Sigfrid (Wagner)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Sigfrid
Sigfrid, il·lustració de Ferdinand Leeke
Sigfrid, il·lustració de Ferdinand Leeke
Títol original: Siegfried
Llengua original: alemany
Gènere: drama musical
Música: Richard Wagner
Llibret: Richard Wagner
Actes: tres
Estrena: 16 d'agost de 1876
Teatre: Teatre de Bayreuth
Estrena al Liceu: 15 de novembre de 1900 (estrena a Espanya)
Personatges:
  • Sigfrid (tenor)
  • Brünhilde, valquíria (soprano)
  • Wotan, pare dels déus, disfressat de pelegrí (baix)
  • Fafner, gegant convertit en drac (baix)
  • Alberich, nibelung (baríton)
  • Mime, el seu germà (tenor)
  • Ocell del bosc (soprano)

Siegfried (Sigfrid) és la tercera de quatre òperes que formen part de la tetralogia L'anell del nibelung. Va ser estrenada al teatre de Bayreuth el 16 d'agost de 1876, amb ocasió de la primera representació completa del cicle de l'Anell. En l'estrena van participar, entre d'altres, Georg Unger com Sigfrid, Max Schlosser com Mime, Franx Betz com l'Errant (Wotan), Karl Hill com Alberich i Amalie Materna en el paper de Brünnhilde.

Història[modifica | modifica el codi]

Article principal: L'anell del nibelung

Sinopsi argumental[modifica | modifica el codi]

La història és continuació de l'exposada a L'or del Rin i La valquíria

Acte I[modifica | modifica el codi]

Mime, nan nibelung germà d'Alberich, es troba forjant una espasa dins de la seua cova, en el bosc. Planeja recuperar l'anell per a si mateix, havent criat Sigfrid perquè puga acabar amb Fafner, actual posseïdor de l'anell, i així complir el seu desig. Mime necessita fer una espasa per a Sigfrid però el jove, amb una força brutal, ha trencat totes les armes que se li han atorgat. Sigfrid torna de la seua caminada pel bosc i demana que se li revele el seu origen. Mime es veu obligat a explicar que va haver de tenir cura de Sieglinde, sa mare, mentre donava a llum, però que al final ella va morir, fent-se càrrec de l'infant Sigfrid. Mime mostra les restes de l'espasa Nothung i Siegfried li ordena que la repare.

Siegfried (l'actor Heinrich Gudehus) forja la seua espasa, Nothung

Siegfried ix de la Cova i Mime entra en un estat de desesperació, ja que les habilitats del nan no són prou bones com per a reparar la llegendària espasa. Un ancià (que realment és Wotan disfressat de pelegrí errant) apareix sobtadament. L'errant ofereix un concurs d'endevinalles en el qual cada un presentarà tres i aquell que hi perda, perdrà també la seua vida. Mime accepta el repte, amb el propòsit de desfer-se'n de l'invitat no desitjat. El nan pregunta el nom de les races que viuen davall la terra, sobre ella i en el firmament. Wotan respon que són els nibelungs, els gegants i els déus. Després l'ancià fa les seues tres preguntes: Quina és la raça més amada per Wotan però la pitjor tractada? Com s'anomena l'espasa que pot derrotar a Fafner? Qui pot forjar aquesta espasa? Mime contesta que la raça és la dels Wälsung (l'estirp de Sigfrid) i l'espasa és Nothung. Tot i que Mime no sap contestar l'última pregunta, Wotan li perdona la vida i li revela que "només aquell que no coneix la por" podrà reparar l'espasa i afegeix que, a més, aquesta persona li llevarà la vida de Mime.

Sigfrid torna i s'amoïna perquè Mime no ha progressat gens amb l'espasa. Mime dedueix que l'única cosa que mai no va ensenyar a Siegfried va ser la por. Sigfried es mostra ansiós per conéixer aquesta emoció i per tant el nan li promet portar-lo davant de Fafner, el drac. Com Mime no pot forjar Nothung novament, Siegfried decideix intentar-ho pel seu compte, i reïx. Mentrestant, Mime prepara un verí que usarà per a matar Sigfrid després que el jove haja derrotat el drac.

