msnm), Alcassaba (3.371 msnm) Com a màxim. cota Mulhacén (3.480 msnm) Coordenades 37°3N 3°22O / 37.05, -3.367 Tipus Orogénesis Per a altres usos d'aquest terme vegeu Sierra Nevada (desambiguación). Sierra Nevada és un massís muntanyós pertanyent al conjunt de les Bètiques, concretament als sistemes Penibéticos i situat a Andalusia, Espanya, que s'estén per la zona centre-sud-est de la província de Granada i part del sud-oest de la província d'Almeria. El 1986 va ser declarada Reserva de la Biosfera per la UNESCO i el 1999 gran part del seu territori va ser declarat Parc Nacional pels seus valors botànics, paisatgístics i naturals. És el massís muntanyós de major altitud de tota Europa Occidental després dels Alps i el sostre de la península Ibèrica, amb el Mulhacén, de 3.482 m.

Sierra Nevada, juntament amb les Bètiques es va formar durant l'orogènesi Alpina en l'era Terciària. A causa del seu aïllament i altitud, des del final de la Glaciació de Würm, el massís ha quedat com a refugi d'innombrables plantes i endemismes impropis de les latituds mediterrànies en les quals se situa, explicant|comptant-se, segons fonts del Ministeri de Medi Ambient de España,[1] 66 espècies vegetals vasculars endèmiques i unes altres 80 espècies animals pròpies del lloc.


Situació i característiques[modifica | modifica el codi]

Situació de Sierra Nevada a la península Ibèrica. Sierra Nevada és una cadena muntanyosa situada a la serralada penibètica, que s'estén per la zona centre-sud-est de la província de Granada i part del sud-oest de la província d'Almeria, a Espanya. Està aïllada per la vall del Lecrín per l'oest, la vall del Guadalfeo al sud, per la depressió Bètica al nord, pel corredor de Gérgal a l'est, i per la vall de l'Andarax al sud-est. Les coordenades geogràfiques entre les quals es troba són: de 36º 55' a 37° 15′ de latitud nord, i de 2° 56′ a 3º 38' de longitud oest. Té una longitud de gairebé 80 km, la seva amplada oscil·la entre els 15 i els 30 km, i la seva superfície és de més de 2.000 km².

Dins de Sierra Nevada es troba el Mulhacén, el cim més alt de la península Ibèrica amb 3.480 metres d'altitud, així com el cim del Penell, el tercer en altura|alçària amb 3.392 metres, després de l'Aneto als Pirineus. (Veure becs|pics més importants en quadre adjunt).

La cara nord del massís és el lloc de naixement de multitud de rius situats gairebé tots a la conca del Riu Guadalquivir; aquí neixen rius com el Naixement (afluent de l'Andarax), Fardes, i el riu Genil, el més important de tots; a les cares oest i sud neixen rius pertanyents al vessant mediterrani, com al Riu Dúrcal o Ízbor, Trevélez, Poqueira, tributaris del Guadalfeo, que també neix a la serra, i els Rius Adra i Andarax, amb els seus respectius afluents. En aquest mateix vessant es troben la major part de les gairebé 50 llacunes d'alta muntanya existents a Sierra Nevada, moltes de les quals donen lloc al naixement de rius i rierols.

Gran part de l'entorn, sobretot per sobre dels 2.400 metres (que correspon amb el límit de les neus perpètues fins a l'arribada del període Holoceno) ha estat modelat per l'antiga presència de glaceres, donant lloc a innombrables llacunes d'alta muntanya, especialment en el vessant sud del massís, i valls en forma d'"U".

La major part de la seva extensió és dins del Parc Nacional Sierra Nevada, ocupant un total de 86.210 hectàrees; unes altres 86.000 ha corresponen al parc natural circumdant. Dins d'aquest parc es troba l'Observatori de Sierra Nevada, i l'estació d'esquí situada més al sud d'Europa, coneguda per les seves suaus temperatures i abundant nombre d'hores de Sol.

L'Observatori de Sierra Nevada es troba en el pendent nord, a 2.800 metres d'altura|alçària. El 1935 es va obrir una carretera que conduïa a la cimera|cim del bec|pic Veleta. El tram que conduïa al bec|pic Veleta va ser tancat al tràfic|trànsit el 1989; fins llavors era considerada la carretera més alta d'Europa.

Història i origen del nom[modifica | modifica el codi]

Vista de Sierra Nevada i l'Alhambra des del Mirador de San Nicolás, Granada.Existen referències a Sierra Nevada des de l'Antiguitat. Plinio el Viejo ja va esmentar el segle I l'existència de la muntanya Solarius a la zona fronterera entre les províncies romanes d'Hispania de la Bética i la Tarragonina. Durant l'època visigot, Isidoro de Sevilla va parlar de la muntanya Solorio, derivat de mont Oriens, muntanya en la qual llueix el sol abans de sortir. Posteriorment, diversos autors islàmics esmenten a Sierra Nevada denominant-la uns Yabal Sulayr (muntanya del Sol o de l'Aire), Yabal-al-Tay (muntanya de la Neu); i d'altres simplement muntanya Sulayr. Altres denominacions posteriors han estat muntanya del Sol, de l'Aire i del Sol, de la Neu i també Serra de la Gelada, sent a partir del segle XVIII batejades de la forma en la qual és coneguda avui en dia: Sierra Nevada.

