Simfonia dels salms

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Simfonia dels salms
Compositor: Ígor Stravinski
Forma musical: Simfonia
Any: 1930
Estrena: 13 de desembre de 1930 Brussel·les
Dedicatòria: Orquestra simfònica de Bòston
Durada: 21'26
Instrumentació: 1 flautí
5 flautes
4 oboès
3 fagots
4 trompes
4 trompetes
3 trombons
2 pianos
1 arpa, timbal i corda. Cor amb soprano, alto, tenor, baix
Moviments:
  • Exaudi oratonien meam,
  • Domine. Expectans expectavi Dominum.
  • Al·leluia. Laudate Dominum.

La Simfonia dels salms és una obra per a cor i orquestra d'Ígor Stravinski escrita entre gener i agost de 1930 a Niça, i després a Suïssa. El 1929 Serge Koussevitzky encarregà a Stravinski la composició d'una obra simfònica per a celebrar el pròxim cinquantè aniversari de l'Orquestra Simfònica de Bòston. El compositor decidí portar endavant una idea que havia tingut en la ment durant algun temps: una simfonia salmòdica. Temps més endavant recordava que:

« Vaig escollir el Salm 150 en part per la seva popularitat, malgrat que hi havia una raó igualment important per a mi: oposar-me als molts compositors que havien abusat d'aquest versos magistrals utilitzant-los com a pretext per llurs propis sentiments líric-sentimentals. Els Salms són poemes d'exaltació, però també d'ira i de judici i fins i tot de maledicció. Malgrat que considerava al Salm 150 com una cançó per a ser dansada, com David dansà enfront l'Arca, sabia que tindria que tractar-la de forma imperativa...

El primer moviment, Escolta el meu prec, Oh Senyor, fou compost en un estat de bulliment religiós i musical. Les seqüències de dues terceres menors a les què s'uneix una tercera major. l'arrel de la idea de tota l'obra, es deriva d'un motiu en trompeta i arpa al principi de l'allegro de l'últim moviment...

El Salm Esperant al Senyor utilitza en la forma més oberta el simbolisme musical que en qualsevol altra de les meves musiques abans de La inundació. Una piràmide invertida de fuges comença amb una fuga purament instrumental de compàs limitat i empra solament instruments solistes. La restricció a la gamma triple fou la novetat d'aquesta fuga inicial, però la limitació de les flautes i oboès resultà ser el problema de composició més difícil que se'm presentà. El tema fou desenvolupat a partir de la seqüència de terceres menors utilitzades com ostinato en el primer moviment. L'etapa següent i més alta de la piràmide invertida és la fuga humana, que...representa a un nivell, més elevat en el simbolisme arquitectònic, pel fet de què expandeix entrant en el registre del baix. La tercera etapa, la fundació invertida, uneix ambdues fuges...

El Salm 40 és una pregaria de prec perquè es posi en la nostra boca un nou càntic. Aquest cantic és l'Al·leluia... El Laudate Dominum originalment fou compost seguint les paraules de Gospodi Pomiluy. Aquesta secció és una pregaria dedicada a la imatge russa del Crist nen amb Cetre i esfera. Decidí concloure l'obra amb aquesta música, també com una apoteosi del tipus que s'havia convertit en pauta de la meva música des de l'epitalami al final de Les Noces. L'allegro del Salm 150 fou inspirat pe una visió del carro d'Elies ascendint als Cels; anteriorment mai havia escrit quelcom tant literal com els tresillos per a corns i piano que suggereixen els cavalls i el carro. L'himne de lloança final s'ha de considerar com emanat dels cels i l'agitació ve de seguida per la calma de la lloança, però aquestes declaracions em fan vergonya. El que si puc dir és què, al posar les paraules d'aquest himne final, em vaig preocupar sobretot per els sons de les síl·labes i em vaig donar el gust de regular prosòdia a la meva manera pròpia.

»

Stravinski desitjava crear una obra en que l'orquestra i el cor estiguessin en plena igualtat. Aquest desig el portà a escollir una orquestra poc habitual, sense la participació de les seccions de violins, violes i clarinets. La formació resultant serà: cinc flautes, cinc oboès, quatre fagots, una secció de metall completa, dos pianos, violoncels, contrabaixos, arpa, timbales i bombos. El so resultant és tan especial que quasi qualsevol compàs de la Simfonia dels Salms és recognoscible simplement per la seva sonoritat.

L'obra exemplifica l'estil del compositor del seu segon període, denominat neoclassicisme. Endarrere han quedat els ritmes bàrbars i les dissonàncies punxants de La consagració de la Primavera. L'estil neoclàssic és més refinat i subtil. En aquest llenguatge, Stravinski tornà intencionadament als acords, figures melòdiques, formes i procediments d'èpoques anteriors, des dels estils medieval a romàntic tardà. Els utilitzà d'una forma estrictament personal i en contexts contemporanis. Emprà sons antics i els feu comportar-se en formes noves i utilitzà sons nous dintre les formes antigues. La música resultant és sofisticada: s'ha de conèixer bé l'estil al qual es fa referència per a poder apreciar cabalment la referència que Stravinski està fent al mateix.

En algunes peces neoclàssiques el compositor realment tornà a compondre obres existents. Pulcinella, basada en música de Stravinski creia que pertanyia a Pergolesi, i El bes de la Fada, basada en obres menors conegudes de Txaikovski, són dos exemples d'això. Malgrat tot, la major part de la música és més general. En la Simfonia dels Salms hi trobem referències a sons tonals, procediments de fuga i melodies de cant antic, però aquestes fonts diverses resten totalment integrades en la retòrica personal de Stravinski.

