Simfonia en do (Wagner)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La Simfonia en do major, WWV29, és l'única obra simfònica que va escriure Richard Wagner.

Té quatre moviments que duren aproximadament 37 minuts:

  1. Sostenuto e maestoso - Allegro con brio
  2. Andante ma non troppo, un poco maestoso
  3. Allegro assai
  4. Allegro molto e vivace

El primer moviment està titulat com a sostenuto i maestoso, per passar més endavant a Allegro con brio, i és un moviment en forma de sonata, precedit d'un preludi. El moviment està estructurat en forma clàssica, però l'ús a fons en la secció de desenvolupament dels diversos motius que han aparegut amb anterioritat en el moviment proporciona evidència el deute de Wagner a Ludwig van Beethoven. Dit d'una altra manera, es podria dir que tots els aspectes de la música es remunten a un motiu bàsic, la qual cosa és una tècnica que Wagner va explotar posteriorment amb un efecte més evident en el Preludi a Das Rheingold.

El segon moviment, Andante ma non troppo, un poco maestoso, està en la tonalitat de la menor. Encara que la forma no és tan clarament estructurada com en el tercer moviment, la forma general és A + B + B + A + coda, amb un fort contrast entre l'A líric i la senyalització d'idees del B. Val la pena observar que els moviments s'inicien amb un motiu de la coda del primer moviment, el que indica que Wagner aquí tracta d'establir una relació entre ambdós moviments.

El tercer moviment, Allegro assai, és un scherzo amb una clara estructura formal A + B + A + B + A (coda). A es caracteritza per un ritme dinàmic adequat a un moviment scherzo, mentre que a B (una mica menys allegro) hi apareix una línia melòdica suau i flexible, de manera que s'estableix un fort contrast entre les concepcions musicals del scherzo A i el trio B. L'efecte climàtic de la coda al final del moviment s'ha descrit com a molt digne de Beethoven.

El quart moviment, Allegro molto e vivace, s'estructura en la forma sonata clàssica com el moviment d'obertura. Però Wagner no dubta en ser audaç: la idea que segueix a la presentació del primer tema és molt inestable en la tonalitat, i el segon tema es presenta a tres veus. D'altra banda, Wagner accelera el tempo (allegro più) a la meitat de la coda per generar un augment en l'excitació mentre la música es mou cap a la seva fi. Veiem aquí la conducció de Wagner casa a una velocitat vertiginosa.