Durant el segle XVI va ser escenari de la Rebel·lió de les Alpujarras. Posteriorment, el segle XVIII marca l'inici de diverses expedicions, en les quals, influïts per l'esperit de la Il·lustració, es va començar a explorar sistemàticament la serra. Així, sobresurten l'encarregada pel Marquès de la Cala, que van seguir altres de protagonitzades per importants científics, especialment botànics, biòlegs i geòlegs. Aquests van començar a descriure a les seves obres el seu importantíssim llegat|legat natural. Autors com Washington Irving es van establir en les seves immediateses|voltants el segle XIX. A finals d'aquell segle, Àngel Ganivet, aleshores cònsol d'Espanya a Finlàndia, va comentar en algun dels seus escritos[2] que Sierra Nevada podria convertir-se a la Finlàndia andalusa, per l'existència de neu més de 6 mesos a l'any. Ja en el segle XX, l'escriptor i hispanista britànic Gerald Brenan es va establir també en les seves immediateses|voltants, dedicant la seva obra Al sud de Granada a immortalitzar la més significativa de les comarques de Sierra Nevada, l'Alpujarra

El 1986, Sierra Nevada va ser declarada per la UNESCO Reserva de la Biosfera, i Parc Natural pel Parlament d'Andalusia el 1989 a causa de les singularitats de flora, fauna, geomorfologia i paisatge. Va ser seu del 24è Campionat del Món d'esquí alpí el 1996. Posteriorment, el Parlament Autonòmic d'Andalusia va proposar la seva declaració com a parc nacional, duta a terme el 3 de gener de 1999.

Geografia humana i economia[modifica | modifica el codi]

L'activitat tradicional de la gent que viuen als voltants de Sierra Nevada ha estat històricament l'agricultura i la ramaderia. L'abundància d'aigua, sobretot en la part oest del massís, ha donat facilitats a l'agricultura tradicional, la qual ha arribat fins i tot a establir-se en zones per sobre dels 2.000 metres d'altura|alçària a la cara sud (gràcies a la benèvola climatologia del lloc), si bé la mecanització era totalment impossible a casa de la complicada orografia. A l'estiu, històricament els pastors han utilitzat els "borreguiles" com a zona de pasturatge.

En els últims anys, l'activitat agrícola i ramadera ha remès en favor del turisme, a Granada, l'estació d'esquí ha guanyat una gran popularitat i prestigi. L'elevat nombre d'hores de sol i bones temperatures, fins i tot a l'hivern, han atret els seguidors dels esports d'hivern.

El pendent sud de Sierra Nevada, junt amb la vall del Guadalfeo i la Serra de la Contravessa, conformen la comarca de l'Alpujarra, una zona amb assentaments humans dispersos i abundants i característiques patrimonials pròpies, actualment protegida com a Patrimoni històric (Lloc Històric de l'Alpujarra), i amb un important desenvolupament turístic.

Clima[modifica | modifica el codi]

Imatge de satèl·lit de Sierra Nevada. La cadena muntanyosa és visible en el centre; sota aquesta són visibles núvols causats per vent de direcció|adreça sureste.Según el catàleg de parcs nacionals del Ministeri de Medi Ambient d'Espanya, Sierra Nevada és l'exemple més representatiu dels ecosistemes mediterranis d'alta muntanya. Per això, com|com a trets més característics del clima de Sierra Nevada es poden identificar: la seva relativa aridesa (a causa de la seva orientació oest-aquest, i els vents predominants de l'oest) i la forta insolació de la zona mediterrània en la qual es troba. Les condicions que determinen l'enorme diversitat climàtica a Sierra Nevada són la seva importantíssima amplitud altitudinal, latitud, i complexa topografia del terreny.

L'amplitud altitudinal determina l'augment de la insolació així que|tal com s'ascendeix i provoca oscil·lacions tèrmiques de gran importància: Per sota de Trevélez (1500 m d'altitud), la temperatura mitjana|mitja anual oscil·la entre els 16 i 12è C; des dels 1500 m fins al Port de la Ragua (2000 m), entre 12 i 8è C; entre els 2000 m i l'alberg juvenil de Pradollano (2500 m), entre 8 i 4t C, i a partir dels 3.000 m és de menys de 0è C. El vessant nord és més fred que el vessant sud per la seva menor insolació i major exposició als vents del nord.

La seva posició meridional i la seva presència a la zona d'influència mediterrània provoca la seva relativa sequedat; a l'estiu (de maig a octubre) la pluviositat és mínima, mentre que a l'hivern les precipitacions són gairebé en exclusiva en forma de neu a partir de certa altitud (2.000 metres aproximadament). Els vents ajuden a determinar un màxim de tardor al vessant sud (vents del sud-oest) i un altre màxim de primavera al vessant nord, de major influència noratlántica (amb vents de direcció|adreça nord i nord-oest).

