Simfonia núm. 100 (Haydn)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Simfonia núm. 100
Composició de Joseph Haydn
Sobrenom: Militar
Forma: Simfonia
Tonalitat: Sol M
Composta: 1791
Publicada: 1794
Estrena: Londres
Durada: 24'53

La Simfonia en sol major núm. 100 (Militar) és una simfonia de Joseph Haydn en quatre moviments.

Historial[modifica | modifica el codi]

Palau d'Esterhazy a Viena on va treballar Haydn durant molts anys

Probablement, en la història de la música, el cas d'un compositor que sobrepassi amb les seves simfonies el núm. 100, és únic. Malgrat ser molt nombroses les produccions del cicle clàssic, mai cap compositor ha realitzat una labor tan considerable i d'una tan elevada qualitat. Pocs anys després, es considerà ja com a insuperable el nombre de nou assolit per Beethoven, en part per un respecte quasi supersticiós a la magnífica Novena i en part per la redoblada feina que exigia de dia en dia la moderna tècnica orquestral.

Per aquestes raons, no és d'estranyar que aquesta Simfonia adopti una forma més prolongada –pertany al grup de les anomenades simfonies londinenques, de la seva mateixa època--. El seu propòsit d'adquirir relleu és ben manifest. Per altra part, l'emprà intensivament la bateria, cerca un efecte de marcialitat transcendent. Data de 1794.

Els moviments[modifica | modifica el codi]

I.- Es compon d'un adagio-allegro. L'adagio constitueix, en el tipus usual d'introducció lenta, una de les pàgines més belles que es coneixen de Haydn. El plantejament del primer tema és admirable i en ell hi destaca un solo de fagot, un altre de viola i la seva conclusió a càrrec de tota la corda. Si presenta una modulació després d'un sforzando i conclou en un passatge inusitat quant a harmonia clàssica, doncs superposa un pedal en re dels contrabaixos i violoncels, un do sostingut dels primers violins i flautes i un do natural entre les parts restants.

L'allegro pròpiament dit també comença amb una fórmula desconeguda en la simfonia de l'època, ja que el tema principal és exposat per la flauta a solo acompanyada únicament dels oboès també a ‘'solo. El tema perfectament canònic quant a la seva durada de vuit compassos, és rebut immediatament per la corda. Després de modular vers la tonalitat de la dominant i quan tot fa suposar que farà la seva aparició el clàssic segon tema, Haydn fa que es torni a escoltar el primer i el seu extens desenvolupament. El segon tema no es presenta fins ben entrat el moviment i és un dels temes més alegres que es coneixen d'aquest compositor. Aquest desenvolupament demostra la mestria adquirida per Haydn després de llargs anys d'estudi, perquè està ple de raigs imaginatius i arriscades modulacions cap a tonalitats llunyanes.

II.-És un allegretto basat en un tema principal que alguns comentaristes han cregut que estava emparentada amb l'anterior simfonia núm. 85, titulada La reina, i derivat, en definitiva, de l'antiga melodia francesa La gentile et jeune Lisette. El moviment en si consisteix en una sèrie de variacions del dit tema, en les quals intervé d'una manera molt destacada la bateria.

III.-El tercer és un minuet, que, al contrari de com havia vingut evolucionant aquesta forma en les simfonies anteriors, reincideix en la idea de gravetat i solemnitat. Aquestes s'amainen només un a mica en principi del ‘'trio.

IV.-Final; és el presto i s'inicia amb un tema aparentment poc prometedor i més propi per a qualsevol dels ‘'rondós de menys categoria del mestre. Però ben aviat es descobreix la verdadera intenció de Haydn i amb només un parell de pinzellades magistrals –dues modulacions imprevistes—eleva sobtadament l'iterés musical del moviment. El seu desenvolupament es convertirà inclús en una espècie de forma primer temps de sonata, inusitada com a moviment conclusiu d'una simfonia. És molt possible que en la composició d'aquesta obra exercissin alguna influència les últimes simfonies de Wolfgang Amadeus Mozart, que havia mort dos anys abans.

També vers la part final d'aquest últim moviment torna aparèixer profusament la percussió, que des de l'allegretto semblava haver restat relegada a l'oblit. Com és de suposar, ara s'empra amb un criteri de grandiositat mentre alterna amb el tutti orquestral que glossa les frases concloents.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]