Acte II[modifica | modifica el codi]

L'errant apareix davant de l'entrada a la cova de Fafner on Alberich també s'ha assegut a esperar el drac. Ambdós es reconeixen mútuament i Alberich declara els seus plans de dominar el món una vegada l'anell estiga en el seu poder. Wotan declara que la seua intenció no és recuperar l'anell. Sorprenentment Wotan desperta a Fafner i li comunica que un heroi s'aproxima per a lluitar amb ell. Fafner no li dóna molta importància, refusa lliurar l'anell a Alberich i acaba adormint-se novament. Wotan i Alberich es retiren.

Sigfrid i Mime arriben a la cova a l'alba. Mime decideix mantenir les distàncies mentre que Sigfrid s'acosta a l'entrada de la cova. Mentre el guerrer espera que el drac aparega, veu un ocell reposant sobre un arbre. Siegfried jogueteja amb l'animal i intenta reproduir el seu cant utilitzant una flauta, però li resulta impossible. Després l'heroi toca una balada utilitzant la seua trompa la qual cosa acaba de despertar a Fafner. Després d'una breu xarrada, Siegfried i Fafner lluiten entre si i Siegfried apunyala a Fafner, just en el cor, amb la llegendària Nothung.

En el seu últim alè, Fafner descobreix el nom de Sigfrid i l'adverteix d'una traïció. Quan Sigfrid es prepara a retirar la seua espasa del cos del drac, es crema amb la sang i per instint posa la seua mà sobre la seua boca. Al tastar la sang del seu contrincant descobreix que pot entendre el que l'ocell està cantant. Siegfried segueix les instruccions de l'ocell i així recull l'anell i el Tarnhelm del tresor de Fafner. Mime reapareix i Siegfried es queixa que encara no sap que és la por. Mime no deixa d'aprofitar l'oportunitat i li ofereix una beguda enverinada. No obstant això, la sang del drac permet que Siegfried puga llegir els pensaments del nibelung, i per tant el guerrer acaba amb la vida de Mime.

L'ocell explica a Sigfrid l'existència d'una dona que jau sobre una roca, envoltada per una flama màgica. Sigfrid decideix buscar-la per a veure si ella li pot ensenyar què és la por.

Acte III[modifica | modifica el codi]

Sigfrid s'acosta a l'adormida Brunilda. Il·lustració d'Arthur Rackham

L'errant es troba en el camí que va cap a la roca sobre la qual es troba Brünnhilde. Wotan crida a Erda, deessa de la terra. Erda apareix, una mica confosa, i no sap què dir. Wotan li informa que ja no tem la fi dels déus. El llegat de Wotan quedarà en Sigfrid, els Wälsung i en Brünnhilde. Aquesta raça i els dos herois treballaran junts per a millorar el món. Erda es retira.

Sigfrid arriba a on es troba Wotan (qui encara està disfressat) i el déu l'interroga. Sigfrid no reconeix al seu avi, i les seues respostes són una mica insolents. L'heroi decidix continuar la seua marxa cap a Brünnhilde i l'errant bloqueja el seu pas. Siegfried destrueix la llança de Wotan amb un colp de la llegendària Nothung. Wotan recull les peces de la seua llança i desapareix.

Sigfrid travessa el cercle de foc i es prostra enfront de Brünnhilde. Inicialment creu que la figura correspon a un home però una vegada li lleva l'armadura, descobreix que és una dona. Sigfrid no sap què més fer, i finalment, aquest sentiment de dubte li causa por i sense saber per què, acaba besant a Brünnhilde, la qual es desperta. L'amor per Siegfried acaba d'apoderar-se de la valquíria, qui renuncia a tot allò relacionat al món dels déus. Junts, Siegfried i Brünnhilde proclamen que viuran l'amor i es riuran de la mort.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

L'anell del nibelung
L'or del Rin | La valquíria | Sigfrid | El capvespre dels déus