A més s'ha de fer ressaltar les peculiars condicions microclimàtiques que es creguin en cada un de les valls, rius i barrancs. En això la insolació ja esmentada compleix un important paper.

Clima de Pradollano, Alberg Juvenil (2.507 m) (Dades: Phytosociological Research Center[3] ) 1975-1989 gen. febr. mar abr. maig juny jul. ag. sep oct. nov. des. mitjana|mitja anual Temp. màxima (°C) 0,3 -0,9 0,6 3,2 4,6 14,2 21,6 19,8 14,2 10,4 3,5 2,6 7,8 Temp. mínima (°C) -6,1 -7,9 -7,5 -4,3 -2,9 5,6 11,9 10,6 5,7 2,2 -3,3 -4,0 0,0 Temp. mitjana|mitja (°C) -2,9 -4,4 -3,4 -0,6 0,9 9,9 16,6 15,2 9,9 6,3 0,1 -0,7 3,9 Precipitacions (mm) 86,7 91,2 78,8 53,8 53,6 29,7 6,1 11,7 33,7 69,0 85,2 93,1 692


Flora de Sierra Nevada[modifica | modifica el codi]

Artículo principal: Flora de Sierra Nevada

Port de la Ragua (2.000 m) en Serra NevadaTras el final de l'última glaciació, la peculiar situació de Sierra Nevada va permetre que aquesta es convertís en refugi d'innombrable quantitat d'endemismes i espècies nòrdiques impròpies de latituds mitjanes. Es coneixen, segons fonts del Ministeri de Medi Ambient d'Espanya, 66 espècies vegetals vasculars endèmiques, la qual cosa representa la major biodiversitat de tota la península Ibèrica i d'Europa. En total el nombre de plantes superiors és d'al voltant de 2.100 el que representa la quarta part de totes les espècies conegudes a Espanya i la cinquena part d'Europa.

El Jardí Botànic de la Cortijuela, situat a les faldilles del Bescoll|Turó del Trevenque a uns 1.600 metres d'altitud, té com|com a funcions la protecció, conservació, generació i investigació de la flora d'aquesta serra especialment les de les seves gairebé 100 espècies vulnerables, amenaçades o en perill crític. En el 2007 s'han començat les plantacions del Centre Botànic Hoya de Pedraza situat a uns 1.980 metres d'altitud, i a uns 4 quilòmetres de Pradollano, com un centre de conservació de la flora d'altura|alçària de Serra Nevada.[4] En ho « Hoya de la Mora|Móra » a uns 2.500 metres d'altitud, des de 1965 que es va crear, es troba el Jardí Botànic Universitari de Sierra Nevada, especialitzat en tots els endemismes de Sierra Nevada.

Causes de la diversitat biològica[modifica | modifica el codi]

Pi silvestre de Sierra Nevada espècie endèmica de les serres subbètiques i present en Serra Nevada. El origen de l'insòlit nombre d'espècies endèmiques presents al massís ha de situar-se al final|finalitat de l'Era Terciària, fa ara gairebé dos milions d'anys. A fi d'aquesta era i l'arribada del període quaternari, el clima de tot Europa va sofrir un progressiu refredament que va permetre a espècies vegetals de latituds septentrionals i àrtiques avançar progressivament cap al sud d'Europa i ocupar gran part de l'interior i zones altes de la península Ibèrica. El final|finalitat de la Glaciació de Würm i l'arribada del període Holoceno va marcar el començament d'un progressiu augment de temperatures, i aquestes espècies nòrdiques van trobar refugi en les altures|alçàries de Sierra Nevada, acantonant-se al massís i adaptant-se progressivament a les característiques pròpies del clima de la zona, com la seva sequera estival. Així, moltes espècies han desenvolupat característiques pròpies o fins i tot s'han anat desenvolupant de forma independent a causa del seu aïllament, comptant-se per això un número|nombre major d'endemismes al massís que els existents en països com Bèlgica, Alemanya, Àustria, la Gran Bretanya, Suècia, Dinamarca, la República Txeca, Eslovàquia i Polònia en conjunto.[5]

Exemples d'endemismes serien: la camamilla real (Artemisa granatensis), narcís de Sierra Nevada (Narcissus nevadensis) o l'estrella de les neus (Plantago nivalis), sent aquesta última un dels grans símbols del massís, equivalent a l'edelweiss dels Pirineus o els Alps. A més, a Sierra Nevada també són presents espècies que són endèmiques del Sistema Bètic o són presents a la serralada de l'Atles marroquí.

Vegetació[modifica | modifica el codi]

La vegetació de Sierra Nevada es pot dividir en diferents nivells bioclimátics:

Vegetació de les zones baixes[modifica | modifica el codi]

Per sota dels 700 metres d'altitud, únicament en la cara sud del massís, es desenvolupa l'anomenat pis termomediterrani. En aquest pis els estius són molt calorosos i les gelades són gairebé inexistents a l'hivern. Poques parts d'aquesta franja de territoris no han estat conreades, però els estudis afirmen que a aquesta zona correspondria a un alzinar combinat amb una bardissa de llentiscle (Pistacia lentiscus), ginebrers, llums d'oli (Aristolochia baetica), sarsaparrella (Smilax aspera). En terres empobrits per fenòmens com, per exemple, els incendis forestals, també apareixen romerales (Rosmarinus officinalis), aulagares d'Ulex parviflorus i jarales.

