Sigurd I de Noruega

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
El rei Sigurd entrant a Constantinoble

Sigurd Magnusson (v. 1090 - 26 de març de 1130), conegut com a Sigurd el Croat (en nòrdic: Sigurðr Jórsalafari, en noruec: Sigurd Jorsalfarer), va regnar com a Sigurd I de Noruega entre 1103 i 1130.

Va succeir el seu pare Magne III juntament amb els seus dos germans Eystein i Olaf. Aviat morí Olaf, i des de la mort d'Eystein el 1123 Sigurd va governar sol.

És reconegut principalment pel seva condició de rei croat, participant en una campanya a Terra Santa entre la primera i segona croades.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Joventut[modifica | modifica el codi]

El rei Magne III el Descalç tingué tres fills il·legítims de mares diferents: Sigurd, Eystein i Olaf. L'any 1098 Sigurd va acompanyar el seu pare en una campanya a les Òrcades, les Hèbrides i el mar d'Irlanda. Va ser combatenit a Irlanda l'any 1103 quan Magne va caure en una emboscada i morí. Sigurd, que aleshores tenia catorze anys, va tornar a Noruega amb la resta de l'exèrcit víquing.

Els tres fills de Magne van heretar el regne. Olaf era encara un infant, de manera que l'Eystein i en Sigurd van portar el govern de Noruega. Olaf moriria aviat, deixant els dos germans com a co-reis del regne.

La Croada noruega[modifica | modifica el codi]

Article principal: Croada noruega
Recorregut seguit pels croats noruecs. Marcat en vermell, el camí d'anada, i en verd, el de tornada

El 1107 Sigurd emprengué una expedició cap a Terra Santa per donar suport al Regne de Jerusalem, que s'havia fundat recentment durant la Primera Croada. Després d'un debat entre els dos germans, s'havia acordat que Sigurd era el més indicat per liderar la "croada noruega", mentre Eystein quedaria responsabilitzat de governar tot el país.

La tardor de 1107, amb 18 anys, Sigurd salpà de Bergen al capdavant de 60 naus que portaven un exèrcit d'uns 5.000 homes. Els croats van passar l'hivern a Anglaterra, on Enric I els va acollir. A la primavera posaren rumb fins a Santiago de Compostel·la, on passaren uns mesos més. De camí cap al sud van prendre el castell de Sintra, i tot seguit guanyaren una nova batalla contra els musulmans de l'Al-Andalus a Lisboa.

Un cop al Mediterrani, van atacar els sarraïns de les Balears amb victòries a Formentera, Eivissa i Menorca,[1] en les que obtingueren grans botins. L'èxit dels noruecs podria haver inspirat la croada pisano-catalana cinc anys més tard. Al passar per Palerm, Sigurd va visitar el rei normand Roger II de Sicília.

Finalment, després de tres anys de viatge els croats van arribar al regne de Jersualem, on van ser rebuts de forma entusiasta pel rei Balduí I. Després d’una cavalcada per la riba del Jordà, Balduí va convèncer Sigurd que l’ajudés a conquerir la ciutat de Sidó, en poder del fatimides. El setge va ser un èxit i les forces croades van prendre la ciutat el 5 de desembre de 1110. En agraïment, Balduí i Gibel·lí d’Arles, patriarca de Jerusalem, van entregar a Sigurd un fragment de la Santa Creu.

De retorn cap a casa Sigurd i els seus homes van passar per l’illa de Xipre, on descansaren, i van acabar desembarcant a Constantinople. Allí van passar un temps en companyia de l’emperador bizantí Aleix I, al que van entregar molts tresors obtinguts en la croada. Al partir també li van regalar les seves naus, i a canvi l’emperador els proveí de cavalls per tornar per via terrestre. El viatge va durar uns tres anys, a través d’Hongria, Panònia, Suàbia, Baviera (on es reuní amb l’emperador Lotari del Sacre Imperi) i Dinamarca (on van ser acollits pel rei Niels).

Govern de Noruega[modifica | modifica el codi]

En tornar a Noruega Sigurd es va trobar un país que havia prosperat durant el temps en què el seu germà havia regnat en solitari. Mentre Eystein governava des de Trondheim, Sigurd va establir la seva capital a Konungahella (Kungälv, actualment a Suècia) on edificà un castell fortificat i una església per conservar la relíquia que havia rebut a Jerusalem.

Les relacions entre els dos germans va ser tenses fins a la mort d'Eystein el 1123. Sigurd va passar a ser l'únic rei de Noruega.

La política de Sigurd va reforçar l'Església, amb la introducció d'un impost del 10%. Durant el seu regnat el cristianisme es va consolidar a Suècia.

L'any 1130 Sigurd va morir i va ser enterrat a l'església de Hallvard, a Oslo. Sigurd i la seva esposa havien tingut una filla, però cap fill legítim. Per això la mort de Sigurd va iniciar un període de guerra civil entre els seus fills bastards i d'altres aspirants al tron.

Família[modifica | modifica el codi]

Avantpassats[modifica | modifica el codi]

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
16. Sigurd Syr Halfdansson
 
 
 
 
 
 
 
8. Harald III Hardrada
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
17. Åsta Gudbrandsdatter
 
 
 
 
 
 
 
4. Olaf III Kyrre
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
18. Torberg Arnesson
 
 
 
 
 
 
 
9. Tora Torbergsdatter
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
2. Magne III el Descalç
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
10. Johan or Árni lági
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
5. Thora
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
1. Sigurd I Magnusson
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
3. Thora
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Núpcies i descedents[modifica | modifica el codi]

Entre els anys 1116 i 1120 Sigurd es va casar amb Malmfred, filla del Gran Príncep Mstislav I de Kíev i néta per part de mare del rei Inge I de Suècia. Van tenir una filla:

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Pryor, John H. Logistics of Warfare in the Crusades (en anglès). Ashgate Publishing, Ltd., 2006, p.252. ISBN 0754651975. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sigurd I de Noruega Modifica l'enllaç a Wikidata