Silva (poesia)
.jpg)
La silva és una estrofa composta per versos hendecasíl·labs (11 síl·labes) i heptasíl·labs (7 síl·labes), de rima irregular. L'àmplia llibertat poètica que això suposa converteix a aquesta composició en la més moderna de la mètrica clàssica espanyola, per la seva implícita tendència antiestrófica, i com tal constitueix una forma de transició cap al vers lliure modern. Va començar a conrear-se al segle xvi per influència italiana. Garcilaso de la Vega va publicar les seves famoses èglogues en silves. A partir de llavors, serà molt emprada per altres autors, com els barrocs Francisco de Rioja i Luis de Góngora a Soledades, i des de llavors es va establir fermament en la mètrica espanyola.
Exemple[modifica]
Un exemple de silva el trobem a l'obra Al sueño de Miguel de Unamuno:
- [...]
- En tu divina escuela,
- loca y desnuda y sin extraño adorno,
- la verdad se revela,
- paz derramando en torno;
- al oscuro color de tu regazo,
- contenta y recogida,
- como el ave en su nido,
- libre de ajeno lazo,
- desnuda alienta la callada vida,
- acurrucada en recatado olvido,
- lejos del mundo de la luz y el ruido;
- lejos de su tumulto,
- que poco a poco el alma nos agota,
- en el rincón oculto,
- en que la fuente de la calma brota.
- [...]
Una varietat és la silva arromançada en la que rimen els versos parells en assonant.
Bibliografia[modifica]
- Domínguez Caparrós, José. Diccionario de métrica española. Madrid: Alianza editorial, 2004. ISBN 84-206-7327-7.