Vegetació de baixa muntanyaEn aquesta franja d'altures|alçàries es desenvolupa el pis mesomediterráneo, entre els 700 i els 1300 metres aproximadament. En aquest pis els estius continuen sent calorosos, però a l'hivern es produeixen gelades. En aquesta zona són freqüents el llentiscle (Pistacia lentiscus), ullastre i sarsaparrella (Smilax aspera). L'alzinar sobre terres silicis és pobre en espècies; al costat de l'alzina, ginebrers, torvisco i mareselva (Lonicera etrusca).

Vegetació de la zona intermèdia[modifica | modifica el codi]

Entre 1.300 i 1.900 metres aproximadament es desenvolupa el pis supramediterrani. En aquest pis els estius són temperats i els hiverns són lleugerament freds, amb freqüents gelades i nevades. Les espècies predominants són el melojo, i en menor mesura, el quejigo i l'auró; aquestes tres espècies es desenvolupen en formacions boscoses. Més freqüents són els alzinars, que se situen generalment entre els 1.300 i els 1.750 m Tienen a desenvolupar-se tant sobre terres carbonatats com sobre roques àcides. Els alzinars són dominats per l'alzina i, segons el tipus de terra i l'altitud, arbusts com|com a ginebrers (Juniperus oxycedrus), agracejo (Berberis hispanica), torvisco (Daphne gnidium), rusco (Ruscus aculeatus) i majuelo (Crataegus monogyna) sobre terres bàsics.


Vegetació d'alta muntanya[modifica | modifica el codi]

A partir dels 1.900 metres, fins als 2.700 metres aproximadament, es desenvolupa el pis oromediterráneo. És a partir d'aquesta franja d'altures|alçàries on apareixen la majoria de les espècies que converteixen Sierra Nevada en un paradís botànic.

En aquest pis bioclimático es desenvolupen pinedes i sabinares. La vegetació està formada per espècies de port arbori i arbustiu (Pi silvestre (Pinus sylvestris), sabina mesquina (Juniperus sabina), J. communis subsp. hemisphaerica, Prunus ramburii) i una bardissa pulvinular (Vella spinosa, Erinacea anthyllis, Bupleurum spinosum).

Sobre terres més evolucionats apareixen enebrales i piornales, formant comunitats riques en caméfitos fruticosos i hemicriptófitos (Arenaria imbricata, Festuca indigesta). També abunda la flora endèmica: Genista versicolor, Arenaria pungens, Potentilla nevadensis.

En àrees calcàries a major altitud (capçalera del riu Dúrcal, Dornajo), i per l'escassetat de terra, es desenvolupa un espinal amb sabines i ginebrers, barrejat amb un tomillar encoixinat, apareixent espècies com són Sideritis carbonellis i Astragalus granatesis.

Vegetació dels cims[modifica | modifica el codi]

Estrella de les neus (Plantago nivalis). El pis crioromediterráneo es desenvolupa a partir dels 2.600 o 2.800 m Les condicions climàtiques de forta insolació, temperatures extremes, forts vents, la sequera estival pròpia de les latituds mediterrànies i la presència de neu més de 8 mesos a l'any impedeixen el desenvolupament d'espècies llenyoses. En aquest entorn es desenvolupen els borreguiles (nom que reben a Granada els pastius nevadenses d'alta muntanya o pastius de muntanya). Aquest tipus de vegetació (que també en part es desenvolupa als estadis alts del pis oromediterráneo) presenta certes similituds amb la tundra àrtica, amb el cervuno (Nardus stricta) com a planta més representativa, i un elevadíssim nombre d'endemismes.

Vegetació Riparia[modifica | modifica el codi]

Depenent de la zona, en àrees de roques carbonatades (calcàries, per exemple), la vegetació de riu està formada principalment per omedes (Ulmus minor), pollancredes (Populus alba) i saucedas (Salix spp.). Sobre terres àcids s'instal·len vernedes (Alnus glutinosa), saucedas (Salix atrocinerea) i fresnedas (Fraxinus angustifolia). Però per desgràcia, la degradació de la vegetació riparia (de riu) a Sierra Nevada és molt notable, sent bastant difícil trobar boscos de ribera en un raonable estat de conservació avui en dia.

Fauna de Sierra Nevada[modifica | modifica el codi]

La fauna de Sierra Nevada sempre ha estat de difícil estudi, existint un nombre bastant baix de referències zoològiques. La reina indiscutible de la fauna a Sierra Nevada és el isard ibèric (Capra pyrenaica), que sol pasturar a l'alta muntanya. El Ministeri de Medi Ambient d'Espanya ha classificat 80 espècies d'animals endèmics. A més es troben diverses espècies d'invertebrats singulars entre els quals es troben més de 20 espècies de papallones i nombroses espècies de petites aus, i un important nombre de rapinyaires.

