Simfonia espanyola

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La Simfonia Espanyola per a violí i orquestra en re m, op. 21 (en francès Symphonie espagnole), és una obra concertant per a violí i orquestra d'Édouard Lalo.

Origen i context[modifica | modifica el codi]

En unió amb Camille Saint-Saëns, inicià Édouard Lalo aquella renovació francesa que donaria tants fruits musicals en els últims decennis del segle XIX. Lalo va néixer a Lilla el 27 de gener de 1823 i morí a París el 22 d'abril de 1892. Descendia d'una família espanyola que s'havia assentat en terres flamenques en el segle XVI, i es va desviure per la música, que havia començat a estudiar com a art en segon terme.

Fou notable violinista; tocà la viola en el famós Quartet Armingaud-Jacquard, fundat el 1855 per difondre el repertori germànic; com a compositor inicià la seva carrera amb obres violinístiques, a les que seguirien altres més ambicioses.

Mentre per el gran públic francès. Lalo és autor de l'òpera Le roi d'Ys, pels assidus oients de música simfònica i de cambra és, a més, l'autor del Trio en la, de concerts per a piano, per a violí i per a violoncel; de la Simfonia espanyola, per a violí i orquestra, i de la Fantasia noruega, per a la mateixa combinació instrumental; d'una Rapsòdia noruega per a orquestra, de la Simfonia en sol menor, i de Suites orquestrals sobre el seu ballet Naumouna, sense contar les seves nombroses melodies i lieder.

Unit al violinista Pablo Sarasate per amistat profunda, va escriure per a ell el Concert per a violí, op. 20, que el gran violinista navarrès interpretà el 8 de febrer de 1874 en els concerts del Châtelet. I al mateix Sarasate li dedicà Lalo la Simfonia espanyola. Guarda també relació amb Espanya i amb l'art espanyol, la seva Guitare per a violí i piano, op. 28, composta l'any 1882. Poden semblar més simfòniques o més plenes de color –diu un comentarista- altres composicions posteriors, com España, d'Emmanuel Chabrier, el Capritx espanyol, de Nikolai Rimski-Kórsakov, i la Rapsòdia espanyola de Maurice Ravel. Malgrat això, s'apreciarà degudament la vàlua de la Simfonia espanyola, de Lalo si es té en compte l'època en que es va compondre i que el seu autor, en traçar-la, es proposà realitzar unes melodies populars.

Moviments[modifica | modifica el codi]

  1. Allegro non troppo; Número ple de passió vehement i de fogositat encesa. Està en tonalitat de re menor i agafa gran desenvolupament. Uníson dels instruments de corda, els quals ofereixen una frase musical que els timbals tenen cura de marcar. El violí canta sobre el fons orquestral, i presenta embrionàriament un tema el qual desenvolupament adquirirà plenitud en el final. El tutti, oposant-se al solista, recull el primer motiu. Canta el violí un altre motiu recolzat pels pizzicati de la corda. El metall intervé amb vida pròpia. Es recull la sonoritat i l'instrument solista exposa una idea seductora mentre l'acompanya la corda amb sordina perquè destaqui més la insinuada melodia cantable. Després reapareix la primera idea, però no repetida literalment, sinó variada, l'obligada reexposició dels dos temes principals amb nous desenvolupaments.
  2. Scherzando; es caracteritza per la seva extremada vivacitat. Una tornada de seguidilla, tocat en pizzicati per la corda, serveix de ritornello. Es revesteix de llangor i de gràcia un tema cantat pel violí, mentre la corda de l'orquestra sosté una nota pedal, i les flautes i oboès introdueixen ornamentacions. Després del desenvolupament subsegüent, reapareixerà la melodia inicial vestint-se amb sonoritats plenes de llangor.
  3. Intermezzo; En la menor i en compàs de 2 per 4, l'inicia el metall brillant a l'uníson; corda i fusta continuen la frase. Ben aviat el solista canta una melodia sentimental vers un ritme format per un tresillo i dues corxeres. Brilla la virtuòsitat en un altre tema en 6 per 8, i en reaparèixer en el violí solista la idea principal, la sosté una orquestra recollida.
  4. Andante; En re menor i compàs de 3 per 4. després d'una introducció d'estil elevat en els instruments de vent, recita el solista un tema melangiós que concilia el bon gust amb la virtuositat i el qual color fa pensar més en Escandinavia que en Espanya. En ser repetida, s'associa el timbre del clarinet.
  5. Rondó final; En re major i 6 per 8. Numero riquíssim per l'amplitud en el desenvolupament i l'habilitat en el diàleg instrumental. Ritmes obstinats; varietat de matisos; tema viu i alegre del rondó; jocs sonors a diverses altures, i de sobte, com contrast, una esllanguida malaguenya. El tema del rondó reapareix, després de la prodigalitat en els virtuosismes; i ha ecos suaus a càrrec de la fusta; les arpes posen una nota de color, i la cadència final contribueix a realçar d'aquesta obra pseudo-espanyola.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Las mejores simfonias, d'Ediciones Daimon