Silur

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Silurs».
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Silur
EuropeseMeervalLucasVanDerGeest.jpg
Silur pescat al Kazakhstan
Silur pescat al Kazakhstan
Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Actinopterygii
Ordre: Siluriformes
Família: Siluridae
(Cuvier, 1816)[1]
Gènere: Silurus
(Linnaeus, 1758)[2]
Espècie: S. glanis
Nom binomial
Silurus glanis
(Linnaeus, 1758)[3]
Silur pescat a França

El silur (Silurus glanis) és una espècie de peix d'aigua dolça, de la família dels silúrids i de l'ordre dels siluriformes.

Descripció[modifica | modifica el codi]

És el peix d'aigua dolça més gran de tot Europa: pot arribar a mesurar 2,5 m de longitud i més de 100 kg de pes. Té el cos allargat i comprimit lateralment a la part posterior. La seva pell és sense escates i recoberta d'abundant mucositat. El cap és gran, ample i aplanat, amb sis bigotis bucals, dos de llargs i mòbils a la mandíbula superior, que li permeten detectar les preses, i quatre més petits en la inferior. Presenta uns ulls diminuts. Les aletes pectorals, que s'insereixen directament darrere de les ganyes, presenten 18 radis (tendrums), el primer dels quals és dur i serrat. Les aletes ventrals presenten també un radi dur i 10-12 radis tous. L'aleta anal és la més llarga, ocupant de mitjana el 58% de la longitud total de l'individu entre l'orifici anal i l'aleta caudal (cua). L'aleta caudal és arrodonida i sembla estar escurçada en el seu extrem. A la part dorsal, el silur no presenta cap aleta i només s'observa una petita aleta dorsal, situada al final del primer terç del cos i amb el primer ràdio dur i serrat. La coloració en el seu dors és blau negrosa, bruna o verdosa i el ventre, blanc amb reflexos rogencs. En els mascles, l'aleta anal és més ampla en la seva part anterior i la dorsal és més punxeguda que en les femelles. Les femelles són més voluminoses i tenen el cos més arrodonit, cosa que s'observa fàcilment des de dalt. L'aleta caudal del mascle pot presentar punts blancs. Arriba a la maduresa sexual als 3-4 anys amb una longitud total de 39-71 cm.[cal citació]

Hàbitat[modifica | modifica el codi]

El seu hàbitat preferit són les aigües amb poc corrent, profundes i tèrboles de trams baixos de rius i grans llacs i embassaments on el corrent és escas amb abundància de peixos. L'espècie no té grans requeriments d'oxigen i és relativament tolerant a la contaminació. Els majors pics d'activitat es presenten durant la nit amb moviments tant dins com fora de l'àrea de descans segurament corresponents a activitat alimentària, seguint el rastre de possibles preses.[cal citació]

Reproducció[modifica | modifica el codi]

La reproducció té lloc entre abril i juny, en zones de poca profunditat. Els mascles defensen petits territoris i excaven un niu per a la posta. El mascle es col·loca sobre la femella i fecunda els ous que aquesta diposita en el niu. El mascle protegeix el niu durant el període d'incubació, que pot durar 2 - 10 dies segons la temperatura. La producció d’ous de la femella varia entre 14.600 i 354.000 ous. Dels ous surten petites larves amb aspecte de capgròs. Aquests peixets creixen ràpidament, sobretot si les temperatures són altes i disposen de prou aliment. Les cries o alevins estaran unes setmanes junts i posteriorment viuran en solitari fins a la reproducció. El creixement d'ambdós sexes és similar fins als 4 o 5 anys, posteriorment s'incrementa considerablement el dels mascles. Pot arribar fins a 26 anys. Es reprodueixen a l’edat de 3 o 4 anys.[cal citació]

Alimentació[modifica | modifica el codi]

És ictiòfag i tampoc no rebutja altra mena d'invertebrats. Les preses depenen de la seua talla. Igual que el peix gat negre, no solament competeix amb espècies endèmiques a l'hora d'alimentar-se, sinó que sovint els peixos locals fan part de la seva dieta.[4]

Distribució geogràfica[modifica | modifica el codi]

És originari d'Euràsia[5] i ha estat introduït a Itàlia, Síria, Portugal, Turquia, l'Estat espanyol, la Gran Bretanya, els Països Baixos, la Xina i, probablement també, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina, l'Estat francès, Dinamarca i Tunísia.[6]

Presència als Països Catalans[modifica | modifica el codi]

És una espècie que, des de la seua introducció a Mequinensa l'any 1974 -provinent dels grans rius de l'Europa Central- s'ha estès a altres contrades del Principat de Catalunya, com ara la part baixa del Segre. A banda del riu Ebre, també se'l pot trobar -introduït per particulars- al Llobregat (Pont de Vilomara) i a l'estany de l'Agulla -on sembla que no ha prosperat-.[7] A l'octubre del 2009, la Conselleria de Medi Ambient de la Generalitat Valenciana anunciava la presència del silur a l'embassament de Forata (Foia de Bunyol), i l'adopció d'un pla per controlar-ne l'expansió.[cal citació]

Problemàtica[modifica | modifica el codi]

Degut a les seves grans dimensions el silur no té cap depredador visible, això li ha facilitat la invasió. Ja que té unes grans dimensions el silur necessita gran quantitat d’aliment i per això s’alimenta tan de les espècies al·lòctones com de les natives. L’impacte ecològic del silur sobre la diversitat nativa és encara poc conegut. És probable un impacte considerable en els peixos autòctons de la península Ibèrica. L'abundància d'aus aquàtiques és significativament menor en embassaments amb silurs, el que suggereix un impacte ecològic directe o bé que les aus han après a evitar les zones on s'ha introduït aquesta espècie.[cal citació]

Longevitat[modifica | modifica el codi]

Pot assolir els 80 anys.[8]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. uBio (anglès)
  2. Linnaeus C. 1758. Systema Naturae, Ed. X. (Systema naturae per regna tria naturae, secundum classes, ordines, genera, species, cum characteribus, differentiis, synonymis, locis. Tomus I. Editio decima, reformata.) Holmiae. Systema Nat. ed. 10 v. 1. i-ii + 1-824.
  3. BioLib (anglès)
  4. Ecology of an invasive fish (Silurus glanis) in Catalan reservoirs (anglès)
  5. FishBase (anglès)
  6. FishBase (anglès)
  7. Borràs, Antoni i Junyent, Francesc: Vertebrats de la Catalunya central. Edicions Intercomarcals, S.A. Manresa, 1993. ISBN 84-88545-01-0. Plana 26
  8. Kottelat, M. i J. Freyhof 2007. Handbook of European freshwater fishes. Publications Kottelat, Cornol, Suïssa. 646 p.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Rosean Arumí, Xavier. TR: Fauna invasora al voltant del riu Ter al seu pas per Manlleu. Manlleu, 2010.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]