Es pot establir la següent classificació per Biòtops:

Fauna nival[modifica | modifica el codi]

Existeixen poques espècies que es troben a gran alçària; aquesta és una característica típica de la Fauna de Sierra Nevada, en comparació amb altres cadenes muntanyenques europees. Les principals són el talpó de tartera (Chionomys nivalis) entre els mamífers, i el cercavores (Prunella collaris) entre les aus.

Roquissars i cornises[modifica | modifica el codi]

Biòtop utilitzat principalment com a zona de nidificació per aus:

Avifauna: colom roquer (Columba livia), xixella (C. oenas), merla roquera (Monticola saxatilis), merla blava (M. solitarius), roquerol (Ptyonoprogne rupestris), falzia reial (Apus melba), còlit negre (Oenanthe leucura), pardal roquer (Petronia petronia), sit negre (Emberiza cia). Rapinyaires: Xoriguer comú (Falco tinnunculus), mussol (Athene noctua) i escasses parelles d'àguiles perdiueres (Hieraaetus fasciatus), àguiles reials (Aquila chrysaetos) i ducs (Bubo bubo).

Mamífers: Cabra hispànica (Capra pyrenaica), mostela (Mustela nivalis), fagina (Martes foina), rata cellarda (Eliomys quercinus), guilla (Vulpes vulpes) i algunes espècies de ratpenats.

Rèptils: Escurçó ibèric (Vipera latasti), serp verda (Malpolon monspesulanus), serp blanca (Rinechis scalaris), llangardaix ocel·lat de Sierra Nevada (Lacerta lepida nevadensis), sargantana ibèrica (Podarcis hispanica).

Amfibis: Tòtil (Alytes obstetricans), gripauet (Pelodytes punctatus)

Fauna de bardissa i pastiu[modifica | modifica el codi]

Mamífers: Talpó comú (Pitymys duodecimostatus), rata cellarda (Eliomys quercinus), llebre comuna (Lepus europaeus), conill de bosc (Oryctolagus cuniculus), ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus), guilla (Vulpes vulpes) i mostela (Mustela nivalis).

Avifauna: Passerell comú (Carduelis cannabina), cadernera (Carduelis carduelis), lluer (C. spinus), gafarró (Serinus serinus), cruixidell(Emberiza calandra), hortolà (E. hortulana), pardal de passa (Passer hispaniolensis), tord comú (Turdus philomelos), griva cerdana (T. pilaris), griva (T. viscivorus), perdiu roja (Alectoris rufa), guatlla (Coturnix coturnix), bitxac comú (Saxicola torquata), tallareta cuallarga (Sylvia undata), tallareta vulgar (S communis), tallarol trencamates (S conspicillata), tallarol de garriga (S cantillans), trobat (Anthus campestris), puput (Upupa epops), merla (T. merula), abellerol (Merops apiaster), siboc (Caprimulgus ruficollis), còlit negre (Oenanthe leucura), molt típica de la bardissa encoixinada, còlit gris (O. oenanthe), còlit ros (O. hispanica), cuaenlairat (Cercotrichas galactotes), alàudids com el cotoliu (Lullula arborea) o la cogullada vulgar (Galerida cristata) i el mussol (Athene noctua).

Rèptils: Escurçó ibèric (Vipera latasti), serp verda (Malpolon monspesulanus), colobra bordelesa (Coronella girondica), colobra de ferradura (Coluber hippocrepis), llangardaix ocel·lat (Lacerta lepida nevadensis), sargantana cua-roja (Acanthodactylus erythurus), sargantana ibèrica (Podarcis hispanica), sargantana cuallarga (Psammodromus algirus), sargantana corredora (Psammodromus hispanicus), lludrió de potetes (Chalcides chalcides), bívia ibèrica (C. bedriagai).

Amfibis: Gripau corredor (Bufo calamita), gripau d'esperons (Pelobates cultripes) o gripauet (Pelodytes punctatus).

Aràcnids: Escorpí groc (Buthus occitanus).

Animals d'àrees boscoses[modifica | modifica el codi]

Si bé en teoria hi ha en l'àrea tres tipus de formacions boscoses, per diversos motius (degradació, escassa extensió en superfície dels boscos) no sol aparèixer una fauna pròpia en cada un d'ells: normalment les espècies són comunes entre elles.