Un exemple pràctic és le primer acord. En un sentit és simplement una tríada en mi menor, un so que ha estat escoltat en innumerables peces al llarg dels períodes barroc, clàssic i romàntic. Però aquest acord en mi menor era particular, no s'assembla a cap tríada anterior al segle XX. Resta espaiat, no en la forma que solia ser la normativa, amb notes pròximes a la part superior i en la part inferior i quelcom molt separades en el mig. Això fa una gran diferència en quant al so. Immediatament reconeixem que aquest acord és una versió moderna d'una sonoritat d'una època antiga. A més, hi ha molts més Sol que Mi en l'acord, el que segurament hagués sigut tabú si això hagués estat realitzat en tríada tonal. Aquest acord aïllat no és simplement un so inusual. La seva estructura implica el conflicte tonal del primer moviment: el mi menor, la clau esperada donat que l'acord està en tríada de mi menor, dóna pas al sol major, ja que la nota Sol resta emfatitzada exageradament en l'acord.

La utilització de la fuga en el segon moviment és l'altra instància d'estètica neoclàssica. La fuga és una forma que arribà al punt més alt durant el període barroc. La seva lògica està enraigada en la tonalitat. Stravinski adaptà la forma i utilitzà línies melòdiques que suggereixen fuges tonals, però no va permetre que les harmonies progressessin com ho farien en la fuga tonal vertadera. Per contra, hi ha llargs trams d'estasis harmònica, malgrat del constant moviment de les notes.

L'estassi subjacent passa a primer pla en la coda de l'últim moviment. En aquest punt Stravinski un dels passatges més bells de tota la seva música. Sobre una figura de quatre cops en el baix que es repeteix constantment, una figura de tres cops es repeteix una vegada i una altra, amb alguna variació. Les notes a penes canvien, les harmonies romanen congelades, però l'alteració dels patrons de tres i quatre cops manté el nostre interes. L'efecte és extraordinari: una visió musical de l'eternitat. La ironia és que les paraules d'aquest serè passatge i, tanta mateix, tens, són les següents: Lloem al Senyor sobre els forts timbals; lloem al Senyor sobre ressonants timbals. Que totes les coses que tinguin alè lloïn el Senyor. ¡L'orquestra dels Salms no té ni un sol timbal!.

La música immutable d'aquesta coda tal vegada simbolitza l'eternitat de Déu. L'últim acord, que consta de Do en tots els registres més uns pocs Mi alts que sonen més com sobretons que com tons separats, poden representar la puresa de Déu. Les proporcions de l'obra (els tres moviments tenen una relació de durada aproximada d'1:2:3) poden suggerir la Santíssima Trinitat. Stravinski sens dubte hagués negat tot aquest simbolisme, ja que no creia en la capacitat de la música per a expressar res que no fos música. Però la Simfonia dels Salms és una de les creacions supremes de l'art occidental i, com a gran part del gran art, és profundament religiosa, molt més del que alguna vegada pensà el seu creador.

« La gent sempre insisteix en cercar en la música quelcom que no està allí. Per a ells el principal és saber què expressa la peça i que tenia en ment l'autor quan la va compondre. Mai sembla que comprenguin que la música en una entitat per si mateixa, separada de qualsevol que pugui suggerir-los. En altres paraules, la música els interessa en tant toqui elements externs a ella a la vegada que evoca sensacions amb les que estan familiaritzats. A la majoria de les persones els hi agrada la música perquè els hi produeix certes emocions, com alegria, pena, tristesa, una imatge de la naturalesa, un tema per l'ensonyament, o -encara millor- per a oblidar-se de la vida de tots els dies. Volen una droga, un narcòtic. Poc importa si aquesta manera de pensar està expressada directament o resta embolcallada en un vel de circumloquis artificials. La música no valdria gaire si estigués reduïda a semblant propòsit. Quan la gent haguí après a estimar la música per si mateixa, quan escolti amb les seves oïdes, el seu gaudi de la mateixa serà d'un ordre molt més elevat i més potent i seran capaços de jutjar-la en un pla més alt i dar-se conte del seu valor intrínsec...totes aquestes consideracions foren evocades per la meva Simfonia dels Salms perquè, tant el públic com la premsa, han manifestat especialment l'actitud que acabo de descriure respecta a l'obra. Malgrat l'interès que ha despertat la composició, he notat una certa perplexitat causada, no per la música com a tal, sinó per la incapacitat dels oients de comprendre la raó que em portà a compondre una simfonia en un esperit que no trobava eco en la seva mentalitat. »

Avui, quasi vuitanta anys després d'acabada la simfonia, comprenem millor la seva objectivitat que assoleix un pla més elevat del sentit que moltes declaracions artístiques subjectives. I la simfonia efectivament troba un eco en la nostra mentalitat. Es compren que l'obra no és l'expressió personal de Stravinski, però de totes formes és una manifestació de fe.

La seva objectivitat, reforçada per la negativa de Stravinski d'haver inclòs algun missatge personal, la fa encara més universal. S'ha convertit en una declaració a-temporal de la lloança que la humanitat fa de Déu. La intemporalitat de la seva fe emana amb la major simplicitat en la música immutable de la coda.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Invitació a la Música de Jonathan Kramer, pàgs. 810-814. Editorial Vergara