Avifauna: Picot verd (Picus viridis), raspinell comú (Certhia brachydactyla), mallerenga cuallarga (Aeghitalos caudatus), bruel (Regulus ignicapillus), pinsà comú (Fringilla coelebs), sit negre (Emberiza cia), tallarol de casquet (Sylvia atricapilla), tallareta vulgar (S communis), tallarol gros (S borin), tórtora (Streptopelia turtur), tudó (Columba palumbus), oriol (Oriolus oriolus), cucut (Cuculus canorus), cucut reial (Clamator glandarius), puput (Upupa epops), enganyapastors (Caprimulgus europaeus), colltort (Jynx torquilla) i un gran nombre de pàrids com la mallerenga petita (Parus ater), mallerenga carbonera (Parus major), mallerenga blava (P caeruleus). També altres ocells com el lluer (Carduelis spinus), llucareta (Serinus citrinella), merla negra (Turdus merula), pinsà mec (Fringilla montefringilla), trencapinyes (Loxia curvirostra), pardal xarrec (Passer montanus). Rapinyaires forestals: Astor (Accipiter gentilis), esparver vulgar (A. nisus), àguila calçada (Hieraaetus pennatus), aligot comú (Buteo buteo), duc (Bubo bubo), xot (Otus scops). Mamífers: Senglar (Sus scrofa), gat fer (Felis silvestris), guilla (Vulpes vulpes), mostela (Mustela nivalis), fagina (Martes foina), geneta (Genetta genetta), i el freqüent turó comú (Putorius putorius). Altres mamífers són: l'eriçó comú (Erinaceus europaeus), talp comú (Talpa europaea), Musaranya comuna (Crocidura russula), musaranya etrusca (Suncus etruscus), teixó (Meles meles), esquirol comú (Sciurus vulgaris) i diverses espècies de ratpenats. Rèptils: Sargantana corredora (Psammodromus hispanicus), llangardaix ocel·lat de Sierra Nevada (Lacerta lepida nevadensis), serp blanca (Elaphe scalaris), serp de cogulla (Macroprotodon cucullatus). Amfibis: Salamandra comuna (Salamandra salamandra), gripau comú (Bufo bufo), gripau corredor (B. calamita).

Rius i sotos fluvials[modifica | modifica el codi]

Vertebrats aquàtics: Truita de riu (Salmo trutta) i truita irisada (Oncorhynchus mykiss) Invertebrats aquàtics: Planàries, sangoneres, cargols, bivalves i crustacis, sobre tot el cranc de riu ibèric (Austropotamobius pallipes). Amfibis: Gandària (Pleurodeles waltl), granota verda (Pelophylax perezi), la reineta arbòria (Hyla arborea) i la granota pintada (Discoglossus pictus) Rèptils: Tortuga de rierol (Mauremys leprosa), tortuga d'estany (Emys orbicularis), colobra de collar (Natrix natrix) i la colobra escurçonera (N. maura) Mamífers de medi aquàtic: Rata d'aigua (Arvicola sapidus), musaranya aquàtica mediterrània (Neomys anomalus), musaranya comuna (Crocidura russula) i la musaranya etrusca (Suncus etruscus), i diferents espècies de ratpenats. Encara està per confirmar si la llúdria de riu (Lutra lutra) s'ha extingit. Avifauna de riu: Blauet (Alcedo atthis), merla d'aigua (Cinclus cinclus), cuereta blanca (Motacilla alba), cuereta torrentera (M cinerea) i cuereta groga (M flava). Entre els passeriformes més comuns poden observar-se: el grasset de muntanya (Anthus spinoletta), pit-roig (Erithacus rubecula), mastegatatxes (Ficedula hypoleuca), papamosques gris (Muscicapa striata), mosquiter comú (Phylloscopus collybita), mosquiter pàl·lid (P. bonelli), mosquiter xiulaire (P. sibilatrix), bosqueta vulgar (Hippolais polyglotta), bosqueta pàl·lida (H. pallida), oreneta cuablanca (Delichon urbica), roquerol (Ptyonoprogne rupestris), merla blava (Monticola solitarius), entre altres. Com a rapinyaire nocturn: xot (Otus scops).

Geologia[modifica | modifica el codi]

Lagunas de Sierra Nevada Llacuna Altitud

Llacuna del Cavall 2.820 m Llacuna del Xai 2.674 m Llacuna de la Mula 2.546 m Lagunillo Misterioso 2.684 m Embassament de les Eugues 2.882 m Llacuna Llarga 2.794 m Llacuna de la Mosca 2.895 m Llacuna Najera 2.731 m Llacuna Quadrada 2.830 m Llacuna de Bolaños 2.900 m Llacuna de Lanjarón 2.980 m Llacuna d'Aigües Verdes 3.050 m Llacuna de Riu Sec 3.126 m Llacuna de la Caldera 3.030 m Llacuna de Penyal Negre 2.835 m Llacuna Hondera 2.850 m Llacuna Altera 3.079 m Llacuna de la Gotassa 2.917 m Llacuna de les Calderetes 2.873 m Llacuna de Vacares 2.895 m Llacuna de Juntillas 2.931 m

Formació[modifica | modifica el codi]

Sierra Nevada, conjuntament amb les Bètiques i totes les serralades a vores del Mar Mediterrani, es va formar durant l'orogénesis Alpina del Terciari al sud d'Europa, amb sediments de l'era Primària i Secundària: grans de quars, argiles i rovells|òxids de ferro, fonamentalment. L'acumulació d'una gruixuda capa de materials en el fons d'un sinclinal, cobert per les aigües marines del Mar de Tetis fa més de 200 milions d'anys, d'entre 3.000 i 4.000 metres, i sotmesos a les enormes pressions de les profunditats, van transformar les roques sedimentàries i les metamorfizaron.

Posteriorment, en la segona meitat de l'era Terciària, en el Pliocè, comença l'aixecament dels materials ja plegats en antigues orogénesis i va emergint a poc a poc de les aigües, com tota la formació alpina que, iniciant la seva pressió en el sud, va anar desplaçant-se cap al nord, en direcció a l'altiplà castellà, que va actuar parant el seu avenç.

Posteriorment, es va arribar a un punt en el que l'aixecament i bombament va arribar al seu límit i els materials es van trencar, lliscant-ne uns a sobre de d'altres, i formant-se una sèrie de falles molt característiques del lloc.

Geologia actual[modifica | modifica el codi]

El nucli de Sierra Nevada està format per materials de l'era paleozoica, principalment pissarres micàcies, de poca duresa.

Existeixen quatre franges o zones, geològicament parlant:

La part central, la zona de les principals altures|alçàries de Sierra Nevada, amb els típics esquistos o pissarres metamòrfiques. Al voltant de la part central, es presenta una altra zona de roques variades: pissarres, anfibolitas, serpentina, gneis, marbres, alguna cosa de roques volcàniques bastant metamorfizadas i formacions de filitas vinosas del Triásico, compost de fragments de poca consistència constituents de la "launa", roca utilitzada com|com a impermeabilizante a molts dels sostres típics de la zona. La zona "exterior" és formada per un cinturó de dolomies i calcàries triásicas, i com a exemple més característic tenim el bec|pic del Trevenque (2.079 m) i els Alayos de Dílar (1.982 m). Finalment, en l'entorn s'estenen terrenys terciaris: extensions argilenques i conglomerats.

Cara sud de Sierra Nevada, amb les localitats alpujarreñas de Capileira i Bubión. Es pot observar la relativa suavitat de la pendent de la zona, malgrat assolir-se els 3.000 metres en pocs quilòmetres En la formació geològica de Sierra Nevada es van produir contrasts d'entitat, com el dels suaus "plans|plànols inclinats" (cridats "turons") del pendent sud, contra els escarpats i profunds talls del vessant nord, en el qual va quedar més marcada l'erosió glacial del període Quaternari, especialment en llocs com els circs (o "corrals", nom que reben a Granada als circs glacials) del Penell i Valdeinfierno, de la Llacuna de les Eugues, de Riu Sec, de l'Hoya de la Mora|Móra o de Lajarón, naixement aquesta última del riu del mateix nom, i la conca del qual conserva perfectament definida la forma de O típica en cursos|vies glacials.

Glacialisme[modifica | modifica el codi]

Pic Penell des de l'Hoya de la Mora.Como es va comentar abans, s'estima que durant la Glaciació de Würm el límit de les neus perpétuas de Sierra Nevada se situava al voltant dels 2.400 metres. Això ha conduït a la modelació del relleu i és la causa de la presència d'innombrables llacunes d'alta muntanya, i valls en forma de O, com també s'esmenta abans. Compten algunes cròniques del segle XIX que per aquella època encara era possible veure les restes d'una glacera a la zona cridada Los Corrales del Veleta, just a l'ombra de bec|pic del mateix nom, i recentment es va descobrir que encara avui en dia hi ha zones de permafrost en diversos punts de la cadena muntanyosa, tals com en la zona.[6 esmentada] En aquestes investigacions es va estimar l'edat del gel fòssil present al subsòl en un interval entre els 100 i els 9.000 anys. Aquestes zones de permafrost restants són considerades reminiscències de les antigues glaceres presents al massís.

Amenaces ambientals[modifica | modifica el codi]

El notable desenvolupament de l'estació turística ha provocat que durant els últims anys hagin aparegut plans per a la seva ampliació tant al Barranc de San Juan com a la cara oest del massís, al Bescoll|Turó del Cavall. Aquesta possibilitat per ara ha estat rebutjada, i ha quedat descartada després de la declaració com a parc nacional, si bé existeixen pressions de sectors polítics i empresarials granadins per l'enorme èxit de l'estació i la falta d'espai i massificació de l'àrea de l'estació en l'actualitat. Ja des dels anys vuitanta, dècada en què l'estació d'esquí rep el seu impuls més important, Sierra Nevada es va col·locar a l'ull de l'huracà. Grups ecologistes van acusar d'agressions a la part més fràgil d'un ecosistema que atresora una biodiversitat gairebé sense equivalents a Europa.

D'altra banda, hi ha multitud d'espècies, tant de flora com de fauna, greument amenaçades, com la papallona anomenada Nena de Sierra Nevada, una llagosta exclusiva de Sierra Nevada (Baetica ustulata) i una mantis endèmica (Apteromantis aptera).

Entre les espècies vegetals, existeixen estudis destinats a la recuperació d'espècies com la Camamilla Real o la tella. Els incendis forestals, com el que es va esdevenir el Setembre de 2005, [7] i en el que es van cremar al voltant de 2.500 Ha., fonamentalment de pineda de repoblació, suposen un altre perill afegit a la llarga llesta.

Senderisme i lleure[modifica | modifica el codi]

Además de la coneguda estació d'Esquí de Sierra Nevada, existeixen moltes possibilitats de lleure en aquests llocs. Hi ha una estació d'esquí de fons, molt menys coneguda, al Port de la Ragua, i innombrables rutes de senderisme. Algunes de les rutes més conegudes són les següents:

Sendera de l'Estrella.

La Sendera de l'Estrella és un sender que discorre al costat de les vores dels rierols que fan de capçalera del Riu Genil i ofereix unes interessants vistes del nord del massís muntanyós. Integral dels 3.000 metres de Sierra Nevada.

La Integral de Sierra Nevada, com és més coneguda, és un ruta que comença en Jérez del Marquesado, a la zona nord del massís, i acaba a Nigüelas, a l'oest. El seu nom es deu que passa per gairebé tots els becs|pics de més de 3.000 metres d'altura|alçària. Si bé no requereix una gran capacitat tècnica, no és recomanable per a montañistas sense experiència a causa de les exigències físiques de la ruta. Ruta Sulayr

La ruta Sulayr és un sender de 340 km de longitud que circunda Sierra Nevada, dissenyat i promocionat per algunes institucions públiques, per al que s'han recuperat diverses senderes tradicionals i vies pecuàries.

Refugis i vivacs[modifica | modifica el codi]

Existen tres refugis atesos:

Refugi del Poqueira: a 2.500 m d'altitud, situat en la confluència dels rius Mulhacen i riu Sec, en l'Hoya del Penyal Negre sobre el Barranc del Poqueira. Té una capacitat de 87 places. Les poblacions més properes són Trevélez i Capileira. Refugi Postero Alto: a 1.880 m d'altitud, situat al Turó d'Enmedio, a prop del municipi de Jérez del Marquesado. Té una capacitat de 68 places. Alberg Port de la Ragua: a 2.000 m d'altitud, situat a la carretera A-337 que comunica la comarca del Marquesat del Zenete amb l'Alpujarra. Té capacitat de 32 places. A més existeixen diversos refugis-vivacs, encara que alguns es troben en mal estat: La Carihuela, La Caldera, Rosers, Elorrieta, Penya Partida, La panerola, El Vadillo, Barranc de l'Aceral, El Caballo i El Chullo.

També existeixen alguns refugis naturals o coves: Cova Secreta, Siete Lagunas i Túnel del Penell.

Mites i llegendes[modifica | modifica el codi]

Existeixen innombrables històries sobre Sierra Nevada i personatges mítics que viure-la o van recórrer, en molts casos transmesos de boca a boca pels habitants d'aquests llocs; les següents són exemples d'aquestes llegendes:

L'Escombra del Diable.

S'explica que en una època remota va existir un castell en l'Alpujarra, en el qual habitaven un ric senyor i la seva filla, la qual guardava com si es tractés d'un tresor preat. Quan aquesta va complir 20 anys, va ser promesa en matrimoni a un senyor de la comarca, de tanta riquesa i poder com ell, però igualment tan dèspota i brutal, sense haver-se adonat d'un pastor de la terra que ella s'havia enamorat, sent corresposta. Quan es va saber la notícia i encara que pensaven que no hi havia cap esperança, els amants van prendre la decisió d'escapar i, si era necessari, morir, abans fins i tot que separar-se. Va caure la nit i el pastor es va dirigir a la recerca de seu estimada. Al camí, un home, que va afirmar ser el diable i que volia oferir-li la seva ajuda, li va proporcionar una escombra capaç d'escombrar la neu per si sola. Escombra a mà, els joves van fugir fins a arribar a les proximitats|rodalies del bec|pic Alcazaba, lloc en el qual l'escombra va començar a escombrar per si sola i va provocar una allau, sepultant els qui els seguien. L'escombra va quedar allà oblidada i avui en dia segueix escombrant la neu i provocant allaus. Llacuna de Vacares.

On avui en dia es troba la Llacuna de Vacares, en un temps llunyà hi va haver un jardí molt bonic, al qual freqüentment acudia una bella princesa a l'encontre|trobada amb el seu amant. Un influent príncep moro també l'estimava però sense ser correspost. Un dia, cansat de ser rebutjat i encegat de gelosia es va voler venjar-se i va decidir assassinar el seu rival. Una nit, mentre els amants es trobaven reunits, es va consumar la seva revenja tallant-lo el cap al jove, que, seguidament, es va convertir a una pedra negra encara avui visible sobre un dels marges de la llacuna. Davant d'aquesta visió, la princesa va pujar a una penya, va començar a plorar fins a cobrir el jardí amb aquestes i inundant-lo per complet. Després d'això es va convertir ella també en una roca. Es diu també que a vegades s'escolten crits terribles gemecs, procedents del fons de la llacuna, proferits pel moro.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sierra Nevada (Espanya)

Coord.: 37° N, 3° O / 37°N,3°O / 37; -3